Arxiu d'etiquetes: Eleccions

La reflexió en l’era digital. Dia 15

Arriba el punt i final a aquesta llarga campanya del 2010, que acabarà aquest 28-N (web de la Generalitat), el dia abans d’un clàssic al Camp Nou, amb tots els ingredients d’un Barça-Madrid amb l’afegit de Mourinho. S’ha acabat una campanya que, vist tant cansament i després de tant desgast, es fa difícil entendre com Montilla no la va convocar a finals de setembre. La crisi és el factor més influent d’aquests comicis i, en segon terme, la qüestió identitària després de la manifestació del 10-J provocada per la reacció del Constitucional envers el Nou Estatut. I no ens podem deixar el finançament.

Després de set anys de govern de pacte de les esquerres, és l’hora de comprovar si Mas pot governar a la tercera oportunitat o bé ha de donar pas a un relleu a Convergència si, finalment, es reedita un Tripartit III. La majoria de les enquestes van en una direcció clara i ara caldrà veure si hi ha sorpreses i si es resolen algunes incògnites. La primera: si amb la novetat de tres líders com Laporta, Carretero i Nebrera hi ha la mateixa abstenció. La segona: si es manté l’elevat nombre de vots en blanc. I la tercera: si Laporta es converteix en la gran sorpresa de la nit, després de la poca visibilitat mediàtica que ha tingut, quan gairebé ha omplert tots els recintes per allà on ha passat. Es traduirà en vots? Ho sabren en poc més de 24 hores. I tota aquesta rivalitat política ha traspassat per primera vegada en uns comicis catalans a les xarxes socials de manera intensa. Saturadora, fins i tot, Tant, que fins i tot ha arribat a provocar queixes i les crítiques d’alguns usuaris per tanta repetició de consignes. És el primer gran “boom” de campanya en clau catalana i cap partit ha volgut quedar enrere en aquesta cursa 2.0. Com alhora d’omplir recintes per als mítings.

I avui, dissabte, en plena jornada de reflexió, està per veure si té massa sentit aquesta aturada política després tants mesos de soroll mediàtic i saccejades a la xarxa. Aquest dia de eflexió potser tenia sentit fa 30 anys però ara, a l’era digital i en temps d’informació global, ha quedat tant desfasada, ja que dissabte serà un dia per acabar de demanar el vot com sigui: sms, correus electrònics, blocs, missatges a les xarxes socials…

Dia 15 de campanya: “Tots els homes se semblen per les seves paraules, només les obres evidencien que no són iguals” (Molière).

La traca final. Dia 14

Arriba l’hora de la veritat. El dia que tots els partits volen demostrar que han fet la feina. És el moment que toca omplir les seus escollides i fer la proclama final per envalentonar els militants, simpatitzants i possibles votants. Després de tanta enquesta, interessada o no, comprovarem si es compleixen els pronòstics. Hi ha previsions força dispars, tot i que es van afinant els números. La fi del Tripartit es dóna per acabada però, al final, tot dependrà de l’aritmètica resultant. Com sempre. Algunes de les claus serà veure si el partit favorit, com és CiU, arriba a la majoria absoluta desitjada. Amb Artur Mas com a candidat ho ha intentat en dues ocasions i no se n’ha sortit. El PSC, que manté la tendència victimista, veure’m si acaba mobilitzant les seves bosses de votants i es pot mantenir com a segona força sòlida. En tercer lloc, la pugna és entre el PP i ERC. Els republicans esperen que els populars no els avancin per la dreta, però els càlculs és que mentre Esquerra cau força, que està per veure si es tant com s’especula, el PP puja entre dos i tres diputats. Si ICV es manté seria la confirmació que Joan Herrera ha superat la prova en el seu debut i suposarà una garantia de futur, mentre que Ciudadanos, que “molesta” a tots els adversaris, es manté en la tònica de repetir els tres diputats. Fa quatre anys, els resultats van ser aquests: CiU 48, PSC 37, ERC 21, PP 14, ICV 12 i Ciudadanos 3. I per últim, és un mal símptoma i no agrada valorar-ho, però està veure el pes de l’abstenció i el vot en blanc, que en les darreres eleccions ha anat en augment.

La gran incògnita és Solidaritat Catalana, amb un líder com Joan Laporta, que no deixa indiferent a ningú. L’expresident del Barça està disposat a ser la revelació d’aquestes eleccions i ha fet una campanya de menys a més. Ha creat la sensació que ja no competeix amb Joan Carretero. Laporta arriba a la recta final després d’omplir dijous l’Auditori de Girona i, tot i la intenció de silenciar-lo, és un dirigent que ja ha demostrat que es creix davant les adversitats. No surt a les enquestes i té poca cobertura mediàtica però hi ha vibracions que podria arribar a cinc diputats. Seria una gran sorpresa: seria el segona guanyador després de la força més votada. Ja només queden poc més de 48 hores i ningú té una vareta màgica. La resposta la té el poble i hi ha 135 escons per classificar.

Dia 14 de campanya: “L’autèntica vida d’una persona és amb massa freqüència la que no viu” (Oscar Wilde).

Resulta que el PP puja. Dia 1

Resulta que tant parlar durant la legislatura de les novetats i rumors entorn les formacions catalanistes, l’eterna divisió entre CiU i ERC, la divisió del Tripartit i la presentació de Joan Carretero i Joan Laporta, que va… i resulta que el PP puja en intenció de vot, segons la majoria d’enquestes. I si el PP augmenta de 12 a 14 escons al Parlament en relació el 2006 és perquè se suposa que haurà fet els deures per guanyar-se més crèdit entre el seu electorat. I si, per tant, guanya dos diputats és perquè, probablement, els perd el PSC, ja que C’s podria aguantar els 3 que va obtenir en la seva estrena. Quan les forces catalanes donaven per “mort” a C’s s’espera que resisteixi quatre anys més. I quan semblava que Alicia Sánchez-Camacho (amb un bloc força abandonat) feia la travessa del desert, representa que pujarà. Quin contrasentit per a la visió indentitària catalana! Tant parlar de Mas, Puigcercós, Carretero i Laporta, i la seva tensa pugna per qui esgarrapa més vots del nínxol català, que el PP es queda pràcticament sol i té camp a córrer per defensar els ideals espanyols a casa nostra. Quin contrasentit!

Dia 1 de campanya: “La mentida forma part de l’art de la diplomàcia” (Richard Nixon).