Costarà pair aquesta “Operació Pretòria”. La política catalana intenta no prendre mal i entre tots arriba el moment de “no tirar de la manta” per no perjudicar-se més entre un i altres i per no empetitir encara més un país tan petit. Hi ha molt més del que ha sortit a la llum pública, la majoria dels polítics en són conscients, i la societat, també. Però vist per la pròpia classe política és obvi que pensin que tampoc cal generalitzar ni qüestionar el sistema “quan a tots ens ha anat tan bé”. Però no hi estic d’acord. Després d’aquest “estat de shock”, és hora de reinventar-se, tornar a començar i no cal buscar altres comparacions, com ara amb la justícia -que també-, per avisar que potser no tot canviarà tan fàcilment.

Cal ser valents, afrontar les realitats, reconèixer que s’ha especulat amb l’administració pública i molt amb el diner públic, i que és necessari encetar una nova era, com ha passat amb tants altres apartats de la societat, per no viure del passat. D’acord que no es pot desmerèixer tant la política, ni els polítics però per avançar, poder mirar el futur amb garanties, pensar en les noves generacions i buscar la complicitat de la societat no cal preferir atacar per així defensar-se. Llei de partits i finançament de partits, amb la repercussió que pot tenir en el finançament de l’administració local -compte amb aquest tema-. Per exemple, què costen les estructures dels partits polítics? Són viables? Si es vol un canvi, més transparència i l’honor de gestionar l’administració i els diners públics, són necessaris altres mètodes, idees i valors per adaptar-se als nous temps.

L’Operació Pretòria, que és l’evidència del dòping de la política, passarà a la història mentre que la política, la democràcia i el país, no. Hi són. I no necessiten el dopatge per progressar. Tot al contrari. És hora de posar en valor aquella línia tan fina i subtil entre el bé i el mal quan es té el poder de gestionar.

Música / Lovers in Japan # Coldplay

L’Operació Pretòria és la demostració que la corrupció afecta al sistema. Si el Parlament esquiva aquest cas, si els partits polítics no investiguen a fons aquests escàndols i no exposen les “mans netes” és perquè tenen coses a amagar. És el moment de dir prou, denunciar-ho públicament, i no volem que la “cosa” es tapi entre tots per tranquil·litzar la gent: volem que es denunciï la corrupció, que no és res més que el símptoma d’una malaltia política molt més profunda del que sembla i que afecta al sistema el finançament de partits. El “cas Gürtel”, per exemple, més enllà de tot l’escàndol de diners en negre, la sospita és que el PP també es finançava a través d’aquest mecanisme. I ara passa el mateix a Catalunya, tot l’escàndol de corrupció és l’evidència que s’han detingut els “conseguidors” històrics del finançament de la sociovergència. O sigui, el sector negocis. I no és nou. És com evocar la famosa frase de l’expresident Maragall, amb el “problema del 3%”, i ja ho va dir dilluns l’expresident Pujol, quan va alertar sobre el cas Millet, alertant que si els partits s’ataquen, acabaran tots per prendre mal.

El problema és que tots els partits saben, per suposat, on pot arribar la política i fins on pot arribar la seva consciència i moral, a banda de la justícia. Però la llei, establerta dins la cultura mediterrània, gairebé mai acaba posant un polític a la presó, tot al contrari de la cultura anglosaxona. Quin polític corrupte hi ha a la presó? Perquè no ni hauria prou de tornar el diners. I el problema és que tots els partits saben que tenen militants locals, que són alcaldes ,i que els han de respectar, a banda de les maniobres que duen a terme, perquè obtenen grans resultats al seu municipi. I ara els ciutadans patim l’evidència d’aquesta corrupció a escala municipal i autonòmic, però que dóna la sensació que a escala global tampoc es pot salvar.

Per tant, si els partits es volen alliberar dels casos de corrupció i que no es generalitzi la política, el primer que han de fer és oferir credibilitat als ciutadans. I que cal una llei regeneradora, amb el suport de tots els partits, per començar amb la tolerància zero. Calen mesures dràstiques, encara que ningú hi surti guanyant i sigui l’hora de tothom comenci a perdre. Perquè sinó, el resultat serà encara més desafecció i menys vots, ja que el ciutadà l’única “arma” de protesta que té és el vot cada quatre anys. És molt preocupants que l’abstenció acabi provocant que després surtir el Berlusconi de torn i vengui que ell acabarà amb el sistema i salvant els partits. La solució i amb valentia, és una reforma profunda de la llei electoral i el sistema de finançament de partits. Fins que no tinguem aquesta nova categoria més ètica, transparent i menys cínica, no sortirem d’aquest espiral pervers basat en la negror d’uns diners públics inclosos dins el Pla B.

Música / Sympathy For The Devil # The Rolling Stones