Una vegada Montilla ha fet el pas i Nadal és qui està disposat a fer de pont en l’espai-temps, el futur lideratge del PSC és qüestió de dos perfils antagònics, però amb un factor en comú: són dues dones. Les dues candidates encarnen dos sectors dins del mateix partit i si bé Chacón suposaria una línia més continuïsta a la de Montilla, Tura lideraria el retorn del catalanisme a la direcció del PSC, amb uns ideals que recuperarien l’esperit de Maragall. No és una elecció fàcil la que ha d’afrontar la militància del socialisme català i més després de la derrota d’aquestes eleccions, ja que també arriba el moment d’afrontar les municipals, a mig any vista. En els últims anys, Chacón ha projectat la seva carrera a Madrid i s’ha posicionat sempre al costat de Zapatero, tot esperant el seu moment per tenir més poder en el govern espanyol. Però al mateix temps, ha estat a la recambra per a una possible operació tornada a Catalunya. A l’estil del mateix Montilla o Corbacho. 

En el cas de la Tura, l’exalcaldessa de Mollet sempre ha estat a la travessa de futuribles, tant a la Generalitat com a l’Ajuntament de Barcelona. Hi ha altres noms com el de Castells, però les bases estic convençut que senten una predilecció especial per la Tura. Ella, segur que està disposada a jugar-se-la i amb valentia. Però per a què això passi caldria un xoc de trens que el mateix partit ha generat: la marca PSC-PSOE. I és que tenir 25 diputats catalans al Congrés –un gran registre– significa poder, però també suposa un preu molt elevat de desgast si aquests estan sempre supeditats al PSOE en prejudici dels interessos de Catalunya.

I Nadal, mentrestant, jugarà les seves cartes posant un peu a cada bàndol i disposat a “sacrificar-se” per després recollir-ne els fruits. Com ha fet sempre.

Música / Snow Day # Matt Pond PA