Els resultats de les eleccions europees van tenir la poca participació prevista (un 37% a Catalunya i un 46% a l’Estat), però posats a treure’n resultats, els partits catalans i espanyols, que per això són maquinàries electorals, van prioritzar les visions de grup que no les globals. Quan la desafecció política cada vegada augmenta i també, el desencís general amb la Unió Europea, les lectures dels líders van prioritzar les opcions de victòria o les d’evitar la valoració dels mals resultats. Preocupant, molt preocupant. És quan només interessa una part del tot: l’individualisme per damunt del col·lectiu. Tendència lògica però molt decebadora globalment perquè afecta l’essència de la política.

Els registres a Catalunya van demostrar que la crisi econòmica ha passat factura al PSOE (35% dels vots, amb 7 punts menys) i que CiU torna a resistir amb força (22%, amb 5 punts més), tot i la creació d’un candidat a última hora. El PP va aguantar el cop i Vidal Quadras ja té una ciutadana fidel que representa el 18%, com en el 2004, i que suposa el doble que la d’Esquerra (9%). Per contra, ERC i ICV (6%) baixen amb un 2,5% i un 1%, respectivament. A l’Estat, Mayor Oreja ha acabat superant amb diferència López Aguilar, amb un 3,7% i 2 escons. La crisi ha repercutit molt més en aquestes eleccions al PSOE que no en les eleccions generals del maig del 2008 i que la negació d’una campanya mai hauria de valorar en clau de progrés. Mentre el socialisme proclamava als seus amb el missatge de què ells (el PP) vindran, la dreta es confirma com la força governant a la UE. Per a Catalunya, en el fons, el més positiu és que tindrà tres bons polítics a Brussel·les, encara que amb perfils molt diferents, joves i preparats: Ramon Tremosa i Oriol Junqueras, i Raül Romeva.

Música / Portishead # The Rip

El primer ministre britànic, Gordon Brown, està contra les cordes després de la quarta dimissió dels seus ministres en només una setmana. El líder laborista va patint un revés rere un altre i ho té molt complicat per superar amb bons resultats les eleccions locals i europees, que es van celebrar ahir. Brown no ha aconseguit agafar el relleu de Tony Blair i la prova de la seva davallada en són els articles que en els últims dies li dedica el diari The Guardian, que ja li ha demanat la dimissió. Però tot i la manca de credibilitat, té a punt la remodelació del govern per intentar mantenir-se en el càrrec.

Una altra crisi política s’ha posat en evidència a Holanda, amb l’ascens de l’extrema dreta antimusulmana en el resultats europeus d’ahir, amb l’obtenció de quatre escons. Precisament, l’augment del Partit per la Llibertat (PVV), que s’estrenava en aquests comicis, s’ha basat en l’objectiu antieuropeïsta per a unes eleccions que han tingut un índex de participació aproximat del 40%. Avui serà el torn d’Irlanda i Txèquia, una altra oportunitat per veure fins a quin nivell arriba l’euroescepticisme. Com la de diumenge a Catalunya i l’Estat espanyol, on han predominat els eslògans de la guerra freda entre el PSOE i el PP. Els socialisme, com ja és habitual amb la crisi econòmica, buscant més el vot antiPP que no trobar una bon motiu i una causa per votar Maria Badia i López Aguilar. L’alternativa a Catalunya, per sort, són tres bons perfils: els debutants Ramon Tremosa i Oriol Junqueras, i el continuïsta Raül Romeva.

Música / Layla # Mark Knopfler & Eric Clapton

PD: Pau Gasol comença amb bon peu i amb victòria la sèrie final de la NBA.

Malament si toca vendre la “marca” de la importància que té Europa en el nostre dia a dia quan hi ha eleccions a la Unió Europea. La política i els partits, concretament, cada vegada tenen més dificultats per mobilitzar l’electorat i els comicis europeus en són l’exemple prinicipal per intentar generar convèncer els ciutadans, més enllà dels interessos partidistes. La veritat és que veient candidats com Alejo Vidal Quadras o el mateix Mayor Oreja ja veus quin significat pot arribar a tenir el moment actual, després de tants anys d’anhelar que la UE sigui un gran estament de referència. Si l’objectiu és que toca promoure modernitat i polítics de primer nivell, aquests no són precisament els millors referents.

Per sort, a Catalunya, els candidats tenen un altre perfil més esperançador: Maria Badia, Ramon Tremosa, Oriol Junqueras i Raül Romeva. I a més d’aquest escepticisme progressiu i la manca de lideratges polítics engrescadors a Brussel·les, la crisi econòmica tampoc convida a despertar els electors, que difícilment podran trobar un gran interès d’aquí al 7 de juny. Més enllà dels aparells polítics i els seus entorns, què o qui pot engrescat en aquestes eleccions? Si Brussel·les s’ha convertit en un lobby de la gestió, el poder i les influències difícilment pot arribar a mobilitzar els ciutadans a més de 1.300 quilòmetres de distància. Fins i tot, per molt bones campanyes i candidats i candidates que es puguin presentar. Com ja és habitual a Catalunya, l’alternativa és alertar que pot venir el dòberman amb l’opulència de la dreta espanyola.

Música / Sweet Thing # Van Morrison