Al peu del Canigó

Escoltant Bill Wyman aquest dissabte a La Mirona de Salt, recordava un acudit dolent que me van explicar molts anys enrere: “Que és un baixista? Una persona que es passeja pel món envoltada de companys músics”. L’acudit, realment molt dolent,  me’l va explicar un company guitarrista en l’època en que jo era baixista. No he tocat ni tocaré mai tan bé com Bill Wyman però a l’escenari jo me movia menys encara que ell, i això tots els entesos saben que té molt de mèrit. Però els anys han passat i ara Bill Wyman ja no és un “Rolling” a un cantó de l’escenari; es posa al mig, a davant., somriu i fins i tot es mou. És clar que tot és relatiu; quan dic que es mou vull dir que fa alguns passos endavant i endarrere , en un radi de dos metres quadrats, però això representa una marató si ho comparem amb el seu període  “rolling-stonià”. El concert m’ha encantat. No recordo els noms dels acompanyants del Bill però ho feien molt bé. No era un concert de velles glòries, era un concert de grans i bons músics, amb experiència, i capaços de fer versions sorprenents dels clàssics del rock, blues i rhythm & blues… Que feia en Bill Wyman allà al mig? Doncs somreia, això també és nou, i deu ser senyal que s’ho passa bé. Però jo, i segurament molts dels que érem a la Mirona aquest dia, potser no hi hauríem anat sense el reclam d’un ex-rolling. I hauria estat un error, també hem de donar les gràcies al Bill per això. Perquè posant-me a observar  l’efecte dels anys sobre els meus antics ídols musicals, ara potser tinc més admiració pel Bill que somriu al mig de l’escenari i ve a tocar al Black Music Festival de Salt, que no pas pel seu ex-company Mick que s’entesta a continuar saltant com una gallina i muntant macro-shows-concerts de 60.000 espectadors per amunt. La Mirona és la talla ideal d’una sala de concert, i escoltar-hi Bill Wyman i els seus companys era una delícia. I ja que acabem fent l’elogi del “blues de proximitat”, no us perdeu una oportunitat d’escoltar el blues de Catalunya Nord, Blues de Picolat.