Al peu del Canigó

Totes les capitals són iguals. S’hi va amb un vol de Ryanair des de Girona, s’hi visiten museus, i hi ha molts cambrers malcarats. I tret d’això, les valoracions que es puguin fer sobre els mèrits o inconvenients d’una o altra capital són sempre subjectius. Per exemple, els gironins (i els catalans del Principat en general), tenen mania a Madrid i per ells, sempre queda molt més bé fer un viatget a París. En tornen sempre encantats: «París … és molt romàntic, i a més, això sí que és una ciutat com deu mana, una capital de veritat…». Precisament per tot això, perquè n’era un xic fart de sentir sempre els mateixos tòpics sobre París, a mi me feia una especial il.lusió anar a fer a un viatget a Madrid. I no n’he pas tornat decebut: cultura, museus, monuments, cambrers desagradables, vols amb Ryanair des de Girona… Com a pertot… Però amb una satisfacció més quan es torna (almenys per un nord-català), que és la cara d’incredulitat dels catalans (del sud): «A Madrid? Però perquè fer»? Una mala fe o com a mínim una contradicció flagrant. Tots tenim tendència a caure en aquest parany, però ni París ni Madrid són tan nefastes. Només l’us que se’n fa pot ser-ho. Però és veritat que gran part de la mitificació de l’Espanya moderna s’ha construït a partir de guerres i victòries sobre Napoleó i els francesos, i això es pot comprovar en diversos monuments de Madrid.
I -objectivament- per un nord-català, això té un encant especial.