Al peu del Canigó

Ho dic pels nord-catalans que conec i que no van poder participar a la consulta sobre la independència de Catalunya, el passat 25 d’abril. Jo sí vaig poder fer-ho, tot i no ser un “súbdit del rei d’Espanya”. És un xic complicat d’explicar: com a nord-català, no podia votar (ser català no era un criteri suficient per poder participar a la consulta), però podia fer-ho com a estranger, com a ciutadà francès empadronat a Girona. No va pas ser fàcil; havia preparat tota la documentació dies abans i malgrat això me van fer tornar a casa perquè m’havia deixat la targeta sanitària. Segurament aquest era l’únic escrutini al món en el qual el document indispensable que calia presentar per poder votar era la targeta sanitària (almenys pels estrangers). No crec pas que ho fessin per assegurar-se de l’estat de salut  mental dels participants?

Una oficina de vot el dia de la consulta popular.

Enfí, no va ser fàcil, no va ser -ni serà- decisiu, però vaig poder votar, deixeu-m’ho disfrutar. I més encara pensant als companys nord-catalans que haurien volgut fer-ho. Llàstima que per un cop que podia votar al sud, tot i la meva ciutadania francesa, no acabava ben bé de ser una votació de veritat. Perquè la votació de veritat serà a la tardor, quan s’elegiran els diputats al Parlament de Catalunya, els que eventualment podrien triar el camí d’una Catalunya independent. Però en aquelles eleccions que comptaran de debò jo no hi podré participar, ni com a nord-català ni com a estranger, encara que visqui a Girona d’ençà deu anys. Ja us ho deia que era un xic complicat. Ser català no és fàcil enlloc, però ser un català del nord al sud, fa venir mal de cap només de pensar-hi.