Al peu del Canigó

No dubto pas de les bones intencions de les veus que s’han fet sentir recentment per denunciar la prostitució i el supermercat del sexe de La Jonquera. Però voler carregar el problema de la prostitució sobre les espatlles dels organitzadors del carnaval de Sant Llorenç de Cerdans, me sembla que és fer-ne un gra massa. Si prospera aquesta pressió, no sé pas qui s’atrevirà a partir d’ara, a fixar els límits i a decidir de que es pot fer broma durant el carnaval. Dels ossos? Belleu no, perquè els ossos són una espècia protegida, i escenificar una caça a l’os pels carrers de Prats, Arles o Sant Llorenç, es podria interpretar com una incitació a perseguir una espècia en via d’extinció. Que cruel, quina salvatjada. Prohibim-ho doncs. Fem broma dels polítics? Belleu no, perquè ja hi ha prou desafecció dels ciutadans envers la política, i no cal pas afegir-ne una llossada. Prohibim-ho doncs. Fins que algú proposi que tant per tant, potser val més prohibir directament el carnaval. Ja ha passat en altres èpoques.
De carnavals que funcionen no n’hi ha pas tants. La majoria s’han convertit en espectacles contemplatius: gent a la vorera que mira passar una cavalcada. Els carnavals del Vallespir són un vestigi del contrari: festes participatives. A vegades fins i tot massa, perquè encara que no vulguis participar-hi, si passes per allà t’enxampen i t’emmascaren (per això no m’hi acosto gaire). Però aquesta és la gràcia, i qui no vulgui còrrer el perill d’embrutir-se que no hi vagi.

Hem de donar tot el nostre suport a les iniciatives que lluiten i actuen contra l’explotació i el trafic de persones, però culpabilitzar  els carnavals dels mals d’aquest món, seria “pixar fora del pot”.