Al peu del Canigó

Sense premeditar-ho, aquest mes de juliol els meus dies de vacances refrescants a l’Alta Cerdanya han coincidit amb l’estada a Font-romeu de l’equip de rugbi de la USAP que preparava allà la seva temporada. Tinguem en compte que malgrat la decebedora temporada passada, aquest equip va ser campió de França fa un parell d’anys i té entre els seus components un bon grapat de jugadors internacionals. L’equivalent, doncs, al sud de l’Albera només podria ser un equip de futbol de primera divisió i de primera fila. A la pràctica, però, no m’imagino un estada de pretemporada d’un equip com el Barça sense imponents mesures de seguretat i guardaespatlles seguint pas a les estrelles que surtin a passejar. A Font-romeu i en el món del rugbi, res de tot això. Les estrelles –que també ho són– les podíem trobar a la cantonada d’un carrer prenent un refresc a la terrassa d’un bar. Amablement, interrompien la seva xerrada per firmar un autògraf o prestar-se a la fotografia que els sol·licitaven. En les sessions d’entrenament, a l’estadi del centre d’entrenament en altitud de Font-romeu, el públic s’asseia a la gespa a peu de camp i gaudia d’un espectacle privilegiat. I no us penseu que no hi havia gent: en l’acte oficial de rebuda de l’equip, la plaça del poble es va omplir i feia goig veure com els més menuts i els més veterans –i moltes noies– feien cua per aconseguir la signatura d’una fotografia o una samarreta. Aquells gegants s’ajupien amb un somriure per acostar-se a l’alçada dels comuns mortals i satisfer totes les peticions. Allò de la unió entre uns esportistes d’elit i un poble es viu a la Catalunya del Nord amb el rugbi, amb una intensitat que difícilment pot trobar el seu equivalent en el show business futbolístic que es coneix al sud de l’Albera. Les emocions són igual d’intenses, parlem en els dos casos d’esport d’elit, però en el rugbi encara hi ha una proximitat i una dimensió humana, que cap talonari ni operació de màrqueting han aconseguit malmetre, fins ara. Aprofitem-ho.