Passi el temps que passi hi ha coses que no canvien mai; i una d’elles és la relació Espanya-Catalunya. He dit moltes vegades que el meu catalanisme no el defenso per oposició a l’espanyolisme. Espanya és un país que m’agrada, té ciutats meravelloses, té bona gastronomia, té territoris acollidors, té un pòsit de cultura important i una música, especialment el flamenc, que fa posar la pell de gallina. I, doncs, per què el meu viratge cap a la llibertat catalana? Ho he dit alguna vegada; en el Parlament de Catalunya, vaig votar l’Estatut pensant resoldre per molts anys, l’encaix de Catalunya – Espanya, però els esdeveniments posteriors, em van mostrar l’evidència que no hi ha res a fer. I estic segur que no hi ha res a fer per culpa i per interessos polítics, no per la gent normal. I són aquests interessos que intoxiquen a la gent de bona fe. Portem anys amb una escomesa mediàtica centralista que a tota hora s’està parlant de Catalunya i se n’està parlant sempre amb una contundent negativitat i estigmatisme, que fa tremolar. Ja he perdut el compte de les vegades que ens han dit “nazis” amb una tranquil·litat i impunitat, que fa fredor. I qualsevol excusa és bona per atiar el foc. L’acció més nímia els serveix per encendre un gran foc.

Si d’una cosa em sento decebut és perquè des d’aquí sentim una soledat davant la nostra constant estigmatització. No hi ha ningú de fora amb seny que mínimament gosi posar realisme a tant de deliri?  Sé, i admeto, que alguna vegada nosaltres també hem fet alguna cosa que no m’ha agradat i que els poden haver fet irritar. Per exemple alguns “numerets” d’algun diputat català a Madrid intentant parlar català en un Congrés, que no és el nostre. I tampoc m’agrada ni que m’acusin de fer victimisme, ni fer-lo. Tenim prou arguments objectius per defensar els nostres litigis.

Avui sabem que “l’acord” que han signat el conseller de Territori i Sostenibilitat Santi Vila, i la ministra de Foment Ana Pastor, per desviar el trànsit de camions que passaven per la N-II i per Bàscara, nosaltres n’haurem de pagar la meitat de la factura. És a dir, un país que la mateixa ministra reconeix un dèficit en infraestructures de més de 6.000 M€, i la N-II, que és per on passen el 80% de totes les exportacions i importacions, així com el gruix més important dels turistes que ens visiten, és una vergonya impresentable pel llarg oblit inversor espanyol. Doncs bé, per pal·liar aquest despropòsit ja insuportable, s’arriba a un acord a la catalana: pagarem a mitges. La Catalunya real és aquesta; suportar els dèficits inversors espanyols, pagar el què no ens pertoca i llegir que la mateixa ministra promet públicament que  enguany l’AVE Extremadura – Madrid, serà una realitat. És clar que tot aquest despropòsit només és possible perquè els interessos polítics s’imposa a la racionalitat econòmica, i mentre nosaltres els paguem.

M’hauria agradat que el nostra conseller no hagués estat tant triomfalista a l’hora de presentar d’acord, perquè una vegada vist el què han signat, observem com també aquesta ronda la paguem a mitges.