Realment era d’esperar que en una situació així de descrèdit polític i de greu crisi econòmica, comencessin a néixer salvadors de la Pàtria. Personatges que amb una certa notorietat social i mediàtica es postulessin com a regeneradors de la vida política. De moment ja s’han “ofert” Arcadi Oliveres, la germana Teresa Forcades i darrerament l’ex jutge perseguidor d’independentistes catalans, Baltasar Garzón, o Federico Mayor Zaragoza.  Tenen en comú que cap vol presentar-se en unes eleccions, és a dir; volen fer política de lluny. A mi no m’agrada aquesta mena de compromís polític sense contrastar-lo en les urnes. La democràcia té aquesta servitud.  Estic segur que en continuaran sortint més, perquè les condicions són favorables i sempre hi ha qui és pensa que és imprescindible.

La regeneració política passa necessàriament per la regeneració dels partits polítics i de la societat que a l’hora de votar, no votin a imputats per presumpte corrupció. Això vol dir, fer política arremangant-se i  treballar-hi des de dins. La resta dona per conferències, entrevistes i tertúlies, però políticament és ineficient com ho són sempre el salvadors personals de la Pàtria.