M’ho ho hauran llegit més d’una vegada, el millor que poden fer els empresaris és parlar de l’empresa, dels seus mercats i dels seus plans de futur, la resta, en aquests moments, no és essencial. Clar que tothom té dret a expressar clarament les seves preferències polítiques, però ara jo no hi veig la necessitat, si ho mirem des de l’òptica empresarial. Però com els empresaris, que també són humans, tenen les seves preferències polítiques de la mateixa manera que les tenen els esportistes d’elit i tothom, la premsa i les forces polítiques els pressionen perquè entrin en el debat polític actual. Fer-ho o no fer-ho ja depèn d’ells i de la seva prudència. Quan el Govern espanyol va planificar “espanyolear” i invertir la decadència de la marca Espanya, un dels seus objectius era, i és, utilitzar la potència mediàtica dels esportistes. La polèmica que l’Espanya profunda ha tingut contra Marc Márquez perquè en el darrer premi no va voler fer la volta d’honor blandant la “rojigualda” és un exemple de la pressió que ostenten per utilitzar-los. L’absurd arriba fins al punt que en la darrera victòria de Fernando Alonso, en el  gran premi de fórmula 1 al circuït de Catalunya, va fer la volta d’honor amb la bandera espanyola, un fet insòlit i únic en aquest esport i curiosament ell mateix mai ho ha fet en els altres circuïts.

També és evident que en aquest procés d’emancipació catalana els empresaris són un col·lectiu objectiu tant pels unionistes com pels nacionalistes, però al final depèn d’ells  entrar o no en el debat públic. Però si entren en el camp de la política, tot i sent empresaris, no esperin que se’ls respongui empresarialment, han d’esperar respostes polítiques. Jo tinc la convicció que molta part de la burgesia catalana el franquisme ja els hi anava bé i sentien vertigen pel canvi democràtic, però vist amb perspectiva, cap,  o pocs d’ells, defensarien ara aquell règim. El punt feble dels nostre empresariat és que  no té tradició de gestionar amb incerteses, quan anem cap a un món de les incerteses i de permanents canvis.

Les declaracions polítics, no empresarials, al The New York Times de José Luís Bonet màxim responsable de Freixenet, i les posteriors que hem pogut escoltar, em semblen sorprenent vistes des de fora, i tremendament inoportunes empresarialment. Una cosa que mai pot fer un empresari és menystenir els consumidors i les seves paraules tenien, o semblaven tenir,  una mena de menysteniment al consumidor català dels seus productes.  Sé que ara, més que mai, és difícil ser empresari català i ho és més en certs sectors objectiu del radicalisme unionista atents sempre a proclamar boicots i per això encara em sembla més inoportú que se surti de l’àmbit empresarial.

El sector del cava és un dels més afectats per l’extrema dreta i són en el punt de mira de tota la premsa espanyola. Fitxin-se que ningú pregunta als vinaters, de les regions vinícoles espanyoles què en pensen del procés català, i és que ells saben que fer-los definir perjudicaria un dels seus mercats consumidors més importants: el català. El seixanta per cent del tot el vi que es consumeix a Catalunya és espanyol, i encara avui hi ha restaurants d’aquí que la representació dels vins catalans en les seves cartes, fa pena.

I malgrat tot hem vist que algun important empresari s’ha posicionat ja sigui per dir que la independència és impossible hi ho sap tothom, per dir que som Espanya i millor units o per dir, que també n’hi ha, que millor separats. Però la seva opinió, que és respectable, té poca incidència política perquè en democràcia el que val i volem aquí, és comptar vots, i tot el debat ara és sí ens els deixen comptar o no.

Fa poc temps els periodistes preguntaven al president de SEAT, sobre el procés català, i la resposta va ser d’empresari: nosaltres només sabem fer cotxes.

Publicat en  El Punt Avui diumenge passat