La Vanguardia d’ahir editorialitzava amb un: “Qui té por dels moderats?”. Em sembla un despropòsit descomunal aquesta línia de pensament puix intentant situar-se en una centralitat que no existeix, volen arraconar cap els extrems la resta. Si una cosa és clara, i fa mal als unionistes, és que aquest procés és d’una moderació exquisida i la única radicalitat és la democràtica, així dons, intueixo que l’objectiu de La Vanguardia és un intent de fer descarrilar aquest procés. Sovint ens recorden que Catalunya sempre hi ha guanyat quan ha negociat amb Espanya, i no recorden que de vegades la nostra prudència ens ha estat una llosa insuportable. Suposo que La Vanguardia ho recordarà, la prudència catalana en la confecció de la Constitució, ens va fer perdre concert econòmic ( un fet que ens suposa un dèficit fiscal anual del 8% del PIB ) i avui en lloc de reconèixer-ho, la majoria ens culpa de no haver-lo demanat quan tocava.

No es pot insultar de radicals,  des de La Vanguardia, als milers de milers de persones que vam fer la via catalana i molt menys situar-nos equidistants amb els altres. Un 80 % dels catalans volen ser consultats, i ho volen ser pacíficament i democràticament i aquest clam no té res d’eixelebrat.  La Vanguardia hauria de veure que precisament són els altres els que tenen por d’aquest procés per la seva moderació.

Avui una tercera via és impossible perquè qui l’ha de proposar no vol fer-ho, i des d’aquí les negociacions només s’haurien de fer una vegada comptats els vots i  després cadascú tindrà la força democràtica que hagi sortit de les urnes. La Vanguardia enyora “els grans consens del 1976-1978 sota una forta pressió fàctica que avui ha deixat d’existir”  Si som sincers, com podem parlar de “consens sota una forta pressió fàctica”? Que parlem clar, es refereix a l’exèrcit que va tutelar tot els procés constituent tant directament que hi va fer incloure tot una article sencer. El consens només hi pot ser amb llibertat, si no, és imposició. No ens enganyin.