De vegades un constipat-al·lèrgic fort, te l’avantatge que t’has de quedar a casa i pràcticament és forçat seguir tot el de debat d’investidura d’aquests dos dies. I curiosament en el debat d’ahir vaig observar clarament com la “banda dels quatre” que teòricament són els que han de posar-se d’acord, han demostrat una gran inutilitat. De fet, el procés ja naixia tort i era hereu dels estirabots i insults de la campanya electoral. Si recorden Albert Rivera es presentava indissimuladament com el nou Adolfo Suárez que hauria de dirigir una segona transició. Com els catalans el coneixem molt, sempre n’hem dubtat tot i el magnífic suport que ha tingut des del naixement polític de les grans empreses i de les ràdios i televisions espanyoles. El sectarisme genètic que va imprimir a C’s intentant dividir-nos per guanyat durant els anys de vida política catalana, ens han mostrat que estava molt lluny de ser l’estadista que hagi de regenerar Espanya. Ciutadans quan ha fet el salt a Espanya, s’ha trobat amb la incapacitat de variar el seu comportament sectari i si una semblança pot tenir amb Adolfo Suárez, seria amb l’Adolfo Secretari General de Movimiento, i no amb el Suárez de la transició. Els seu tics són molt més falangistes que els del President Suárez ja democràtic. El que queda clar amb tot aquest procés d’investidura és que amb Albert Rivera, mai hi hauria hagut una transició, perquè la seva intransigència i sectarisme l’invaliden per un procés que va necessitar de molt consens i comprensió.

Que el PSOE és una caricatura del que havia estat, queda clar amb l’acord amb un partit com Ciutadans i ara ja les seves similituds de comportament coincideixen. La negativa a qualsevol aproximació amb els independentistes catalans, que coneixem prou bé en Ciutadans, el nou PSOE també l’ha assumit, i ha accepta el gruix del programa de Rivera, hipotecant així més de cent anys d’història.

Però el debat va tenir un fet interessant; PSOE i C’s, fan un pacte i tots la seva estratègia va ser forçar a la resta a sumar-s’hi, amb una gran curiositat; mentre demanaven complicitat a la resta, els insultaven fins a graus altíssims i qualsevol manual de negociació que haguessin llegit els diria allò que “ amb vinagre no s’atrapen mosques”. Suposo que la seva estratègia és la conseqüència d’aquest sentit messiànic que tenen i que es pensen que com a predestinats per la Divinitat a salvar la Pàtria, la resta s’hi ha d’afegir resignadament. I si aquests dos líders pretenen fer una segona transició i ser-ne els líders, haurien d’aprendre moltes més tècniques de negociació i d’empatia però em temo que no és qüestió d’aprendre’n, perquè els líders normalment ja en són i els dos associats, no han nascut per ser-ne.

De totes maneres encara no podem descartar que demà els efectes de les pressions de tots aquests poders fàctics, forcin una entesa entre PP i C’s, que és una dreta molt dreta, amb un PSOE que, amb el “mestissatge ideològic” que ha experimentat, ja no m’atreveixo de dir què és, i tinguem govern. En cas que passi això, en cap cas podríem atribuir l’èxit al “talante negociador” d’Albert Rivera, tot i que el seu potentíssim departament de propaganda ens li presentarà.