Ja sé que em diran que això no ho hauria de pensar perquè va en contra d’un dels pilars de l’estat de dret. I precisament és quan escolto això em reafirmo més amb la meva creença. De fet, fins i tot “l’estat de dret” és una convenció que sona bé, que s’ha teoritzat molt bé, però no sé si a la pràctica és com ens diuen. No conec a cap nació que es digui que no és un estat de dret, de la mateixa manera que cap dictadura accepta que tenen presos polítics. Ells no en tenen mai cap; són terroristes, presos comuns, …. però mai polítics. Ja els romans, que varen treballar molt bé per confeccionar un dret, que vist ara hom pot dir que és molt important, també a l’hora de la veritat tenia les seves flaques. Els seu punts foscos, tot i que les lleis estaven força ben fetes. Per mi el problema és pensar que una persona, qualsevol persona, pel sol fet de fer-se jutge, s’ha transformat amb un ser inhumà o si volen, perquè soni millor, superhumà i a l’hora de judicar s’abstraurà de tot el seu bagatge polític, dels seu pes cultural i de la seva ideologia per impartir justícia. És per això que quan escolto que hom defensa la independència de la justícia i alhora et diuen que te uns nivells d’interpretació, per justificar que un jutge vegi en la mateixa causa el contrari que un altre, m’és impossible acceptar-ho intel·lectualment. Ho accepto per la força i perquè és un poder que té molt de poder, però, suposo que és per un excés de racionalisme, els actes de fe amb costa molt d’acceptar-los.

Fa pànic pensar, i acceptar, que una persona tingui un poder absolut i que pot disposar de la llibertat dels altres només justificant-ho subjectivament. I sí és mogut per una flaquesa humana que ha deixat passar per sobre e la llei, de la seva ideologia, de les seves antipaties o del seu enuig a la persona jutjada per les idees que defensa o la seva adscripció política o religiosa? Podem acceptar resignadament, o més ben dit, hem d’acceptar resignadament aquest poder absolut, sense resistir-nos-hi, si més no de paraula?

A mi m’ha obert molt els ulls de la desconfiança aquest accident de la justícia espanyola amb la belga. Com pot ser que la justícia espanyola vegi delictes, i delictes molt greus, alguns de 30 anys de presó, i la belga no hi vegi delicte? Quina seguretat ens provoca aquesta justícia que aquí, amb el seu poder, és capaç de defensar la comissió d’uns delictes, i no es vegin capaços de defensar-los i convèncer els seus semblants belgues? Quan un país té por de contrastar la seva acció judicial amb la d’un altre país també democràtic, em fa sospitar molt i em provoca desconcert. Ja he dit abans, al començar, que aquets pensament meu és contrari a la fe en un dels pilars del dret, però què millor que contrastar-lo amb el dret d’un altre país democràtic?

El poder absolut, aquell que pot disposar de la llibertat de les persones sense justificar-se massa, em neguiteja. Ja sé que alguns, per tranquil·litzar-nos als que tenim aquesta inquietud, ens diuen que som en un país que té un dret molt garantista. Però el que veig avui per avui és que una persona pot posar a la presó, sense haver-lo jutjat i com he dit, amb percepcions subjectives. Deu ser perquè sóc home de poca fe.

2017-12-14 El poder absolut dels jutges.