Tenim país!.

Així de contundent i cofoi, s’expressava el President Mas en la declaració institucional de la Diada.

I nosaltres hi hauríem d’afegir; sembla un miracle però després de tres-cents anys, encara tenim país.

Ho vam veure amb la històrica manifestació del passat 11 de setembre d’enguany, de l’anterior i de l’anterior de l’anterior.

I si avui podem dir clarament que tenim país, no hi ha cap dubte que és perquè a partir del 12 de setembre del 1714 els catalans, davant de tanta desfeta i repressió, van mantenir la fe i es van posar a treballar en la reconstrucció, sense tenir més seguretat pel seu futur, que una fe desmesurada.

I entre tots hem après una gran lliçó: Només és vençut aquell que quan el tomben no s’aixeca amb més orgull.

Amb tres-cents anys, el nostre país ha viscut moltes vicissituds greus, però l’obstinació dels catalans,  és tossuda.

I som aquí, dempeus, i amb País.

I ells varen reconstruir l’economia, la cultura,…i la vida. I tota aquesta cadena  de catalans que ens lliga a nosaltres amb el seu esforç i sacrifici, ara també ens obliga a nosaltres a ser-los fidels i honorar-los amb la nostra persistència en la culminació del procés.

Ens han ensenyat que com a societat, no ens podem enfonsar, ni desanimar, per més dificultats i desenganys que tinguem.

Fins i tot, ni les decepcions, per grosses que siguin, i per importants que siguin els protagonistes que flaquegin humanament, no ens és excusa.

Ara, no podem defallir. Estem en els darrers minuts de l’hora gran.

Demà el Parlament de Catalunya, farà un pas més cap a la llibertat i aprovarà la llei de consultes, i aviat el nostre President signarà el Decret Llei per convocar-nos a la consulta; i  nosaltres hem de tenir la moral alta perquè, de la mateixa manera que els nostres avantpassat varen revertir la història quan tot semblava que ja no tindríem més història,  ara, a nosaltres,  la història ens torna a convoca.

El 15 de març passat, va fer 75 anys de l’assassinat de l’il·lustre escriptor gironí que fa 35 anys que  n’honorem la seva memòria amb el nom del premi d’assaig, en Carles Rahola.

Potser els botxins pensava que assassinant a un innocent i a un home de pau, sotmetrien la nostra gent de la cultura, i avui i aquí, és ben clar que no ho varen fer.

D’altres van agafar la seva torxa. I conscients que fent cultura i fent literatura, també engrandim i perpetuem la llengua, segueim fidels en el seu combat.

Una llengua que permanentment hem de defensar perquè, encara avui, els atacs són fortíssims.

De fet, avui mateix, s’ha publicat un informe on es constata la involució jurídica sense precedents del català a tots els territoris a mans del Partit Popular i amb la llei Wert.

El 16 de juny passat, el mestre de les Illes Balears, Jaume Sastre, deixava 41 dies de vaga de fam per una defensa heroica de l’escola en català, i avui, si m’ho permeten, també voldria ressaltar la seva gesta perquè ens compromet a tots ja que el català és un patrimoni comú

I des de les terres germanes; li diem: moltes gràcies Jaume pel teu compromís i sacrifici.

I aquests Premis Literaris de Girona Prudenci Bertrana d’avui i la Nits dels Poetes que se celebra demà amb un homenatge al nostre poeta  Joan Vinyoli,  irradiem a tots els Països Catalans, el sentiment comú que ens uneix. La cultura.

Així doncs, avui premiarem els creadors que fent confiança amb nosaltres, ens han lliurat els seus originals, i els distints jurats, han senyalat com a guanyadors. A tots ells, moltes felicitats!.  I a tots els que han confinat amb nosaltres, moltes gràcies!.

Amb les seves aportacions a la cultura, anem travant l’ànima d’aquest país, i entre tots reforcem la història que recollim de molt lluny i que, ben segur, projectarem també molt lluny i amb llibertat.

Per acabar, vull donar les gràcies a totes les Institucions i col·laboradors que fan possible aquest acte, a les  editorials Columna, Proa i Pòrtic, a Catalunya Radio i a l’UOC i els distints jurats, que amb el seu saber i independència, saben escollir els guanyadors.

A la Fundació Valvi,  i els llibreters que, com a prescriptors culturals, fan una tasca importantíssima d’irradiació capil·lar de la nostra literatura.

I també als meus companys de Junta del Patronat, per la seva dedicació i aportacions.

I enguany, després de 14 anys d’acabar el meu parlament  donant-los a tots vostès les gràcies humilment per la seva assistència, em permetré la llicència de cloure aquesta intervenció amb sonor crit :

Visca Catalunya!

Bertrana : 2014-09-18

Ahir mentre estava en el Tram 14 franja 4 ( Diagonal de Barcelona) amb la corresponent samarreta vermella, i veien tanta i tanta gent de totes les edats, pares amb els seus fills al cotxet i avis, aplegada allà, junts i ordenats, no podia deixar de pensar que som un gran poble.  Un poble pacífic i inclusiu, que com la sardana, no demana a ningú qui és ni què pensa, per obrir-li la rotllana i deixar-lo entrar. Tot el món, n’és per testimoni, d’aquesta festa reivindicativa que tots demanaven una cosa tant elemental en democràcia com és poder votar, i molts ho demanàvem per votar independència, però altres ves a saber. Però tots érem allà conscients que tots junts formàvem aquesta V que semblava impossible. I és clar que un poble així i amb uns objectius tant alts, necessita lideratges polítics que estiguin a l’alçada. Ens enganyaríem si penséssim que només amb la “massa social”  tant immensa, n’hi ha prou. Tot moviment necessita lideratge polític perquè sense ell, el fracàs és segur. Algú diu que els polítics s’han de posar al costat de la gent, i ens enganyem; els polítics han de liderar i per tant han d’anar al davant i nosaltres, els de la massa, els hi hem de permetre que gestionin correctament aquesta immensa força que va de baix.

Si alguna vegada ha estat certa aquella frase que tot país té els polítics que es mereix, ara a Catalunya és ben cert. Tenim un grandíssim President, propi d’un grandíssim poble. No sempre coincideix en el temps aquests dos fets, imprescindibles per la victòria, però sortosament amb nosaltres coincideix.

Només cal observar com els contraris al procés català focalitzen exclusivament els seus atacs al President Mas, i ho fan perquè  saben que sense ell, aquest procés seria molt difícil, i de resultats molt imprevisibles. Ningú pensava mai que el President Mas, aguantaria tanta pressió, i ho fa. Mas sempre ha dit, si el poble em segueix, jo no afluixaré, i cada dia demostra que és fidel a la seva paraula, tot i que alguns líders, fins i tot d’aquí, tenen el vici que per “treure cap” deixen caure que “gracies a ells el President no afluixa i són ells la garantia que el procés vagi endavant”. Clar que el President Mas és el primer que sap que un procés així s’ha de fer amb una gran unitat, i dia a dia s’esforça per preservar-la i si pot, ampliar-la, fins i tot aguantat estoicament certes sortides de to d’alguns dels signants del pacte.

Som un gran poble amb un gran President, i aquesta conjunció és l’element perfecte perquè passi el què passi el 9-N, Catalunya i el seu procés, sigui de la manera que sigui, tirarà endavant amb una exquisida pulcritud democràtica i amb la gran unitat de tots. El món ens mira.

És curiós observar amb quina rapidesa han sortit amb tromba tots els opinadors espanyols per atacar a David Cameron, que com saben és el Primer Ministra del Regne Unit. Però si aprofundim en la seva anàlisi, un s’adona que en el fons “l’error” que imputen a Cameron, és el de ser demòcrata i acceptat el referèndum d’Escòcia. El tremolor hispà els ve per l’enquesta del Sunday Times, que per primera vegada el si supera el no. Potser qui ho explicava més bé va ser José A. Zarzalejos en un article publicat en El Confidencial Digital, en el que qualificava d’acció intel·ligent la de Cameron en el començament a l’acceptar el referèndum escocès perquè, en aquells moments el no era segur, però la seva desídia en el procés ha provocat una situació molt greu a l’UE, segueix Zarzalejos. En el fons, ara, tots els opinadors madrilenys qüestionen a Cameron que hagi actuat com a Primer Ministre d’un dels països democràtics més antics i hagi autoritzat el referèndum. És curiós i sarcàstic, que els nou vinguts a la democràcia de fa quatre dies, i encara amb moltes deficiències,  alliçonin de democràcia a la més antiga d’Europa.  A banda de tots coincidir en demanar la dimissió del Primer Ministre, el dia 19-S,  tingui el resultat que tingui el dia 18. També Zarzalejos s’apunta a un fet que tard o d’hora es tenia que produir: que el problema intern passa a ser un problema de l’UE. I com en aquesta setmana veurem molt de nerviosisme i, molt possiblement, esverament en els mercats, començarà la fase crítica d’aquest procés, que no és altra que la possibilitat de “contaminació” a Catalunya. De moment, el Regne Unit, si té algun petit o gran sotrac en la prima de risc, per exemple, afectarà poc perquè no és a l’euro, però si el nerviosisme s’escampa i comencem a veure-ho aquí, ràpidament l’UE pressionarà el govern perquè negociïn i no traspassi les fronteres aquest problema,  i es quedi com un afer intern, que sempre és més digerible.

No es tracte que Francisco Marhuenda digui, com diu, que ambdós afers l’escocès i el català, no tenen rès a veure perquè, segons ell, Catalunya està emparada constitucionalment davant l’aventurisme”. Només cal que siguin els marcats financers els que ho creguin i seria molt possible que ho fessin, per veure la futilesa de l’anàlisi de Marhuenda.

Xavier Sala i Martín comença el seu llibre, “És l’hora dels adéus?” amb un prefaci que explica la història de Rosa Parks, de Montgomery, Alabama, EUA,  que és aquella noia negre que el 1 de desembre de 1955 es va negar a aixecar-se del seu lloc en el bus per anar al lloc reservat als negres.  Les lleis dels EUA i la constitució de les hores, preveien la segregació racial però l’acta de fermesa de Rosa Parks i les posteriors accions liderades per Martin Luter King; va fer possible que es canviessin unes lleis injustes i que avui, mirat amb el temps, ens fan vergonya. A les hores, també hi havia, com ara aquí,  qui defensava aquelles lleis, fins el punt que la Rosa va ser denunciada pel xofer del bus, i emmanillada i detinguda per la política. Però la injustícia de les lleis, per més defensors que tingués, eren injustes i avui faria vergonya als mateixos defensors.

Una de les evidències més clares de la mort de l’estat de dret, és quan l’autoritat competent es permet impunement i vergonyosament separar els fets entre quantitatius i qualitatius, com va fer ahir el ministre Montoro en la seva compareixença míting antinacionalista en el Congrés espanyol. La peça de la intervenció d’ahir del Ministre, passarà a la història política i ben segur que serà un exemple de com mai un ministre d’un govern seriós s’ha de comportar. Però anem a punt greu; Montoro en qualificar el possible delicte del President Pujol, diu que és: “ un dels fraus més greus en termes qualitatius que s’han conegut”, és a dir; pel Ministre, la gravetat dels fets  recau a l’acusat i no en els fets objectius, esmicolant qualsevol vestigi de l’estat de dret. Si el Ministre hagués tingut sentit d’estat, s’hauria explicat, en la mesura que la llei li permetés, sempre basant-se sobre fets quantitatius perquè són objectius. Els qualitatius són subjectivament valoratius, i un Ministre pel càrrec que té, per la responsabilitat que ostenta i pel sentit d’estat que hauria de tenir, no pot fer una intervenció basant-se ni amb sospites ni amb subjectivitats, per més que el cos li demanés. És la servitud que comporta tot càrrec polític de qui l’ostenta amb dignitat.

Aquesta intervenció de Montoro, només s’explica per la seva tendència al “matonisme” expressat en altres ocasions quan fent servir el dit acusador, avisa a artistes o medis de comunicació que ell sap molt i pot actuar, i perquè ara ells pensen que han abatut una peça grossa i poden ferir de mort al procés català; i el seu objectiu és prou important com per oblidar-se de la legislació vigent i fins i tot transformant el país en un Estat “boliverià”.  Espanya ho necessita.

La primera vegada que vaig conèixer a les hores Jordi Pujol, va ser d’una manera tant distant que no vam ni creuar una paraula. Ell era el President de Banca Catalana i jo acabava d’entrar a treballar a l’Oficina de Girona. Ell va venir, va fer unes gestions, es va reunir amb els directius, i va tornar a marxar. La segona vegada que el vaig tornar a veure ja no era el President de Banca Catalana, però va venir a l’Oficina perquè li guardéssim una cartera de papers mentre ell anava a fer unes gestions per Girona. Poca estona després de deixar-nos el portafolis, trucava a policia franquista dient-nos que havien rebut un avis de bomba a l’Oficina, i preguntant si algú havia deixat alguna maleta sospitosa. El director de l’Oficina Eduard Vallès, que era un gat vell, va intuir de seguida de què anava, i va dir que no. Que ni nosaltres havien avisat de res sospitós ni ningú s’havia deixat res. Al cap d’un temps, Jordi Pujol, amb altra gent, fundava CDC. I com alguns dels fundadors eren dirigents de BC, algun d’ells van venir varies vegades a Girona per dir-nos que era l’hora de fer política i que CDC era un bon lloc. Jo, malgrat aquestes converses i les, gairebé diàries, de Joan Saqués i de Francesc Ferrer, mai vaig fer el pas. Em frenava una mena de sentit estrany de no voler barrejar la feina amb la política i com coneixia a Josep Pallach i també era amic d’en Jaume Curbet, ja des del temps de Presència,  vaig afiliar-me al Reagrupament Socialista de Catalunya. Més tard vam ser el PSC-R i aquí em vaig aturar perquè la fusió amb el PSOE, ja a les hores, no em va agradar. Així que vaig dedicar el meu temps lliure a la gestió social en el camp dels més febles de la societat i apartat de la militància política. Passat els anys,  l’atzar va fer que em truqués el mòbil i l’interlocutor em va dir que  l’Artur Mas volia parlar amb mi, i la seva proposta va ser d’anar a les llistes de CiU, com independent, en el Parlament de Catalunya i en les llistes de Girona.  Després d’un debat intern i familiar, vaig acceptar i la Legislatura va ser la del primer Tripartit. El desencís d’haver guanyat les eleccions però no poder formar govern, va ser molt gran a CiU i com un acte de solidaritat, i sense que m’ho demanessin, vaig fer-me militant de CDC amb la signatura d’Artur Mas i de Felip Puig. Militància que vaig mantenir mentre hi ha hagut tripartits. Durant tot aquest temps vaig parlar poquíssimes vegades amb el President Pujo; alguna era perquè em comentava algun dels meus articles, cosa que sempre s’agraeix, i poca cosa més. Malgrat això, sempre li he tingut un respecte important pel què ha fet per Catalunya.

Arribats aquí, em penso que queda clar que personalment no li tinc cap deute personal perquè sempre n’he estat lluny, però com a català no em sento reflectit amb aquest fariseisme nacional i amb el seu afer i una vegada superat el meu desencís, haig de dir que amb mi el President està en pau. Segurament tindrà un deute d’explicació amb part de la seva família ( germana i cunyat) i potser amb el fisc espanyol, però amb mi, repeteixo, està en pau i ho esta perquè jo no tinc caràcter ni d’inquisidor, ni d’acusador, ni sóc exemple per tirar la primera pedra, com ara descobreixo sí n’hi ha molts a Catalunya. Jo, m’aparto d’aquest grup, però em mantinc amb els que, malgrat tot, valoren la seva obra i fins i tot el seu pensament perquè m’ha interessat sempre més el què diu, i el què ha fet per Catalunya, i poc el què ha fet personalment, si és que ha fet alguna cosa. Si fóssim tant exigent, pocs passarien el filtre dels puritans.  Però en un país on el PP, el PSOE, el PSC, l’EU, l’UDC, CDC, ERC, els sindicats, i totes les més altres instancies espanyoles, també estan o han estat en el bell mig de les investigacions i acusacions per apropiació indeguda de diner públic o contraban de tabac, escoltar segons quines declaracions de certs responsables i portaveus d’aquesta gent, em provoca repugnància. I veure com tracten el vostre tema tota la premsa espanyolista d’aquí i d’allà, també. I algunes declaracions o posicionaments dels que fins fa ben poc eren propers vostres i us reverenciaven, també.

Avui mateix, per si quedava un espai de netedat en aquesta Espanya, El País ens informa que a l’Exèrcit de l’aire de Getafe han descobert frau i malversació massius, comptes amb diner B ( no declarat a Hisenda) que els mateixos pèrits no han quantificat el volum del frau però diu que van deixar d’ingressar al “Tesoro”, com era la seva obligació, uns 600.000 euros anuals des del 2009 com a mínim d’IVA.

Davant de tot això President, deixeu-me dir-vos que vós amb mi, esteu en pau, i com darrera cada núvol s’hi amaga el Sol, quan la tempesta hagi escampat i hàgiu pagat, si és el cas, pels fets que ara us acusen, no tinc cap mena de dubte que us haurà servit per descobrir molts comportament de persones que des dels més propers als més llunyans, són ben sorprenents.  Però ja ho deia Rabindranath Tagore: “l’amistat és com la fosforescència, resplendeix millor quan tot s’ha enfosquit”

President, ja des d’ara, amb mi, esteu en pau

Aquest estiu els diaris catalans i espanyols i també les televisions, ens han mostrat la disbauxa que hi ha a la Barceloneta per culpa d’una mena de turisme que ara se’n diu de “borratxera”. Sobre aquests fets se n’han fet tota mena de teories i crítiques sobre el model de turisme de Barcelona ( el mateix es diu en altres indrets) com si fos el model el problema. En la nostra societat actual i sobre tot els polítics costa molt culpar a les persones i s’han d’inventar el model com a boc expiatori. En el 1980 amb un cunyat meu i amb un 600 vam sortir de Girona, van vam travessar França, Itàlia, Iugoslàvia ( a les hores tot era un país) Romania, Hongria, Àustria, Alemanya, Suïssa i cap a casa. Sovint dormíem dins del cotxe i ens cuinàvem el menjar. Pocs anys més tard amb uns amics, vam fer pràcticament el mateix però només vam arribat a fer tot el nord d’Itàlia, Suïssa i França. Dos viatges que malgrat les condicions d’estretor econòmiques, encara avui en guardo un gran record. I per què parlo d’aquests viatges? Doncs perquè m’identifico una mica amb aquest turisme joves low cost que abans en dèiem de motxilla, perquè jo en vaig ser un beneficiat i avui són moltes les veus que critiquen aquest turisme i el voldrien fer desaparèixer i no s’adonen que el problema són les persones, o algunes persones, que no saben comportar-se i la passivitat de les autoritats en permetre aquest incivisme i aquest negoci subterrani i ocult que fan els intermediaris, les agències immobiliàries i els propietaris d’aquests pisos. No m’imagino que algú pugui passejar i anar a un supermercat totalment despullat a Viena, a Paris, a Nova York,…per exemple, sense que cap política l’agafés i el portes a comissaria i pagar una sanció. I si això és inversemblant allà, perquè aquí és possible? Són les lleis que tenim? És la desídia policial? És incompetència política? No sé el què és, però fins i tot podria ser una barreja de tot plegat. I a l’Estat espanyol, cal recordar-ho, tenim una legislació tributària que és una excepció en un estat de dret, perquè la càrrega de la prova de la innocència l’ha d’aportar l’acusat. Fa alguna cosa per perseguir aquest negoci irregular i negre? Inspecciona als propietaris, a les agències que es lucren? I si no tenen permís d’activitats, perquè no les tanquen immediatament? O és que han canviat tant les coses que ara és possible obrir negocis sense cap permís?

Fa pocs dies en un article que vaig fer a El Punt Avui, parlava d’aquestes aplicacions que permeten agafar un “taxis” sense ser-ho, anar a un sopar en una cassa particular, sense ser restaurant, i certament descobria una mena de tolerància a certs col·lectius que pel fet de “ser moderns”, defensen qualsevol cosa i és que al final, si no hi ha tolerància zero, acabarem sent un país de “top manta” on els negocis regulats sucumbiran en beneficis dels irregulars, i fins i tot poden enfonsar, si no s’actua, la reputació de la Ciutat de Barcelona i del turisme de tot Catalunya.

No en equivoquen, no és el model de turisme el que grinyola, és la inactivitat dels responsables que una vegada més evidencien la certesa del principi de Peter.

Un temps de relax i de poca lectura de diaris, només els titulars i poca cosa més, serveix per fer un repàs del dia a dia amb una mena de lentitud pròpia d’aquest temps d’estiu. És cert que la climatologia no ha ajudat massa, però tampoc podem queixar-nos perquè, com diu un amic meu quan plou: “ara mateix cauen diners”; és a dir, l’aigua és vida i també és riquesa. En el primer llibre de les memòries de Jordi Pujol, també parla molt de la importància per l’economia de l’aigua corrent.

Començant per casa nostra, i repassant com he dit els titulars dels diaris, em venia el cap una frase que un sergent xusquero deia quan feia la mili: “ordre o contraordre és desordre” ( ell ho deia en castellà) i és que les declaracions dels responsables de CiU, han estat d’antologia i pròpies de qui es proposés despistar a l’adversari, la llàstima és que també ens despista a tots nosaltres. Això de parlar d’acord a l’auditori que t’escolta, és un error greu de molts polítics, i que haurien d’evitar ràpidament. Avui per avui jo em planto en que votarem el 9-N, diguin el què diguin, perquè seguir-los és realment descoratjador i estan fent, volent o no, un malt terrible al procés i al President Mas, que ha d’aguantar-ho tot.

Com del cas Pujol ja n’he parlat prou, m’estalvia aprofundir-hi tot i que segueixo amb el pensament que aquest país nostre és tremendament exigent amb segons qui. El problema és, i és un problema greu, que tots els partits porten plom a les ales però ells es volen presentar davant nostra com els més immaculats del pati, i com tots ens coneixem, la seva impostura resulta patètica.

I mentre contemplava la Lluna plena, pensava que entre reixes hi ha l’expresident de les Illes Balears i militant del PP, per frau, i a més que té pendent altres contenciosos encara més importants. També recordava que en el País Valencià, ja m’he perdut amb el nombre de càrrecs polítics imputats i que a Madrid, el diner negre i els sobresous a dirigents polítics del PP, era una pràctica habitual en segons quins nivells. Tots aquests casos podrien sumar desenes de milions d’euros.

I si anem més a Sud, a Andalusia ja corrupció ja trenca totes les previsions, i afecte a polítics d’Esquerra Unida, del PSOE i de sindicats. Els càrrec polítics imputats és també descomunal i els dos darrers president de la Comunitat estan preimputats, que semblaria inimaginable tanta cleptomania i incompetència.

I davant de tot aquest desgavell dinerari pensava com deuen estar els del nord de l’UE, especialment Alemanya, que durant anys ens ha enviat una quantitat de diners importantíssima per tal de fer-nos sortir de la pobresa i ara veuen que aquests diners només ha servit per malversacions, corrupcions i moltes obres sense cap sentit.

I com tenia tot el temps del món per pensar, pensava amb la parcialitat de les informacions de la premsa d’aquí i les televisions ( especialment la nostra TV3, que em dol més) sobre el conflicte de Gaza. Alguns periodistes estrangers quan han sortit de Gaza, han fet un “mea culpa” per com han hagut d’informat puix que els corresponsals estaven tots molt controlats. D’un d’ells sabem que un míssil que va explotar en una escola de l’ONU va ser de Hamas, que pel què sembla els va fallar, però per informar-ne correctament va d’haver de sortir primer de Gaza.  Clar que tampoc podríem donar massa credibilitat a les cròniques que un corresponsal ens envies de Corea del Nord, per exemple.  Però el que encara em revolta més de la tendenciositat de la premsa és que durant el mes de juliol a Síria, ben a prop d’on hi teníem “la nostra” i una munió de corresponsals, hi van morir 5.000 persones i cap d’aquest sagaços periodistes d’armilla antibala, se’n va assabentar per informar-nos-en. Això si que és malversació de diners.

I tal com estava previst, Argentina ha entrat de nou en suspensió de pagaments. Aquest dies he seguit una mica els diaris argentins i he pogut veure amb quina facilitat la societat argentina és manipulable. Fins i tot alguns ja comparen algunes intervencions del ministre d’hisenda Axel Kicillof, que exerceix una gran influència a la presidenta Cristina Kirchner, i és responsable de tot aquest despropòsit, amb les del dictador Galtieri, per utilitzar el patriotisme políticament durant la guerra de les Malvines.

Com tot autoritarisme necessita trobar un enemic i un eslògan que serveixi per enardir les masses, i per la Presidenta amb qui millor es podia inspirar que  amb la revolució cubana amb allò de “Patria o muerte”  el seu és: “Patria o buitres”, referint-se amb els fons que ells anomenen despectivament “buitres” i que simplement volen cobrar  els bons de l’Estat ja vençuts. I mentre això passa, la Presidenta aclaparada pels problemes està copiant al president veneçolà Maduro, i prepara una llei “de abastecimiento” que és una mena de nacionalització de les empreses, una forma ràpida cap a l’abisme.

Veient com anem nosaltres i com va el món, miro la Lluna plena d’agost, més grossa que mai,  emboirada, però m’il·lumina un solc a l’aigua de la mar plana, com tot indicant-me el camí d’Ítaca, un camí llarg, difícil, però amb ganes de fer-lo

El “cas Pujol” ha desfermat una unanimitat a la crítica que sincerament no me la crec. Si fos així, voldria dir que el nostre país, i el país veí, són països pràcticament d’ètica protestant. Un país on tothom és net de culpa i mai ha fet una mala i feta. Un país on tothom paga els impostos que li pertoquen i per tant, ara, se sent enutjat perquè aquest “Joan Salvador Gavina” que és en Pujol, ha sortit de la manada i s’ha atrevit a fer allò que ningú mai ha fet; amagar patrimoni. Si fóssim tant virtuosos tots plegats seriem una societat meravellosa on no caldrien ni inspector fiscals ni cap policia, però som humans i a més, humans del sud d’Europa, i a més súbdits d’un país que va inventar-se la novel·la picaresca on sublimaven l’heroi que sap viure fent trampes als altres.

En els meus trenta cinc anys de professió vaig veure de tot; empresaris, petits empresaris i autònoms que quan et demanaven un crèdit t’ensenyaven la llibreta de la comptabilitat B, per demostrar-te la capacitat de retorn dels diners que demanava. I algunes vegades el volum del B era tant exagerat respecte  de l’A, que els deia que era un factor de risc i no un mèrit, vist, clar, des del punt de vista d’un analista de crèdits. A l’hora que els hi deia que com nosaltres els crèdits eren en A, la seva capacitat de retorn s’havia de demostrar també amb A. No sempre s’entenia aquesta simple realitat.

Quan  va passar allò de les “Primes úniques”, forces amics i coneguts em van demanar quina era la meva opinió sobre el seu cas. Clar, era diner B.

I l’evidència més clara que som un país del Sud és que des de la democràcia els socialistes han fet dues amnisties fiscals i el PP una. Tres amnisties en trenta anys, és tot un rècord. Tot això pel què fa l’evasió d’impostos, però el país té una capacitat de picaresca inesgotable: quedar-se diners dels aturats i afavorir a amics i familiars en ERES falsos, o muntar una oficina recaptatòria en la seu central del PP, o casos com les Illes Balears o del  País Valencià, etc. demostren que el país és molt lluny de ser un país virtuós, i em ve a la memòria aquella frase de la Bíblia, dels “sepulcres blanquejats” per qualificar a molts dels que ara bramen i blasmen al President Pujol. I si més m’apuren, i tornant a la Bíblia, podríem dir: “qui estigui net de pecat que tiri la primera pedra” però no me’n refio perquè molts d’aquests hauríem estat capaços de tirar la primera pedra a aquella pobra dona davant de Jesús. La impostura és molt gran.

Fitxin-se que en tota l’estona no exculpo al President Pujol, que com vaig dir el mateix dia de saber la notícia, vaig tenir una gran desil·lusió, però vull advertir que molts dels que avui el critiquen, hauríem de callar. Almenys el President ha tingut el gest de fer-ho públic, mentre que els altres callen.

Per atacar a Pujol ara val tot, fins i tot reneix el cas Banca Catalana, un fet que vaig viure en primera persona i que com Francesc Cabana en el seu dia ja en va escriure un llibre, m’estalvio a insistir-hi. Només hi faré un apunt de darrera hora, una de les persones que des de l’ombra va moure més fils va ser Narcís Serra, la persona que ha provocat la fallida més important de Catalunya, amb Caixa Catalunya i Catalunya Banc.

Per ells Pujol és la “peça” que els faltava per intentar avortar el procés català, i hi han dedicat tots els esforços: premsa, televisions, polítics, estructures d’estat i les cloaques de l’estat; tot al servei de l’únic interés: “neutralitzar la bogeria independentista”.  Jo entenc que ho facin perquè si mirem els números que quedarà l’Espanya residual, serà una estat en fallida o un estat de retrocedirà en el temps forces anys i per forces anys. El que no entenc és que sabent-ho, nosaltres i molts d’aquí, que d’una manera o altre empenyem el procés, col·laborem en aquesta creuada.

El 31 de juliol passar es complien 188 anys de l’execució pública a la plaça del Mercat de València  de Gaietà Ripoll, un mestre que treballava per estendre la cultura als nens més pobres de l’època i els ensenyava a pensar, un fet que la Santa Inquisició li va semblar heretgia i el Sant Ofici, amb els seus acòlics, embotits amb la superioritat moral d’aquell que posseeix la virtut i el poder d’interpretar-la, van condemnar al pobre mestre a morir a la forca i a la plaça pública com avís al populatxo. ( Una història que l’ara polític Alfred Bosch, va novel·lar i va guanyar el premi Bertrana de l’any 2006. Un llibre altament recomanable)  La història diu que va ser el darrer ajusticiat de la Inquisició, una afirmació que avui, jo, sincerament, que fos el darrer, en tinc els meus dubtes.

Algú em pot dir que és de país ordenat i modern fer que tothom pagui els seus impostos, i és veritat, però també hauria de ser de país modern i d’estat de dret,  evitar l’ajusticiament públic i sense condemna provada, ni que siguin per interés polític.

Un dels problemes greus de la política és que la majoria dels polítics es creuen que serveixen per tot i no tenen por al ridícul de la seva gestió. Un fet impensable en el món empresarial on la capacitat de lideratges, la preparació i els mèrits, són exigències claus. De fet, observaran sovint com determinats polítics d’aquesta corda, tendeixen a desacreditar la gestió de l’adversari encara que el nivell dels criticat estigui a anys llum del que critica. Aquest complexa de superioritat ja sovint l’exhibeixin des de la seva ideologia fins arribant  a la gestió. No hi fa rès que siguin gent, com n’hi ha molts, que fora de la política no trobarien feia o si la trobessin, seria una feina manual, que dit sigui de pas, cap feina és degradant, però d’allà on venen i la supèrbia emprada, els xoca d’assumir el seu lloc vertader és terrible.

Jo sóc dels que exigeixo que com a president del meu país, no sigui només qui ha tingut més vots o ha sabut travar més aliances, que no és garantia de res, sinó que demano sigui una persona que, a més de les virtuts personals, estigui capacitada per exercir el càrrec ( dots de lideratge)  amb solvència i a més sàpiga representar-nos arreu. I quan dic arreu vull dir des de Madremanya, a Davos o a la Cambra de Comerç de Singapur. I a més, sense traductor.

El què demano no és tant difícil si els partits a l’hora de posar el seu cap de llista deixen la supèrbia de l’ego polític crescut, per fer com faria qualsevol empresa del món: posar-hi qui té el perfil més adequat pel l’alta responsabilitat que haurà d’assumir.  Llevat del President Montilla, això ha estat així sempre, i hem d’esperar que duri. No ha estat així a Espanya, i encara avui en paguem les conseqüències. Veure que el President d’Espanya ha de córrer a les reunions internacionals amb traductor, és patètic. Aquest dèficit idiomàtic, i algun més, els ha privat a fer mai cap conferència o roda de premsa, en llocs internacionals de prestigi.

Els bon líders, mai tenen por a l’hora d’enfrontar-se a una roda de premsa multitudinària, ni ser entrevistat en directe en les televisions més influents del món. Estan segurs d’ells mateixos i de la feina que fant. Donen la cara, s’expliquen, tenen respostes, tenen projectes, i exerceixen una empatia que fins i tot descol·loca als adversaris.

El passat dia trenta de juliol el President de Catalunya Artur Mas, va demostrar clarament com ha de ser un líder polític i un President de Catalunya. I va demostrar-nos que es pot ser, i s’ha de fer, compatible la suavitat de les formes amb tenir uns principis clars i ferms.

Avui he vist una la roda de premsa del President espanyol Mariano Rajoy, i és una altra roda de premsa.  Preguntes compromeses sense contestar i algunes respostes tant superficials que de vegades un té la sensació que et prèn per  una mica curtet.

Fa molt de temps que els nuclis més durs de l’espanyolisme madrileny, tenen en el punt de mira al President Mas, perquè pensen que és l’element clau perquè el procés arribi a bon port; i desestabilitzant el lideratge de Mas, tindrien la batalla guanyada. Jo penso que no van tant desencaminats, per més que ens pensem que hi ha fàcilment possibilitats de rellevar-lo amb garanties. I si mirem cap a l’altra banda, en l’espanyolisme català, encara ho tenen més futut.  I mirin que quan faig el repàs dels possibles, fins i tot hi poso a ne’n Duran.  I és que una vegada despulles els “reiets” que fa la política, hom veu que hi queda ben poca cosa.

Mai com ara en el nostre país, i en el veí, les ràdios i les televisions havien destinat tantes hores a l’opinió. La tertúlia s’ha convertit en una professió i un modus vivendi o de sobresous, de molta gent. I com passa sempre que un programa té èxit, la resta tendeixen a imitar-lo. Ningú pot dir que “Sálvame” no sigui un programa d’èxit; a banda del contingut, les formes d’opinar, de provocar i fins i tot d’insultar, les audiències diuen que atrauen, i per tant quan, hi ha una demanda, sempre hi haurà una oferta. El trist és que aquest model ha traspassat i infectat a les tertúlies polítiques, i avui ja és molt difícil distingir entre ambdues fórmules.

Una televisió estatal s’ha inventat una mena de “sàlvame” polític i econòmic de cap de setmana, que per la seva durada en el temps i en la llargada del programa, fant sospitat que tenen una bona audiència, puix que per aquestes televisions privades, la pela és la pela. O és que es pot explicar d’alguna altra manera que no sigui per la pela que en les televisions d’una persona ben coneguda per tots com és el Sr. Lara, la preeminència de Podemos?

L’altre dia escoltant unes tertúlies del matí de Catalunya Radio, mentre caminana,  vaig confirmar el que fa temps vinc denunciant; que la majoria de les tertúlies són monòlegs que més o menys tots reafirmen el què ha dit l’altra. I en el cas que algú faci una afirmació taxativa, ningú o pocs,  la contradiu. Dos exemple: fa una setmana un tertulià, Nacho Corredor, que pel que vaig escoltar decanta molt cap a l’espanyolisme, argumentava que en la reunió d’avui el President Mas no estava èticament capacitat per parlar de la financiació; i el seu argument era: “no vol la independència? Doncs la resta ja sobra”. I ningú dels seus companys li va fer observar la bestiesa que deia perquè seguint amb el seu argument, hauria de defensar que com una majoria de catalans volem la independència, doncs ja quedem alliberats, ara mateix, de fer la Declaració de Renda a Espanya. Clar, quan escoltes de qui pressuposes argumentacions sòlides, aquestes declaracions, automàticament canvies de canal i penses que els diners que cobra aquest col·laborador i que jo en pago una proporció, em resulten una estafa.

Ahir mateix, en la mateixa tertúlia, un tertulià tremendament pluriempleat ( es professor d’economia i no sé pas quan dona classes i quan té temps per preparar-les) Josep M. Gay de Liébana, va fer una cosa que a mi també em molesta molt i suposo que a moltíssima gent d’una certa edat. Va dir públicament que ell no votava, i ho presentava com un argument de superioritat moral ( així ho vaig entendre) per reforçar els seus arguments.  No sé ell, però a mi, que durant molts anys, un dictador no em deixava votar, em demostra que el vot és quelcom bo i necessari en una democràcia. Posar-se per sobre del bé i del mal com fa el Rei, i que també ho critico, no em sembla precisament un argument per presumir-ne públicament. I és cert que allà mateix va ser rebatut, però suposo que per respecte, no ho va ser amb la fermesa que, al meu entendre, tenia el missatge de les seves paraules.

De fet aquests dies veiem com la feblesa de les conviccions són tremendes i aquell diari espanyol que un dia va fer al President Pujol, “español del año” ara diu que la “corrupción del clan Pujol hace muchos años que se sabia”.

Opinar surt gratis.