Feina necessitarà i molta decisió el conseller d’Empresa Felip Puig per combatre aquesta nova “modernitat” que s’escampa en sectors dels taxis, de les habitacions o vaixells “hotels”, els menjadors restaurants,… que utilitzant les possibilitats de les noves tecnologies s’escampa com una fil·loxera. La nostra societat entre cada dia més en una mena de societat anàrquica pel què fa els comportaments individuals, però a l’hora molt exigent pel que fa els drets col·lectius. Reclamen la desregulació total individual per ser lliures, però també exigeixen, com mai, del govern i de les institucions que els proporcioni la cobertura dels drets. Provablement ara tenim el resultat de tants anys de predicar, de demanar i d’oferir només drets, sense cap contraprestació d’obligacions. No queda bé exigir uns mínims de resultats a un estudiant becat, per exemple. Però tota aquesta societat que fa de la seva manera de viure una permanent assemblea i a l’hora es beneficia dels progressos d’una societat estructurada i organitzada, tenen predicament social. No importa si el que ofereixin sigui un impossible, la majoria estan aturats en el temps i s’han cregut allò de “sigues realista, demana l’impossible”.

El problema és que aquesta fascinació que provoquen, sobretot a certes televisions i curiosament de propietaris de dretes, oferint-els-hi una gran quantitat de presència de pantalla i molt superior a la resta de col·lectius, sigui un efecte multiplicador en un país que durant molts anys ha estat educat per aquestes mateixes televisions en programes com Sálvame.

També la novetat de l’estètica ajuda en una societat mediàtica com la nostra. Fa uns anys vaig llegir una entrevista feta al zapatista  “comandante Marcos” que al ser preguntat perquè sempre anava amb aquell passamuntanyes va dir: “quan anava amb la cara destapada ningú em veia, ara que em tapo sóc molt més visible”,  aquesta veritat també la podem aplicar a si vas vestida de monja, portes cua o tens un nom que coincideix amb un il·lustre. De fet, les televisions fa temps que ja van descobrir i explotar aquest plus de la diferència amb el pare Apel·les.

I quan la societat és tant líquida i un pensament tant prim, s’ofereix el terreny perfecte perquè aflori l’extravagància ideològica i dels comportaments. Avui sembla que tot allò que no sigui assembleari no és democràtic i  alguns s’hi deixen caure en el parany.  Fa anys que tots sabem que la democràcia representativa no és un sistema perfecte, però és el millor dels sistemes. I també fa anys que sabem que “un excés de democràcia no és més democràcia”.  Però defensar això ara no és popular; avui es porta els pressupostos participatius, per exemple com la gran troballa de la política i per mi és una bajanada que comparteix força gent, vista la participació, i a més una sortida per la irresponsabilitat de qui sí la té en la gestió i ha de prendre decisions que poden no agradar.

Voler fer i mantenir un país amb la sanitat d’altíssima qualitat com tenim, amb una escola i universitats també bones, i amb ajudes socials pels que pateixen; és incompatible amb aquesta tendència de l’economia compartida que més aviat és un sinònim més fi, però amb els mateixos efectes, que un gran top manta.

En l’entrada anterior feia observar la diferència que hi ha entre La Bíblia i l’Alcorà. El primer deia que era un llibre “revelat” per Deu i el segons “dictat” per Deu. Això vol dir que el segon és imperatiu i no accepta esmenes ni interpretacions, mentre que el primer si. Gràcies a això el Cristianisme va poder tenir una Reforma que el va treure del fonamentalisme i les posteriors reformes els van actualitzant. L’Islam s’ha quedat aturat a l’Edat mitjana sense possibilitat d’evolució.

Amb la Constitució espanyola passa una mica el mateix; hi ha qui pensa que és necessària una reforma i d’altres que no. I cal recordar que normalment els defensors de les pureses són sempre gent fonamentalista o radical que, com és natural, s’atribueixen una superioritat intel·lectual i moral, davant dels adversaris.

El Manifest: “Libres e iguales” és un cas ben evident que emparant-se amb la literalitat del text constitucional i el pretès prestigi dels signants, defensen una visió d’Espanya. Cal dir, perquè no ho oblidéssim, el la confecció del text constitucional va estar fet sota vigilància militar fins el punt que els militars van obligar a introduir-hi tot un article sencer a la Constitució. Així doncs, de consens poc.

Per què dic “de pretès prestigi”? Si han anat seguin les meves entrades recordaran que en una deia la fal·làcia que és això del prestigi. Agafem-nos en el cas més extrem dels signant del manifest; un dels dignant és un Nobel de Literatura, un bon escriptor,  però això no vol dir que sigui ni un bon polític, ni un bon analista, ni tant sols una bona persona ( i no ho dic per aquest cas això de bona persona) simplement vull dir que un fet rellevant en la biografia personal, no en pressuposa d’altres.  He llegit de Mario Vargas Llosa, lloant la Barcelona que ell va conèixer perquè hi va viure ( la franquista) i deia que era més oberta i plural que la democràtica d’ara. Això sol ja demostra el meu advertiment que el prestigi només és selectiu, i ell és un gran i bon escriptor, res més. En segon lloc, ell va ser candidat a la Presidència del seu país,  Perú, amb un programa tremendament populista,  i el seu prestigi literari no va servir-li per passar el reconeixement popular de les urnes: no va guanyar.  Clar que si m’hagués fitxat amb un altre dels signant, el català Boadella, el mot “intel·lectual” m’hi sobre, almenys segons la meva interpretació. És un “bufó” i en aquest cas un clàssics “bufón del reino”.

I com fan els defensors fonamentalistes, la seva interpretació del “llibre” és la que val i qualsevol sacrifici es justifica per la preeminència del valor suprem que són els mandats divins del “llibre”.

En tot cas vull deixar clar que, com l’islamisme radical, només poden sotmetre els infidels per la força de les armes, però mai per la força de la raó. Per qui es creu tenir  la raó, els arguments li sobren.

Jo no espero massa de l’entrevista Mas-Rajoy perquè el president espanyol, en el cas poc provable que volgués entrar en diàleg, tindria aquesta Santa Inquisició que el cremaria a la foguera. De la mateixa manera que no espero res del Rei, mentre el cap de Govern espanyol sigui Rajoy i el radicalisme Faes amb majoria absoluta. Però és un tràngol que ha de passar el President català i que hem de passar els catalans per demostrar al món, amb quina mena d’interlocutors ens hem  d’entendre’ns. Ah! però compte! que hem vist com les riuades s’emporten grans arbres, però les mates de joncs, aguanten.

Samir Khalil Samir en l’assaig d’entrevista fet per Giorgio Paulucci i Camille Eid titulat “ Cien preguntas sobre el Islam” diu que una diferència capdal entre l’Alcorà i La Bíblia és que segons els seus seguidors l’Alcorà és un llibre sagrat “dictat” per Deu, i La Bíblia és un llibre sagrat “revelat” per Deu, i fa observar que la diferència entre ambdues paraules no és mínima ja que en el primer cas és imperatiu i no deixa espai a les interpretacions perquè  Deu ho ha dictat,  més enllà de les primeres sures; mentre que la revelació permet interpretacions i, per tant, postes al dia.

A Espanya hi ha dues maneres d’interpretar la Constitució, la que seria a l’estil “dictat diví” i per tant, tancada, i els que la volen “revelada”, i reclamen revisar-la i avui per avui tenim el País a mans dels fonamentalistes i guardians de la fe de la FAES, i per tant qualsevol petita interpretació que traspassi les seves “línies vermelles” del dictat diví, s’ha de combatre amb la duresa que es combaten els infidels en el món islàmic.

Nosaltres som on som perquè qui té la veritat dictada ens tracte com a infidels que només tenen dret a viure sotmesos sota les lleis de la veritat absoluta. Així es justifiquen  que España ens empobreixi, com diu el Conseller Mas-Colell, i que Catalunya sigui terra d’infidels, justifica que el ministre Wert que vulgui espanyolitzar els joves catalans, al preu que sigui, per portar-los cap al seu paradís on els esperen no sé quantes verges per donar-los la ben vinguda.

El principi de tot, totes les forces espanyolistes coincidien en dir que el procés català era un problema català i ells l’han de resoldre, ja sigui per abandonar l’objectiu o sigui per divisions internes. En el fons era la teoria del suflé.  Passat el temps i veient que el procés cada vegada guanya més suport popular ha començat a ser un problema espanyol. Fins fa un temps tota la premsa internacional més influent es miraven el procés català com una singularitat, però des de fa un temps han anat veient que això va seriosament i aquell “problema” dels catalans, ha traspassat les fronteres i ha esdevingut un problema espanyol. Ara estem aquí. Però el Govern espanyol no es vol donar per assabentat i fa totes les virgaries verbals quan alguna premsa internacional els pregunta sobre el procés, per no pronunciar-se. És típics d’ells dir, com ha dit en ministre De Guindos, que la independència catalana no és raonable ni racional, o repetir ,com fan tant sovint: la independència catalana no és legal i no es produirà. Una lletania que el mateix Financial Times els va recordar que no sempre és segur que allò que es diu no passarà, no passi. Ara ja tothom veu que també el problema el tenen ells, encara que ho neguin; i situats aquí pot passar  que es neguin a acceptar-lo i de parlar-ne per buscar una solució, com fant fins ara; la qual cosa voldrà dir que en pocs mesos aquest problema passarà a ser també un problema de l’UE, i no sé si Brussel·les acceptarà de Rajoy que la seva inoperància li traspassi. Perquè algú ho ha dit en forma alarmista, però dient-ho moderadament, el descontrol d’aquest procés és potencialment força desestabilització per Espanya i per l’UE. Un divorci a les males, Espanya en sortiria molt malt parada perquè el deute que té, sense la col·laboració catalana, és impagable i bona part d’aquest deute és a mans de les entitats financeres espanyoles i europees i de fons d’inversió internacionals.  I podem observar clarament que cada vegada que el “problema” passa de mans, els seus efectes són més importants.

Diu molt poc a favor del President Espanyol, aquesta negativa a acceptar la realitat perquè retardar-ne les solucions afegeix molts més costos. Zapatero ho va fer amb la crisi econòmica i la de les caixes, i tots sabem el desastre i els cost que ha suposat. Pel què fa el procés català els costos seran molt més grans.

En el primer estadi, quan deien que era un problema català, el món econòmic restava molt callat, ara traspassat de Barcelona a Madrid, no para de pronunciar-se i cada vegada més i més fort. Les declaracions de la Patronal valenciana desmarcant-se obertament i críticament de la política anticatalana del PP valencià, és un element a tenir en compte. Ells han vist que passi el què passi els vincles econòmic i estratègics entre ambdós territoris és molt més fort i de futur que el de Madrid, i és per això que quan el president Fabra ha volgut tornar a treure l’anticatalanisme per fer oblidar la terrible corrupció valenciana, els empresaris han dit prou i li han recordat que “Catalunya és el nostre principal client i amb el principal client hi volem estar bé”.  Però el mateix deuen pensar, encara que potser no ho digui  com tampoc ho deien fins ara els valencians, són els murcians i els andalusos que a més tots veuen el corredor mediterrani com a gran eina de progrés. També callen els productors de vi de la Rioja, per exemple, o de formatges,… Aquest inici de revolució dels productors econòmic espanyols, també retrauran l’immobilisme de Rajoy, que només l’aplaudeix la dreta extrema i aquells que no exposen els seus diners fent negocis.

Diu el Conseller Mas-Colell que el procés serà llarg i que hem de tenir molta paciència, i hi estic d’acord. El temps juga a favor nostre si no fem tonteries.

El que ben segur serà el primer secretari del PSC ( ara només falta saber si ho serà a la búlgara o no) Miquel Iceta, en aquets esmorzars que organitza Fòrum Europa, ha fet un desplegament de la seva capacitat dialèctica i de gran sofista. Ens ha vingut a dir que “ell sí que vol votar” i que la resta no ho volen. Per ell la pregunta del 9-N és un nyap i la que proposa ell i els que sí volen votar, segons la seva apreciació, és la bona. És per facultar a la Generalitat iniciar una negociació amb el Govern espanyol que hauria de contemplar: pacte fiscal solidari, reconèixer el caràcter nacional de Catalunya i que es blindessin les competències en llengua i cultura. És a dir, si això fos possible i s’arribés en un acord, el Govern espanyol, podria incautar-se dels beneficis del Port de Barcelona, per exemple, o impedir o limitar la presència catalana al Món.  Antoni Castells, exdirigent del PSC, desemmascara aquesta reforma constitucional que proposa el PSC i el PSOE, dient alhora que és un “nyap”. I recorda que el socialistes catalans ja van tenir un fracàs en el seu intent de transformar Espanya en un Estat federal.

Iceta té un discurs agradable, sap parlar i a més sempre ho fa amb un to de veu calmada, digui el què digui no s’immuta;  i en aquests moments que part de la crema de l’elit del poder català es defensa del sobiranisme amb un mateix discurs en el que diuen que no hi haurà ni consulta ni independència perquè s’acabarà pactant, Iceta, pot ser un gran aliat seu. La llàstima per ells és que aquest discurs ja és antic; la societat catalana des de la sentència del TC contra l’Estatut ha fet massa camí cap a la desafecció, que ja el mateix Montilla avisava sense cap èxit.

La Fundació Friedrich Ebert, el Think Tank de l’SPD alemany,  aquesta setmana ha dedicat un article en el que entre moltes altres coses, fa observar que si el Govern espanyol el 9-N no deixa fer la consulta promogut per un “impuls genuïnament democràtic i europeu” i desplega l’exèrcit per dissoldre la Generalitat i suspendre l’autonomia i els partidaris a la independència ocupen carrers, estacions de trens i fronteres el xoc de trens entre Catalunya i Espanya seria la descripció adequada” És el que el president de Catalunya avisava si no es canalitzava aquest corrent català cap a la consulta: el desbordament.

Realment Iceta ha fet tard, i fins i tot en el supòsit que fracassés la consulta, l’estratègia dels socialistes, avui, ja és fora de temps. Avui per avui veig molt difícil que una gran part dels catalans vulguin votar una nova constitució espanyola per blindar només l’oferta d’Iceta. Una oferta que, diguem-ho de pas, el PSOE no hi té cap interés en defensar. De fet, Iceta amb una altra música canta la mateixa cançó i lletra del seu predecessor Pere Navarro. De totes maneres, la diferència entre els dos és que el primer ha estat clar i s’ha pronunciat espanyolista i que votaria no a la independència, un aclariment que l’honora.

Diu la cortesia política que s’ha de deixar cent dies al nou que entra abans de fer-ne una valoració. Si el Rei fos un ciutadà normal, també ho hauríem de fer, però posats a dir que “el  Rei reina però no mana” que no entenc massa bé què vol dir puix que portats a l’extrem arribarien a dir que no fa res, ens podem saltar aquesta regle de cortesia. Personalment m’he quedat aturat en aquella frase que recordaven els nostres avantpassats al monarca i que ho cito de memòria: “nos som igual que vós, però junts nos som més que vós” Això serveix per despullar al Rei de la púrpura que tant sovint molts el vesteixen i convertir-lo en humà.  Sóc dels que penso que el Rei ha vingut a reinar en mala hora, perquè a l’estar lligat pel Govern, aquest no té cap interés que es consolidi. El mateix dia que va Jurar la Constitució, José M. Aznar li recordava a través de la COPE, que qui mana és el Govern, i que ell, especialment en el procés de Catalunya, s’ha de sotmetre al què diu i al què fa Rajoy.  Així doncs, encara que vulgui apropar-se a Catalunya, ho tindrà molt difícil perquè l’ala dreta del PP és molt republicana i tenen molts medis i trones per fer-ne campanya. De fet, per la Monarquia són molt més perillosos aquesta dreta que els d’extrema esquerra que es manifesten amb banderes republicanes.

Ho vaig escriure fa un temps hi ho repeteixo; l’actitud de Rajoy amb Catalunya és l’atac més important després de Franco. És un atac fortíssim en el que hi ha posat tots els ministres, malgrat ell calla, però atorga. També els deia que estem sotmesos en una nova edició del Decret de Nova Planta del segle XXI. I penso que és bo que ho denunciem. José Ignacio Wert, amb el model d’ensenyament català, Cristóbal Montoro amb la financiació i l’ofec a Catalunya, Ana Pastor amb l’incautació dels beneficis del port de Barcelona i la privatització de l’aeroport, José Manuel García Margallo amb les ambaixades, Jorge Fernández Díaz, amb totes els forces d’ordre espanyoles i les cloaques de l’Estat,… tots estan treballant per ordre de Rajoy, teixint  aquest nou Decret de Nova Planta, que no ho és de forma ( són massa intel·ligents per fer-ho) però sí de fons.  I amb tot aquest camp minat, què podem esperar del nou Rei segrestat per tots aquests?  No s’enganyin, les dificultats per la Monarquia vindran molt més del PP, que de Catalunya. En tot cas els catalans ens pot agradar més o menys que el Rei,  parli també més o menys en català, o que vingui més sovint, però sa Majestat, el problema greu no és, com alguns fins i tot d’aquí i d’allà volen fer creure “d’aplaudimetre”  ( minuts i intensitat d’aplaudiments) la societat catalana que tenim molt de fenicis, quan s’apaguen els llums, ens preguntem, i què hi ha de calaix? O com dirien ara, després de les paraules, quin fets hi ha? I veiem que el 50% dels beneficis del port de Barcelona, ens els incauten. Veiem que sabotegen l’harmonia del sistema d’ensenyament català. Veiem que l’ofec econòmic és insofrible i que el mateix Mas-Colell ha dit que “Espanya ens frena”. I que tenim una voluntat majoritària per votar el 9-N, i pretenen impedir-ho per tots els medis. Davant de tot això, què hi pot fer el nou Rei? Si algú pensa que serà capaç de transformar Mariano Rajoy amb un Adolfo Suárez, és que somnia truites. Els que tenen el poder en el  PP, és la dreta extrema del què va ser el CDS.  Així doncs, esperar massa del nou Rei, es ser innocent. El màxim que podem esperar-ne, potser, és que ens parli en català però mai més en repetirà allò que va dir fa anys: “Catalunya serà el què vulguin ser els catalans”.  Rajoy mana i el Rei reina.

Avui els que esperaven del nou Rei un discurs trencador, suposo que hauran tingut un desengany a no ser que facin com fa algú: interpretar les seves paraules. Quan algú vol comunicar i necessita que l’interpreti, és un mal comunicador i jo no penso que el nou Rei sigui un mal comunicador, en tot cas no vol o no pot comunicar allò que vol dir. Avui mateix l’expresident Aznar a la cadena Cope recordava fins on pot arribat el Rei constitucional i li marcava clarament els límits. Cal sospitar que Aznar és un republicà i com tot republicà, esperen que la Monarquia falli i pugi ajudar l’adveniment  d’una República presidencialista i ell ser el President. Però jo no tinc masses esperances amb el nou Rei, més per aquest segrest que n’ha fet de la Monarquia el constitucionalisme de la dreta extrema, que no pas perquè ell no volgués, que no ho sé si vol.

Fins fa poc, era normal interpretar les paraules del Sant Pare, però ara amb Francesc, no cal. És una persona que comunica clar què vol dir i a més no deixa espai a les interpretacions, i per la “ monarquia renovada per uns nou temps” tal com ha promès el nou Rei, el primer que hauria de cuidar és que no se l’hagi d’interpretar. Amb això la mateixa Reina, que ve de la comunicació el podria ajudar.

I en aquest entorn més enllà de les paraules i les noves cares, s’han de veure fets i els fets són que Mariano Rajoy és el President espanyol amb majoria absoluta, i amb el comportament contra Catalunya més dur i repressiu des del franquisme. I és per això que no veig possibilitats de maniobra al nou Rei. Rajoy no és Suárez. I a dins del PP, amb José M. Aznar al cap, són formalment lleials a la Monarquia en tant la tinguin sotmesa dins de les costures de la Constitució, i ja sabem en carn pròpia què volen dir quan invoquen la Constitució.

Em sembla molt bé, doncs,  que nosaltres hem d’anar fent les coses sense masses excitacions i amb seny, però sense pausa. Ells saben què volen, com ho volem i quan ho volen. Ells, primer ens han negat la majoria, després ens han negat l’existència com a poble si no som assimilats al seu. I ara ells, no paren d’atacar-nos, per terra, per ports i per aeroports. I com molt bé diu el Conseller Mas-Colell, el seu atacs arriba fins el punt de no deixar-nos créixer i ho diu amb aquell lacònic: “Espanya ens frena”. Clar que sempre hem de deixar un temps pel dubte, tot i que Felip VI amb Mariano Rajoy i el PP al poder, tenim les coses molt clares: Espanya ens seguirà frenant.

I per carregar-nos més de raons, per si no en tinguéssim prous, penso que la posició del President Artur Mas en el seu gràfic “wait and see”, esperar i veure, és la posició més assenyada. Per descobrir-los tampoc haurem d’esperar massa.

Reconec que per un espanyol o un català espanyolista els costa acceptar que Catalunya és molt important. Diria fins i tot que és la més important. Diuen que un dels fets rellevants que han portat a l’abdicació del Rei Joan Carles I és el famós “procés català”. El PSOE, que ara mateix està en un període de trobar un líders, tots els aspirat s’han de posicionar davant el procés català. Tothom accepta que el mateix PSC, està dividit i perdut ideològicament, per culpa del procés català. A l’UE, malgrat totes les prevencions, van prenent consciència que un dia o l’altre s’hauran de posicionar i trobar una solució pel procés català, perquè veuran que també l’afectarà. I el nou Rei, Flip VI, que, de moment, no li vull pas recordar la responsabilitat afegida que té vers els catalans al portar aquest nom, el seu reialme estarà molt condicionat en funció de quin sigui el desenllaç del procés català. El cert és que contra Catalunya, té poques esperances de durar. L’abstenció de CiU en el Congrés en la Llei d’abdicació, és la única abstenció que va fer més mal, fins i tot, més que els nos. I per acabar de demostrar la importància de Catalunya, és aquesta campanya que s’ha fet perquè el President Mas, sigui present en la seva coronació. L’absència e Mas, era el buit més cridaner de tots els possibles, fins i tot, més que la del seu pare i Rei Joan Carles I.

I si Catalunya és tant important, perquè el PP governa aquesta majoria absoluta amb tota l’artilleria atacant Catalunya?  Segurament han llegit malament a Maquiavel i posen en pràctica allò de que si el teu enemic – nosaltres per ells som els seus enemics – no t´hi pots aliar, l’han de vèncer. Però, i què passa si no pots vèncer a l’enemic? Catalunya segur que sobreviurà al PP, i haurà destrossat tot el què políticament hagi tocat, i deixarà una herència als espanyolistes, molt difícil de gestionar. Ells hauran utilitzat Espanya i utilitzen el seu malaltís amor a Espanya, només pel seu interés. I el que sí queda clar que si volen seguir utilitzant el poder amb Catalunya com si fos una versió moderna de Felip V, el reinat de Felip VI del segle XXI, té escasses possibilitat de consolidar-se. Catalunya és massa important per anar-hi en contra, per més que els costi creure-ho.

El contorsionisme en la vida política es tan gran que acceptem com a normal que algú et digui coses així com: jo sóc republicà però voto a la monarquia. Aquesta estratègia de voler agradar a tothom de la vella política, avui s’ha acabat. El poder ja no té tant de poder. Abans era normal i acceptat com a normal, que aquell que es movia no sortia a la foto, avui ja no. I en  els moments de poca ideologia quan el poder del lideratge falla, és el gran fracàs. El drama del socialisme i de les esquerres en general a Europa, i molt especialment a l’UE, és que s’han quedat sense espai més enllà dels programes fets en l’oposició. Però tots sabem que diguin el què diguin els programes, si assoleixen els poder, hauran d‘acompassar el seu pas amb la resta, els agradi o no. Dos exemples que avui mateix es produeix a l’UE haurien de fer reflexionar als que encara, de bona fe, pensen que una alta política és possible. Una quimera que des que formem part del món i especialment, però no només, de l’UE, els nostre marge de maniobra per ser original, és nul. La socialdemocràcia governa amb una gran coalició Alemanya, sense que s’hagi produït cap canvi en les polítiques anteriors. I aquella esperança que tenien els socialistes posant-los com exemple, que sí era possible una altra política, em refereixo al President francès François Hollande i el seu primer ministre el català Manuel Valls, una esperança que servia també d’exemple al dimitit Pere Navarro del PSC, resulta que ha hagut d’iniciat unes polítiques econòmiques i de duresa amb la immigració, que és perfectament comparable i homologables amb les polítiques de partits de l’UE de dretes.

El PSC no ho té fàcil en tant sigui o es cregui un partit de govern, puix que els seus programes han d’estat fets amb realisme i no com ho poden fer qualsevol d’aquests partits i plataformes minoritàries.  I clar, si vol emprar la demagògia de solucions fàcils a problemes difícils, sempre tindrà a l’esquerra gent i ofertes, amb més demagògia. I avui ser centrat, dir les veritats i ser possibilista, és un mercat electoral que ja té moltes ofertes i poc agraït.  Segurament on encara cap partit clàssic ha insistit, i ho haurà de fer, és en la renovació, és amb la transparència, és en l’exigència ètica, és amb l’esperit de servei, és amb posar pel davant la res pública als interessos particulars i de partit. El primer d’aquests partits clàssic que entengui, i sobre tot actuï, com demanda la societat del segle XXI tindrà més oportunitats. Encara avui tots els partits de govern actuen amb paràmetres vells, amb vells esquemes, però ara estem en una societat híper crítica, fins i tot per mi, massa crítica, i això els obligarà a canvis profunds. El poder ja no es el què era quan tenia mística, avui el poder no té més poder que el que un es guanya cada dia amb les seves accions de servei, i per assolir-ho suposa grans renovacions. Qui ha estat el problema fins avui, no pot ser la solució demà.

Potser algú es preguntarà què tenen en comú aquests dos personatges, doncs intentarà explicar-me. Tinc una sensació per no dir evidència sense contrastar massa científicament, que els polítics catalans que van a Madrid, pateixen una mena de “síndrome d’Estocolm” És una patologia segons la qual de cop es pensen ser més del què són, o fins i tot, ser allò que no són. I vist que aquesta mena de virus infecte pel contagi de la convivència, els partits polítics catalans farien bé no deixar més de dues legislatures als seus representants. Seria una mena de prudència i prevenció. El primer i més sonat dels afectats va ser Miquel Roca i Junyent, que després de molts anys a Madrid, va ser víctima del què en Jordi Pujol en diu “raspall” i es va pensar que era el què realment no era, i amb l’operació reformista va intentar ni més ni menys “assaltar” la presidència d’Espanya. Tot i que la seva operació va comptar amb gent molt preparada, tenia un  programa que hauria estat una modernització de l’Estat i va comptar amb moltíssims diners, el resultat electorals va ser humiliant. Pels espanyol Miquel Roca tenia totes les virtuts, però un gran defecte: era català. Una característica que el reformistes van voler minimitzar pensant que Miquel Roca era molt més del què era, i realment era un català.

El segon personatge ha estat Alejo Vidal-Quadras. Un català espanyolista radical que Aznar el va defenestrar però mentre li va durar la bicoca a Brussel·les, callava i cedia, i quan va veure que no el tornarien a presentar, va crear un partit de dreta i espanyolista extrema, pensant que ell era més del què era. De fet no va tenir ni la mínima ètica de marxar del PP quan ja feia proselitisme i campanya per VOX. El resultat ha estat l’esperat, res de calaix, i s’ha quedat sense l’acta d’europarlamentari. Vis que el dictamen democràtic de les urnes ha estant tant contundent, ara diu que deixa la política i  talment com si ens vulgues acollonar,  diu que no es bo que els polític es perpetuïn en els càrrecs. Sort que si una cosa va escàs el polític és de credibilitat amb el què diu.

I el tercer és Josep Antoni Duran Lleida, que acaba de filtrar que deixarà encara no sabem pas massa què, ni com, ni quan, però avui és notícia. És un altre polític que es creu ser més del què és i si no, ho veurem aviat.  De fet, ha estat una mica com en Timoner; un campió de carreres darrera motocicletes, mai ha estat un Indurain. Cert és, i en honor al mallorquí, ell va ser campió del món i d’Espanya, compatint amb igualtat i fins i tot amb 58 anys. En Duran, la primera cursa cap al Congrés espanyol, va perdre la meitat dels efectius que tenia del seu predecessor.

Però el de El Campell té mèrit perquè a més de viure a aixopluc i confortablement, ha sabut compaginar-ho amb una presidència de la “Comisión de exteriores del Congreso” un càrrec que li permetia representar a Espanya arreu del món i gaudir dels privilegis de passaport diplomàtic, i alhora, ser el màxim representació de CiU a Madrid. És de mèrit, no li podem pas negar. I encara ho és més si, amb els dos càrrecs, ha estat eficient; un fet que jo, modestament, no puc confirmar.

Ara diuen que plega perquè està enfadat per l’abstenció en la votació a la Llei Orgànica d’abdicació del Rei Joan Carles I. Doncs d’ell és la informació que es trobava incòmode en el sí, en l’abstenció i en el no.  De fet, coherència no ni podem pas atribuir massa amb tots aquets dubtes.

Però anem al nucli del problema; què passaria a UDC si plega Duran? D’ell és la informació segons la qual, si avui UDC s’ha de pronunciar clarament sobre el sentit del vot de la consulta, UDC es trencaria. És a dir, reconeix que dins a Unió hi ha un gruix important de militants que fan honor al què ha estat el sacrifici d’un dels seus fundador: Manuel Carrasco i Formiguera, que va ser vilment assassinat per defensar a Catalunya.  I el dubte sempre és el mateix; i si marxa Duran i el segueix poca gent?  I és aquí on hi veig la possible similitud entre Josep Antoni Duran i Alejo Vidal-Quadras, que els dos podem acabar la seva carrera política bandejats democràticament per les urnes, pensant-se que eren més del què eren.

Clar que acostumat a fer de Timoner, sempre pot intentar buscar el rebuf del PP. Però aquesta possibilitat em costa molt de contemplar puix que ni per història ni per tradició la gent d’Unió permetria disciplinadament unir les sigles d’UDC amb les del PP. A UDC, hi ha molts militants molt lleials a Catalunya.