Una de les lloances que alguns feien a Fraga Iribarne, segurament per endolcir la seva biografia, era que ell havia estat capaç de posar l’extrema dreta dins del seu partit, el PP,  i a diferència de França i d’altres països europeus l’extrema dreta espanyola no té un partit propi. Transcorregut el temps, hem vist com l’extrema dreta i el franquisme incrustat en el PP comencen a marcar paquet.  És normal doncs, si mirem els orígens, que militants i càrrecs del PP es facin fotografies amb el braç alçat fent la salutació feixista, o que tinguin en el despatx de l’alcaldia fotos del dictador, o que homenatgin a la División Azul, o que el vicepresident del Parlament Europeu,  Alejo Vidal Quadras reclami públicament un intervenció de l’exèrcit o la guàrdia civil a Catalunya. La nostàlgia del passat és forta en molts militants del PP i el que no en tenen i són demòcrates, han de conviure resignadament amb ell puix que aquest és el pacte fundacional del seu partit. El seu problema és que vist des d’un demòcrata podriem pensar que aquest grup d’arrels franquistes i feixistes és un grup de gent gran, que van viure i conviure amb el dictador, i que per llei de vida s’aniria extingint, però la sorpresa és que el rebrot feixista coalla en el fills d’aquests i avui una part de NNGG tenen guanyat un més de dubtós comportament  democràtic. Demà no sé què passarà en la manifestació. No sé si hi haurà grups franquistes i feixistes que evidenciïn les seves ideologies  ni si grups d’extrema dreta  facin ostentació amb atributs del seu ideari, però no seria estran que si els tenen dins, sortissin. El cap i a la fi, alguns d’aquests també són part d’ells.

Ja el sol fet de voler fer de Barcelona d’epicentre de l’espanyolisme més radical fent crides a tot Espanya perquè vinguin com aquell que va a terra de conquesta, em sembla una provocació. Però també pot ser una feblesa seva, puix que mostrar-se públicament amb tot el seu potencial,  sempre hi ha el perill de quedar en ridícul davant del món, més en cara després de la massiva Via catalana.

El guirigall d’ahir en el Parlament de Catalunya que va provocar Ciutadans i el PP, ja va ser un acte publicitari per fer victimisme i a l’hora, i no és una futilesa, es van estalviar de votar en contra d’una moció que condemnava el franquisme i lamentablement aquest detall, que té molta importància, ha passat massa desapercebut per les cròniques.

De totes maneres el millor que podem fer-los-hi demà és una indiferència total, i mostrar al món que nosaltres anem a la nostra i som immunes a les seves provocacions.

Les enquestes d’aquest cap de setmana són tant interpretables com tendencioses o tendències en la interpretació. Però una cosa és clara i  inqüestionable: Artur Mas és un rara avis de polític perquè governa pel país. Ja sé que això es tan sorprenent  que hi ha una gran majoria que encara avui no s’ho creu, però el seu discurs clar, no en deixa dubtes. Ahir i avui són molts els d’allà que se’n riuen del President tot dient que la seva “deriva alocada” el porta al desastre electoral, i potser tenen raó. Bé, almenys ara les enquestes ho diuen. Veurem a l’hora de votar. Però quins són al meu criteri els punts de desgast electoral del President?  El primer i més important és el d’haver de gestionar el dia a dia d’un país arruïnat i amb l’Estat espanyol en contra. Un país que anualment s’emporten d’aquí més o menys uns 16.000 milions d’euros i no tornen. I aquell que se’ls emporta, en avoca al col·lapse financer intencionadament. I el nostre país que els més de 5 anys de crisi ens ha empobrit molt i ens ha desfet una gran part del teixit productiu, no vol sentir a parlar que som més pobres, i vol viure com vivíem abans. I quan el govern no té prous diners per a tot i ha de prioritzar i retallar, s’enfada.  Per tant un punt fort del desgast és per les retallades que obliga la crisi econòmica.

Catalunya té un endeutament que suposa més o menys el 25 % del PIB, i els mercats financers s’han tancat i el govern no pot demanar crèdits a l’exterior, i això ens ho retreuen molt els unionistes d’allà i d’aquí, com a argument de mala gestió. Però algú s’ha preguntat mai, perquè Espanya que té un endeutament que és del 98% del PIB pot apel·lar als mercats financeres?  Ningú ha pensat que si això és possible potser és gràcies que en aquest PIB hi ha Catalunya? Què passaria o què pot passar si Catalunya s’emancipa?  Ho tindrà tant fàcil el Govern espanyol?

La segona font de desgast del President és més domèstica. ERC sí que actua totalment pensant amb el seu partit i menys amb Catalunya. És un fet recurrent i que tampoc ens en hem d’estranyar, o si no, amb quin interés van fer els tripartits i molt especialment el segon de la presidència de José Montilla? Ho podran justificar com vulguin, però els fets són els fets. I ja sé que hi ha un corrent que troba normal que els polítics i els partits polítics posin com a principal objectiu els seus interessos del partit, però el fet que sigui normal, no vol dir que sigui ètic; almenys per a mi.

Una altra font de desgast del President, és l’actitud del soci de govern, Antoni Duran i Lleida. Els que venim del món de l’empresa sabem que en cap empresa del món es permetria tantes deslleialtats d’un alt dirigent. Precisament quan s’escomet un gran projecte el primer que s’ha de demanar és cohesió.  Recordo que en una reunió de dirigents d’una empresa, el Conseller delegat ens va presentar un gran projecte. Un projecte engrescador, però molt difícil i exigent, i una vegada acabada la seva presentació ens mira a tots i ens diu més o menys això: sé que és un projecte difícil, exigent i que s’haurà de treballar molt, però l’èxit aquest projecte només és possible si tots plegats anem a una. Així doncs, si algú no hi està d’acord, o no hi vol participar, que ho digui ara i surti de la sala. No podem tenir gent que dubti i molt menys que treballi a la contra. L’objectiu és massa important per l’empresa per deixar que hi hagi persones que des de dins no hi cregui, en dubti o treballi a la contra.

A més del desgast que provoca Duran al President fa una altra cosa també és molt perniciosa: genera dubtes i malmena la credibilitat del President.

Pot arribar un dia que, si no es fa un cop de timó fort i s’aplica el que faria tothom, aquestes forces negatives internes siguin prou fortes per fer tombar el President, que és com dir fer descarrilar el procés. De moment, tot i que ho intenten,  alguns molt clarament i d’altres més subtilment, no ho han aconseguit, però haurien de pensar tots ells que si un dia això passés, les seves ambicions sense el President Mas per culpar-lo, quedaran tan al descobert i a la intempèrie, que alguns dirien i veurien que “contra Mas vivien millor”.  I això val pels d’allà, pels que sempre estan aquí i els altres que passen una part de la setmana en una suid d’allà, per a tots.

Aquest matí en Jose. A. Duran i Lleida ha estat entrevistat per Mònica Terribas, i en el decurs de la conversa després de treure el victimisme que ja ens té acostumats el polític, em sembla que hi ha dos titular que val la pena ressaltar i que a més els votants hauríem de tenir en compte en futures eleccions. El primer és que Duran a Madrid, ara és irrellevant. Això no m’ho invento jo, ho ha dit ell mateix. Clar que dir una altra cosa després del l’implacable realisme que ens mostren els números del projecte dels PPGG, no seria creïble. Però deu no do, per no fer res com el paguem i com viu a Madrid. I té tant poca feina que pot fer una tesi de política internacional. El curiós del cas és que diu ell mateix que no  la fa per anar a la docència, perquè cobren poc i ell no podria viure amb aquest sou. No tinc cap mena de dubte que és millor econòmicament ser un política irrellevant com ell a Madrid, que ser un catedràtic rellevant d’universitat catalana. Conec un polític, també de CDC, que va ser vicepresident del Congres i mentre tant va fer la carrera de dret. La feina li ho permetia. Els dos estudiants gaudien de bon sou, cotxe oficial de luxe, targetes VISA, suids a bons hotels de Madrid, secretàries i caps de premsa… Quin tipus de polític enviem amb els nostres vots a Madrid!

La segona cosa que ha dit és que  la seva relació amb el President de Catalunya, és “millorable” i qui ho diu és en teoria “l’home” del President a Madrid i qui l’ha posat en el lloc que ocupa: amb suid, cotxe oficial, bon sou i irrellevància política, que el permet estudiar. UDC a rebuf de CDC, actualment té: En Duran a Madrid amb les condicions que ja hem parlat, la delegació  de Catalunya a Madrid, la Presidència del Parlament de Catalunya, la vicepresidència del Govern, varis consellers,  la representant de la Generalitat a Alemanya,  Mar Ortega i Puertas, neboda de la vicepresidenta de Catalunya que no parla alemany i a més és contraria al dret a decidir. Ella mateixa va reconèixer que és on és, per vincles familiar.  Què més voleu que millori?

I Duran diu que cal millorar la relació, el que m’estranya és que no s’hagi fet abans.

El President Mas portava molt de temps embeinant-se els estirabots de Duran, fins i tot durant les seves campanyes electorals, sovint les declaracions del líder d’UDC eren tal ment “foc amic”. Però com tot té un límit, per fi ahir el President li va dir prou i va contestar contundentment i amb l’evidència de la història: la tercera via intentada en els darrers cents anys ens ha portat fins aquí. Duran diu que no se sent al·ludit, no ho sé, però sorprès, segur. No estava acostumat que el repliquessin. De totes maneres tinguin per segur que Duran no deixarà CiU per dues raons: a UDC hi ha molta gent que no pensa com ell i és partidari del full de ruta del Govern, i també ell, que és molt ambiciós, sap que fora de CiU, políticament seria irrellevant.

A través del periodista Jordi Barbeta ens hem assabentat de quina és la tercera via que proposa en Duran a Madrid i també hem pogut confirmar una sospita que fins ara, tot i les evidències, no ho havíem pogut ratificar, i és que en Duran a Madrid, i pel què diu en Barbeta, treballa per ell i no per qui hauria de representar, que és al President de Catalunya i a la Generalitat, amb lleialtat.

I no és de persona lleial interferir intencionadament en el Debat que avui començarà en el Parlament de Catalunya, i voler-ne ser el protagonista. Recordo perfectament, a les hores jo era diputat, que en els últims moments de tancar l’Estatut entre el President Maragall i Artur Mas, una nit que José Montilla intentava que no s’arribés a cap acord, va aparèixer Duran dient que en un apartat sobre ensenyament no hi estava d’acord. Duran tot el procés va quedar callat però a darrera hora, en plena nit de nervis, va aparèixer.

Ara, l’oferta que fa Duran, no sé en nom de qui la fa a Espanya, perquè és una mena d’aquell Estatut que tots sabem com va quedar. I dic en nom de qui, perquè ho confesso públicament ells és el què és, entre altres vots, amb el meu i jo hi estic radicalment en contra. Com també estic en contra d’aquesta política permanent de desgast que fa al President de Catalunya.

Veig molt difícil que Duran pugui ser de nou cap de llista de CiU, fins i tot se segueix així, que UDC pugui anar amb CDC, però veig molt provable que Duran sigui el referent del PP a Catalunya. De moment ja l’han convidat a unir-se en el front unionista, per alguna cosa serà.  De fet seria un pas lògic: de ser president de la Comissió d’Exteriors espanyol, a ministre de ves a saber què. Un somni assolit.

La Vanguardia d’avui publica un extensíssim article  de Josep A. Duran i Lleida en la que fidel a la seva manera de ser, desenvolupa la seva posició unionista avergonyida. És un extens relat en el que, no ho diu massa clar, però demana que la consulta tingui més de dues respostes possibles. Un fet que avui per avui penso que és impossible perquè la mateixa societat no la toleraria. També aprofita per dir-nos que si Joan Rigol ha estat la persona triada pel President Artur Mas, per cercar el consens pel dret a decidir, és a proposta seva, no fos cas que la seva autoritat i poder fos menystinguda. Però el que m’interessa del seu relat és aquesta posició de referèndum estrany que proposa que no sé si és un intent elegant de voler-lo dinamitar des de dins, o una mena de sortida personal. Diu que no hi ha diàleg Espanya Catalunya, i ell és el màxim responsable de CiU a Madrid des de fa molts  anys i president de la Comissió mixta Estat Generalitat, i aquesta manca de diàleg que hi ha, suposo que alguna culpa deu tenir ell.  Utilitza una mica enganyosament les paraules de gran polític Miquel Coll i Alentorn quan diu: “ no sentim la histèria del separatisme” Precisament el canvi que han experimentat molts polítics darrerament ens haure de fer més prudents a l’hora d’utilitzar textualment paraules dites en un conteste polític molt diferent.  Ell, com a polític i que diu sap més que ningú el què ens convé, no vol posar-se sobre l’onada de les manifestacions massives, vol reconduir-les, però no fa cap proposta a no ser la que fan els espanyol: la por.

Sí fos realment un confederalista convençut, seria un dels que demanaria la independència per després pactar amb Espanya els nivells de confederació. No veig gens possible assolir la confederació sense passar primer per la independència. Per tant, el seu anunciat de  proposta la veig més contaminada pels anys que porta a Madrid que no pas per la realitat que viu ara Catalunya. Si fos així ja ens hauria dit amb quines condicions es quedaria a Espanya i quines serien les seves línies vermelles. La inconcreció, és pot interpretar com una mena d’unionisme avergonyit que malda per salvar-se en aquesta mar brava d’onades gegantines, que és la Catalunya actual.

Bon dia a tothom

Com a conseqüència de la meva entrada al meu blog “No deixem que ells s’apropiïn del castellà” un senyor que no conec, m’hi va fer un comentari diguem-ne una mica pujat de to ( es pot llegir en el blog) com em va semblar injustes les seves paraules li vaig enviar un correu particular, ell em va respondre i després de dues entregues epistolars entre els dos, podríem dir que vam quedar amics i va veure que havia utilitzat amb mi un prejudici que el portava a l’error. Aquest petit incident m’ha fet pensar amb la gran quantitat de persones que quan llegeixen o escolten qualsevol cosa nostra ho fant amb un pre-judici que actua com a mur a la comunicació. I quan tens la possibilitat de  trencar-lo i pots argumentar, no és difícil arribar en un consens. La campanya contra Catalunya de la majoria de medis de comunicació espanyol, de polítics i d’opinadors, que s’ha fet des de Madrid, ha creat un recel a molta gent i quan alguna actitud d’aquí o d’algú d’aquí no encaixa amb l’esquema mental que tenen, en lloc d’intentar aprofundir i pensar que potser no tot és com es pensen que és, s’autodefensen el seu criteri, criticant de “cínic i fals” el de l’altre. Però si l’interlocutor és intel·ligent, com en el cas que m’he trobat, i pot informar-se directament, no és gens difícil que canvií d’actitud. És clar que només parlo de la gent del carrer, no dels que d’una forma o altra fant del seu anticatalanisme un medi de vida, ni dels extrems que ja ni  m’interessen.

Seguramente esta entrada sorprenda a mucha gente ya sea por la forma ( escrito en castellano) o por el fondo, de defender este idioma como parte de la realidad catalana. Pero la honestidad requiere decir lo que uno piensa, aún a expensas de poder ser criticado. También de la crítica i la controversia florecen buenas razones.

En muchas ocasiones he mostrado públicamente mi contrariedad con aquellos que pretenden defender Cataluña atacando España porqué nosotros tenemos poderosos argumentos para hacerlo sin tener que acudir a estas prácticas que siempre reflejan falta de argumentos de quien utiliza estas técnicas. También es un error porque entre Cataluña y España existen muchísimos vínculos forjados durante muchos años.

La Cataluña que yo defiendo es una Cataluña integradora y sobre todo realista y una de las evidencias es que aquí tenemos dos idiomas. Es cierto que todavía necesitamos una atención especial con el catalán puesto que en muchos sectores sigue siendo minoritaria, pero esto, ni las andanadas de los unionistas más extremos contra nosotros y lo catalán, son argumentos para dejar que ellos usurpen el castellano como argumento de división. El nacionalismo catalán necesitamos romper tabúes y actuar desacomplejadamente para evitar que ellos hagan bandera con el idioma, que siempre es materia sensible,  y nos dividan.

Como el camino es largo y complejo, debemos ir juntos y no podemos prescindir de un idioma que, para nosotros, también es un patrimonio cultural de primer orden.

No dejemos que ellos se apropien del castellano.

Fins i tot, amic, ahir si haguessis vingut no t’hi hauries trobat gens incòmode puix que la gran multitud groga que fèiem Via, en cap moment ningú va esmentar res més que no fos l’autoafirmació i el dret a decidir. Hauries vist que tos demanàvem votar lliurament i democràticament i amb aquests “tots” també hi eres tu que ets unionista. No volem ni pretenem callar-te i per això ahir et vàrem respectar, perquè entenem que no tothom ha de pensar igual. Ahir amic, hauries vist una part molt gran d’aquest poble nostre ( teu i meu) que es va manifestar alegrament, fins i tot fou una festa, però tampoc m’agradaria que ho confonguéssim i  només l’acte lúdic fos la raó d’ahir. Ahir hi havia un clar desig polític de vindicació nacional. Dic això perquè he escoltat alguns que ressalten aquest fet gens menystenible de la festa, i s’obliden del nucli.  És així com volem fer el procés, com dirien els joves d’avui: “ amb bon rotllo” però amb l’objectiu clar.

Alguns dels teus han dit avui que encara que fóssim els que diuen les dades oficial, més gent era la que es  va quedar a casa, i  han volgut fer-se-les seves, amb un propòsit gent democràtic, per dir-nos al final que érem una minoria. Com amb això dels números tancar el debat és molt fàcil, el dia que anem a votar tu i jo, farem el recompte i sabrem quants som cadascú.  Amb la meva proposta hi tinc més a perdre jo que tu, perquè si som minoria com diuen els teus, perdrem i s’haurà acabat la discussió i tu et quedaràs com vols estar, unit amb Espanya. I jo ho acceptaré de la mateixa manera que espero tu acceptis també, si guanyem nosaltres. En tot cas tu i jo seguirem sent amics.

Bon dia a tothom

Sóc fill d’un poble molt petit on quan vaig néixer encara no hi havia ni electricitat ni molt menys telèfon, ni aigua corrent, ni clavegueram,… però era un poble molt especial. Durant la guerra civil, tothom del poble sabia que a can Marquès s’hi amagaven capellans; fins i tot un del mas Marquès, capella, durant la guerra es va deixar bigoti i va fer vida normal a Madremanya treballant al camp. El comitè de Madremanya era gent assenyada i davant les reiterades visites del comitè d’Orriols, que anava allà perquè tenien indicis que algun capella s’amagava al poble, i  exigien al de Madremanya que actués, un nit en una reunió, un del comitè local es va treure una pistola, la va posar sobre la taula i va dir als foresters: “ aquí si un dia s’ha d’actuar ja ho farem nosaltres i s’han acabat les vostres visites perquè el proper dia que vingueu us esperarem a trets”. Mai més hi van tornar i durant tota la guerra Madremanya va ser un lloc de pau. El comitè va salvar les campanes i avui encara el poble compta amb les autèntiques. Unes campanes que en aquell temps eren com una font d’informació imprescindible. A banda dels oficis religiosos, el rellotge ordenava el dia dels vilatans. En moments de crisis podien tocar a foc. O fins i tot avisava de la visita del peixater que amb bicicleta i una caixa de peix rere, venia a vendre el producte. Transmetien l’alegria d’un bateig o la pena d’una mort.

Quan el senyor Bisbe de Solsona, va ordenar als seus capellans que s’abstinguessin de deixar repicar les campanes demà a les 17,14 h.  amb un argument tan fi i rebuscat, que es fa incrèdul, he pensat amb els serveis que proporcionaven les meves campanes d’infantesa.

Les campanes tenen raó de ser perquè hi ha un poble que les escolten, i pretendre usurpar-ne la seva història i emmudint-les per un poble que fa tres-cents anys va ser capaç de fer una gran gesta de sacrifici, em porta a preguntar-me, per qui toquen les campanes? Per mi Madremanya no seria Madremanya, sense el toc ordenador del campanar. Quan el comitè les va salvar vencent les pressions del que venien de fora, sabien que salvàvem quelcom important del poble. Doncs, de qui són les campanes sinó del poble?