Passi el temps que passi hi ha coses que no canvien mai; i una d’elles és la relació Espanya-Catalunya. He dit moltes vegades que el meu catalanisme no el defenso per oposició a l’espanyolisme. Espanya és un país que m’agrada, té ciutats meravelloses, té bona gastronomia, té territoris acollidors, té un pòsit de cultura important i una música, especialment el flamenc, que fa posar la pell de gallina. I, doncs, per què el meu viratge cap a la llibertat catalana? Ho he dit alguna vegada; en el Parlament de Catalunya, vaig votar l’Estatut pensant resoldre per molts anys, l’encaix de Catalunya – Espanya, però els esdeveniments posteriors, em van mostrar l’evidència que no hi ha res a fer. I estic segur que no hi ha res a fer per culpa i per interessos polítics, no per la gent normal. I són aquests interessos que intoxiquen a la gent de bona fe. Portem anys amb una escomesa mediàtica centralista que a tota hora s’està parlant de Catalunya i se n’està parlant sempre amb una contundent negativitat i estigmatisme, que fa tremolar. Ja he perdut el compte de les vegades que ens han dit “nazis” amb una tranquil·litat i impunitat, que fa fredor. I qualsevol excusa és bona per atiar el foc. L’acció més nímia els serveix per encendre un gran foc.

Si d’una cosa em sento decebut és perquè des d’aquí sentim una soledat davant la nostra constant estigmatització. No hi ha ningú de fora amb seny que mínimament gosi posar realisme a tant de deliri?  Sé, i admeto, que alguna vegada nosaltres també hem fet alguna cosa que no m’ha agradat i que els poden haver fet irritar. Per exemple alguns “numerets” d’algun diputat català a Madrid intentant parlar català en un Congrés, que no és el nostre. I tampoc m’agrada ni que m’acusin de fer victimisme, ni fer-lo. Tenim prou arguments objectius per defensar els nostres litigis.

Avui sabem que “l’acord” que han signat el conseller de Territori i Sostenibilitat Santi Vila, i la ministra de Foment Ana Pastor, per desviar el trànsit de camions que passaven per la N-II i per Bàscara, nosaltres n’haurem de pagar la meitat de la factura. És a dir, un país que la mateixa ministra reconeix un dèficit en infraestructures de més de 6.000 M€, i la N-II, que és per on passen el 80% de totes les exportacions i importacions, així com el gruix més important dels turistes que ens visiten, és una vergonya impresentable pel llarg oblit inversor espanyol. Doncs bé, per pal·liar aquest despropòsit ja insuportable, s’arriba a un acord a la catalana: pagarem a mitges. La Catalunya real és aquesta; suportar els dèficits inversors espanyols, pagar el què no ens pertoca i llegir que la mateixa ministra promet públicament que  enguany l’AVE Extremadura – Madrid, serà una realitat. És clar que tot aquest despropòsit només és possible perquè els interessos polítics s’imposa a la racionalitat econòmica, i mentre nosaltres els paguem.

M’hauria agradat que el nostra conseller no hagués estat tant triomfalista a l’hora de presentar d’acord, perquè una vegada vist el què han signat, observem com també aquesta ronda la paguem a mitges.

Aquesta setmana ha estat plena de males notícies que abracen des del temps, la política, l’economia i l’esport. Semblaria talment com si una conjunció de negativitat s’hagués concentrat en aquests darrers set dies, però si ho mirem atentament observarem que en tots els casos no són més que els resultats de la realitat precedent. Les xiulades als prínceps, tot i que no m’agraden (com tampoc no em va agradar la dedicada al president Mas en el Godó) s’ha d’emmarcar a l’estat d’ànim creixent que s’està produint a Catalunya i que ja ha arribat fins a les butaques del Liceu, la qual cosa demostra fins a quin nivell de saturació estem. Pel que fa l’economia, el focus principal de l’economia ens ve de Berlín, a través de Brussel·les, i com ens tenen acostumats, n’hi ha una de freda i una de calenta. Just al mateix temps que ens allargaven dos anys més el compliment del dèficit, “suggerien” amb terminis unes reformes que Espanya ha de fer inexcusablement. Des de la UE s’ha deixat clar que les “propostes” són d’obligat compliment la qual cosa no s’entén, si no és per diplomàcia, que utilitzin el mot “proposta” quan de veritat són “ordres”. La calendarització i la concreció tant pel que fa als sis objectius i terminis, obligaran el govern a moure’s ràpidament, malgrat les reticències expressades. Les tres mesures més importants són: pujada d’impostos i supressió de desgravacions, “acabar”, com diuen ells, la reforma laboral, i fer una gran reforma de les pensions introduint-hi el factor de sostenibilitat. I de moment, amb tot aquest pla dur de noves reformes, Espanya ha eludit ser expedientada per incompliment, però continua sota vigilància. Realment tinc la impressió que en la situació actual, defensar que no estem un país intervingut em sembla agosarat.

I per sortir d’aquesta crisi, com de totes, el comerç i el mercat seran imprescindibles. No hi ha cap altra recepta per activar l’economia que impulsar el consum, intern i extern, i de la mateixa manera que hem vist que només amb l’austeritat el que ens provoca és enfonsar-nos més, si no som capaços de guanyar competitivitat ens serà molt difícil conquerir els mercats internacionals. Un punt d’esperança és que les exportacions catalanes malgrat l’entorn negatiu, s’incrementen i que si els nostres principals clients recuperen l’activitat, estem en una posició molt bona per aprofitar-nos-en des del primer moment de la represa.

Però a l’Estat espanyol, la competitivitat encara és una assignatura pendent. L’escola de negocis suïssa IMD, des del 1997 publica un rànquing mundial sobre la competitivitat i acaba de publicar el del 2013 i realment Espanya no hi queda gens bé perquè està en el grup de països que retrocedeixen. El 1997 estava en el lloc 26, l’any passat en el 30 i el 2013 en el 45 just per sobre de Portugal i per sota d’Itàlia.

La llista ens mostra una Europa a distintes velocitats, mentre que Alemanya, Suïssa i Suècia, tenen la que en diuen recepta d’èxit: les exportacions, la fabricació, la diversificació, les pimes competitives i la disciplina pressupostaria, el sud: Itàlia, Espanya, Portugal i Grècia, no diversifiquen prou la seva indústria, no controlen prou la despesa pública i ara hem de fer un programa d’austeritat sever.

Cal dir, pels incrèduls de la viabilitat d’una Catalunya independent, que en els 20 primers del rànquing hi ha molts països més petits o semblants a Catalunya, com ara Israel, que té la mateixa població i ha passat del lloc 25 al 19. Segons el professor Garelli, autor de l’estudi, els factor crítics de la competitivitat són molt simples: productivitat, diversificació, inversió en infraestructures, educació, suport a les pimes, disciplina fiscal, i sobretot, mantenir la cohesió social. Queda dit.

Aquest article va sortur publicat a El PuntAvui 02 04 2013

No em demaneu que us respecti si vosaltres mateixos sou incapaços de respectar la Institució i el cos que representeu. I fins i tot acceptant que em poden dir que sóc un desfasat, vindico i exigeixo que tots els integrants i funcionaris del meu país, mostrin un comportament exquisit, fins i tot quan es manifesten. No m’agrada veure uniformats comportant-se igual que el típics i  tant criticats anti-sistema, i si no són capaços de ser exemplars, tampoc són mereixedors de pertànyer a cap cos d’estructura d’estat del meu país. Trobo de país anormal i poc respectuós que es manifestin davant del Parlament, però trobo impresentable que a més hi facin foc i es barallin amb una fúria extrema amb la policia democràtica del meu país. Ni l’excusa de les retallades us fan mereixedors d’un comportament tant degradant i, si us plau, ja n’hi ha prou; en aquest país hi ha molta gent que viu molt pitjor que vosaltres i no es comporten com vosaltres que, malgrat tot, i en la situació actual, sou uns privilegiats, i en cap cas teniu dret de malmetre la imatge d’aquest país que som molts els que tenim un gran somni i necessitem mostrar-nos com un país digne, amb persones dignes de ser lliure. El vostre comportament va ser deplorable i espero que els responsables en paguin les conseqüències de les seves irresponsabilitats.

Tot el què passa a Madrid aquests darrers temps hi ha el rerefons d’una gran batalla pel poder. En el PSOE les guerres internes i la desorientació programàtica el van convertint en un partit a la deriva. Però la guerra més cruenta és en el partit PP, un partit que fa poc va guanyat amb majoria absoluta i avui la duresa de la crisi, els hi obra unes vies d’aigua que fins i tot el poden fer naufragar.  Les declaracions d’Alejo Vidal-Quadras, contra el seu partit i especialment contra Maria Dolores de Cospedal, les hem de situar en el sentit de supervivència de l’Alejo, puix que el PP de Mariano Rajoy, no hi cap perquè és un esponent de l’extrema dreta.  Ell amb l’ajut inestimable d’Intereconomia i del grup de Federico Jiménez Losantos, fa dies que treballen per enfortir Rosa Díaz, i per ells, don Alejo seria un bon cap de llista a Catalunya, o per tornar a la poltrona del Parlament Europeu.

José M. Aznar, descontent i dolgut per com porta el seu partit els escandols que l’esquitxen, i fent bona aquella frase que la millor defensa és un bon atac, surt amb un duríssim atac a la política de Rajoy amb la mateixa demagògia que ho faria un populisme tipus Grillo. Es presenta com un gran estadista, però és incapaç de veure la realitat més clara: Espanya és intervinguda i el Govern no mana, per més que ens vulguin fer veure el contrari. Sé que per un espanyol del temps de la televisió en blanc i negre com és Aznar, acceptar que Espanya ja no és una, gran i lliure, els hi és inacceptable.

I amb el poc marge que tenen per la idiologia i per la política, la única sortida que tenen és la fixació amb Catalunya, que això a Espanya sempre els proporciona atenció mediàtica i vots. Avui per avui, els discurs política que els uneix és atacar Catalunya, i en la reunió d’ahir de Rajoy amb els barons del partit va quedar ben clar; tot va ser un desacord menys la unanimitat d’anar contra Catalunya. Així, doncs, amb aquest panorama i escoltant sovint l’aplaudiment que tenen les fugides de to d’alguns polítics espanyols, em fa sentir molt incòmode en aquest país que ells volen, i cada dia sento més fort el desig de llibertat.

2013-05-28

Quan algú estudia fredament el mapa de les vies per a trens d’alta velocitat a l’Estat i, a més, les relaciona amb els viatgers que transporta i l’impacte econòmic que generen, no hi entén res. Cap de les preguntes assenyades i lògiques, i fins i tot imprescindibles, que es pugui fer i que s’haurien d’haver fet abans de dissenyar-ho els responsables de l’entramat, no tenen resposta. I és que durant molts anys aquest estat ha estat governat, encara ho és, per polítics amb fort ròssec del passat, quan qui manava i ordenava feia el què volia simplement apel·lant al fet que era una qüestió d’estat. Aquest alt objectiu substituïa qualsevol altre raonament per assenyat que fos. Per ells, la qüestió d’estat, la seva qüestió d’estat, no necessitava anàlisi econòmica, ni relacionar cost i benefici, ni tan sols una projecció de rendibilitat de futur.

I ara ens trobem infraestructures costosíssimes per transportar escassament 5 viatgers al dia i amb un cost econòmic prohibitiu de manteniment i, per tant, insostenible. I tot i que recordem clarament qui deia i qui presumia d’haver fet de la seva Espanya el país del món, després de la Xina, amb més quilòmetres de vies d’alta velocitat, o de tenir més aeroports que ningú, o més autopistes radials, o més cinturons a l’entorn de la capital de l’estat, encara que siguin per transportar a ningú, no hi ha la mínima autocrítica de tal bogeria, perquè tota la seva obra obeïa només a una qüestió d’estat i no econòmica.

Però és clar, com tot, té conseqüències econòmiques, i més si per fer aquesta despesa les empreses i l’Estat s’han endeutat, ara ens trobem en el moment del xoc amb la realitat que suposa haver de pagar-ho. Però de la mateixa manera que les constructores han hagut de deixar obres a mig fer, i al llarg de la Mediterrània hi ha una gran quantitat d’habitatges tancats i per vendre, serà imprescindible la racionalitat per tancar aquelles infraestructures de poca utilització. La qüestió d’estat no serveix per anar contra la racionalitat.

Una cosa semblant ens ha passat amb Bankia, aquest monstre creat a corre-cuita i sense cap mena de racionalitat ni econòmica ni financera. Quan un pensament lògic i desapassionat feia pensar que la creació de Bankia seria un acte de difícil solució, va aparèixer una mena de qüestió d’estat que se sobreposava a qualsevol apreciació econòmica. El Banco Santander té la seu central a Santander, el BBVA, a Bilbao, La Caixa i el Sabadell, a Barcelona i, després de la desfeta de les caixes, Madrid es podria quedar sense un banc de referència. No podien deixar de tenir una entitat, com ho fou Caja Madrid, que fos l’eina a mans del govern regional per fer la seva política econòmica i industrial. L’exemple clar és l’entrada de Caja Madrid en el capital d’Ibèria, una entrada totalment d’intencionalitat política. El problema és que amb els gestors triats en el primer moment i amb els números ja en net van crear un mostre indomable.

De fet, Caja Madrid va voler imitar La Caixa en la política de participacions industrials, però en va fer una mala imitació. La compra del City National Bank of Florida, que ha portar a passar una nit a Miguel Blesa a la presó, també va ser una operació mirant de reüll l’estratègia de La Caixa, però fou tant plena de presumptes irregularitats que veurem com acaba. De moment aquesta setmana Bankia l’ha venut amb pèrdues de 495 milions d’euros.

La defensa de qüestió d’estat per Bankia, ara ja no és possible. Davant dels més de 22.000 milions d’ajuts públics que ha necessitat per subsistir i les imposicions de la troica, no seria gens estrany que la trossegin abans de vendre-la a entitats que poden molt ben ser fins i tot estrangeres. Estar intervinguts té avantatges i inconvenients, i un avantatge és que, tot i que no ho sembli, imposen la racionalitat per sobre de l’emotivitat, i els números canten.

Hem de ser realistes i admetre que, avui, en la societat hi ha un sentiment més gran de justícia; una situació que s’explica pels efectes devastadors de la profunditat i la durada de la crisi. També hi pot influir aquesta desesperant i no sempre justificable lentitud de la justícia a l’hora de fer justícia, un fet que provoca un sentiment social d’impunitat per als poderosos. Però els fets que ens han passat són tan greus que tard o d’hora s’haurà d’arribar al fons, fins i tot per higiene social. No hi haurà més remei. L’entrada a la presó de Miguel Blesa (mal anomenat banquer) ha provocat dues reaccions sorprenents: la social, que s’expressa amb un “ja era hora que comencessin”, i la de la societat civil organitzada: partits polítics, patronal i sindicats, que han mostrat un eixordant silenci molt revelador.

Només CCOO ha tingut l’atreviment de defensar públicament Blesa i criticar l’actuació del jutge instructor Elpidio José Silva per la dràstica decisió d’empresonar-lo. Un fet que ens mostra les complicitats que durant aquests anys hi ha hagut en el món de les caixes, entre les organitzacions socials en ocupar càrrecs i beneficiar-se’n. Diu molt poc de la qualitat democràtica del nostre país que ni la fiscalia hagi fet cap pas per investigar què ha passat durant tot aquest temps, i només un sindicatrar, com Manos Limpias, hagi estat qui ha interposat les demandes. Segons la premsa, ara tenim un centenar de membres dels consells d’administració de diverses caixes imputats per la seva mala gestió i per gestió dolosa, i Blesa n’ha estat el primer. Doncs vinga, que s’investigui tot fins al fons!

A Catalunya, aquests aficionats a jugar a bancs i el monopoli ens han costat pràcticament més del 40% del negoci financer nostre, que eren a les caixes catalanes i ara han hagut de ser nacionalitzades o, com és el cas de Caixa Girona, absorbida per Caixa Bank. Un fet extremadament perjudicial per a la nostra economia i la nostra societat i, malgrat el dany, de moment hi ha un silenci respectuós cap als qui durant anys han jugat amb les nostres institucions. No és estrany que ningú de Tarragona demani investigar la fallida de la seva caixa, o de Barcelona per la seva, o de Girona per la seva, o de Manresa, o de Mataró…?

Tantes complicitats i tants interessos poderosos neutralitzen el que ha estat l’espoli més gran del nostre sistema financer? És clar que els consells d’administració estaven ocupats per polítics, sindicalistes i empresaris que dirigien les institucions com si fossin jocs de taula, repartint poder i diners, i ningú té cap interès en què es facin públics ni la gestió ni els beneficiaris d’aquesta barra lliure. Però els catalans podrem viure per sempre oblidant el gran perjudici que s’ha fet al país? Ho tolerarem?

Tinguem-ho clar, per a l’economia i la societat catalana i, per tant, per a Catalunya, l’espoli i la pèrdua de les nostres caixes és infinitament molt més perjudicial que l’espoli del Palau, i amb aquesta afirmació no vull minimitzar el comportament d’en Millet i companyia, ni exculpar-los, però sí que vull deixar clar que, tot i que es vulgui ocultar, les actuacions d’aquests gestors, que en alguns casos podrien representar presumpta gestió dolosa, han provocat un mal irreparable a l’economia i tota la societat catalana.

És clar que en tot aquest procés també s’hauria d’investigar quina ha estat l’actuació de la Generalitat i la seva supervisió de les caixes catalanes, i quin ha estat el paper del Banc d’Espanya, a banda de fer informes, que ara surten en forma d’exculpació. Sense la veritat, només hi ha impunitat.

Ja fa uns anys, i en plena bonança econòmica, en una visita a Brussel·les, alts responsables de la UE se’ns queixaven de la incapacitat de no poder fer entendre a la població europea que l’administració de la UE també és una administració pròpia. La UE, ens deien, encara per l’imaginari popular és massa vista erròniament com un organisme internacional i no nacional. I els interlocutors ho atribuïen al fet que mols sovint els governants s’excusen amb la UE per justificar polítiques impopulars però necessàries, tot i que aquestes directives les havien aprovades ells. No cal dir que la crisi econòmica i del deute ha agreujat aquest sentiment fins al punt de crear un antieuropeisme perillós. No és estrany, doncs, que el 8 de maig passat, dia d’Europa, passés sense pena ni gloria perquè el sentiment de pertinença, si no és per anar a negociar subvencions o rescats, és ben escàs.

Segurament, un error d’origen és haver conservat pels estats una taxa alta de poder si el que es pretenia era fer una veritable Europa unida, i no només un espai econòmic, perquè ara ens trobem amb la paradoxa que volem fer una Unió Europea sense sentiment europeu, i això és molt difícil. Una dada que ens demostra aquesta manca de sentiment és la poca presència institucional i popular que té la bandera de la UE, quan hauria de ser la preferent. Tot i els seus defectes de funcionament, fins i tot defectes greus per l’excessiu poder nacional, avui per avui és un projecte de supervivència econòmica en un món globalitzat.

Més que mai, el cost de la no-Europa seria molt superior als beneficis, tot i que aquesta crisi ens obligarà a avançar cap a una integració més forta o cap a una desintegració política i quedar-nos només com un espai econòmic o, com en diuen despectivament, l’Europa dels mercaders. El pitjor que ens pot passar és quedar-nos en una indefinició com la d’ara perquè estimula sentiments contraris. Si no canviem les polítiques, la ruptura entre el nord i el sud cada vegada serà més profunda, i per curar aquesta ferida costarà algunes generacions. Ara per ara en els països del sud hi ha un profund i fins i tot de vegades injust sentiment contra Alemanya, atiat per polítics oportunistes i populistes que, amb el seu discurs, pretenen pescar vots en aquest moment d’aigües mogudes. L’antieuropeisme, que ja políticament ven força, ha de ser un motiu més de preocupació i a tenir en compte pels seus efectes perniciosos. Aquest sentiment, a Espanya, no és nou, hi ha tota una tradició molt gran que sovint vorejava el ridícul. Ja durant les negociacions per entrar al Mercat Comú, davant les exigències que ens posaven, Alfonso Guerra va dir aquella frase: “Que es fiquin l’MC on els càpiga.” Els temps han demostrat la magnitud del despropòsit d’aquesta visió política i econòmica.

Que hagi passat el dia d’Europa com un dia qualsevol demostra la poca convicció dels responsables polítics amb aquest projecte. Em costa molt de pensar que amb els líders europeus que havíem tingut fa uns anys aquesta decadència en el sentiment s’hagués produït, perquè ells n’eren uns grans convençuts i sabien la importància que tenia per al conjunt culminar amb èxit aquest procés d’unió. Els lideratges actuals, molt més febles i qüestionats, no tenen l’autoritat necessària per fer avançar el procés. Ben justament són capaços d’aportar solucions als problemes que la crisi fa aflorar i de vegades, com hem vist amb Xipre, amb l’evidencia d’un alt grau d’improvisació que espanta.

I si Europa no som les persones perquè no ens sentim prou europeus, i no tenim líders ni projecte de futur clar, és normal que molta gent es pregunti què és la UE. La resposta hauria estat oportuna pel dia d’Europa.

M’esgarrifa veure amb quina facilitat i tranquil·litat es justifica aquest 10,6% del dèficit del 2012 dient que un 3,6%, 38.000 milions d’euros, són per les ajudes a la banca, com si aquest deute no tingués res a veure amb nosaltres. De fet, a aquesta ajuda bancària hem de sumar 5.000 milions més del 2011, i tot això per mantenir bancs zombis que encara avui ningú no pot assegurar que no necessitin més diners en un futur. I tota aquesta quantitat de diners tan important no ens assegura ni la viabilitat ni una bona venda, perquè la gestió d’aquesta crisi s’ha fet extremadament malament per les interferències polítiques. I a més del fet que encara no tenim segur que no tornin a tocar la cartera dels contribuents, la banca sana no para també de rebre pressions i “encàrrecs” d’ajuts indirectes. Per pressions del Banc d’Espanya van haver de comprar accions de Bankia, un dels fracassos econòmics més sonats i previsibles de la història recent, que amb benvolença gairebé podríem equiparar amb una gran estafa. I pel que fa a la CNMV, quan els compradors d’accions de Bankia l’acusen, amb raó, d’haver-la deixat sortir a la borsa sense advertir que el preu era del tot sobrevalorat, ells ho justifiquen dient que, si les grans institucions financeres hi invertien, entenien que era perquè trobaven el preu de l’acció raonable. Una justificació enganyosa i ben pobra. També s’ha forçat la banca sana a participar en el capital del banc dolent, Sareb. Una iniciativa que els dissenyadors d’aquest banc pensaven que seria prou atractiva perquè hi participessin inversors estrangers. Un altre fracàs. Ningú no hi ha invertit. I la darrera és la pretensió que aporti 2.000 milions d’euros a través del FGD per ajudar a pal·liar el problema greu de les preferents. Tots aquests ajuts, més les pèrdues dels particulars que tenien preferents i dels accionistes, s’han de sumar als 43.000 milions d’ajudes públiques directes.

I malgrat totes aquestes ajudes, encara ningú no és capaç d’afirmar que aquest suport sigui el definitiu per mantenir Bankia, Catalunya Caixa i Nova Galicia en un entorn econòmic de fort retrocés. I implicar cada vegada més la resta de bancs, que també tenen provisions a fer, té el risc que, si persisteix la crisi, en un futur es puguin trobar en una situació compromesa.

I al final, si tot surt bé, tindrem un país amb un sector bancari molt concentrat i amb unes institucions cada vegada més sistèmiques, la qual cosa suposa més risc en el futur i menys competència.

L’Econòmic 27-4-2013

Aquesta setmana l’EPA, l’enquesta de població activa, ens ha informat que Espanya ja té més de sis milions de desocupats i Catalunya, nou-cents mil. Sorprenentment, aquestes dades han desencadenat una allau de comentaris de polítics i d’opinadors, com fent veure que la notícia els ha sorprès. Seria molt estrany que tots aquests sorpresos, realment ho fossin, més aviat m’inclino en pensar que una vegada més, ens trobem davant de l’estratègia d’aprofitar un drama per desgastar el govern de torn. És cert que els polítics a l’oposició tenen una tendència desmesurada a fer creure que els governs no fan res per millorar l’economia i especialment l’atur i sovint parlen del mantra de “polítiques actives d’ocupació” sense concretar què volen dir amb això, i els que ho fan són tant genèrics i superficials que sovint fan posar-nos vermells en veure el nivell de populisme dels polítics que tenim.

Als sorpresos per les dades de l’atur els preguntaria què s’esperaven que passés amb un “creixement negatiu” del PIB, com es diu ara, de l’ 1,5%? No ens havien dit ells mateixos que sense creixement no hi hauria creació d’ocupació? Potser algú es pensa que voler-se fer el sorprès i denunciar aquesta plaga vehement és políticament agraït, però a mi el que em demostra és que si realment els ha sorprès, no tenen ni idea de com funciona el món econòmic, i si ho aprofiten per guanyar presència mediàtica, tampoc no em sembla de persona gaire sensible jugar amb el dolor dels desocupats.

Divendres el govern espanyol ens va presentar el nou quadre macroeconòmic i el nou Programa d’Estabilitat 2013-2016 que enviarà a Brussel·les perquè l’aprovin. A més de les noves previsions de decreixement, dèficit i atur molt més realistes, va fer públic un seguit de mesures encaminades a retallar la despesa pública en un 4,4% més i un increment d’ingressos d’uns 5.000 milions. I per primera vegada s’accepta que l’atur arribarà al 27%. La compareixença del divendres, més que incapacitat del govern, mostrava la impotència. Avui podem assegurar sense cap mena de dubte que només crearem ocupació si l’entorn nostre, la Unió Europea, es reactiva i creix, i ara per ara nosaltres només podem aguantar de la millor manera possible aquesta gran tempesta. No tenim forces ni capacitat per sortir-nos-en per nosaltres mateixos, i qui pensi que sí que en tenim, seria bo que ens digués amb quines eines cal fer-ho. El país està atrapat, famèlic i dependent dels diners dels altres; i en aquesta situació el millor que podem fer és acceptar la realitat.

I com en la teoria dels cercles concèntrics, Catalunya està dins la realitat espanyola amb molta menys capacitat política, econòmica, fiscal i legislativa que Espanya. La nostra dependència ens priva de pensar que nosaltres podem fer res més que seguir les imposicions i fer, de la millor manera possible, la nostra feina. És revelador mirar el mapa de l’atur i observar com el País Basc i Navarra en tenen molt menys. És evident que el seu sistema de finançament i el nostre dèficit fiscal, alguna cosa hi tenen a veure.

L’esperança pot venir i haurà de venir per la capacitat de la societat emprenedora i empresarial, que té més llibertat d’actuació, dins les justeses que imposa la crisi. Avui més que mai, ser empresari, amb vocació d’empresari, és l’aportació econòmica i social més important que hom pot fer a la societat.

De vegades em conviden a uns dinars que un empresari fa a casa seva amb altres empresaris, i a la sobretaula, que sol ser llarga, no es defuig de la crisi, de les dificultats de finançament, de l’excessiva legislació i controls administratius que són estèrils, de l’excés d’impostos, de les dificultats de cobrar fins i tot d’aquells clients que sempre havien estat bons pagadors, de les ganes d’internacionalització… però tots ells, cada matí, obren la seva empresa amb ganes, tot esperant el futur. És el que fa diferent un empresari.

L’articulista Nonie Darwish en un article de fa dos dies, es preguntava on són els musulmans moderats i no condemnen als musulmans integristes que  demanen a Alà que ataqui als infidels. És una pregunta que en cada atemptat dels radicals islamistes també m’he fet. De vegades els silencis són extremadament sonors. Ahir el nostra Parlament fidel amb la tradició del políticament correcte que experimenta en aquests casos, desestimava prohibir que les dones vagin pels carrers catalans amb burka. No és una bona lliçó de respecte a la llibertat i d’igualtat de sexes el que ens han donat els diputats i ha preferit mantenir una tradició importada mitjaval que sota l’excusa de la religió, sotmet a la dona a permanèixer reclosa entre roba. L’excusa dels Il·lustres senyor i senyores que han utilitzat per justificar el seu vot és pobríssima, no valen les excuses que prohibir el burka era sotmetre a les dones a quedar-se a casa tancades. El radicalisme religiós que va en contra de la llibertat i la dignitat de les persones, no hauria de condicionar al Parlament d’un país obert i lliure com el nostre i ahir vam perdre una oportunitat de demostrar el què realment som. Com podem demanar als musulmans moderats que facin allò que nosaltres no som capaços de fer?