_

Vindrà un dia, no en tingueu cap dubte, que molts espanyols es lamentaran de tots aquets anys de campanyes d’ofenses, d’injúries, d’infàmies, de befes i d’ultratges. La catalanofòbia està cavant una fosa important en el sentiments de molts catalans que serà molt difícil superar i necessitarà generacions. Res es gratis. Primer van ser els populars recollint signatures per tot Espanya contra Catalunya, un fet que ells, en el seu moment, en treien pit i també vots, però avui ja hi ha militants del PP que reconèixer que allò va ser un gran error, però la memòria ens ha quedat i no ho oblidem. La sentència del TC contra l’Estatut votat en referèndum, avui la majoria de la gent assenyada reconeix que fou un error greu, i va ser guspira que va canviar el sentiment de molts catalans que havíem pensat que encara era possible una convivència, o el que se’n diu: un encaix. A partir d’aquí hi hem de sumar les continuades campanyes de catalanofòbies de molts polítics del PSOE, de tots els líders del PP i de C’s, de la gran majoria de presidents autonòmics, de la gran majoria dels medis de comunicació espanyols, del sindicats de la GC i de la PN, de jutges i de fiscals i de majoria dels articulistes espanyols i intel·lectuals i artistes. “Los espanyoles somos moralment superiores a los nacionalistes” Arcadi Espada. És un exemple. Portem anys amb aquesta pluja d’incomprensió i supèrbia dels que pensen que són els únics posseïdors de la veritat absoluta, i aquest sentiment de rebuig i de menysteniment va quallant en el sentiment català. Personalment sovint em sento ofès per declaracions i d’accions que em venen de l’espanyolisme, perquè noto en ell un sentiment de supèrbia de prepotència i de superioritat moral, atuïdor i ara mateix tinc la convicció que ells ens volen no com iguals, sinó com a subordinats i vençuts. Provablement és la seva herència del passat que la podrien justificar com a “dret de conquesta”. El procés els ha despertat totes les seves fòbies que tenien controlades mentre nosaltres érem un poble servil i no pensàvem amb la llibertat. Una vegada hem reclamat el nostre dret, s’ha destapat la caixa del trons i n’han sortit tots els diables històrics i que molts il·lusos pensaven que s’havien superat. “El franquisme és tant viu com en l’any 1978 i habita en molts partits polítics, el l’exèrcit, en les forces de seguretat, en la judicatura, en molts sector de la premsa i d’articulistes i de la CEOE. I també hem comprovat que habita en certs sectors de l’esquerra. Hem descobert que l’extrema dreta hi és, i malgrat vulguin amagar-ho, hi són. Amb l’esquer de la catalanofòbia han sortits tots pensant que la seva presència i violència ( amb el “a por ellos”) complien el sagrat mandat de defensar la unitat d’Espanya fins i tot amb l’espasa. Això ja ve de Covadonga i més tard del dictador Franco quan li va ordenar al Rei que havia nomenat, que defensés la unitat d’Espanya. Aquesta Espanya ha creat una fossa sentimental a una gran part de catalans, i ja alguns d’allà, que s’adonen d’aquest distanciament, es comencen a espantar del preu d’aquest trencament i del temps i dels costos per reconduir-ho.

Un altre fet que ja els comença a preocupar és aquest efecte indesitjats per ells de la independència econòmica. Em consta que la CEOE els preocupa molt que cada vegada més l’economia catalana exporti més i depengui menys dels intercanvis amb Espanya. En una situació anormal, la patronal els hauria d’agradar que passés això, però veuen a Catalunya com els díscols, i saben que com menys dependència tinguem del marcat espanyol, menys capacitat de domini ens tindran. I quan aquest fenomen, que s’està produint amb gran èxit, passi en coneixement dels polítics, no ens estranyi que comencin accions encaminades a boicotejar-nos mercats i produccions. Les campanyes de boicots contra els productes catalans, ens han servit precisament per obrir-nos més i no dependre tant d’ells.

I vindrà un moment que els espanyols diran que fem coses, que som collonuts, treballadors,…serà l’època de la seducció, però molta part de la societat catalana ja l’haurem desconnectat. És el què passa!

2018-09-08 Procés de desconnexió

De la mateixa manera que tota la merda de les cloaques espanyoles un dia va supurar i va quedar al descobert, el procés català ha fet aflorar una realitat molt amagada a Espanya: el franquisme. Aquest subgrup d’espanyolisme radical i nostàlgic, fins ara estava amagat entre les files del Partit Popular i més tard s’han escampat en VOX i Ciudadanos, i està incrustat en tota l’administració espanyola. El terrorisme d’ETA els unia en el discurs i en les polítiques ultranacionalistes, però una vegada ETA ha deixat les armes, a Catalunya s’ha iniciat un procés molt més perillós pels seus interessos, conegut com el procés, perquè des d’un principi es tracte d’un moviments radicalment pacífic i ells no estan preparats pel debat d’idees. Necessiten la violència que els doni poder fort.

Fa temps que sostinc que, si fóssim un país normal, la Constitució Espanyola no seria valida perquè es va fer sota pressió i tutela de les armes de l’exèrcit. I cap legislació democràtica del món dona per bo un contracte fet amb aquestes circumstancies. Aquí com els polítics de la transició i els seus descendents s’hi han instal·lat perfectament, no ho denunciaran, però les interferències militars en fer posar articles concerts a la Constitució, és una realitat històrica, que en el seu moment, els “pares de la Constitució” ens varen amagar.

Però també fa temps que veig clar que una nova transició a Espanya és impossible perquè segueixen havent-hi els mateixos franquistes d’abans i els seus fills, i bona part dels militars, com ha quedat palès aquests dies amb un manifest de 181 alts càrrec defensant la figura de Franco. Entre els signants hi ha el general Emilio Fernández Maldonado que fa més de quaranta anys que viu a Tremp, i des del 2012 n’és fill adoptiu.

Desenganyats del tot, ara ens toca fer la nostra via tot i acceptant que serà una via llarga i que ens caldrà molta fermesa i perseverança. Però ells també tenen les seves contradiccions puix que tenen el franquisme molt viu en el ventre de tota les administracions, i ja ha sortit al carrer fent mostres de tot menys de tolerància i de democràcia. I és que parlar de tolerància, de democràcia i de respecte amb els franquistes, és un impossible. La seva genètica no està feta per conviure en les llibertats i amb respecte.

La divisió social que denuncien aquests partits que aixopluguen els franquistes, i alguns del seu entorn, és aquesta i cada vegada queda més clar com amb molta arrogància llisquen cap al totalitarisme genètic. De fet, els que tenim certa edat i vam viure el franquisme, veiem amb moltes retallades de drets i amb la prepotència de certes autoritats, un reflex del què vam viure.

Aquesta és la gran estafa del 78! Molts de nosaltres pensàvem que mai més tornaríem a viure-ho, i ara hi tornem. S’empresona sense judici, s’interpreten lleis ad hoc per perseguir uns relats inventats, es persegueixen cantants i persones per fer un twitter, la GC i la PN han recobrat la mateixa prepotència i seguretat de la impunitat d’abans.

L’espectacle de l’espanyolisme en l’homenatge a les víctimes del terrorisme del 17-A, és un espectacle d’arrels clarament franquistes; tant per estètica com per les proclames. I sí, avui Catalunya és una societat dividida, entre la gent normal i democràtica i els franquisme sociològic, genètic i supremacistes espanyolistes.

El president Pedro Sánchez no és tant valent com semblava. Es va enfrontar amb els barons i l’aparell del partit i el van fer fora de Secretari General. Es va tornar a presentar en unes primàries que votaven les bases sense cap ajuda del partit, i les va guanyar. Segons ell mateix, quan el van fer fora de la secretaria general, les grans empreses de l’IBEX 35 i els grans grup mediàtics, amb El País com a abanderat, havien pressionat molt per defenestrar-lo. Així doncs, el reviscut Pedro Sánchez tenia les mans lliures i no tenia cap deute ni amb els barons ni als poders fàctics. En la moció de censura, mai va deixar veure que, malgrat el seu èxit, tenia deutes a pagar i un dels més evidents és amb l’espanyolisme més ranci que els PSOE conviu amb Societat Civil Catalana, i amb l’extrema dreta. Era el secret més ben guardat que tenia i que es va descobrir amb la confecció del seu govern. Sempre s’ha dit que l’equip del líder defineix molt bé al líder, i en aquest cas no és una excepció.

Un ministre amb perfil PP com Fernando Grande-Marlaska, a interior només s’entén perquè vol fer la política del PP a interior. Si hagués volgut fer una altre política, hauria posat un altre perfil. I José Borrell a exteriors, és la quota de la política de Societat Civil Catalana. En aquest cas tenia tots els arguments, alguns ben recents, per saber com pensa el ministre Borrell, i amb la classe d’amics que es manifesta. Ho fa amb tota l’extrema dreta, amb els neofalangistes i amb els falangistes. Així doncs, Pedro Sánchez, pot tenir un nou discurs, però el què pensa fer en el Govern, ho deixa clar amb els perfils dels col·laboradors que tria. El franquisme en totes les seves variants, és tant arrelat sociològicament que fa que Espanya sigui irreformable fins i tot per aquells que assoleixen el poder amb els seus mèrits i en contra dels fàctics.

Això només ho podem fer nosaltres, i sincerament no sé massa bé si és perquè som més ètics i morals o perquè som una colla d’acomplexats i ràpidament demanem perdó. En els més de trenta anys que escric setmanalment en el diari, segur que si repassessin tots els escrits en algun podrien trobar frases i idees que agafats pel rave, l’adversari que cerca carnassa podria trobar arguments per fer-se l’enfadat. N’estic segur. Aquest cap de setmana el linxament que han estat fent al candidat a President de la Generalitat per unes piulades de fa sis anys i alguns articles que va escriure, em sembla deplorable i de baixa estrofa. A mi m’han agradat sempre els debats amb arguments i si els màxims arguments que tenen per combatre el “perfil” de Quim Torra és aquest, demostra la distància intel·lectual que hi ha entre el candidat i els oposants. Ja sé que no som un país normal, i segurament els tres-cents anys d’anormalitat ens ha modelat un caràcter més resistent que combatiu i amb un excessiu “políticament correcte” i és per això que els més implacables contra Quim Torra, han estat els nostres, i és deplorable. Segurament m’equivoco però aquest comportament nostre, en el fons, és l’evidència d’un complexa d’inferioritat. Trobaríem poques col·lectivitats en el món i en les nostra situació que es s’autoflagel·li tant.

Tots podem trobar quantitat infinita de piulades i d’escrits contra els catalans que ens han fet mal, per injustos, però ells mai els hi ha passat pel cap demanar perdó, i molt menys els seus els hi ho demanen. Aquesta asimetria de comportament em descol·loca perquè no sé endevinar per què passa. Ahir mateix la diputada Inés Arrimadas va fer un discurs amb altes dosis de cinisme, d’injúries, de mentides, de desprisi cap a molts catalans, que em van molestar, però m’aguanto, i ho faig perquè sé que ella mai em representarà a mi, mai em sentiré representat per ella i mai el seu món serà el meu, fins i tot si un dia arribés a ser la Presidenta de Catalunya perquè els votants democràticament ho han volgut, seria la meva Presidenta, però amb res em sentiria representada per ella. El seu món no és el meu, ni vull que ho sigui.

Si més d’un centenar de catedràtics de Dret Penal, moltíssims advocats penalistes, jutges i exmagistrats, la justícia d’Alemanya, de Bèlgica, de Suïssa i d’Escòcia opinen que no hi ha delicte de rebel·lió, i Llanera i els seus s’entesten en dir que sí, em recorda l’acudit d’aquell que va en direcció contraria en una autopista i es pensa que són tots els altres els equivocats. No seria més assenyat i prudent pensar que potser, davant l’evidència, són els Llaneras i amics seus i la premsa espanyolista i el grup del 155 i el Rei, els que poden estar equivocats? Tanta ofuscació i obcecació tenen que no els deixa ni dubtar? Necessiten ser com el toro brau que lluita fins a la mort? Els que són nacionalistes espanyols radicals, no s’adonen que estan malmenant internacionalment la imatge de la seva Espanya? Fins ara ens deien, i s´ho creien, que els catalans estàvem sols i que ningú ens feia cas, ara queda clar que cada vegada més l’aïllament internacional espanyol és alarmant tot i els milions gastats per vendre un relat i una Espanya inexistent. Quan dic que Espanya cada vegada s’assembla més amb Turquia, m’ho han recriminat, però hi camina; sense adonar-se que la capacitat de Turquina per moure’s pel món és molt més alta que la que té Espanya. Espanya necessita estar endollada al BCE i a l’UE i Turquina no.

El brots antieuropeus que ara es destapen en el sectors més espanyolistes demostra que el pòsit genètic persisteix. Quan negociàvem l’entrada al Mercat Comú, Alfonso Guerra enfadat per la duresa de les negociacions va dir: “que se pongan el MC donde les quepa” herència del franquisme. Serrano Suñer en deia d’Europa: la gran ramera I Franco cada vegada que es veia acorralat convocava els seus a la plaça d’Orient per fer un acte de masses d’adhesió al règim i sempre sortia la famosa frase de el contubernio judio, masónico y comunista eren la replica dels minuts d’odi de 1984 d’Orwell.

Són incapaços d’agrair els milers de milions d’euros que ens han donat a fons perdut per modernitzar l’economia i que hagin fet la vista grossa a la gran quantitat de corrupció política? La prepotència espanyola és genètica fins el punt de veure gegants o només hi ha molins, i així els va.

Ja sabem tots que des del 15 de setembre del 2008 a Espanya Maquiavel va matar a Montesquieu, així ens ho va dir orgullós Alfonso Guerra. I raó no els hi faltava. Montesquieu és el precursor de la separació de poders en les democràcies; les legislatiu, el judicial i l’executiu i una de les seves obres capdal és “L’esperit de les lleis” publicat a Ginebra el 1748. Maquiavel no va veure publicada a seva obra capdal “El Príncep” perquè ell moria el 1527 i la publicació és del 1532. I és un tractat sobre el concepte “realista” de la política i trenca amb els fonaments morals i de la religió. És una defensa de l’absolutisme i subordina la moral a les finalitats de l’estat, o el que més modernament se’n diu: a les “raons d’estat”. Que hàgim avançat retrocedint del 1748 al 1532 explica molt tot el que està passant en aquets dies i de com és la societat espanyola que accepta amb entusiasme desbordant, potser també molt inconscientment, la supervivència de Maquiavel i no l’importa gens la mort de Montesquieu. Aquesta manca de separació de poders tant ostentosa no pot ser un camp abonat perquè hi floreixi reeixida ni la llibertat ni l’economia.

La creació d’un relat per utilitzar-lo jurídicament i aquest mimetisme de comportaments amb els dibuixats per Geroge Orwell en la novel·la 1984, que era una denúncia ferotge a les dictadures, en són conseqüències puig que només es poden assumir amb la primacia de les raons d’estat de Maquiavel i havent matat a Montesquieu.

Arran d’unes declaracions de Joan Tardà a La Vanguardia que parlava de la necessitat que sacrificar al President Puigdemont, vaig atrevir-me de reformular el poema d’Espriu i de la mateixa Bíblia, amb aquesta frase: de vegades sacrificar un home per un poble, s’acaba sacrificant tot el poble amb l’home. Tinguem-ho clar.

Entenc que estem passant per un moment molt difícil i ahir es va veure clarament en el Parlament on hi va aflorar entre el grups de la majoria, una divisió tant cridanera com innecessària. Cridanera perquè la prudència indica que fer una trencadissa així, el president Roger Torrent tenia que haver-ne previst les conseqüències puig que el procés està envoltat de voltors assagedats de sang i aquesta és de la més preuada. I innecessària perquè només calia que el president Torrent hagués convocat en el seu despatx els presidents dels tres grups parlamentaris abans de fer l’anunci d’aturar el ple.

Els missatges entre el president Puigdemont i el conseller Comin en els que aquest expressava al seu company d’exili, la sensació de soledat, els voltors els hi volen donar el valor d’una rendició, però ràpidament el President, en un acte de sinceritat, honestedat i de fermesa, ho va replicar fent esment a les flaques que tota persona humana té en certs moments i en certes circumstancies. “Estàs trist si et sents sol”, deia encertadament Ovidi. I hem d’entendre aquests moments de flaquesa.

Arribats aquí. el procés li cal un rearmament perquè el desgast d’aquests mesos ha estat i és impressionant. Hem perdut direcció política i social i aquest dèficit és transcendental. Sense lideratge social que acompanyi als polítics, és impossible avançar. Només cal que recordem les actuacions i la presència dels dos Jordis, especialment en els moments de flaquesa política, per manca d’entesa. Avui això no ho tenim, i pot anar a pitjor si, com sembla, volen agafar el lideratge social els CDR perquè, com hem comprovat davant del Parlament, el seu estil és molt allunyat del pacífic que han estat totes les convocatòries de l’ANC i d’Òmnium.

Entrem en uns deu dies que les intoxicacions, les notícies falses seran constants i ens caldrà serenor, temprança i fe perquè els enemics són molts i molt poderosos. Per la nostra part, hem de procurar mantenir l’entusiasme alt i sobre tot que els polítics i líders, especialment els empresonats i els exiliats no se sentin sols. Ells estan pagant un preu personal i familiar molt alt.

A Catalunya els efectes devastadors del procés són ben eloqüents; han fet miques el PSC de sempre i l’han transformat en un apèndix de l’espanyolisme més dur. Ha fet desaparèixer UDC implosionada per les seves contradiccions. El PP pràcticament ha desaparegut a Catalunya, passat a la paperera de la història, amb una irrellevància política vergonyant. La premsa catalana i els articulistes, també n’ha viscut els efectes amb dos alineaments clars: els unionistes i els republicans. Si bé els efectes més destructius els estan patint les més altres institucions espanyoles. Si comencem per la monarquia quan el tres d’octubre va trencar la seva posició constitucional de neutralitat, i va fer política, i ara agreujada en la participació a Davos i el seu discurs “polític” que el professor de Dret Constitucions Javier Pérez Royo el comparava només amb el propis de les monarquies àrabs i en cap cas d’una monarquia constitucional. De fet, el mateix professor posava exemples com que seria inversemblant que la Reina Isabel II de la Gran Bretanya hi participés, i és normal que hi vagi el príncep hereu de l’Aràbia Saudí o el Rei de Abdalá de Jordània. La constant utilització, sovint amb una mena de frau de llei, del TC per part del Govern, ha provocat un desgast i descrèdit de la Institució molt important, i la darrera rebolcada va ser la d’ahir quan el Consell d’Estat va emetre un informe negatiu perquè el Govern espanyol acudís al TC per aturar la investidura del President Carles Puigdemón. I aquesta destrossa encara podria ser més important si el Govern no fa cas del dictamen i acudeix al TC arriscant-se a què no l’admeti a tràmit, o, si ho fes, el TC li suposaria un cost molt important a la seva poca independència.

Un altre front de deteriorament és el judicial amb els autos per confirmar la detenció, sense judici, del VP Oriol Junqueras, el Conseller Forn, i els Jordi’s, o els canvis de guió pel què fa a petició d’extradició dels exiliats a Bèlgica. Tot fa pensar que estem davant d’un llarg procés legal, que arribarà als tribunals internacional.

I és que el resum de tot el va dir l’Ernest Maragall quan va manifestar que: “l’Estat no sap guanyar, només sap vèncer” Jo hi afegiria que no sap ni guanyar, ni perdre ni negociar. I així els va.

Tal dia com avui de fa 41 anys, una mica passades les vuit del matí em truca el telèfon del meu despatx i era l’enyorat Joan Paredes; i amb veu compungida em diu que en Josep Pallach s’havia mort. Vaig quedar glaçat. No sabia què dir. Feia tant poc que s’havia acabat el Congrés del PSC-R ! La fatal notícia era inapel·lable per més odiosa que fos. En Xavier Rocha, nascut a Madrid i que havia estat Notari a l’Escala i militant del Reagrupament dels del 1975, va formar part de la comissió amb el PSC-C per la unificació i que en sortiria el PSC-PSOE.

Va ocupar uns càrrecs en el nou partit i el novembre del 1986 sent diputat a Madrid, anuncià que dimitia i es donava de baixa de militància per l’actitud del PSOE arran de la LOAPA.

Uns anys de la mort de Josep Pallach, Xavier Rocha, que havia estat molt pròxim a ell durant el darrer Congrés, va declarar que havia mort per un gran disgust i és que en aquell Congrés, el seu amic i dirigent del SPD alemany Han Matthöfer, que hi era en representació dels socialistes alemanys, li va fer saber que el PSC-R no seria mai reconegut en la II Internacional si no era a través del PSOE. És a dir, tancava la porta a un reconeixement internacional com a partit català. Pallach sempre havia sostingut de mantenir bones relacions amb el PSOE però de tu a tu, sense dependències.

La història de després ja la coneixem i encara alguns pensaven de bona fe, poder tenir incidència militant en el nou partit, però X. Rocha, aviat va veure quina deriva tindria el PSOE, una deriva que avui, amb el 155, ens ho torna a recordar.

Així doncs, avui fa 41 anys que Catalunya perdia a un gran líder polític, un líder estadista que molt sovint s’avançava a la resta de polítics assumint un cost important. La seva mort, com la de Ramón Trias Fargas, han deixat un buit intel·lectual i humà en la política catalana, irreparable.

Llegeixo a El Nacional una enquesta segons la qual el 52,6 % dels espanyols vol que el vicepresident Oriol Junqueras no surti de la presó i un 67,2 % opta per decretar presó incondicional al President Carles Puigdemón en cas que torni. D’entrada haig de dir que no m’estranya gents aquestes dades perquè d’un temps ençà he notat una indisimulada catalanofòbia a totes les televisions espanyoles, a tots els diaris espanyols, a totes les ràdios espanyoles amb les seves tertúlies i aquest any en tots els discursos dels presidents autonòmics, llevat d’honorables excepcions. Aquesta espiral d’odi, si no l’aturen, no pot acabar de cap manera més que amb la creació d’un monstre que un dia, sense saber el perquè, exploti, i després potser algú es pregunti, què hem fet? Però ja serà massa tard.

Ells, de moment, envelantonats perquè tenen tots els poders de l’estar que els protegeix, com si fos el “primo sol” cada dia van fent un pas més i de moment, nosaltres no diem res, però ens crea consciència que aquesta persecució moral, política, econòmica, institucional i militar, contra tot el què és nostre, no edificarà res de bo. L’objectiu dels del 155 ara ja és ben clar: esclafar-nos, humiliar-nos i si pot ser empobrir-nos, perquè durant una bona temporada restem callats i submisos. Però la història és plena d’exemples que les humiliacions esdevenen, a la llarga, un problema pels humiliadors.

És ignominiós veure com un ministre els partit més corrupte d’Europa, aprofita el seu poder fort per intervenir-nos, retallar-nos i atacar-nos l’economia i aquesta agressió feta amb la prepotència del personatge. A molts catalans ens provoca ferides fondes que difícilment mai oblidarem. I quan torni l’albada, que tornarà perquè res es etern, els podrem mirar de fit a fit, per avergonyir-los.

De vegades em pregunto què diran dels llibres d’història d’aquest temps fosc i tinc l’esperança que quan sigui l’hora, algú dirà clarament la vergonyant història d’un període que s’exemplificarà amb les ignominioses imatges de 1-O, i, ben segur, faran la llista, tota la llista, dels promotors, ja ho siguin per acció o per omissió. I sortirà el 155 i els noms dels tres partits promotors al costat de totes les destrosses materials, socials i humanes que haurà comportat.

El PSOE ha pogut fer oblidar la infàmia d’haver estat promotor de la LOAPA, però dubto que la història l’alliberi de la responsabilitat del 155 compartida amb el PP i Ciutadans i de la contribució directa en la formació d’aquesta espiral d’odi que comença a ser irrespirable.