En la societat actual, i especialment en la política, hi ha una mena de discurs que és tant decantat que nomé es pot entendre per ignorància o amb mala fe Tinc una anècdota personal que demostra el que dic; quan el meu fill David tenia deu o dotze anys, llegia La Vanguardia a casa, va veure en titular que més o menys deia: “ el condemnen a quatre anys de presó per entrar en una joieria a canviar la corretja del rellotge” Com jo havia llegit la notícia abans, sabia de què anava. El meu fill alterat em diu: “ mira papa, li posen quatre anys de presó per anar a canviar el corretja del rellotge” Jo li vaig recomanar que abans d’altar-se llegís tota la notícia, i ho va fer. Resulta que la notícia deia que amb l’excusa d’anar a canviar la corretja, es va treure una pistola i va atracar la joieria. Una vegada va haver llegit tota la notícia, li vaig fer observar que abans d’opinar necessitem sempre tenir tota la informació. Espero que aquesta lliçó l’hagi après per sempre, però en el discurs polític la tècnica de tergiversar les notícies i els titulars intencionadament és cada vegada més habitual i s’utilitza com a combat polític. Aquesta costum demostra en tots els casos dues coses, mala fe i migradesa d’arguments. El President Mas, quan va presentar l’acord amb la CUP va dir que servia per assolir allò que no ens han donat les urnes. Tothom sap que les urnes, van donar 62 escons a JxS i no era majoria per poder formar govern, i per fer-ho necessitaven “corregir-ho” amb l’ajut de la CUP. Per tant, allò que les urnes no han donat, ho ha de fer el pacte. Aquesta declaració del President Mas, l’ha utilitzat tots els contraris d’aquí i d’allà, per deixar entreveure manca democràcia en l’expressió del President. Fins i tot, preguntat al Vicepresident Oriol Junqueras, tot i entenent el què deia el President, va dir que era una frase “desafortunada”. La meva pregunta és, és una expressió desafortunada ? o tornem a entrar en allò que se n’ha dit la “dictadura de l’opinió creada”? Arribarem un dia a ser lliures a l’hora de parlar i escriure i serem prou valents per no deixar-nos emportar per la corrent dels tergiversadors compulsius?   A aquests espanyolistes que utilitzen la frase de Mas per atacar-lo, em poden dir què fan els quatre partits espanyols ara mateix sinó intentar corregir allò que les urnes els hi ha negat? Així doncs, prou fariseisme, més honradesa intel·lectual i millor arguments per combatre els adversaris polítics. Ja sé que és difícil demanar tant, però ho hem d’exigir i comprometent-nos tots que cada vegada que algú actuant de mala fe, deformi les paraules, ho denunciarem amb força.

L’Anna Gabriel ho diu ben clar: “un govern liderat per ERC tindria el suport de la CUP” I avui a Catradio amb la Mònica, es feia uns embolics argumentals que arribava a defensar una cosa i la seva contraria. En el fons, i tal com ara ho hem vist, ens tenien ben enganyats perquè el “Qui” per la meitat de la CUP, era molt important. I ha estat aquesta ànima de “l’odi a Mas” la que ha guanyat, per molt poc, però ha guanyat. Som molts els enganyats, perquè som molts els que tot i no havent-los votat, tenim algun amic que al dir-nos que els votaria, ho veiem bé. Ara aquests amics i nosaltres hem quedat amb un pam de nas. Jordi Sánchez de l’ACN ha demanat perdó públicament per haver confiat amb la CUP, no per la seva inoperància durant aquests tres mesos, que també ho podria haver fet. La Carme Forcadell lamenta haver-se equivocat tant amb la CUP, dos exemples de la capacitat dels cupaires per enganyar-nos. Certament aquest fet em reafirma la meva tesi, que no he seguit, però que es demostra vertadera: aquells que presumeixen més radicalment d’algun cosa, és que amaguen debilitats. La CUP que tothom donava per fet, almenys pel què deien fins ara, que són radicalment independentistes i, si volen, més independentistes que la resta, són els únics que en el moment clau de la independència han fallat. I la seva superioritat moral els portava a dubtar de l’independentisme del President Mas, que, fins que no es demostri el contrari, és de les tres úniques persones que tenen una querella posada. Però, malgrat aquestes evidències, ells es permetien dir de qui dubtar i de qui no. I, a més, per reforçar el seu “odi a Mas” visceral hi afegien que és el President de les retallades i de la corrupció, la qual cosa demostra que la perfídia és colossal. Les retallades s’han produït i es produiran mentre siguem dependents i el President Mas ho ha dit: només amb la independència podrem fer polítiques socials; i en quan a la corrupció, el vici d’aquest país nostra és acusar a innocents i repetir-ho fins que algú s’ho cregui, és insuportable.

Ja sé que a ells no els importa, o per se sincer vull pensar que a una part d’ells, però les reaccions d’ahir alegrant-se de la CUP per haver dit no a Mas de tota l’extrema dreta, de l’espanyolismes més dur, fins i tot el franquisme, i els medis de comunicació espanyolistes espanyols i catalans,… els hauria de fer pensar. Personalment m’importa molt el què diuen fins el punt que em poden arribar a ferir. I no penso que ells siguin insensibles. També em preocupa molt la visió que la resta del món tenen ara de nosaltres i del nostre procés.

És cert que ja fa temps que havia desconnectat amb la CUP, i pensava que el millor era una noves eleccions, de la mateixa manera que he arribat a la conclusió que cap a la llibertat hi hem d’anar amb tothom, fins i tot amb la CUP, però sense deixar que siguin ells el que tibin de la corda. De fet, el seu comportament no ens deixa veure amb gens d’optimisme que fóssim capaços de fer una Constitució Catalana, si depenem dels seus vots. El seu model de país és tant anacrònic i del passat, que sobre els seus principis mai podríem fer una nació moderna i lliure. Em deia una vegada Josep Pallach, parlant del PSC-C quan era autogestionari, que a molts els costa sortir de la clandestinitat; a la CUP els costarà sortir de l’anticapitalisme, de l’anti europeisme, de l’anti euro, de l’anti OTAN, i de l’anti mercat lliure, si és que mai són capaços de fer-ho.

Mirant el març, el millor que podria passar seria que reeditessin els Junts pel Si, i ho diu un dels cent-mil voluntaris inscrits, però si les dinàmiques dels partits es posen pel davant de les necessitats del País, tampoc passa res sempre que les dues formacions: ERC i CDC, els seus aliats i els independents, no caiguin en una temptació fratricida. I a la nit de les eleccions, vistos els resultats, es podrà pactar si reprenem el procés o l’estacionem tot esperant temps millors. En el fons, si això passa, serà perquè la CUP l’ha avortat fins i tot abans de començar seriosament i perquè en el març els independentistes no n’haurem estat tants com necessitem. Així doncs, descartada ja la jugada de la CUP, ara la responsabilitat de què el procés no s’aturi i faci realitat tot allò que molts han somniat i somniem, és a les nostres mans votant-hi a favor. Com hem vist, els errors es paguen i aquesta vegada hem de ser més vigilants. L’odi a Mas, ja hem vist on ens porta, ara toca ser inclusius i assenyats, perquè hem de recuperar el nostres somnis, i l’admiració del món que ens mira, que no és poc.

Aquest article l’havia fet per publicar-se diumenge passat dia 27 en el meu espai setmanal a El Punt Avui; per motius que encara desconec, no es va publicar i malgrat ha passat el dia el publico aquí perquè malgrat l’esperpent de com va acabar l’assemblea, penso que encara té actualitat.

La Cup, ni gràcia ni gràcies

Un dels trets que sempre m’han semblat destacables dels israelians és que són capaços de sacrificar-se pel seu país. I és així que en aquest entorn tan desfavorable han estat capaços de passar d’una renda per càpita de 12.500 $us en el 1990 a 37.000 $us en el 2010 i des del 2003 han mantingut superàvits. Això no és producte de cap manà que els hagi caigut gratis, és el resultat d’un gran esforç i treball especialment en formació i en I+D. Aquesta setmana es publicava que més de 3.500 investigadors que estan arreu del món, volen anar a Israel a continuar la seva tasca investigadora, una prova més que són capaços d’atraure talent. Catalunya, per les nostres dimensions, si ens ho proposéssim, tindríem les mateixes oportunitats però per això caldria tenir una capacitat de sacrifici més alta i, sobre tot, governs que ens projectin en el futur amb una visió econòmica clara i enfocada en la llibertat econòmica, en la de l’empresa i en el mercat. Cap país del món ha incrementat la seva renda sense abans crear-la, és a dir; primer s’ha de crear la riquesa i després podem parlar de com s’ha de repartir. Els països que han capgirat aquest procés, han provocat un desastre econòmic i ràpidament s’han enfonsat en una greu pobresa. Veneçuela és el cas ben actual i més paradigmàtic per veure amb quina velocitat les polítiques equivocades evoquen a la misèria i molt sovint a la dictadura. Així doncs hem de ser curosos amb molts cants de sirena que amb una mística revolucionaria pretenen fer-nos creure que són capaços d’invertir la força de la gravetat. I hem de ser-ne vigilants perquè “l’espècia catalana” és la única que topa tantes vegades com és possible amb la mateixa pedra. No escarmenta ni amb les lliçons dels altres ni amb les pròpies, que l’història en ensenya. Geroge Orwell, tant en la Rebel·lió dels animals, com en 1984, va dibuixar perfectament aquestes societats i la importància que tenia la perversió del vocabulari per la seva causa. I quan escolto coses com: “pla de xoc”, ràpidament penso que és com “el ministeri de la veritat”, una frase en forma d’eslògan que serveix per vendre una idea que tot sovint és buida de contingut. Però, mai com ara, en el vocabulari polític de casa nostra s’han utilitzat tant sovint aquests eslògans.

Des del 27-S el nostra país està pendent de la CUP, perquè d’ells depèn que avui quatre mil persones reunits en assemblea, acceptin el que un milió sis-cents mil van votar democràticament en unes urnes. El fet per si sol ja és inversemblant, però hem estat tres mesos dedicant-els-hi una atenció mediàtica i política a qui fa bandera de ser “anti sistema” Fins i tot han estat molts els que els han tractat amb una delicadesa comparable amb la que es tracten els nen petits, rient-els-hi les gràcies i quan les seves rebequeries era excessives es justificava amb un: “ells són així” o “s’ha d’entendre com són”, dues característiques que em semblarien acceptables si no fos que han jugat amb el futur del nostre país i han aigualit, potser mort, les aspiracions del molts dels meus conciutadans. Així doncs, si avui l’assemblea cupaire surt que accepten la proposta que han negociat durant tres mesos, però ara no es fan seva, no els donaré pas les gràcies, perquè segurament ells s’han divertit molt i han tingut molta visibilitat en els medis, però l’estrès que han provocat a l’independentisme, i el deteriorament de la figura del President de Catalunya, és per recordar.

Ells poden ser antisistema i no els importin les Institucions, però la gran majoria d’aquest país les defensem i ens dol i ens ofèn, aquesta persecució a la persona. I si voten que no, no passa res; anirem a unes noves eleccions.

En quan el document que avui hauran de judicar els assemblearis, serà per posar-hi atenció més endavant, perquè em sembla que hi ha qüestions que s’hauran de clarificar fins a on estem disposats a cedir, si volem fer un país moderns i pròsper com deia el principi.

Acaba la campanya i avui hem de reflexionar perquè demà és dia de votar. Una vegada més a la nit de diumenge escoltarem els partits dir-nos que tots han guanyat; és aquella perversa situació dels polítics negant públicament l’evidència mentre esperen que nosaltres ens ho creiem. Però l’efecte del seu propòsit és de recorregut curt perquè ben aviat la realitat s’imposarà.

Les previsions dels sondejos és que España pot entrar en un període de difícil governança la qual cosa és perjudicial per l’economia d’un país, i no he llegit cap manifest de la patronal bancària i de les caixes, alertant d’aquest fet, com ho van fer el passat 27-S. Serà que s’han adonat del greu error que van cometre? Serà que han entès que aquesta societat no vol tuteles dels poders fàctics? Sigui com sigui, han restat callats.

Una altra de les previsions dels sondejos és la més que provable desfeta d’UDC. El 27-S, i per votació democràtica, els catalans van situar a aquest partit històric a la condició d’extraparlamentari. Un fet que no es produïa en tots els anys de la democràcia. Per sort, no ha desaparegut la democràcia cristiana, perquè Demòcrates, la part escindida d’UDC, segueix en el Parlament. Ara sembla que es tornarà a produir aquest fet i els demòcrata cristians de Duran i Lleida, tornaran a ser extraparlamentaris, i aquesta vegada amb la figura capdavantera del seu líder. Si es confirmen les enquestes i aquest partit històric no té representació, serà un fet que en un futur s’estudiarà, pels alumnes de la política, com ara ho fan de l’UCD d’Adolfo Suárez.

Escoltant a Duran, hom s’adona que el seu discurs té un pòsit d’egolatria important perquè no para de dir-nos els grans serveis que ha prestat a Catalunya i a España ( jo penso més a España que a Catalunya, però és un pensament meu que es pot no compartir) al temps que reconeix la seva tasca de lobbista a Madrid. I la pregunta que em faig és, per què un home que, segons ell, ha fet tant de serveis ara no te el reconeixement social ni polític? Tan desagraïts som els catalans i els espanyols?

És per això que una vegada apagats els llums d’aquestes eleccions i ja tothom s’hagi situat, si la banqueta d’UDC queda fora, faig dues peticions, que serien un reconeixement d’acord amb els seus serveis: que sigui ministre d’exteriors del Govern espanyol, una tasca que estic segur li agradaria, i, com en el seu dia es van fer a Josep Tarradellas, el Rei d’Espanya tingués una atenció i li atorgués un marquesat i el fes Marquès d’El Campell. Sincerament seria la culminació molt digna i un reconeixeria a tota la seva trajectòria política. De fet durant molt anys a Madrid ja ha viscut com un marquès.

Passi el què passi, la primera part del procés ha embarrancat pràcticament a port i no ho ha fet per cap tempesta, sinó que, incomprensiblement, ha estat per un motí a bord. Reconec que estic molt desanimat i decebut perquè tot i que molta gent em deia “ull amb els de la CUP” jo els animava i mostrava la meva absoluta confiança que posarien abans la creació d’un estat nou, a qualsevol altre ideari, per més radicals que fossin. Pensava que eren radicalment independentistes i els hi hem vist la cara fosca del seu ideari a l’assembla de Manresa de diumenge passat, només el 22% van votar netament independentisme i la resta anticapitalisme. I per què vaig caure en aquest miratge? Doncs perquè el comportament de la CUP en aquells moments tèrbols de la preparació de la consulta del 9-N va mostrar una capacitat important de posar els interessos de la consulta per sobre de la resta. Però aquella CUP, no és la d’ara o la d’ara no es comporta com aquella. Per això tinc aquest enuig per l’enrocament que estem sumits. Però vist qui és cadascú i quines són les seves prioritats irreductibles, em reafirmo en el que ja fa dies vaig dir públicament; el millor és tornar a votar i deixar-nos de la CUP. No és pas que m’agradés masses anar amb la CUP perquè el seu model social, polític i econòmic, no té res a veure amb el meu, però ja vaig dir que per assolir la independència estaria disposat a votar a la CUP, però al veure que ells volen fer la revolució, amb 10 diputats!, embolicant-se amb l’estelada, per mi, ja no poden ser companys de viatge.

A més, una altra cosa que em revolta les entranyes és aquesta posició dels radicals en voler fer passar els seus idearis a base de ridiculitzar el dels altres, encara que siguin majoritaris, i desacreditar els líders dels altres. Aquesta actitud sempre l’utilitzen els radicals amb una pretesa superioritat moral de qui se sent dipositari de la veritat. I amb aquesta gent extrema, és impossible debatre i molt menys negociar. Ells només volen imposar.

Quan defenso noves eleccions, sempre em fas dues observacions: i si la gent s’enfada i hi ha una gran abstenció? O si no podem tornar a fer Junts pel Sí? A la primera la resposta és fàcil: un independentista, si ho és de veritat, cap impediment li ha de fer canviar el sentit del vot perquè per culminar aquest procés hem de ser conscient que l’ingredient més important per l’èxit, és la resistència i la perseverança. I en el segon cas, si no es pot tornar a repetir la fórmula de Junts pel Sí, seria un engany perquè aquesta fórmula per la independència és bona i si algú ara s’hi negués, la interpretació és clara, per ells la independència, és a segon terme. I si hem de ser realistes, el primer que en cal saber és saber amb qui realment comptem, per no fer castells sobre la sorra. I si arribem a la trista conclusió que encara ara la independència és poc madura i majoritària, pleguem veles esperem temps millors.

Però tinc la sensació i diria la convicció que els independentistes en aquesta properes eleccions votarien en massa a Junts pel Sí, perquè ha quedat clar que és la única possibilitat que tenim perquè avanci el procés amb seny i amb voluntat majoritària sense exclusions ni vetos.

Dissabte passat abans del partit Real Madrid – Barça, que també hi va assistir, Mariano Rajoy va venir a Catalunya i en “petit comitè” va fer un discurs davant dels seus, amplificat “urbi et orbi” per les televisions, al públic general de tots els seus dominis. Com el dia abans, divendres, en el Consell de Ministres havia intervingut les finances de Catalunya fent-nos singulars per controlar-nos “hasta el último euro” de les despeses de la Generalitat per què no es desviïn per fomentar l’independentisme, i com ho va justificar dient que el FLA “ es el dinero de todos los espanyoles”; em permeto fer aquesta reflexió. S’imaginen vostès que en el seu banc hi tinguessin 18.000 euros en dipòsits i en demanessin 3.000 mil en un crèdit, i el banquer li digues: m’haurà de justificar amb què te’ls gastes per si m’agrada perquè aquests diners són diners de tots els impositors? Quina cara posaria? Com reaccionaria? Doncs sí darrera els mil i posa milions, mil milions, és exactament el què ens passa els catalans.

Ens han fet una transferències de competències totalment enfradotades econòmicament. Això ho ha reconegut tothom, fins i tot el PP de Catalunya. I aquestes competències són la columna vertebral d’un estat social: sanitat, ensenyament, serveis socials,… així doncs, per complir amb les obligacions el Govern de la Generalitat, ha d’acudir a l’endeutament amb España a través del FLA. I dic bé, endeutament, perquè aquests diners són lliurats en forma de crèdit, del que ja n’hem pagat 1.600 milions d’euros d’interessos. La perversitat de la jugada és clara: recaptem pràcticament tots els nostres impostos, ens en tornen menys dels que costen els serveis que presta el Govern i per cobrir-ho ens fan un crèdit i ells es queden cada any entre 15.000 milions i 18.000 milions que han sortit de tots nosaltres. Així doncs, no és pas que no generem diners per pagar les despeses necessàries, és que no els tornen.

Però encara hi ha un nou fet, que ningú en parla, i que se suma al despropòsit; malgrat tenir el que es queden de nosaltres, ells cada anys s’endeuten per cobrir les seves despeses. Aquest any serà més de 45.000 milions d’euros, i ja portem un total d’endeutament que passa del bilió d’euros; és a dir, pràcticament el 100% del PIB espanyol. Doncs bé, del total d’aquest endeutament espanyol, també una bona part l’haurem d’assumir ( pagar) nosaltres , siguem o no independents. Segurament han observat com amb aquest mètode que fa anys que dura, els catalans ens endeutem dues vegades, tot i generar recursos suficients per no haver-nos d’endeutar cap. De fet, hem de ser honestos i reconèixer que això també els passa el País Valencià i les Balear.

El País Basc, no té aquest problema, ells només responen del seu endeutament i com per ser espanyols cada any cobren un “sec” de 1.500 milions d’Espanya a més de tot el què recapten, la qualificació del seu endeutament que en fan les empreses especialitzades és superior al d’Espanya. Queda clar, no?

Així doncs quan Mariano Rajoy diu: “el dinero de todos los espanyoles” és normal que senti dins meu una mena de revolta intestinal, perquè com aquell client del banc que va a demanar el crèdit, el què li presten és una part del seus diners, i per tant quan sento aquesta frase, aplaudida per una munió de catalans amb gran efervescència, penso ràpidament amb allò de Torrente Ballester: “por derecho de conquista”. I és amb l’argument d’aquest dret, que ens treuen tots els drets autonòmics en el quarantè aniversari de la mort de Franco. Catalunya para la desafecció al règim i, com abans, amb l’aplaudiments d’uns quants catalans col·laboracionistes. Han passat quaranta anys i ben poques coses han canviat per nosaltres. N’hem de marxar.

“President, posi les urnes”, va dir públicament i al cloure una gran manifestació i davant de moltíssima gent i de les càmeres de TV3 que ho retransmetia en directa, la presidenta de l’ANC Carme Forcadell. I, tot i que era una pressió improcedent cap un President democràtic, ningú va gosar a dir-ho i defensar el President. Diumenge hi ha una manifestació de l’ANC, que ja presideix Jordi Sánchez, i tothom reclama que no s’interpreti la manifestació com una pressió cap a la CUP, per què seria improcedent. És a dir, la CUP són més sensibles que el President de Catalunya? No, el que són més immadurs o, si més no, se’ls tracte com immadurs. Doncs sí, diumenge, es vulgui o no, la pressió més forta anirà cap a la CUP i el seu comportament d’aturar el procés fins que assoleixin el que ells volen. Són una minoria molt minoritària, però tenen la capacitat de bloqueig i l’exercissen, costi el que costi al País. No tenen raó d’Estat, només tenen raó de Partit. I potser, si al final diuen prou i canvien el joc, molts els hi estaran agraïts, els hi riuran les gràcies i se’ls qualificarà de grans polítics. Bé, el nostra país és així i no hi podem pas fer-hi més.

Avui Raúl Romeva era a Catradio i desgraciadament, potser la Terribas no ho ha cregut important, no li han preguntat si estava d’acord amb els quatre punts que va detallar pocs dies abans allà mateix en Quico Homs. Jo també vaig escoltar l’entrevista de l’Homs, i la signaria de cap a peus. Qui pot estar en desacord en tenir un Govern fort i estable i amb garantia d’estabilitat parlamentaria? I de la seguretat jurídica? I amb el compromís inequívoc amb els valors occidentals i particularment europeus? I de compromís explícit de pacte amb l’Estat espanyol i amb les Institucions Europees? De fet, aquest és el fonament del discurs de tot aquest Procés català. Si hem de renunciar a defensar això, que em diguin quin és el seu programa de Govern, perquè ja sé que la CUP no defensa res d’això, i ara ja no sé què defensa Junts pel Sí. A més, fins i tot la Declaració aprovada en el Parlament, despullada de les bravaconades cuperes, la voluntat de diàleg amb l’Estat espanyol i amb les institucions europees hi són molt presents; diria més, són imprescindibles i un punt clau per donar-nos la força de la raó.

No podem aspirar a la independència i ser un país modern i integrat a l’UE i l’eurozona, si deixem que els condicionaments fonamentalistes, dogmàtics i minoritaris, dels anticapitalistes, antieuropeus i antieuro, imposen els seus criteris.

M’he mobilitzat tantes vegades com m’ho han demanat, he comprat totes les samarretes que m’oferien, m’he adherit cada vegada que m’ho han requerit, he signat tants manifestos com m’han demanat, he escrit sempre que he pogut, he intentar mantenir l’ànim dels que m’envolten quan flaquejaven, i he mantingut la fe de l’èxit fins avui. Avui, després de les votacions del Parlament m’ha vingut una baixada d’ànim i d’autoestima i he fet el propòsit, per refer-me, d’apartar-me d’aquesta mena de teatre de l’absurd que s’ha traduït el procés. Per més correus que rebi per convidant-me per anar diumenge davant del Parlament, no hi aniré. Necessito distància i descans. Necessito allunyar-me d’aquest discursos partidistes amb aparença d’alta política. Necessito sentir-me que allò que veig és el que hi ha i no allò que em volen fer veure. Necessito solitud per dir imbècil, si ho haig de dir, a aquell o aquells que em volen fer combregar amb rodes de molí intentant fer-me veure allò que no és. I també necessito poder dir a la cara a tots aquells que miren pels seus interessos de partit d’ideologia o de combat deixant de banda Catalunya, que són uns… m’ho callo. Estic massa emprenyat.

I m’han fallat dos elements que mai havia pensat que fallarien; el primer els catalans que voliem assegurar el procés però no vam donar pro força amb vots a Junts pel Sí. Tinc amics que van votar a la CUP dient-me que així asseguraven el procés, perquè encara dubtaven de Junts pel Sí. Ara estan més emprenyats que jo, perquè han vist que una vagada has donat el vot, ells poden fer-he el que vulguin sense cap mirament. Tot i que estic segur que si haguéssim arribat al 55 % dels vots independentistes, els espanyolistes en diria igualment que no n’hi ha prous; per tant, l’objectiu era tenir una gran majoria i sobre tot una majoria per poder formar govern. No ha estat així, hem tingut una majoria però el repartiment ha fet que per primera vegada a la història del nostre Parlament el candidat a President de la Generalitat no ha superat les dues votacions. I és el President que tots volem que ens porti a la independència! Però abans l’humiliem personalment, democràticament i fins i tot institucionalment. Això és Catalunya? Si realment som així, tanquem portes, i iniciem un període de reflexió i esmena, perquè aquests comportaments no són pròpies d’un gran país.

El segon que m’ha fallat és la CUP. Cert que gent m’avisava, però mai podia haver imaginat que el seu gran dogmatisme superaria el patriotisme de fer un país nou. De fet la nostra història ja hi ha precedents semblants que ens demostren que no han avançat massa.

I potser és per la saturació que ara mateix sento vergonya de la nostra imatge com a país que donem al món. Estava orgullós de totes les gran fites que havíem aconseguit i que era noticia d’obertura de la premsa mundial. I estava orgullós de com la millor de la nostra gent planificava aquest procés amb una acurada atenció pel camí legal que havíem de fer. I vaig sentir esgarrifances llegint la Proposició on s’especificava el camí de la transició. Les expressions del text, un text que és importantíssim, són més de barricada que no de la finor i intel·ligència legal de Carles Viver i Pi-Sunyer. I quan per fer un procés així l’acció domina més que el pensament, estem a les portes del ridícul o del que encara és més trist, del fracàs.

He escoltat a dir que potser els Junts pel Sí, per arribar a un acord, podrien fer un Govern on el President Mas fos una mena de florero, sense competències. Estic totalment convençut que el President Mas mai acceptaria un fet així, fins i tot en el supòsit que l’Estatut ho permetés, que no ho permet. Es tracte de fer un país normal i seriós, o constituir una junta de veïns? Algú pensa que seria un bon inici de singladura per un país nou, humiliar i degradar la figura del President? Algú pensa que seria un bon país?

Hi ha propostes, que a més de fer-me vergonya, m’espanten perquè si tinguessin molt de poder, no tinc clar quina mena de país farien. Bé, honestament sí que ho tinc clar, però no hi vull ni pensar.

No m’agrada el silenci o quest buit informatiu que s’ha fet després de les eleccions dels Junts pel Sí, mentre els de la CUP no paren de parlar. I a més de no agradar-me, cosa que seria insignificant, té un efecte molt negatiu i és aquesta sensació de bloqueig que provoca molt d’enuig, desconcert i desànim als votants independentistes.

Avui mateix, una persona d’empresa, que jo valoro molt, em deia: tranquil·litzem perquè tot plegat m’irrita. I simplement el que puc dir és paciència. No estem en una situació que m’agradi, però… paciència.

Jo esperaré fins el dia 9 i si aquest dia la CUP no vota el president proposat per la força majoritària ( els de 62) plegaria beles i aniria cap a unes noves eleccions. Iniciar un procés com aquest amb el xantatge i la hipoteca dels 10, és anar cap a un ridícul segur, si no és cap un fracàs. I com la plebiscit ja s’ha fet, el millor seria que cada partit anés a les eleccions amb les seves llistes i el seu model de país. Masses invents més, tampoc serien eficients ni recomanables.

Fer el cim no sempre és possible amb la cordada que es porta, i els bons caps de colla si són prudents, de vegades han de desistir a un pam de la glòria, per tornar-ho a intentar en moments més favorables i amb una cordada nova. Un fracàs amb intel·ligència, no és més que una porta oberta a l’èxit.

Per què el president Mas ha de ser el President? Si fos una resposta només basada en la democràcia diria que té més d’1,6 milions de vots, és, de llarg, la gran majoria i amb això ja n’hi hauria prou; però el debat a Catalunya es complica per raons de ressentiment, que no són una raó democràtica com és la primera, cal dir-ho.

Com sóc un dels que va votar a Junts pel Sí amb tota consciència, em crec amb el deure de dir quelcom davant la situació que estem en aquests moments que el ressentiment sembla voler imposar-se.

Vaig votar a Junts pel Sí, perquè suposava que, de guanyar, el President seria Artur Mas, tal com ens havien dit. I era tant important per mi aquest fet que la composició de la llista i els noms, m’eren menys importants, tot i que hi havia grans noms. El President Mas m’oferia la seguretat que el procés es faria d’acord amb el pla dibuixat pel Consell Assessor per a la Transició Nacional i explicitat en una sèrie de volums on tothom ho ha pogut veure. També el seu lideratge m’assegurava una capacitat de diàleg amb Espanya, cas d’haver-ni, i sobre tot amb l’UE i la resta del món. I a més és l’anellatge clar amb l’UE, amb l’euro i amb un model econòmic i social homologat amb el nostre entorn, i que, malgrat tots els defectes, encara avui és el millor model dels coneguts.

De fet, durant tot aquest procés i sobre tot durant aquesta crisi, hem vist molt sovint com alguns volen compaginar “el ser-hi sense ser-hi” amb una intenció clara de no tacar la seva impol·luta reputació amb la gestió diària de recursos insuficients. Jo no vull pel meu país polítics amb tanta tècnica partidista, quan es tracte de servir Catalunya, i molt especialment l’absentisme en moments crítics és molt més reprovable. Vull, i exigeixo, molta més generositat, i si m’ho permeten: patriotisme. Així doncs, voler participar sense participar, em sembla escandalós i encara ho és més si pretens, des de la comoditat, voler influir, condicionar, vetar i no cal dir-ho, voler imposar el seu model, social, econòmic i polític. Ja sé que alguns em diran que és la seva força dels vots, els que els hi dóna aquest poder i Junts pel Sí, són lliures de voler-los o no. I això és veritat, com també ho és que en l’ordre de prioritats, si realment són més independentistes que no populistes, col·laborar per aquest objectiu suprem de la llibertat de Catalunya, hauria de ser primer.

Encara tinc l’esperança que Artur Mas sigui el President, perquè si no fos així, tindríem un Govern imposat pel ressentiments d’una formació minoritària que s’hauria imposat a una majoria democràtica aclaparadora. I jo reclamaria noves eleccions abans d’acceptar aquesta imposició.

Deixo per sabut tot el què ha fet el President Mas i el seu govern pel procés. Cap més partit polític pot aportar una fulla de serveis igual. Perquè mentre un i unes s’hi jugaven la imputació i les querelles, la resta s’ho miraven còmodament des d’aquell estadi del ser-hi però no ser-hi; un estadi que en política és irrellevant. El camí cap a la independència exigeix molt més.