L’articulista va analitzar fa dos anys la crisi económica mundial i la situació a Girona i es va mostrar convençut que «la sortida està en les nostres mans».
Els cicles econòmics han existit sempre. Amb les polítiques fiscals i econòmiques hem creat eines per poder minorar els seus efectes fins que la globalitat i algunes manques de control en els mercats financers ens han portat a la major de les crisis que ningú no recordava.
Però els cicles són inevitables i fins i tot,necessaris. Tot i la cruesa de la recessió pel que fa a la destrucció de llocs de treball,el cicle expansiu arribarà i aquells que estiguin fent bé els deures sortiran enfortits. I es tracta d’aconseguir que les empreses sobrevisquin i els treballadors amb nous valors, com la flexibilitat, l’aportació creativa en innovació i noves pràctiques de gestió es preparin per competir en un món laboral completament diferent,més divers i eficient.
I l’expansió arribarà primer per Estats Units i s’anirà transmetent capil.larment al primer món. El mercat borsari és un bon indicador. La confiança en recuperar la inversió de les empreses i el consum de les famílies es solidificarà i es tornarà als paràmetres de creació de treball als que vam estar acostumats els darrers anys. Els païssos emergents trigaran varis trimestres més en sortir cap al creixement al que ens tenien acostumats, excepte Àsia i Sudamèrica.
Les grans incògnites estan en quan ens arribarà la recuperació i fins quan ens veurem abocats a restringir inversions i consum degut a la manca de crèdit. Les estadístiques indiquen que el promig de les fases recessionàries dels cicles han estat de deu mesos. La profunditat de l’actual crisi ens augura uns quants trimestres de decreixement.
La intervenció de l’administració pública, encara que sigui a costa de l’endeutament, s’ha de concentrar en l’ajud a les famílies aturades i en la generació d’inversió pública, suportar els balanços de les empreses industrials, de serveis i construcció, amb fiscalitats preferents i la formació i qualificació del treballador.
I compte amb col·lectius com els treballadors autònoms o els immigrants. Els primers, amb condicions laborals més febles per afrontar una davallada d’activitat. Els immigrants, tot i les condicions laborals al primer món, prefereixen suportar la crisi entre nosaltres que tornar als països d’orígen. Els fluxes migratoris decreixeran tot i que la población immigrant continuarà augmentant lentament.
Tot i aquest panorama, l’empresa cada vegada més subcontractarà part de les activitats que no són core business i les oportunitats per aquests col·lectius es concentraran en àrees de manteniments, administració i suport, logística i fins i tot, producció.
Mentre el mercat financer no recuperi la confiança entre entitats, l’accés a crèdit restarà restringit. La presentació de resultats dels bancs i caixes espanyols la darrera setmana ens indica una certa solidesa i fortalesa en el sector financer que es transmetrà a els altres sectors productius i en el crèdit a les famílies, una vegada sanejats els balanços bancaris.
Aquest procés serà lent i haurà deixat balanços i economies familiars molt tocades.
La gestió per compte de resultats passa a ser per tressoreria. Tornar a construir el que teniem, costarà anys, esforç i molta paciència, però està en les nostres mans trobar les grans oportunitats que ens amaga la crisi. Adquisició o fusions estratègiques d’empreses per aconseguir millors posicionaments i sinèrgies, adequació creativa i innovadora de les estructures de costos, formació del personal, sostenibilitat, actituds positives tot i els resultats, generaran confiança i enfoc cap el camí de sortida. És necessari trovar fórmules imaginatives de flexibilitat per part dels treballadors. Els Sindicats i els Empresaris han de comunicar-se més que mai, de forma fluida i fins i tot, treballar plegats per minimitzar el més cruel d’una fase recessiva, l’atur. Moltes empreses asiàtiques aposten per reduccions temporals salarials per repartir la feina entre les plantilles. Japó ja sap què és la deflacció i una crisi sostinguda. Algunes companyies Europees i Americanes están seguint l’exemple, conscients de que el valor més preuat d’una empresa és la seva gent, i són els treballadors els que quan arribi la confiança als mercats faran possible estar ben posicionats per afrontar la competència.
A Girona, construcció, indústria i sector terciari està patint. Les inversions privades estan aturades arreu del món i les nostres empreses exportadores han hagut de doblar esforços. El consum cau, l’atur augmenta dràsticament i les importacions, conseqüentment han seguit la mateixa tònica de la resta de paràmetres macroeconòmics.
Però la nostra gent, qualificada, amb empenta, el nostre actiu més important, està ansiosa de tornar a reconstruir el teixit d’empreses que ens ha caracteritzat des de la revolució industrial a Catalunya. La sortida està en les nostres mans, ara més que mai es requereix del seny que ens ha caracteritzat sempre i fer bé els deures.
Francesc Xavier Gómez Miró