Verba docent

Fiat engega una nova aventura americana en fer-se amb part de l’accionariat de Chrysler i el control de la gestió. L’Amministratore Delegato del Grup Fiat, Sergio Marchionne, artífex del renaixement del gegant italià, fa temps que té clar que si no guanya volum i aconsegueix saltar de 2,2 a 5,5 milions de cotxes l’any, no aconseguirà l’economia d’escala necessària per sobreviure. El següent pas és absorbir les operacions europees de General Motors (Opel i Vauxhall), que es troba a la vora de l’abisme.

És curiós que fa només 4 anys, la mateixa GM va pagar 2.000 milions per no haver d’exercir l’opció de compra sobre una Fiat en dificultats. Ara la truita s’ha girat i són els italians qui tenen la paella pel mànec.

Tanmateix, més val que Fiat es prengui amb calma la seva reentré americana. Cada vegada que una companyia europea vol mossegar el pastís del mercat de l’automòbil als EUA, acaba escaldada. Qui pot certificar-lo és Renault, que en 1983 es va fer amb el control de l’American Motors Corporation (AMC) propietària de la cobejada marca Jeep. AMC habia arribat a disputar la tercera plaça entre els fabricants americans i semblava una bona opció per irrompre amb força al mercat més potent del món.

Com a curiositat, a finals del 70 AMC va posar a la venda un luxós model horrorós, abominable, hortera, anomenat AMC Matador Barcelona (a la primera foto), que blandia l’escut del Cap i Casal al davant i sobre les espantoses finestres traseres, conegudes com a “opera windows” (mireu aquí les fotos dels entapissats, sisplau!).

Després de deixar-se la pell i molts milions, Renault va acabar malvenent AMC a Chrysler (sí, la mateixa que ara passa a mans de la Fiat) i va fugir per cames. Les explicacions són moltes, però veure aquest anunci potser explica perquè els americans van donar l’esquena als productes de Renault.

La Chrysler va revifar amb els productes de la marca Jeep que va heretar de l’AMC, però més tard també va servir per una altra aventura americana d’una companyia europea, quan DaimlerBenz va absorbir-la. Aquesta història és més recent, i també va acabar amb l’alemanya fugint cames ajudeu-me després de perdre-hi milions.

En el cas de Fiat, aquest no és pas el primer intent de posar un peu en el mercat americà. De fet, el 1910 ja fabricava cotxes a Nova York, i tenir un Fiat era als EUA un símbol de distinció. Si un Ford T costava 800 dòlars, un luxós Fiat costava 8.600. Tanmateix, les operacions americanes no van sobreviure la Gran Guerra i el proteccionisme que va seguir-la. Dècades més tard tornaria a intentar-ho, però el 1984 es retirava del mercat un altre cop, sense haver aconseguit fer forat.

Esperem que aquesta vegada, l’aventura americana de Fiat tingui èxit en un mercat tradicionalment poc obert, que només els asiàtics han sabut conquerir, després d’insistir-hi durant anys i panys. Avanti, sempre avanti!