Verba docent

No hi ha res millor que deixar les coses clares de bon començament. Evitar malentesos i que cadascú sàpiga el paper que li pertoca. El proper 17 de juny tindrà lloc el primer vol des de la nova terminal de l’aeroport de Barcelona. Una instal·lació que arriba amb anys de retard i que ha costat només una fracció de les immenses inversions de l’aeroport de Madrid-Barajas.

L’organisme estatal que comanda els aeroports espanyols, AENA, ja ha deixat clar per activa i per passiva quin és el model: un gran hub concentrador de vols intercontinentals (Madrid-Barajas), alimentat per una xarxa d’aeroports secundaris. Segons aquest model, Barcelona, com la resta d’aeroports espanyols, té la funció d’alimentar Barajas de passatgers de vols intercontinentals, a banda de rebre i emetre vols domèstics (Europa ja és mercat domèstic en termes aeronàutics).

Això transforma, de facto, la nova terminal de Barcelona en la T5 de Barajas. Per si algú tenia dubtes al respecte, ens ho deixen clar d’entrada amb un acte tan simbòlic com humiliant: El primer vol serà un Barcelona-Madrid, operat per Spanair, la companyia rescatada per capitals públics i privats catalans que ha perdut els vols intercontinentals i que només es planteja recuperar-los “a mig termini”. Mentrestant, qui vulgui volar pel món, primer haurà de passar per Madrid. I el dia que Spanair decideixi tornar a fer vols intercontinentals, es trobarà amb els tractats internacionals signats per Espanya amb desenes de països per tal que els destins dels vols entre ambdós països només pugui ser Barajas.

“No veiem com tot això que hi ha en la política espanyola forma un bloc compacte contra las aspiracions alliberadores de Catalunya?” (Andreu Nin, 1935)