Verba docent

Avui m’he presentat a l’ajuntament amb el rebut de l’IBI i els he anunciat que no sabia quan ni com el pagaria. El funcionari que m’ha atés m’ha dit que això ja està establert i que s’ha de pagar el diu el rebut i quan ho diu el rebut. Jo he replicat amb solemnitat que abans del 15 de juliol constituiria una comissió per estudiar com podria pagar i quina quantitat, que la crisi és molt dura. El funcionari, ja cabrejat, m’ha insistit que això està fixat per llei, i que dura lex sed lex. Vaig intentar explicar-li que l’Estatut també fixa com es calcula el finançament i quan s’havia de posar en marxa, però que ja sabem com està el tema. Quan el funcionari amb la cara vermella va despenjar el telèfon per trucar al vigilant, vaig decidir marxar i deixar-ho per a un altre moment. A l’ajuntament no saben res de política.

Per compensar la frustració he decidit concedir-me un petit caprici i he anat a una botiga d’electrodomèstics a comprar-me una tele nova, d’aquestes de pantalla plana, amb TDT i tota la pesca.

No m’ha costat gens decidir-me i a l’hora de pagar, vaig explicar a la dependenta que del cost de la tele, el meu cunyat pagaria 100 euros, la comunitat de veïns pagaria 150, i la botiga mateixa m’hauria de cobrir altres 150.

Encara no m’explico perquè a ZP el van aplaudir per aquesta idea i a mi em van fotre una coça al cul i em van fer fora de la botiga. Estic indignat. A mi els plans de ZP no em funcionen.