Verba docent

No és casualitat que els adalils del nacional-espanyolisme més radical i ranci no siguin pas els castellans de la meseta profunda. Ara que estem en plena campanya electoral europea, els dos campions en la defensa de la gran nación espanyola són un basc i un català.

Mayor Oreja i Vidal-Quadras fan una mena de competència per veure qui la diu més grossa i qui defensa amb més vehemència la idea d’una Espanya uniforme, unitària i homogènia. És un cas clar del fanatisme dels conversos, que han de conviure amb el pecat original de ser bascs o catalans i no pas castellans de pura raça. En conseqüència, amb cada acció necessiten fer-se perdonar i esborrar el seu orígen impur, i demostrar sense cap dubte la seva adscripció a la causa d’Espanya.

El fanatisme dels conversos no és quelcom nou. El mateix Tomàs de Torquemada, el temible inquisidor que va enviar a la foguera milers d’innocents, provenia d’una família de jueus conversos. No cal recordar fins on va arribar el seu fanatisme catòlic.

Sentir Mayor Oreja enorgullir-se perquè a casa seva s’havia prohibit l’euskera, o a Vidal-Quadras apelant a “la nación española, nuestra única nación” en els seus mítings electorals, són d’un patetisme que només pot comprendre’s si entenem que actuen moguts pel fanatisme del convers.