Verba docent

Aquests dies estem assitint a un seguit d’esdeveniments que posen cada cosa al seu lloc i ens obren els ulls sobre quina és la realitat política de Catalunya.
Portem mesos esperant la definició del nou finançament. Hem aprovat en referèndum una llei orgànica de les corts espanyoles (primera cosa a tenir clara: la nostra norma fonamental d’autogovern no és més que una simple llei de les corts espanyoles) que fixa clarament quin és el finançament català, com és calcula i posa el límit de no alterar el prinicipi d’ordinalitat.
Sembla molt clar, oi? Es tracta senzillament de complir la llei. Tanmateix, la moral de l’esclau que mana la política catalana ha fet que ràpidament totes les forces polítiques, tots els mitjans, tots els tertulians, acceptin el concepte de negociació. S’ha de negociar amb el govern espanyol el finançament. En quina democràcia s’ha de negociar l’aplicació d’una llei? Podem negociar amb Hisenda la quantia de la nostra declaració?.
Alhora, el govern espanyol deixa clar que no hi ha diners per distribuir entre les autonomies. La crisi és molt dura. Tanmateix, fa un parell de dies, en una simple reunió del consell de ministres, es decideix constituir un fons de reestructuració del sistema bancari, tot dotant-lo de 90.000 milions d’euros! L’aspiració màxima dels catalans és de 5.000 milions, segons l’Artur Mas. Espanya diu que no hi ha diners, però disposa de 90.000 milions amb un simple decret. Segona cosa a tenir clara: de diners n’hi ha molts, i en gran part es generen aquí a Catalunya. En què es gasten, això ja es un altre tema, i es decideix a Madrid.
El tema del sistema bancari ens porta a la tercera cosa que ens han posat en clar en aquests dies: les caixes d’estalvis. Són competència de la Generalitat, però davant d’un projecte de fusió, els directius corren cap a Madrid a explicar-lo als amos, als que manen de veritat, que ja han dit que suspendran les lleis autonòmiques de caixes amb un decret temporal, “per poder tirar endavant la reorganització”. És un exemple claríssim del valor de la descentralització autonòmica. Les nostres competències es poden suspendre a voluntat dels que realment ostenten el poder, que només l’han cedit temporalment, ja que poden revocar-ho sempre que vulguin.
Quarta cosa a tenir clara: La nació catalana ja no té existència jurídica ni política (la qual cosa no vol dir que no pugui recuperar-la, però). Normativament, Catalunya és una regió espanyola amb certs poders descentralitzats, i ja ens n’hem fet el càrrec. El conseller Saura va anar tot cofoi a la reunió de les comunitats autònomes al País Valencià, on s’ha declarat amb valentia que s’ara en endavant “ens reunirem sense el govern central”. És tot el desafiament que ens atrevim a fer. Queda clar: assumim el paper de comunitat de règim comú, i ens sentim còmodes.

Espanya ha decidit prèmer l’accelerador d’un procès que fins ara es desenvolupava tot intentant que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. Ara ja som tan febles que no cal anar amb peus de plom. Van per feina i ens trobem enmig d’una transformació: deixarem de ser una colònia per a esdevenir una regió de la nació espanyola, una part del tot.