Verba docent

Fa uns dies, en Toni Strubell em recordava unes declaracions de Gandhi a un periodista que l’adulava per haver obtingut la independència del seu país. Va dir més o menys que no ho havien aconseguit tant per mèrits pròpis com pels demèrits dels adversaris. Estic segur que en el cas català, quan arribarà la independència podrem dir si fa no fa el mateix.

El cas de la consulta d’Arenys és quelcom increïble. Cap líder catalanista o independentista hauria pogut aconseguir l’efecte que s’ha produït. Pensem-hi una mica. Imaginem que hauria passat si des d’Espanya no s’hagués mogut fitxa. Un petit poble del Maresme hauria fet una consulta sense valor jurídic, haurien votat alguns centenars de persones (recordem que quan es va fer la consulta sobre la riera, que era un tema que havia mobilitzat tot el poble, només van votar 1.169 ciutadans sobre un cens de 6.201) i el tema hauria sortit a El Punt i a l’Avui més o menys ben tractat, i amb un breu a La Vanguardia i El Periódico. La gran majoria ni tan sols s’haurien assabentat, i els que sí, hauríem llegit la notícia amb un somriure condescendent. Final de l’història.

Però no, els espanyols, que actuen amb aquella indolència que caracteritza a qui menysprea la força del seu oponent, reaccionen d’una manera tan ridícula i desmesurada que multipliquen per mil els efectes de la innocent consulta arenyenca. El guió és magnífic, de Fellini: la vicepresidenta espanyola no pot reprimir els gens paterns (és filla d’un alt càrrec franquista) i declara amb ràbia que “l’autodeterminació no té lloc a la Constitució”. La Falange convoca una manifestació el mateix dia de la consulta d’Arenys. El conseller Saura l’autoritza (bona aquesta!). L’advocat de l’Estat presenta un recurs contra la consulta. L’advocat resulta ser un destacat militant ultradretà i feixista (brillant!). La Justícia vol impedir la consulta i el mateix dia autoritza la marxa falangista (quina jugada genial!)…

El despropòsit és tan gran que obliga tothom a prendre posició. Un cop més (cada vegada és més freqüent) la reacció de la gent passa per sobre de la classe política, que reacciona tard i es veu obligada a prendre partit.  Tothom queda retratat, bé o malalment. Els mitjans de dins i de fora es fan ressò. El ridícul a Europa és espantós. Ningú no se’n sap avenir: en una democràcia europea s’impedeix una consulta popular i alhora s’autoritza una manifestació feixista!.

Aleshores, un regitzell de pobles, d’aquells que ningú no té mai en compte i que són invisibles per als mitjans i els polítics, veuen l’oportunitat de tenir els seus cinc minuts de glòria. Les consultes es multiplicaran arreu. L’escletxa s’ha obert i ningú no podrà aturar-ho. La gent està encantada perquè la consulta d’Arenys no és una moguda dels partits, ni de les estructures de poder tradicionals, que segueixen capcots gestionant el dia a dia sense aixecar el cap i veure que ja convé segar cadenes.

Hem d’agraïr-ho als valents arenyencs que van fer el primer pas, però el que hem de dir amb veu ben alta és: Gràcies Espanya!