Verba docent

Em faig el càrrec que el que diré és una rucada com una casa de pagés, però no me’n puc estar. La notícia de la missió de la NASA per a estrellar un coet a la lluna i estudiar el núvol de pols subsegüent em va fer recordar quan fa poques dècades (i fins fa pocs anys) es fèien proves nuclears als deserts americans i a les illes del Pacífic per estudiar-ne les conseqüències. Aleshores també la premsa celebrava “l’èxit” de les proves i parlava dels avenços que s’obtenien. La conciència mundial va trigar força a despertar-se i avui ja és un fet contrastat que aquelles proves eren una bestiesa.

El coet estrellat, les celebracions del centre de control de la NASA, i els titulars de la premsa -no sé ben bé perquè- em fan pensar que estem repetint la mateixa actuació inconscient, ara ja en un altre cos celeste. Ja ho sé que potser no anirem mai a viure a una base lunar com la de Space 1999, però tinc la sensació que d’aquí a unes dècades els nostres fills revisaran els diaris d’aquest dies i pensaran: “què bèsties que eren els nostres pares!”.