Verba docent

El cas Millet encara tindrà un llarg recorregut. Cada fil que estirarem ens revelarà més i més brutícia que restava amagada sota la catifa del Palau de la Música Catalana.

Tot i amb això, em fa una mica de mal d’ulls la estratègia del PSC de fer servir el cas Millet com a punta de llança de seva campanya electoral contra CiU. Les enquestes no són gens favorables, i sembla ser que el propi alcalde de Barcelona va reconèixer que el cas Millet els aniria bé com a munició electoral. La maquinària s’ha posat en marxa i les vinculacions entre Millet i la Fundació Trias Fargas de Convergència han estat esbombades a tort i a dret.

L’espiral és ascendent, i el proppassat divendres una tertuliana del Matí de Catalunya Ràdio directament va sostenir que Millet actuava seguint ordres directes de Convergència. El propi Manel Fuentes es va quedar a quadres, i sort que hi havia també de tertulià el director del diari El Punt a Barcelona, Ferran Espada, que va posar negre sobre blanc en deixar clar que el tema del finançament fosc dels partits polítics no és quelcom que s’hagi inventat Fèlix Millet, tot esmentant la relació no gaire clara entre Caixa Catalunya i la Fundació Campalans del PSC.

Entrem en una llarga campanya electoral, i ja sabem que en campanya tot s’hi val. En aquesta ocasió, però, l’element afegit del cas Millet contribuirà a embruti-la encara més. El problema és que ningú no sap fins on arriben les ramificacions del cas. Qui estigui lliure de pecat, que llenci la primera pedra…