Verba docent

La divisió en províncies de l’estat espanyol es va decidir en un despatx a Madrid per Javier de Burgos, aleshores Secretari d’Estat del Ministeri de Foment, en 1833, seguint el model centralista francés. Aquesta divisió arbitrària sempre ha estat motiu de crítiques i des dels temps de la Generalitat republicana s’ha intentat retornar a la divisió en vegueries, pròpia de Catalunya des dels segle IX. Ara ens creiem que estem en condicions d’aconseguir-ho, però al final de totes les discussions i disputes territorials, resulta que la proposta ha d’anar a Madrid i ha de ser aprovada per Madrid. Com en el joc de l’oca, tornem a la casella d’inici, tornem a 1833: les decisions es prenen en Madrid.

El cas del projecte de llei de vegueries i les polèmiques arreu del territori és un nou cas de quelcom que va camí de convertir-te en l’esport nacional de Catalunya: malbaratem esforços i ens desgastem en conflictes que sempre ens porten al mateix lloc: no hi ha res a fer si no tens un estat propi. No aprenem, però, i ens estavellem contra el mur una vegada i una altra:

• Vegueries: No pots establir la teva pròpia organització territorial, si no ets un estat. Depens de la graciosa voluntat del poder central.
• Cinema: Pots tenir 10 milions de parlants, però per a les majors, no ets ningú si no tens un estat al darrere. Subtitulen les pel·lícules a Islàndia per a 300.000 islandesos, per la senzilla raó que hi ha un estat propi al darrere.
• Consultes populars: Treballaràs i et discutiràs mesos, anys, per redactar una llei de consultes… que requerirà el permís de Madrid en tots els casos.
• Estatut: Pots establir les teves pròpies normes constitucionals només si tens un estat propi (o ets un estat federat). En cas contrari, la teva norma fonamental serà una llei orgànica espanyola, aprovada per representants de tot l’estat. Els diputats de Múrcia, Ceuta o Canàries, decidiran el teu marc competencial i normatiu per una llei orgànica revocable. I a sobre li passaran el ribot i el filtre d’un tribunal polític.
• Justícia: Pots pagar les nómines i els mobles dels jutjats, però els jutges els nomenen a Madrid, i seran jutges de Extremadura, Madrid, Cantàbria o Andalusia, els encarregats d’aplicar justícia -en castellà, és clar- al teu país. Si vols la teva pròpia Justícia, has de tenir un estat propi.
• Impostos: Podràs definir els impostos que gravaran els teus ciutadans i empreses, i el destí de la recaptació, només si ets un estat. En cas contrari, hauràs de pidolar transferències i cessions que sempre seran discrecionals i revocables a voluntat del govern central.
• Educació: Tindràs les competències i fins i tot faràs la teva pròpia llei d’educació, però el marc educatiu vindrà definit per Madrid, que cada dos anys canviarà el que vulgui i t’ho hauràs d’empassar. Excepte si tens un estat propi.
• Mitjans: Pots crear un Consell de l’Audiovisual que és una referència a Europa, però des de Madrid t’enviaran cadenes que regalimen merda, o no et deixaran emetre a València o Perpinyà, i no podràs fer-ne res… si no tens un estat propi.

Podríem posar molts exemples més (10mil, etiquetatge, català a Europa, seleccions, plataformes soberanistes, etc) d’esforços que ens desgasten com a país, amb resultats minsos, ridículs. Si tan sols fóssim capaços d’aglutinar tots aquests esforços en aconseguir l’estat propi, tota la resta d’objectius se’n derivarien de forma gairebé automàtica, màgica.