Verba docent

Fa uns dies vaig anar a fer un cafè amb un conegut que és directiu a Barcelona d’una multinacional. Com sempre, vam acabar parlant del país, del passat, del present i del futur.

“El que em fa ràbia”, em va dir, “és que continuem perdent el temps i desgastant-nos en esforços inútils: que si el català al cinema, que si les vegueries, que si la llei de consultes, que si la xocolata del lloro… I mentre nosaltres ens dispersem en lluites parcials, a Espanya van per feina”.

Vaig preguntar-li a què es referia. “Et posaré només tres exemples, però n’hi ha un munt com aquests”, va respondre’m. “Primer exemple: el tema de la fusió de caixes d’estalvis. Les caixes sempre havien estat una competència autonòmica. Ara ja és un tema de l’Estat, que amb el seu FROB (Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria, ja té pebrots el nom), ha fet que el centre de gravetat en el tema de les caixes ara estigui a Madrid. El primer pas és la fusió entre caixes d’una mateixa autonomia. El següent, la creació de caixes d’àmbit estatal”.

“El segon exemple: Fa pocs dies em va trucar un directiu d’IBM, que és proveïdora de solucions informàtiques de la multinacional on treballo, per informar-me que estava treballant des de Madrid, degut a que el centre de decisions regional s’ha eliminat i tot s’ha centralitzat a la capital del Regne.”

“Tercer exemple: Hewlett Packard ha seguit el mateix camí. A Catalunya queden treballadors i l’àrea de desenvolupament d’impressores, però els executius s’han traslladat a Madrid, on s’ha centralitzat la direcció de la companyia per a tota la península ibérica”.

En resum, el que m’explicava aquest conegut meu és que des d’Espanya se segueix drenant Catalunya de pes específic, aprofitant que estem -com sempre- distret amb “collonades” que no porten enlloc: Ja hem vist què ha dit el ministre Chavez de les vegueries.

“Catalunya és una carmanyola com les que ens portem per dinar a la feina”, va explicar-me l’executiu tot xarrupant el seu tallat. Mentre nosaltres gastem totes les energies a discutir si ha de ser de plàstic o d’alumini, si ha de dur un rètol que digui “carmanyola” o “caramañola”, si ha de ser blava o verda, sense que ens adonem ens van fotent ens canalons de dins. Un dia descobrirem que per decidir totes les qüestions que afecten la carmanyola, el primer que hem de fer és que la carmanyola sigui nostra, per poder decidir el que volguem. El problema és que si seguim per aquest camí, el dia que decidirem que la carmanyola és nostra i només nostra, l’obrirem i no hi trobarem ni un pèsol a dins”.

Aquell dia no vaig dinar.