Verba docent

James Carville, estratega de campanya de Bill Clinton, va encunyar la ja mítica frase “it’s the economy, stupid!”, que va fer fortuna en les eleccions nord-americanes de 1992. Fent una translació a la política domèstica, podríem fer la següent adaptació: “Ès la llei d’Hondt, estúpid!”, quan falten pocs dies per que s’acabi el termini per inscriure coalicions per a les eleccions del novembre al Parlament de Catalunya.

L’independentisme extra-parlamentari observa amb perplexitat que s’acaba el temps i Joan Laporta i Joan Carretero no mouen fitxa. Molta de la gent que es va mobilitzar per les consultes populars havia posat les seves esperances en una nova manera de fer política, lluny de les maneres de fer dels partits tradicionals. Tanmateix, la decepció s’ha escampat a tort i a dret en veure que són més del mateix, i el resultat final es possible que es tradueixi en un augment de l’abstenció.

L’elector normal i corrent, allunyat del món de la política, no pot entendre un missatge que diu “pensem el mateix, tenim els mateixos objectius, compartim els mètodes, però ens presentarem per separat”. Què redimonis vol dir “estratègia paral·lela confluent“? Qui els entengui que els compri.

Es comprensible que un dels líders es vegi tan segur de si mateix que no cregui necessari cap coalició, i que l’altre no vulgui veure diluïda una feina constant i sostinguda arreu del territori. Les desercions d’un moviment cap a l’altre tampoc no ajuden pas gaire. Tanmateix, tant Laporta com Carretero haurien d’entendre que no el uneix l’amor, sinó l’espant. L’espant per un sistema electoral de llistes tancades que reparteix els escons seguint la llei d’Hondt.

És probable que el bo d’en Víctor d’Hondt no hagi previst l’efecte nefast del seu sistema, tal com el pobre reverend Thomas Malthus deu haver vist amb rancúnia des de la tomba com les seves equivocades previsions sobre el creixement poblacional servien per justificar la perpetuació de la injustícia. D’Hondt va idear un sistema per repartir els escons en les eleccions per llistes. Tot i que a simple vista pot semblar just, en realitat consolida el bipartidisme, afavorint els grans partits i perjudicant els petits. Pregunteu si voleu a Izquierda Unida, que en les darreres eleccions espanyoles va veure com un escon seu li costava 480.000 vots, mentre el PSOE en feia prou amb 65.000.

Els partits petits han de tenir clar que han de sumar. És igual si s’odien i no poden ni veure’s les cares. Baralleu-vos i separeu-vos al dia següent de les eleccions, si voleu. Només una coalició augmenta les minses possibilitats de saltar-se la trampa del sistema electoral espanyol (de sistema electoral català no n’hi ha, perquè els nostres representants no han trobat temps per fer-lo en els darrers 30 anys). És la llei d’Hondt, estúpid!