Verba docent

A Catalunya, la Festa Nacional és la commemoració d’una derrota. A Espanya, és la celebració del lladronici més gegantí de la Història universal. És tota una demostració del caràcter de cada poble. Espanya podria triar moltes dates per celebrar la seva Festa Nacional, perquè de fites històriques en té a cabassos. Tanmateix, com explica la llei de 1987 que la va instituir, “la fecha elegida, el 12 de octubre, simboliza la efemérides histórica en la que España … inicia un período de proyección lingüística y cultural más allá de los límites europeos”. Vegem en què ha consistit aquest “període de projecció lingüística i cultural” que omple d’orgull la Corona i el poble espanyols.

Potser el millor resum sigui fer nostres les paraules de l’arquebisbe i Premi Nobel de la Pau Desmond Tutu. Ell parlava d’Àfrica, però també val per a Amèrica: “Van venir. Ells tenien la Bíblia i nosaltres teníem la terra. I ens van dir: ‘Tanqueu ells ulls i pregueu’. I quan vam obrir els ulls, ells tenien la terra i nosaltres teníem la Bíblia”.

Un espanyol "evangelitzant" un indi (SXVI)

Fa uns anys, unes declaracions d’un altre Premi Nobel, Mario Vargas Llosa, van fer palès fins a quin punt l’esquema mental de la conquesta espanyola segueix vigent: “”No hi ha més remei que modernitzar als indis, encara que s’hagi de sacrificar les seves cultures, per a salvar-los de la fam i la misèria”.

Un altre escriptor, l’uruguaià Eduardo Galeano, explica en què consisteix aquesta salvació: “La salvació condemna els indis a treballar de sol a sol en mines i plantacions, a canvi de jornals que no arriben a comprar una llauna de menjar per a gossos. Salvar els indis també consisteix a trencar els seus refugis comunitaris i expulsar-los a les canteres de mà d’obra barata a la violenta intempèrie de les ciutats, on canvien de llengua i de nom i de vestit i acaben sent pidolaires i borratxos i putes de bordell. O salvar els indis consisteix en posar-los uniforme i enviar-los, fusell a l’espatlla, a matar altres indis o a morir defensant el sistema que els denega. Al cap i a la fi, els indis són bona carn de canó: dels 25 mil indis nord-americans enviats a la Segona Guerra Mundial, van morir 10 mil”.

La moral catòlica espanyola no els hi va permetre esclavitzar obertament els indis. Per salvar les aparences, els van fer súbdits de la corona, lliures, però com que s’havien d’evangelitzar, es van posar sota la tutel·la dels encomenderos, que els educarien en la fe cristiana, a canvi de la seva reducció a treballs forçats en règim d’esclavatge. Pagaven la seva catequesi amb la seva llibertat.

Aquesta manera de fer dels espanyols a Amèrica va instaurar un sistema que continua igual després de cinc segles: la piràmide de les classes socials és fosca a la base i clara a la cúspide. Han hagut de passar més de 500 anys perquè algú de pell fosca i d’orígen indígena arribés al poder, com a Bolívia o Veneçuela. A la resta del continent, tot segueix igual. Només cal mirar les notícies del rescat dels miners xilens. Els polítics són de pell clara i els miners de pell fosca, i no pel carbó.

Tot segueix igual. Fa cinc segles, els espanyols s’apropiaven de les terres dels indis i els explotaven. Des del primer moment tenien clar que l’objectiu eren les riqueses del territori. Als diaris de Colom, la paraula or surt 139 cops, i les paraules Déu o Nostre Senyor, 51. Avui en dia, Endesa construeix centrals hidroelèctriques en terres dels maputxes i els hi fa fora sense pietat. I el govern nord-americà fa proves mèdiques amb indis centreamericans.

Explica Galeano que en 1523, el cacic Nicaragua va preguntar als conquistadors: “I al vostre rei, qui l’ha triat?”. El cacic havia estat elegit pels ancians de les comunitats. ¿Havia estat la reina de Castella elegida pels ancians de les seves comunitats?. En la tradició guaraní, els cacics es trien en assemblees d’homes i dones, i les assemblees els destitueixen si no compleixen el mandat col·lectiu. En la tradició iroquesa, homes i dones governaven en peu d’igualtat. Els caps eren homes, però eren les dones qui els nomenaven i els treien. Elles tenien el poder de decisió, desde el Consell de Matrones. Allà per l’any 1600, quan els homes iroquesos van començar una guerra pel seu compte, les dones van fer “vaga d’amor”. Al poc temps, els homes, obligats a dormir sols, van tornar a sometre’s al govern compartit.

La Festa Nacional d’Espanya celebra l’extermini de centenars de cultures i llengües americanes, i la creació i consolidació d’un sistema profundament injust, en que els europeus i els seus descendents de pell clara concentren el poder i la riquesa, mentre els indígenes continuen patint l’usurpació de les seves terres, condemnats a la negació d’una identitat diferent. No poden viure a la seva manera. Diu Galeano que si fa cinc segles, el saqueig i el genocidi es feien en nom del Déu dels Cels, ara es fan en nom del Déu del progrés.

Per acabar, una vinyeta del gran Dante Quinterno, publicada el 12 d’octubre de 1930 al diari La Razón, de Buenos Aires:

NOTA: Lectura obligada: Las venas abiertas de América Latina, d’Eduardo Galeano.