Verba docent

El panorama el va descriure el conseller Castells amb tota claredat: La Generalitat necessita 3.000 milions d’euros per arribar a finals d’any. Pot aconseguir 1.000 milions amb pagarés a curt termini, però encara li manquen 2.000 milions.

Amb una situació financera delicada, les possibilitats d’aconseguir aquests diners en els mercats internacionals és nul·la. On anar a cercar-los, doncs? Molt senzill: als bancs i caixes que operen en territori català, sobre els quals el govern català pot tenir encara una mica d’influència. Ara bé, com “vendre” a l’opinió pública que en un temps en que les pimes i els particulars no troben finançament enlloc, els bancs i caixes que han rebut diners dels contribuents per sortir del pou els deixin a la Generalitat? No hi ha crèdit per a ningú, però per a la Generalitat si? Mala peça al teler.

Com ens han venut la moto, aleshores? Amb l’invent dels bons per a particulars. Llegint la lletra petita queda al descobert la maniobra. S’oferiran als particulars bons a partir de 1.000 euros a un interès del 4,57% anyal (recordem que les Letras del Tesoro espanyol paguen una mica més d’un 1%), però… alerta… segons informava El Punt, “en el cas que aquests bancs i caixes no aconsegueixin assignar l’emissió, se la quedarien en el seu balanç, però amb un petit plus per sobre del 4,75% que s’oferta als particulars”. Oi que s’entén? No és res més que un préstec dels bancs i caixes a la Generalitat, amb un interès astronòmic, superior al 4,75%, però disfressat d’una “emissió de bons per a particulars”.

Es col·locaran alguns milions entre alguns inversionistes privats, però la part del lleó la prestaran els bancs i caixes. “El projecte està liderat per La Caixa, tot i que també hi participen fins a quinze entitats financeres destacades, com Catalunya Caixa, Unnim, Banc Sabadell, el BBVA o Caja Madrid”, explicava El Punt. Com diria aquell gran filòsof alemany contemporani: “No hace falta decir nada más”.