Verba docent

La precampanya ens està mostrant amb claredat que l’eix central de la política catalana ha fet un viratge dràstic de 90 graus. En les darreres convocatòries electorals, els partits havien apostat per l’eix esquerra-dreta d’una manera clara. El PSC havia aconseguit el govern amb la promesa d’aplicar polítiques d’esquerres, i oposava aquest estil al de la “dreta” que havia governat el país durant 23 anys. El discurs va fer forat i fins i tot ERC va apostar-hi, esborrant la R i la C de les seves sigles i declarant obertament la seva intenció de seduir l’electorat socialista posant en primer terme les polítiques socials i la gestió del país.

Ara aquest panorama ha canviat, i ha girat de l’eix esquerra-dreta a l’eix Catalunya-Espanya, o autodeterminisme-unionisme. Segurament el moviment de base de les consultes populars és en gran part responsable d’aquest canvi, juntament amb la sostinguda tenacitat espanyola per deixar clar que l’únic encaix possible a l’Estat passa per la submissió total i incondicional.

Les declaracions dels partits ara giren totes al voltant d’aquest eix nacional. Esquerra ha tornat als orígens i declara amb solemnitat que no pactarà amb ningú que no estigui disposat a convocar un referèndum. CiU crema les naus i aposta per un concert econòmic que quan la resposta espanyola sigui negativa es veurà obligarda a fer un pas endavant definitiu vers el sobiranisme. El PSC es veu forçat a desar al congelador la seva ànima catalanista i a defensar que Catalunya ja té un estat propi: Espanya, tot refermant la seva aposta per un federalisme impossible. Veient la mobilització del sobiranisme intenta excitar el vot PSOE del cinturó metropolità i mou peça reclutant Corbacho, enviant Montilla a la desfilada del 12O a Madrid i reclamant un debat en castellà a Tele5. El PP, per la seva banda, que sempre moderava el seu espanyolisme de cares a les eleccions catalanes, es treu la careta i defensa sense matisos la seva idea d’Espanya una-grande-y-libre, tal com fan els seus cosins de Ciudadanos. Per completar l’auca, sembla molt probable la irrupció al Parlament d’alguna opció independentista directa, com SI i Reagrupament, tot i que el trist paper que han fet impedint l’acord reclamat pels militants els restarà molt de suport d’electors que havien cregut (il·lusos!) que representaven una manera diferent de fer política. Potser lúnica força que manté un discurs invariable sigui ICV, però la seva aposta per un estat federal plurinacional és menys probable que una invasió alienígena.

En resum, la política catalana ja no passa per l’execució de polítiques de dretes o d’esquerres. Totes les forces tenen clar que som a una cruïlla que ens obliga a redefinir les relacions entre Catalunya i Espanya. Fins i tot la més rància burguesia del país reunida al voltant del Cercle d’Economia s’ha posicionat en aquest sentit. Totes les opcions són sobre la taula i més clares que mai: Independència sí, però ja (Rcat, SI), independència si, però després (Esquerra), autodeterminació econòmica (CiU), federalisme (PSC, ICV), Espanya centralista (PP, Ciutadans).

La propera legislatura no veurem cap revolució, però el gir de 90 graus en l’eix de la política catalana aplanarà el camí per a una redefinició radical de les relacions Catalunya-Espanya a partir de la Legislatura 2014-2018, accelerada per una involució autonòmica i una onada rercentralitzadora espanyola. En aquestes eleccions les opcions són variades, però en les següents quedarà encara més clar que només en tenim dues: assimilació o independència.