Verba docent

L’article publicat ahir al diari El Punt Avui ha provocar alguns comentaris interessants dels lectors que m’han impulsat a continuar desgranant el tema aquí al bloc.

Sóc un ferm defensor del sistema electoral de circumscripcions uninominals, el first-pass-the-post anglès. Vaig defensar-ho a la meva columna Xocolata espessa. Crec que els seus avantatges són enormement superiors als seus inconvenients, fins al punt de considerar inferiors els matisos del sistema alemany o l’escocès. Com deia a l’article del diari, vull votar només un diputat, que respongui als meus interessos per davant dels del partit, sense amagar-se rere una llista.

Els lectors Ramon Plana, Jaume Oller i Toni Toluges adverteixen que el sistema de circumscripció uninominal por aprofundir el bipartidisme i provocar majories absolutes.  El que no arriben a copsar és que aquest sistema el que fa és precisament disminuir el pes dels partits, perquè per més que els diputats siguin membres d’un o un altre partit, han de retre comptes directament davant dels seus electors, que li renovaran la confiança o l’enviaran cap a casa a la següent cita electoral. Per això en els països on és vigent aquest sistema, la disciplina de vot no existeix i moltes vegades els parlamentaris se salten les ordres del partit perquè saben que si la fan la paguen, i no podran amagar-se al mig d’una llista electoral. Pot haver una majoria absoluta, però a l’hora de votar lleis importants, resulta difícil fer valdre aquesta majoria, perquè cada diputat vota en funció del mandat del seu districte. Recordem que a la Gran Bretanya, els membres del parlament estan obligats a “obrir la consulta” almenys un cop al mes, es a dir a atendre els ciutadans del seu districte personalment i escoltar els seus problemes i les seves queixes. Fent una caricatura, podríem dir que ens és ben igual de quin partit és el meu diputat, sempre que defensi els meus interessos. Els diputats catalans a Madrid, del partit que siguin, es cuidarien de votar contra Catalunya. Ara veiem dia si, dia també, espectacles lamentables com els diputats del PSC a Madrid votant en contra del que havien aprovat al Parlament de Catalunya.

No només la disciplina de vot és una estafa democràtica, el mateix sistema de llistes també ho és. Deixeu-me que us posi un altre exemple. Algú em pot explicar perquè els habitats de –posem per cas– Palafolls, són representats per 85 diputats al Parlament, i els de Tossa de Mar, amb una població similar, només compten amb 17 representants? És democràtic això? És infinitament més democràtic dividir el país en circumscripcions uninominals de població homogènia, la qual cosa garantiria una representació igualitària a cadascú dels ciutadans del país. En el cas de Catalunya, si el Parlament té 135 escons, dividim el país en 135 circumscripcions d’uns 55.500 habitants, i garantirem una representació equitativa a tots els catalans. I tots els catalans podran desfer-se del seu diputat si no fa la seva feina, amb l’avantatge afegit de veure acabat per sempre el trist espectacle de llistes de candidats elaborades a dit pels líders del partit i aprovades a la búlgara per assemblees d’un grapat de militants.

Repeteixo: No vull haver de triar una llista de 85 diputats –dels quals amb prou feines conec 4 o 5–que a l’hora de votar al parlament esperen el senyal del cap del grup parlamentari per votar com xaiets sense cap possibilitat de dissidència. Vull el meu diputat, a qui pugui demanar explicacions i pugui enviar cap a casa si no dona la talla.