Repsol-YPF: separem el gra de la palla
17 abril 2012 per Germà Capdevila
Més enllà de la retòrica nacionalista que veurem sorgir com volcans a banda i banda de l’Atlà ntic, cal fer una mica de repàs històric per entendre perquè l’Argentina ha decidit nacionalitzar la filial local de Repsol-YPF.
Abans, però, separarem el gra de la palla. Quan parlem d’inversions espanyoles a l’Argentina, cal fer una distinció important. D’una banda hi ha empreses privades, de les que saben el que és guanyar-se les garrofes sense l’estat al darrere, com ara Santander, BBVA, Mapfre o Roca, que fa anys que guanyen diners forts a l’Argentina.
L’altra cara de la moneda són les empreses campiones en vampiritzar els consumidors amb la connivència dels poders públics. Quan els corruptes del règim de Menem van decidir enriquir-se mitjançant la venda de les empreses públiques nacionals, els primers que van córrer a apuntar-se a la festa van ser les concessionà ries espanyoles de serveis públics, acostumades a amassar grans fortunes amb l’explotació de serveis monopòlics protegits per l’estat. Prà cticament totes, amb l’exepció de Telefónica, van sortir escaldades: Aguas de Barcelona, Abertis, Endesa, ara Repsol. Són companyies que no saben competir en un mercat lliure i desregulat. Les primeres van sobreviure l’implosió del corralito, les segones, no.
Hi ha diversos factors a tenir en compte. D’antuvi, cal entendre que Repsol va comprar YPF a preu de saldo gracies als favors d’un govern corrupte i mafiós com el de Carlos Saúl Menem. Molts dels polÃtics i funcionaris que van participar a les negociacions van acabar processats per enriquiment il·lÃcit. Per fer-se una idea de la magnitud de l’expoli, només cal saber una dada: Repsol va pagar uns 13.000 milions d’euros per una empresa que guanyava 3.000 milions cada any. Es a dir que amb els guanys de 4 anys va recuperar els diners invertits. Cal entendre que Repsol va doblar la seva mida de la nit al dia grà cies a aquesta operació.
Des de la Metròpoli és fà cil criticar el populisme dels nadius que ara han decidit expropiar YPF, però més enllà de les raons de polÃtica interna que han motivat la decisió de la presidenta Cristina Fernández i de l’estètica peronista de les seves formes, no es pot censurar un paÃs que vol recuperar el control sobre un sector estratègic de la seva economia. Sobretot quan Repsol és una companyia que no ofereix cap garantia. A la compra tacada de corrupció dels anys 90 del segle passat, se suma la negativa (que fa pudor a extorsió) a fer les inversions per explotar els nous jaciments descoberts a la provÃncia de Mendoza, si no s’aproven importants pujades del preu de la benzina. Per culpa d’aquesta negativa, aquest paÃs amb enormes reserves petrolieres ha passat d’importar combustibles per 700 milions el 2003 a 11.000 milions el 2011. Com creieu que veuen a l’Argentina el fet de confiar les reserves petrolieres del paÃs a una empresa que no fa gaire va protagonitzar el sainet de l’intent fallit de control per part de Sacyr? Tampoc entenen que es vegi tan malament el procés, quan Espanya acaba de nacionalitzar gran part del seu sistema bancari, per considerar-lo un sector estratègic que no pot fer fallida.
Abans, però, separarem el gra de la palla. Quan parlem d’inversions espanyoles a l’Argentina, cal fer una distinció important. D’una banda hi ha empreses privades, de les que saben el que és guanyar-se les garrofes sense l’estat al darrere, com ara Santander, BBVA, Mapfre o Roca, que fa anys que guanyen diners forts a l’Argentina.
L’altra cara de la moneda són les empreses campiones en vampiritzar els consumidors amb la connivència dels poders públics. Quan els corruptes del règim de Menem van decidir enriquir-se mitjançant la venda de les empreses públiques nacionals, els primers que van córrer a apuntar-se a la festa van ser les concessionà ries espanyoles de serveis públics, acostumades a amassar grans fortunes amb l’explotació de serveis monopòlics protegits per l’estat. Prà cticament totes, amb l’exepció de Telefónica, van sortir escaldades: Aguas de Barcelona, Abertis, Endesa, ara Repsol. Són companyies que no saben competir en un mercat lliure i desregulat. Les primeres van sobreviure l’implosió del corralito, les segones, no.Hi ha diversos factors a tenir en compte. D’antuvi, cal entendre que Repsol va comprar YPF a preu de saldo gracies als favors d’un govern corrupte i mafiós com el de Carlos Saúl Menem. Molts dels polÃtics i funcionaris que van participar a les negociacions van acabar processats per enriquiment il·lÃcit. Per fer-se una idea de la magnitud de l’expoli, només cal saber una dada: Repsol va pagar uns 13.000 milions d’euros per una empresa que guanyava 3.000 milions cada any. Es a dir que amb els guanys de 4 anys va recuperar els diners invertits. Cal entendre que Repsol va doblar la seva mida de la nit al dia grà cies a aquesta operació.
Des de la Metròpoli és fà cil criticar el populisme dels nadius que ara han decidit expropiar YPF, però més enllà de les raons de polÃtica interna que han motivat la decisió de la presidenta Cristina Fernández i de l’estètica peronista de les seves formes, no es pot censurar un paÃs que vol recuperar el control sobre un sector estratègic de la seva economia. Sobretot quan Repsol és una companyia que no ofereix cap garantia. A la compra tacada de corrupció dels anys 90 del segle passat, se suma la negativa (que fa pudor a extorsió) a fer les inversions per explotar els nous jaciments descoberts a la provÃncia de Mendoza, si no s’aproven importants pujades del preu de la benzina. Per culpa d’aquesta negativa, aquest paÃs amb enormes reserves petrolieres ha passat d’importar combustibles per 700 milions el 2003 a 11.000 milions el 2011. Com creieu que veuen a l’Argentina el fet de confiar les reserves petrolieres del paÃs a una empresa que no fa gaire va protagonitzar el sainet de l’intent fallit de control per part de Sacyr? Tampoc entenen que es vegi tan malament el procés, quan Espanya acaba de nacionalitzar gran part del seu sistema bancari, per considerar-lo un sector estratègic que no pot fer fallida.
