Compromís és una paraula provocadora i, en la cultura actual, plena de connnotacions negatives.
No ha estat sempre així
En l’actualitat, la “llibertat”, entesa com la falta de compromís, ha esdevingut el valor suprem.
Al segle V, Agustí d’Hipona (“De libero arbitrio”) és el primer en tractar aquest tema: ell ja distingeix entre “lliure arbitri” (entès com a capacitat d’escollir i prendre les propies decisions), i “libertas” (que seria el bon ús del lliure arbitri, la concrecció, la determinació).
Vist des d’aquest punt de vista, la persona és més lliure en la mesura en que sap establir vincles (podem entendre compromisos) de més qualitat.
I, per tant, la persona que no es vincula, que no es compromet, no pot esdevenir lliure.
Per entendre’ns:
Seria més lliure qui té un compromís amb els altres, amb el País, que qui té un vincle amb la pròpia comoditat, o amb la beguda.
Seria més lliure aquell que té un vincle o un compromís amb allò que el depassa, que el trascendeix; que aquell que té un vincle de menys qualitat, de menys abast.
Actualment hi ha molta gent que entén la feina com una mera contraprestació econòmica; que s’expressaria en quelcom així: “faig una feina per uns diners, i prou, no em demanis més; que no faig el meu horari?”.
Podríem dir que aquesta persona té un vincle feble, té poc compromís amb la feina.
Però amb això l’empresa no en té prou, almenys per a moltes feines.
L’empresa necessita dels seus treballadors un grau de compromís fort, de qualitat.
I aquest és, al meu entendre, el repte del líder.
Es tracta, mitjançant el lideratge, de transformar aquest compromís de manera que sigui profitós per a la persona i també, lògicament, per a l’empresa.
El líder ha de saber ajudar el treballador a descobrir la potencialitat del seu compromís.
I això s’aconsegueix participant en un projecte engrescador.
En un projecte amb “significat”, amb sentit.
No és el mateix posar maons que fer una catedral.
No és el mateix treballar per treballar (treballar per poder pagar el rebut de la llum) que fer quelcom amb sentit, que t’ajuda a ésser millor, més persona.
No és el mateix fer una feina per un salari que participar en un projecte en la seva doble dimensió: personal (de millora personal i professional) i comunitàri, motivador, de creació de riquesa per a l’empresa i per a la societat.
I totes les feines haurien de tenir aquesta potencialitat de millora personal i comunitària.
Evidentment, les empreses, i els líders, que sàpiguen implicar la gent, convèncer-los que participen en un projecte de creació i d’enriquiment (en l’accepció més noble del terme –i també en la més prosaica-), seràn les empreses que reeixiran, les que sobreviuràn en l’actual situació.
En definitiva seràn les empreses que esdevindràn excel·lents.
O que almenys ho intentaràn, que és la primera condició per a arribar a esser-ho.