Fa 25 anys passats, vaig encontrar Jordi Pere Cerdà… Més que un home, un savi, un filòsof…vaig tenir aleshores la sensació de topar amb una muntanya de coneixement i de tolerància…una biblioteca viva que us obre l’esperit quan ell us parla, amb la seva veu tan articulada i tan greu que me’n recordaré fins al darrer alè de la meva vida…
Jo tenia només 26 anys i aqueix escriptor i poeta ja havia omplert el meu cor amb una una admiració indefectible … en efecte, pocs mesos enrera, al Centre de Documentació i d’Animació de la Cultura Catalana, havia tingut el privilegi de sentir-lo declamar « El gall de bosc » – una novel.leta treta del seu recull : « Col ;locació de personatges dins un jardí tancat » . Aquest dia, érem algunes persones, interessades, apassionades i preocupades per l’esdevenir de la nostra llengua i de la nostra literatura catalana… d’aquesta literatura que homes tals com Jordi Pere Cerdà, Joan Cayrol, Josep Sebastià Pons o Albert Saisset han fet néixer i créixer d’aquesta banda nord del Pirineu.
Ningú no pot descuidar les paraules d’un home de talent, de fe i d’autenticitat com l’és Jordi Pere Cerdà quan se l’encontra. Pere Figueres em va dir un dia que buscava una porta i que aquesta porta es va obrir d’un sol un cop de vent a la descoberta de l’univers de l’Antoni Cayrol (el nom d’estat civil de Jordi Pere Cerdà). Pere Figueres va donar al 1983 amb l’ajut i la cooperació del Grup Rossellonès d’Estudis Catalans un disc famós : «Tinc al cor un poble», que ultra els textos més cèlebres de Joan Amade, proposava peces magnífiques d’en Cerdà (entre les quals «El pres»…)
En el terbolí d’imatges, de paraules i de pensaments que Jordi Pere Cerdà va fer caure dins el meu cap d’home jove tret tot just de l’adolescència, hi ha una sentència de què us voldria assabentar… Em va dir, com si haguéssim hagut de compartir un secret, com si fos la passació d’un missatge, lliurat amb gravitat, tendresa i generositat : « Iglesis, per un infant que neix, tot ès blanc o tot és negre, tot és bo o tot és mal… la intel.ligencia crea els matisos »… Gràcies, Mestre … Prometi que no l’oblidaré mai…

Comunicar : una paraula que ha travessat els segles i que apareix ben sovint com una manera d’actuar, sigui al medi social, comercial o polític…
Més que un modus vivendi, la comunicació al llarg del temps, ha esdevingut una estratègia.
Pensar a una cosa i fer que la persona que hom vol assabentar o convèncer pensi la mateixa cosa… vet aquí esquemàticament o senzillament el que representa comunicar.
Uns estudis realitzats per sociòlegs fan reflexionar quan analitzen el que és una bona comunicació.
El text – és a dir l’escrit – només representaria el 7%,. La intonació – és a dir la inflexió de la veu – el 38%. .La resta : moviments del cos, gestos, moviments del cap, dels braços i de les mans, tot això ben envolupat en vestits adients, amb el cap ben alt… tot això valdria pel 55%…
Aquest estudi dóna força a pensar i em recorda dues sentències de la llengua i de la literatura franceses.
La primera és d’en Montaigne que deia – fa prop de cinc segles enrera- que un cap ben fet val ben millor que un cap ben omplert…
La segona és un quiasme (una figura de retòrica) ; diu que val millor fer saber que saber fer…i implica aquest quiasme un altre, induît ben naturalment: val millor dir lo que fem que fer lo que diem… Heus ací una deriva política de la comunicació.
Al capdeavall, tot això m’empipa tant se val : pensar que els dos versos més cèlebres de la poesia francesa « Les sanglots longs des violons de l’automne…Blessent mon cœur d’une langueur monotone »… que aqueixos dos versos que en Verlaine va escriure per en Rimbaud, que aqueixos dos versos que van constituir el codi, el senyal i l’anuncia de l’alliberament de França el 6 de juny del 1944… que aqueixos dos versos només valen el 7% d’una bona comunicació… Això m’interpel.la amb una sola pregunta : per què escrivim ?…