Comunicar : una paraula que ha travessat els segles i que apareix ben sovint com una manera d’actuar, sigui al medi social, comercial o polític…
Més que un modus vivendi, la comunicació al llarg del temps, ha esdevingut una estratègia.
Pensar a una cosa i fer que la persona que hom vol assabentar o convèncer pensi la mateixa cosa… vet aquí esquemàticament o senzillament el que representa comunicar.
Uns estudis realitzats per sociòlegs fan reflexionar quan analitzen el que és una bona comunicació.
El text – és a dir l’escrit – només representaria el 7%,. La intonació – és a dir la inflexió de la veu – el 38%. .La resta : moviments del cos, gestos, moviments del cap, dels braços i de les mans, tot això ben envolupat en vestits adients, amb el cap ben alt… tot això valdria pel 55%…
Aquest estudi dóna força a pensar i em recorda dues sentències de la llengua i de la literatura franceses.
La primera és d’en Montaigne que deia – fa prop de cinc segles enrera- que un cap ben fet val ben millor que un cap ben omplert…
La segona és un quiasme (una figura de retòrica) ; diu que val millor fer saber que saber fer…i implica aquest quiasme un altre, induît ben naturalment: val millor dir lo que fem que fer lo que diem… Heus ací una deriva política de la comunicació.
Al capdeavall, tot això m’empipa tant se val : pensar que els dos versos més cèlebres de la poesia francesa « Les sanglots longs des violons de l’automne…Blessent mon cœur d’une langueur monotone »… que aqueixos dos versos que en Verlaine va escriure per en Rimbaud, que aqueixos dos versos que van constituir el codi, el senyal i l’anuncia de l’alliberament de França el 6 de juny del 1944… que aqueixos dos versos només valen el 7% d’una bona comunicació… Això m’interpel.la amb una sola pregunta : per què escrivim ?…