Sempre endavant!… Mai morirem!… Sem una nació!… Poden canviar el nostre nom…
Mai no apagaran la nostra fe lluminosa, la nostra llengua que refila, xiuxiueja i raja com un riu del Canigó cap al mar.
No ocultaran la nostra cultura més que mil·lenària…
Ara bé: angelets que esdevenim, caliu que ens estem, lluitem contra un obscurantisme que es pot assimilar – usant de mètodes
subrepticis, viciosos i perversos – al racisme, al negacionisme, fins a arribar al revisionisme….
Ens poden batejar occitans, gripaus, ratolins o pallagostins…
Nosaltres aquí (gràcies a Joan Cayrol i a Jordi Barre!…) parlem català!…
No s’adonen del gravitat del que fan… Comprometen la història catalana,l’ensenyament de la llengua tant per a la mainada, com per als adults, les tradicions populars, el patrimoni més que vigent i perenne ….
I més encara la visió i la percepció que el Principat, el País Valencià, les Illes Balears, Andorra, l’Alguer, el Vall d’Aran tenen de Catalunya Nord.
Com en tenen aquesta mateixa percepció tots els països i pobles del món que consideren Catalunya com un exemple de democràcia i de tolerància, de terra, de passió, de fe i d’esperança, com la supervivència de la llibertat, del respecte
individual i de la força i dels objectius comuns : els que ens obliguen, els que ens animen, els que ens conviden a viure…
Visca Catalunya… Terra sagrada, única i imprescindible, si bé tan rica del passat, també molt més confiant en el demà que s’anuncia…
Joan Iglesis