El dia que vaig encontrar l’encarnació de la literatura : Jordi Pere Cerdà

Fa 25 anys passats, vaig encontrar Jordi Pere Cerdà… Més que un home, un savi, un filòsof…vaig tenir aleshores la sensació de topar amb una muntanya de coneixement i de tolerància…una biblioteca viva que us obre l’esperit quan ell us parla, amb la seva veu tan articulada i tan greu que me’n recordaré fins al darrer alè de la meva vida…
Jo tenia només 26 anys i aqueix escriptor i poeta ja havia omplert el meu cor amb una una admiració indefectible … en efecte, pocs mesos enrera, al Centre de Documentació i d’Animació de la Cultura Catalana, havia tingut el privilegi de sentir-lo declamar « El gall de bosc » – una novel.leta treta del seu recull : « Col ;locació de personatges dins un jardí tancat » . Aquest dia, érem algunes persones, interessades, apassionades i preocupades per l’esdevenir de la nostra llengua i de la nostra literatura catalana… d’aquesta literatura que homes tals com Jordi Pere Cerdà, Joan Cayrol, Josep Sebastià Pons o Albert Saisset han fet néixer i créixer d’aquesta banda nord del Pirineu.
Ningú no pot descuidar les paraules d’un home de talent, de fe i d’autenticitat com l’és Jordi Pere Cerdà quan se l’encontra. Pere Figueres em va dir un dia que buscava una porta i que aquesta porta es va obrir d’un sol un cop de vent a la descoberta de l’univers de l’Antoni Cayrol (el nom d’estat civil de Jordi Pere Cerdà). Pere Figueres va donar al 1983 amb l’ajut i la cooperació del Grup Rossellonès d’Estudis Catalans un disc famós : «Tinc al cor un poble», que ultra els textos més cèlebres de Joan Amade, proposava peces magnífiques d’en Cerdà (entre les quals «El pres»…)
En el terbolí d’imatges, de paraules i de pensaments que Jordi Pere Cerdà va fer caure dins el meu cap d’home jove tret tot just de l’adolescència, hi ha una sentència de què us voldria assabentar… Em va dir, com si haguéssim hagut de compartir un secret, com si fos la passació d’un missatge, lliurat amb gravitat, tendresa i generositat : « Iglesis, per un infant que neix, tot ès blanc o tot és negre, tot és bo o tot és mal… la intel.ligencia crea els matisos »… Gràcies, Mestre … Prometi que no l’oblidaré mai…

Comunicació : parlem-ne!…

Comunicar : una paraula que ha travessat els segles i que apareix ben sovint com una manera d’actuar, sigui al medi social, comercial o polític…
Més que un modus vivendi, la comunicació al llarg del temps, ha esdevingut una estratègia.
Pensar a una cosa i fer que la persona que hom vol assabentar o convèncer pensi la mateixa cosa… vet aquí esquemàticament o senzillament el que representa comunicar.
Uns estudis realitzats per sociòlegs fan reflexionar quan analitzen el que és una bona comunicació.
El text – és a dir l’escrit – només representaria el 7%,. La intonació – és a dir la inflexió de la veu – el 38%. .La resta : moviments del cos, gestos, moviments del cap, dels braços i de les mans, tot això ben envolupat en vestits adients, amb el cap ben alt… tot això valdria pel 55%…
Aquest estudi dóna força a pensar i em recorda dues sentències de la llengua i de la literatura franceses.
La primera és d’en Montaigne que deia – fa prop de cinc segles enrera- que un cap ben fet val ben millor que un cap ben omplert…
La segona és un quiasme (una figura de retòrica) ; diu que val millor fer saber que saber fer…i implica aquest quiasme un altre, induît ben naturalment: val millor dir lo que fem que fer lo que diem… Heus ací una deriva política de la comunicació.
Al capdeavall, tot això m’empipa tant se val : pensar que els dos versos més cèlebres de la poesia francesa « Les sanglots longs des violons de l’automne…Blessent mon cœur d’une langueur monotone »… que aqueixos dos versos que en Verlaine va escriure per en Rimbaud, que aqueixos dos versos que van constituir el codi, el senyal i l’anuncia de l’alliberament de França el 6 de juny del 1944… que aqueixos dos versos només valen el 7% d’una bona comunicació… Això m’interpel.la amb una sola pregunta : per què escrivim ?…

Mira que t’enviaré el forro!…

Quan jo era petit, pel carrer jo sentia la gent vella enraonar entre els uns i els altres. Jo no era concernit per les xerrades que bescanviaven, ja que la llengua que descobriria més tard era reservada a les opinions que compartien a dintre del seu cenacle. En efecte, entenia aleshores poca cosa del que deien…

Però hi ha una cosa que m’havia estranyat i que emergia de quan en quan de les seves xerrades, com un crit mal entès ; es deien de tant en tant, com si fos una escopinyada: «Mira que t’enviaré el forro!» En aqueix temps, jo no comprenia ni gens ni mica lo que significava aquesta sentència, mena de promesa peremptòria. Amb tot, bé que jo no sabia aleshores lo que era un forro, aquest personatge, invocat i convidat pels savis de cada dia, per aqueixos homes d’una edat complerta, que parlaven de la vida de la ciutat com si ells fossni aclarits d’afers amagats, clandestins o secrets… aqueix forro apareixia als meus ulls i a la meva imaginació d’infant més terrible que en King Kong, que l’Itocà o que en Dracula…

El forro, un individu poc amable, perdut entre uns anti-herois que m’impedien de dormir com jo l’haguès debadament i legitimament desitjat.

Més tard, ja que jo havia perdut bon nombre de somnis i tantes il.lusions, vaig apprendre lo que era un forro… Es tractava d’un home qualsevol, tot i que fos bastant auster, que venia a casa dels pobres, quan ells no podien més pagar el lloguer del seu pis, ni l’electricitat, ni l’aigua, ni les taxes, ni tampoc els impostos…

Aqueix home que parlava poc, que comptava molt, i que contava històries de dret i de justícia donava a cada u raons de fira que ningú no entenia ni gens ni mica i el deixava encara més pobre amb un llit, una cadira i una televisió, segons el seu humor, i segons la programació del trimestre. Un dia, el forro va venir a casa meva, com un botxí… I va emportar amb els mobles tota la meva imaginació.

Aquest dia maleït, vaig recordar les paraules dels vells del meu barri. Amb un somrís forçat, una mica crual, vaig entreveure els rostres d’aqueixos farisians que havien ara desaparegut. Vaig sentir en aquest moment com el toc d’una campana, alhora rica i buida d’un sol ressó. Aquest record em va dir sense cap esper possible: «Mira que t’enviaré el forro!»