Papers d'esports

Alejandro Blanco serà reelegit demà president del Comitè Olímpic Espanyol (COE). Blanco té garantida la reelecció ja que va ser l’únic que va presentar els avals necessaris en el termini que es va acabar el 30 de març passat. Blanco va presentar els avals de 57 federacions, 28 olímpiques i 29 no olímpiques. Nascut a Orense el 1950, Alejandro Blanco va accedir a la presidència de la federació espanyola de judo el 1993. Membre del COE des d’aquell moment en funció del seu càrrec, va entrar en el comitè executiu de l’organisme olímpic espanyol l’any 2001 i el 2004 va accedir a una de les vicepresidències. Blanco ha estat i és molt beligerant amb els intents de l’esport català d’aconseguir un major protagonisme internacional, especialment amb el Comitè Olímpic de Catalunya (COC). Durant el seu primer mandat va impulsar l’intent, no reeixit, de posar lletra a l’himne espanyol per a que els esportistes espanyols el poguessin cantar en els podis internacionals. El sonor fracàs de l’intent, amb una lletra que va rebre qualificatius gens positius des de tots els sectors, no l’ha desanimat i recentment ha declarat que no és un projecte oblidat. Blanco se sent i es mostra orgullós de ser espanyol i ha destacat que els èxits esportius “han tret al carrer el concepte d’espanyolitat”.
Oficialment, Blanco és el president número 17 del COE d’una llista que encapçalaria Gonzalo de Figueroa, Marqués de Villamejor a partir del 1912. La història oficial del COE i la real és molt diferent, tal i com ja va demostrar l’any 1995 l’historiador olímpic català Joan Fauria. Segons Fauria, el primer president del COE seria Julio Urbina Ceballos-Escalera, marqués de Cabriñana del Monte, el 1905. Després seria el torn del marqués de Villamejor, l’autor d’aquella frase de que l’únic destí dels catalans és ser espanyols, fins el 1921. El 1924, quan es va reconstituir el COE a Barcelona, va assumir la presidència Santiago Güell i López, baró de Güell (1924-26) al que va succeïr Eusebio López y Díaz de Quijano, marqués de Lamadrid (1926-1931). L’any 1931, el president del COI, el secretari i el vicepresident van dimitir després que no fos acceptada la dimissió en massa de tots els membres del comitè. Aquesta dimissió es va produir després de la frustrada candidatura de Barcelona als Jocs del 1936, que es va votar l’abril del 1931, just després de la proclamació de la Segona República i de diversos incidents amb les noves autoritats republicanes, com ara que el president de la República, Niceto Alcalá Zamora no acceptés la presidència d’honor del COE que si havia ostentat Alfons XIII. El gener del 1933, el COE va encetar una nova etapa sota la presidència d’August Pi i Sunyer, germà del ministre del govern espanyol i conseller de la Generalitat, Carles Pi i Sunyer. El nou COE es va formar l’11 de gener del 1933 i estava format, bàsicament, per catalans. L’aixecament militar del 18 de juliol del 1936, la no participació als Jocs de Berlin i la manca de suport del govern de la República van fer que Agust Pi i Sunyer dimitís de la presidència del COE el 1936.

La dictadura franquista va assumir un control total de l’esport espanyol i el Comitè Olímpic no en va ser cap excepció. Segons la cronologia oficial del COE, hi ha cinc anys en què no va tenir president, del 1936 al 1941. Segons reflexa el llibre d’actes del COE, aquest organisme es va reunir a Barcelona, en zona republicana el 27 d’agost del 1937 i la següent reunió ja es va fer a Saragossa, en zona feixista, l’11 de febrer del 1938. Com si no hagués passat res, com si el COE franquista fos el mateix que el COE que existia abans del 18 de juliol del 1936. El president en la nova etapa del COE va ser el general José Moscardó, comte de l’Alcázar de Toledo amb Santiago Güell i López, baró de Güell i membre del COI des del 1921, com a vicepresident. El novembre del 1937, el president del COI, el comte belga Henri de Baillet-Latour va reconèixer el COE del bàndol feixista, en un moment en què les potències europees occidentals encara es declaraven neutrals i Franco només tenia el suport de l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini. El 27 d’agost del 1938 un decret del Ministerio de Educación Nacional va crear el Consejo Nacional de Deportes, que integrava el COE, i que va ser un avançament del que seria l’estructura de l’esport franquista.
 
El COE va tenir cinc presidents durant el franquisme -el general José Moscardó (1941-1956), José Antonio Elola Olaso (1956-1967), Joan Antoni Samaranch (1967-1970), Joan Gich (1970-1975) i Tomás Pelayo Ros (1975-1976)- i tots van compartir aquest càrrec amb el de màxim responsable de l’esport espanyol com a Delegado Nacional de Deportes, en una clara vulneració de la Carta Olímpica que proclamava, i encara proclama, que els comitès olímpics nacionals han de ser totalment independents dels poders públics de l’Estat. Una d’aquestes cinc persones va protagonitzar aquest incompliment de les normes olímpiques va ser Joan Antoni Samaranch, que el 1965 va entrar a formar part del COI. L’any 1956, el govern franquista va atorgar la independència jurídica al COE, amb una fórmula segons la qual el COE passava a ser “un òrgan permanent de caràcter tècnic i assessor de la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes”. Això sí, el president del COE havia de ser el Delegado Nacional que, a més, nomenava dos vicepresidents. La llei d’educació física del 1961 no va canviar res de tot això.
 
Samaranch, quan va ser nomenat Delegado Nacional de Deportes, ja era vicepresident del COE. Samaranch va ser nomenat Delegado el 26 de desembre del 1966, va prendre possessió del càrrec el 10 de gener del 1967 i el 8 de febrer va presidir la seva primera reunió com a president del COE. Samaranch va ser cessat del càrrec a la DND el 9 de setembre del 1970 i dos dies després es va nomenar el seu substitut, Joan Gich, que va prendre possessió el 16 de setembre. La comèdia del traspàs del càrrec de president del COE no es va escenificar fins el mes de setembre. El dia 11, Samaranch va presentar la dimissió com a president del COE, i va proposar que Joan Gich fos nomenat membre del comitè. El 22 de desembre, Gich va ser triat president del COE per l’assemblea de l’organisme, formada en la seva majoria, per presidents de federacions el càrrec dels quals depenia de Gich.
 
El Delegado Nacional de Deportes va ser president del COE mentre va ser Delegado.  Joan Gich va ser cessat a la DND el 15 de juliol del 1975 i en el seu lloc va ser nomenat Tomás Pelayo Ros. Aquest cop van tenir més pressa a unificar els càrrecs. Pelayo Ros va prendre possessió a la DND el 19 de juliol i el 20 de juliol ja era president del COE. En la mateixa reunió dels membres del COE, Joan Gich va proposar que Pelayo Ros fos triat membre de l’assemblea; va anunciar que no es presentava a la reelecció com a president i Samaranch va proposar que el nou Delegado fos triat nou president, cosa que l’assemblea, evidentment, va fer per aclamació. Tomás Pelayo Ros, que va ser el Delegado amb un mandat més breu de la història, també ho va ser en el COE. En teoria havia estat triat per quatre anys, però durant el seu mandat va morir el dictador Francisco Franco, el 20 de novembre del 1975.

Comparar el futbol que fa el Barça amb el que fa el Madrid és com comparar…. De fet, no cal pensar ni un instant buscant exemples. És incomparable. No hi ha color. Només el blau i el grana. La jornada de lliga entre setmana ho ha tornat a deixar clar. El Real Madrid guanya amb feines i treballs un equip, el Getafe, al qual el Barça s’havia passejat de dalt a baix el cap de setmana anterior, tot i que només havia guanyat per 0-1. La èpica dels blancs, a la qual recorren dia si i dia també, es va transformar 24 hores després en una nova exhibició blaugrana d’aquelles que piquen. Que fan mal. No és veure com el rival guanya 3-2 en el darrer sospir després que el rival hagi fet el préssec el que afecta la moral. És veure com el rival ni s’immuta davant aquesta èpica i juga com sap jornada rere jornada. Això és el que fa el Barça. La única cosa que no quadra en tot això és que el Barça només té sis punts més que el Madrid. Només cal esperar. Esperar que el futbol faci justícia amb aquells que tracten bé la pilota i no amb aquells que reparteixen les puntades de peu entre la pilota i els jugadors rivals.

Renovar-se o morir. La història de l’esport ens mostra com els diversos esports han anat modificant les seves regles o els sistemes de competició amb el pas dels anys. Ho van fer quan s’estava edificant l’estructura que ha convertit l’esport en el fenomen social que és avui dia, però també ho estan fent ara. La lluita per ser coneguts i captar adeptes dels primers temps s’ha convertit ara en la lluita per la supervivència. Ara mateix, qui no és primer plat a les cadenes de televisió o no forma part del programa olímpic ho té molt magre. Per això tots intenten perfeccionar el seu atractiu visual i aconseguir ser una disciplina que funcioni en la petita pantalla. Uns ho tenen més fàcil que altres, però fins i tot un esport tan complicat, visualment parlant, com la natació, en què amb prou feines es reconeixen els protagonistes mentre fan la seva feina, ha aconseguit tenir un atractiu visual amb les imatges virtuals –línia de rècord del món que es mou al mateix temps que els nedadors, posicions dels tres primers en el mateix moment de tocar la paret– que ens ofereixen per la tele i que a la piscina, en viu i en directe, òbviament, no es veuen. L’atletisme també fa temps que fa experiments en algunes disciplines i ara vol provar a fer sortir els atletes del decatló en els 1.500 m d’un en un, transformant els punts de diferència en segons i que, d’aquesta manera, el primer sigui el que realment va al davant de l’última cursa. El rugbi, el futbol americà, l’hoquei sobre herba i, fins i tot, el bàsquet en alguns casos concrets, no rebutgen les noves tecnologies i recorren a la repetició de les imatges per ajudar els àrbitres a ser tan justos com sigui possible.
Sempre hi ha excepcions i el futbol n’és la més gran. També ha fet canvis, és cert, però en molts aspectes li agrada viure en el passat. Com en l’ús de les noves tecnologies per aconseguir ser un esport més just. Es veu que els espectadors de futbol no poden ser com els de rugbi, per exemple, i esperar que un àrbitre de televisió decideixi en els casos en què l’àrbitre pugui dubtar sobre la decisió que cal prendre. I segur que no és per falta d’imatges. Potser es pensen que, sense la polèmica permanent que l’acompanya, el futbol perdria atractiu. Segurament, però, és perquè tenen clar que estan per sobre del bé i del mal i poden fer el que volen.
Per arribar al cap del carrer i anar a un cas concret. Els rectors del futbol no volen ajudar l’àrbitre a decidir si a Messi li van fer penal o no al Camp Nou contra el Bayern. Què hi farem. Però tampoc estan disposats a ser justos quan les imatges demostren que Messi no mereixia veure una targeta groga en aquella jugada. I el més greu és que Michel Platini, el president de la UEFA, va ser un jugador de primeríssima fila mundial, no el típic buròcrata que amb prou feines coneix el seu esport.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 17 d’abril del 2009)

L’equip femení de tennis de taula de Cartagena, l’UCAM Himoinsa Cartagena va guanyar dissabte la copa ETTU, la segona competició continental d’aquest esport en imposar-se al KTS Fornet polonès per 3-2. És la primera vegada que un equip espanyol guanya un títol europeu de clubs en aquest esport. Fa dues temporades, el Fotoprix Vic va estar a punt de guanyar aquest mateix títol però va perdre la final contra el 3B Berlín d’Alemanya. La victòria de l’equip murcià ha estat abastament promocionada pel mateix club i per la federació espanyola de tennis de taula. Tant promocionada que  la federació espanyola es va passar de frenada i va titular  nota de premsa que va distribuir  de la següent manera: “Ucam Himoinsa Cartagena se proclama campeón de Europa”. Si el que guanya la Copa ETTU és campió d’Europa, que serà el que guanyi la Lliga de Campions femenina? Qui serà el campió d’Europa de futbol, el que guanyi la Champions o el que guanyi la copa de la UEFA. Tampoc no ens hauríem d’estranyar de que les federacions dels esports que no són a l’abast del gran públic juguin amb els equívocs al qualificar les competicions que juguen amb qualificatius que no són correctes. Així, de memòria, també recordo casos en el rugbi i l’hoquei sala. El president del Cartagena, Enrique Pérez, no es va estar d’afirmar: “Hem fet història per al tennis de taula del nostre país i per a l’esport espanyol que ha aconseguit un nou èxit a Europa. Espanya està de moda en les grans fites esportives”.
I quin problema hi ha amb aquest nou èxit de l’esport espanyol? Qui hagi donat un cop d’ull a la foto que acompanya aquest article ja ho feu haver vist. I per a qui no ho hagi fet, aquí té la fitxa tècnica del partit de dissabte:

UCAM Himoinsa Cartagena 3-KTS Forbet 2

Li Jie-Li Qian                 1-3    12-14, 7-11, 15-13, 8-11
Sun Bei Bei-Kinga Stefanska    3-0    11-5, 11-5, 11-5
Yanfei Shen-Xiao Zhou          3-0    11-4, 11-6, 11-5
Sun Bei Bei-Li Qian            2-3    7-11, 6-11, 11-5, 11-1, 5-11
Li Jie-Kinga Stefanska         3-0    11-4, 11-4, 11-2

Si ja han llegit els noms de les jugadores  participants en la final, els asseguro que no m’he equivocat. Realment aquesta és la fitxa del partit entre un equip espanyol i un de polonès. Li Jie, Sun Bei Bei i Yanfei Shen són les jugadores que han aconseguit aquest “nou èxit a Europa” per a l’esport espanyol. Li Ji ocupa plaça de comunitària perquè està nacionalitzada holandesa; Sun Bei Bei ocupa plaça d’estrangera perquè és xinesa i Yanfei Shen ocupa plaça d’espanyola perquè està nacionalitzada espanyola. I l’equip es completa amb la romanesa Adriana Nastase, que ocupa la segona plaça de comunitària, i una altra xinesa, Sai Liu que té plaça d’estrangera. Aquestes són les cinc jugadores que juguen amb el Cartagena en la lliga espanyola. Èxit de l’esport espanyol? Doncs que cadascú s’ho miri com vulgui. Fa dos anys, el Vic va ser subcampió amb una xinesa, una holandesa i dues catalanes.
Ja sé que a tota Europa, en tots els països i tots els esports els equips estan plens de jugadors que no són del país. També sé que si passa això és perquè les normes ho permeten. En el cas del tennis de taula, només cal mirar les jugadores de l’equip polonès per veure que tothom fa, si fa no fa, el mateix. No parlo de que facin res il·legal. És clar que no és el mateix un esport que es juga amb plantilles de 12, 15 o 20 esportistes que amb quatre o cinc.
La victòria del Cartagena, que aporta realment al tennis de taula espanyol? Que té a veure, a part dels diners que els paguen a les jugadores, el tennis de taula espanyol amb el títol del Cartagena? Recorden que va passar als Jocs de Pequín amb l’equip espanyol femení? Que van jugar dues xineses nacionalitzades i la catalana-ucraïnesa Gàlia Dvorak, quedant fora la catalana Sara Ramírez. És clar que sense l’aportació de les xineses nacionalitzades  tampoc no s’haurien classificat per als Jocs. Doncs res, a gaudir de l’”històric èxit”. Aquesta mateix setmana, una jugadora de Cartagena ha guanyat el títol estatal femení. Arribarà a jugar en el primer equip? Si aquest és el camí que ha de seguir el tennis de taula, doncs em sembla perfecte, però que diguin les coses pel seu nom. I aquells que ara es tinguin la temptació, força recorrent, de dir, i el Barça què?, que comparin un equip del Barça i un del Cartagena i comptin el percentatge de no nascuts al país que té cada club a la seva plantilla.

Cinc entrenadors alemanys d’atletisme que van participar en els programes de dopatge de la desapareguda República Democràtica Alemanya (RDA) podran continuar treballant per a la federació alemanya d’atletisme (DLV) després que han confessat el que van fer i han demanat disculpes als esportistes que van resultar afectats per les seves pràctiques. Els cinc tècnics -Klaus Baarck, Gerhard Böttcher, Rainer Pottel, Maria Ritschel i Klaus Schneider- han emès un comunicat en el qual expliquen que van treballar per a la RDA fins el 1990 i que el seu objectiu va ser aconseguir per als seus esportistes “èxits internacionals, especialment medalles i victòries”. Els tècnics afegeixen que les estructures de l’esport en el seu país estaven molt jerarquitzades i que, tot i que no s’encarregaven directament de “l’atenció mèdica” als esportistes, sí que van participar en “casos aïllats” en l’administració de substàncies prohibides, però que ho van fer perquè consideraven que estaven “recolzats per l’Estat”. Així mateix indiquen que si s’haguessin negat a fer-ho, haurien estat exclosos de l’esport de competició, la qual cosa els hauria suposat “greus inconvenients professionals”. Els cinc entrenadors reconeixen el seu “error” des del punt de vista actuals, i demanen disculpes als afectats.
Aquesta “confessió” ha estat induïda tant per la DLV com pel comitè olímpic alemany, que els van convidar a autodenunciar-se com a primer pas cap a la seva rehabilitació professional total i poder seguir treballant en la federació. El ministre de l’interior i màxim responsable de l’esport a Alemanya, Wolfgang Schaüble, ha qualificat la decisió dels cinc entrenadors d’acte “responsable” per a la reconciliació entre les víctimes i els responsables dels programes de dopatge a la RDA. “També en l’esport ha arribat el moment de la conciliació” ha assenyalat Schaüble.
Les intencions de l’administració esportiva alemanya topen, però amb l’oposició de les víctimes dels plans de dopatge. Un grup d’onze antics esportistes d’elit de l’Alemanya oriental han emès un comunicat en el qual rebutgen el perdó als seus botxins. El grup, encapçalat per l’antiga velocista Ines Geipel -una de les principals activistes en la lluita per impedir que s’oblidi el passat-, afirma que el perdó “no faria justícia a la lluita contra el dopatge a Alemanya, l’anàlisi objectiu del passat del dopatge a l’est i l’oest i el massiu volum de danys patits per les moltes víctimes del dopatge”. Els esportistes també diuen que no accepten les disculpes d’entrenadors que “durant vint anys han mentit sobre la seva història per aconseguir contractes de treball” i que també rebutgen que mitjançant una declaració així “nombrosos responsables quedin absolts amb efectes retroactius de les seves injustícies, actuacions i errors” i es pregunten com pot ser que la federació pugui perdonar ningú sense ni tan sols consultar-ho a les víctimes del dopatge”.
Familiars i víctimes dels programes de dopatge a l’antiga RDA han demanat repetidament la inhabilitació professional de tots els tècnics i directius que van participar en aquella barbàrie. L’any passat, el govern d’Alemanya va aprovar un pla d’indemnitzacions per a les víctimes del dopatge amb un total de 2,9 milions d’euros a repartir entre un col•lectiu de 157 esportistes als quals es reconeix que van patir, o ells o els seus fills, seqüeles físiques. Aquests diners provenen del pacte que el govern alemany va fer el desembre del 2006 amb l’empresa farmacèutica Jenapharm, que era la que produïa l’Oral-Turinabol, l’esteroide anabolitzant més usat a la RDA. En aquell moment però, les indemnitzacions que es van pactar pujaven a 3,2 milions d’euros.
El programa de dopatge de la RDA va convertir un país de 17 milions d’habitants en una potencia esportiva mundial. Dirigit per Manfred Ewald- que va morir el 2002-, es considera que el programa va afectar uns 10.000 esportistes. Des de la caiguda del Mur de Berlín, diversos dirigents i metges han estat condemnats per les seves pràctiques. El mateix Ewald va ser condemnat l’any 2000 pels danys causats a 142 dones esportistes.

L’esport espanyol no tindrà el seu ministeri. La remodelació del govern espanyol que ha anunciat José Luis Rodríguez Zapatero no eleva l’esport a categoria de ministeri i el deixa a nivell de secretaria d’Estat. Això sí, l’esport deixa de dependre del Ministeri d’Educació al qual ha estat adscrit des que Zapatero va arribar al poder, i ha passat a dependre directament de la presidència del govern. El president del govern espanyol ha tornat a incomplir una promesa. I en aquest cas, una promesa que no tenia cap necessitat de fer. El 26 de novembre de l’any passat, durant la recepció a l’equip espanyol que acabava de guanyar la Copa Davis de tennis, el capità de l’equip espanyol, Emilio Sánchez Vicário, li va demanar a Zapatero un ministeri d’esports. Zapatero, cal pensar que portar per l’eufòria del que anomenen «Edad de oro del deporte español», va afirmar: « Els polítics tenim fama de mirar cap a un altre costat, però el capità m’ha llançat un repte i el vull recollir. Quan hi hagi una remodelació ministerial inclourem un ministeri d’esports i també cal modificar la Llei de l’Esport». Zapatero va fer aquesta afirmació en presència de la llavors ministra d’Educació, Política Social i Esports, Mercedes Cabrera, i del secretari de Estat per a l’Esport, Jaime Lissavetzky. Cabrera ja no és ministra i Lissavetzy, si més no per ara, tampoc. Tot i que des del món de l’esport es va acollir amb entusiasme la seva promesa, des de Catalunya es va recordar que l’esport és una competència exclusiva de les comunitats autònomes i que fer un ministeri per gestionar només tot alló relacionat amb l’alta competició no semblava que hagués de ser una prioritat. I menys en els temps que corren. Quatre mesos després, està clar que algú li ha fet veure a Zapatero que aquell dia la va ben vessar. Zapatero ha justificat que no hi hagi ministeri d’esports dient que han de tenir un ministeri propi «aquelles polítiques que són d’Estat, que necessiten una gran projecció per a Espanya cap a fora i que siguin senyes d’identitat d’un projecte polític, com la política social i la igualtat». L’esport no tindrà el ministre que ja reclamava Samaranch durant el franquisme. Si jo fos de Valladolid, o de Múrcia, o de Madrid , m’emprenyaria que Zapatero hagi incomplert aquesta promesa. Però com que sóc d’on sóc i penso com penso, em sembla perfecte que, en aquest cas, Zapatero continuï sent un fals. Els catalans ja en sabem prou de les promeses incomplertes del president espanyol. No en ve d’una. El que si espero és que sigui la última.

La federació internacional d’atletisme (IAAF) està preocupada perquè veu que està perdent terreny respecte a altres esports més mediàtics. L’aparició d’Usain Bolt a Pequín va ser com el mana caigut del cel, però el jamaicà tot sol no pot cobrir tot l’any. Un dels temes a revisar és el cros. El domini aclaparador dels corredors africans –26 dels 29 títols mundials des del 1981– ha fet decaure l’interès dels mitjans de comunicació, i per tant, dels patrocinadors, en aquesta dura disciplina. En el mundial que es va disputar dissabte passat a Amman (Jordània), Kenya i Etiòpia es van repartir a parts iguals els vuit títols que es van posar en joc i, de les 24 medalles, 22 van ser per als països africans. Un bronze per a Portugal i un per al Japó –en dues classificacions per equips– va ser el que van deixar per a la resta del món. En la cursa masculina, el primer no africà va ser el català Carles Castillejo en el lloc 26 i en la femenina, la kenyana nacionalitzada holandesa Hilda Kibet va ser sisena i la primera que no tenia res a veure amb l’Àfrica va ser Kimberley Smith (Nova Zelanda), 13a.
Ara mateix, la IAAF té sobre la taula una iniciativa de Gebrselassie, Bekele i Tergat, que demana el retorn del cros en els Jocs Olímpics (l’últim cop que hi va estar va ser el 1924). Això no depèn només de la IAAF, ja que el COI no vol incrementar més el programa i si ha d’entrar alguna prova, n’ha de sortir una altra. Una altra opció seria entrar en els Jocs d’hivern, però els esports de neu i de gel no volen ningú més amb qui repartir el pastís i, en teoria, els Jocs d’hivern estan reservats als esports de neu i gel. Altres mesures més fàcils d’aplicar són fer el mundial al gener i no al març –el campionat d’Europa es fa al desembre–, amb la qual cosa es podrien atreure maratonians i corredors de pista; però que podria tenir l’inconvenient que mataria la resta de la temporada de cros. Finalment, i independentment de quan es fes el mundial, també està en estudi que els campionats es disputin en recorreguts més atractius i no en hipòdroms o camps de golf, que són com pistes, però d’herba, i reduir de sis a tres el nombre de participants per país. Sobre l’escenari de les curses, la IAAF té clar que als hipòdroms és fàcil fer la retransmissió per televisió i que es complicaria en segons quin escenari. Sobre la reducció de participants per país, els 145 atletes que van córrer la cursa sènior a Amman haurien quedat reduïts a 92.
Què podria canviar si s’apliqués aquesta última mesura? Amb només tres atletes de Kenya, Etiòpia, Eritrea i Uganda, Carles Castillejo hauria estat el 17è en lloc del 26è i la neozelandesa Kimberley Smith, la 9a en lloc de la 13a. Aquestes classificacions satisfarien l’ego dels països no africans que ara es veuen aclaparats per la marea negra? El problema és el domini titànic que els atletes d’uns països determinats exerceixen en el cros, o en quins són aquests països? A ningú el preocupa que la velocitat sigui feu exclusiu, des de fa anys i panys, dels atletes del Carib i dels Estats Units? Els corredors de cros es frustren i els velocistes, no?
(Article publicat a El 9 Esportiu el 3 d’abril del 2009)

Rafa Nadal, Alberto Contador, Alejandro Valverde, Pau Gasol i la selecció espanyola de futbol segueixen la seva marxa triomfal en aquest 2009. La resta del món esportiu espanyol, i català, segueix endormiscat esperant que arribin temps millors en una clara constatació de que no tot són flors i violes en l’esport espanyol com més d’un i més de dos ens volen fer creure.  Sense anar més lluny, dilluns passat, en la gala en què es van repartir els Premios Nacionales del Deporte, l’excampió de motos, Ángel Nieto va deixar anar: “El deporte español és hoy en dia la envidia de todo el mundo”. Potser sí, però en tot cas serà de part d’aquells que tenen una visió molt curta, parcial i casolana del que és l’esport a nivell mundial.
Fa unes setmanes, recollia en aquest blog que els esportistes espanyols havien estrenat el seu compte de medalles en els campionats del món i d’Europa de categoria absoluta d’aquest any amb les quatre medalles de plata i una de bronze que havien conquerit en el campionat d’Europa d’atletisme en pista coberta. En aquell moment s’havien posat en joc 165 títols mundials o europeus i cap esportista espanyol n’havia guanyat cap. Amb el balanç tancat amb el mes de març, els títols que s’han repartit arriben a 207 i el palmarès espanyol -i català, que encara algú m’acusarà de vés a saber què- continua verge: zero. Però és que tampoc s’ha guanyat ni una medalla més després de les de Torí. L’hivern es fa llarg i en els campionats del món de quatre disciplines de gel (patinatge de velocitat, patinatge de velocitat per equips en pista curta, patinatge artístic i curling) l’èxit es redueix a classificar un patinador per als Jocs Olímpics (va acabar el 19 i en passaven 24). Tot normal. El que hauria estat estrany és que algun esportista espanyol hagués pujat al podi en algun d’aquests campionats. També entra dintre del normal que no es guanyés res en el mundial de cros -tot i anar-hi amb dos africans nacionalitzats-. El que no estava previst és el zero del mundial en pista. Sense Joan Llaneras i amb Josep Antoni Escudero i Sergi Escobar cada dia més grans, el ciclisme en pista espanyol es va quedar sense res. Fins a 18 seleccions van guanyar alguna medalla en el mundial. La selecció espanyola, cap. En aquest mes d’abril tindrem cinc mundials més de disciplines de gel (patinatge sincronitzat, curling masculí i mixt i hoquei sobre gel masculí i femení) -els últims, per si algun està patint més del compte-, mundial de tennis de taula i de botxes femenines, i campionats d’Europa de lluita, salts de trampolí indoor, de gimnàstica artística, d’halterofília, de bàdminton, de judo i d’esquaix. El recompte continua obert. Seguirem informant.

La torxa olímpica ja no es tornarà a passejar arreu del món quan arribin els Jocs Olímpics. El Comitè Olímpic Internacional (COI) va aprovar divendres que el recorregut en relleus de la torxa en les futures edicions dels Jocs es farà, únicament i exclusivament pel territori del país de la ciutat seu dels Jocs. Aquesta era una decisió cantada després dels incidents que hi va haver en el recorregut de la torxa dels Jocs de Pequín de l’estiu passat. Els moments de gran tensió que es van viure en diferents ciutats, especialment a Londres, París i Sant Francisco van fer que el COI ja es plantegés en aquell moment eliminar d’una vegada per totes el recorregut internacional de la torxa. De fet, el COI ja va prendre aquesta decisió després dels Jocs d’Atenes del 2004. La desmesura de tota mena que van fer els grecs amb el recorregut de la torxa, amb més de 78.000 quilòmetres en un itinerari que va passar per totes les ciutats que havien estat seu dels Jocs d’estiu, va encendre els llums d’alarma en el COI, que va decidir que en el futur el recorregut de la torxa s’havia de limitar a ser nacional i no internacional. Però com que la Xina ja tenia en marxa el projecte del seu recorregut arreu del món i els patrocinadors olímpics van pressionar, el COI va cedir. El director executiu del COI, Gilbert Felli, ho explicava dies enrere: “Pressionats pels nostres patrocinadors, ens vam deixar convèncer de continuar”.

El retorn als orígens que ha aprovat el COI tampoc té gaire res de novetat, ja que tant els organitzadors dels Jocs d’hivern del 2010 que es faran l’hivern vinent a Vancouver (Canadà) com els d’estiu del 2012 que tindran lloc a Londres ja havien anunciat que els relleus es farien només en el seu país. En el cas de Vancouver, ja està decidit que el foc s’encendrà a Olimpia el 22 d’octubre d’aquest any i es farà un recorregut d’uns 45.000 quilòmetres (inclòs el trasllat d’Atenes fins al Canadà) durant 106 dies. Els Jocs de Vancouver es disputaran del 12 al 28 de febrer del 2010. El COI només té el dubte de com s’agafarà aquesta decisió el comitè organitzador dels Jocs d’hivern del 2014 que es faran a Sotxi (Rússia), que ja estava treballant en el tema. La ciutat seu dels Jocs del 2016, que es decidirà la propera tardor, ja sabrà de bon començament quines són les regles.

De fet, encara que potser hi ha molta gent que es pensa que la torxa olímpica sempre ha donat la volta al món, si fa no fa, abans d’uns Jocs Olímpics, el cert és que això només ha passat en les edicions del 2004 i el 2008. Evidentment que el foc olímpic sempre ha tingut un recorregut internacional, ja que s’encén a Grècia i s’ha de portar fins a la ciutat seu dels Jocs. Però mai fins el 2004 s’havia muntat un xou com el que va muntar el comitè organitzador dels Jocs d’Atenes i va continuar el de Pequín. En els dos casos, el recorregut de la torxa es va convertir, més que res, en una gran caravana publicitària, tant en el sentit comercial com en el polític.

Durant els incidents de la torxa de Pequín a Londres, París -especialment- i San Francisco, es va usar molt la paraula sagrat per referir-se al foc que portaven els rellevistes. Malgrat els lligams de tota mena que sempre s’han establert entre els Jocs que el baró de Coubertin va restablir el 1896 i els que es feien en la Grècia antiga, el fet real és que la primera vegada que es va encendre una torxa a Olímpia i es va portar el foc amb relleus fins a la ciutat seu dels Jocs va ser el 1936, amb motiu dels Jocs de Berlín, dels Jocs de Hitler.  Aquells van ser els Jocs de la onzena Olimpíada i la desena edició dels Jocs Olímpics. Una Olimpíada és el període de quatre anys que hi ha entre uns Jocs i uns altres i els Jocs són els dies en que tenen lloc les competicions. Uns Jocs poden no celebrar-se (com el 1916, el 1940 i el 1944 per les dues Guerres Mundials), però la numeració de les Olimpíades no es perd. Doncs el 1936, 40 anys després del restabliment dels Jocs Olímpics, va ser quan per primer cop es va muntar el cerimonial del relleus amb el foc.
Si els Jocs del 1936 van ser els Jocs de Hitler, l’invent dels relleus amb la torxa va ser un invent dels nazis? Sí i no. Sí, perquè va ser un més dels elements de propaganda que va  usar Joseph Goebbels per proclamar al món la superioritat de la raça ària (només cal veure l’inici de la pel·lícula oficial dels Jocs de Berlín, que va rodar Leni Riefensthal, Olimpia). No, perquè el seu ideòleg, Carl Diem, tot i ser l’ànima d’aquells Jocs, no era un nazi, tot i que hi va conviure sense cap mena de problema. Diem però, va sobreviure al nazisme i a la Segona Guerra Mundial, i va ser un dels més prestigiosos historiadors del món de l’esport. En tot cas, l’inici de l’ús del foc en els Jocs està íntimament lligat al nazisme i no té res a veure amb el restaurador dels Jocs, el baró de Cobertin, que tot i ser un gran amant del cerimonial, la història en ensenya que en cap moment va pensar en usar el foc com un dels elements de la posada en escena dels Jocs Olímpics.

El recorregut que va iniciar la tradició de la torxa olímpica va començar el 21 de juliol del 1936 -tres dies després de la rebel·lió de Francisco Franco que provocaria la Guerra Civil Espanyola en què Hitler tindria el seu protagonisme- amb l’encesa d’una torxa aprofitant els raigs solars d’Olímpia. Després, 3.331 atletes van portar la torxa durant 3.050 quilòmetres a través de Grècia, Bulgària, Iugoslàvia, Hongria, Àustria, Txecoslovàquia i Alemanya. Quines ironies té la història si tenim present que les torxes que es van usar les va fabricar, de forma gratuïta l’empresa Krupp, el gran fabricant de les armes amb les quals l’exercit alemany faria un recorregut molt semblant, encara que molt més ampli, arreu d’Europa, a partir de l’1 de setembre del 1939. Les imatges que hi ha del recorregut d’aquell foc fan feredat per la barreja d’uniformes militars, esvàstiques, creus gammades i parades militars que van acompanyar la torxa.

El foc havia acompanyat per primer cop els Jocs Olímpics vuit anys abans, el 1928 a Amsterdam, quan es va encendre un peveter en l’estadi en el moment de la inauguració. Quatre anys després, a Los Angeles, es va repetir la operació. Aquestes dues primeres enceses del foc en uns Jocs Olímpics no són gaire tingudes en compte pels historiadors olímpics. Com l’espanyol Conrado Durántez, que en el llibre “La antorcha olímpica” editat el 1987, diu del que es va fer a Amsterdam: “Va ser sense cap dubte un  important acte simbòlic, però la seva transcendència va ser purament localista, ja que la flama es va encendre dintre de l’estadi, sense cap mena de cooperació o participació internacional”.

A partir del 1936, l’encesa de la torxa a Olímpia i el seu trasllat en relleus fins a la ciutat seu ja no ha fallat mai. El 1948, a Londres i el 1952, a Hèlsinki, el trasllat va ser senzill i europeu, com el del 1936. Portar el foc fins a Austràlia, el 1956, ja va ser una altra història. El foc es va dur amb avió de Grècia a Austràlia, amb aturades a Calcuta, Bangkok, Singapur i Djakarta, amb un total de 20.470 quilòmetres recorreguts, dels quals 4.912 els van fer 3.118 rellevistes a peu. Portar el foc a Roma el 1960 va ser cosa de nens i el 1964 va tornar la gran operació del trasllat fins a Tòquio amb aturades a Turquia Líban, Iran, Paquistán, India, Birmània, Tailàndia, Malàisia, Hong Kong i Taiwan. El 1968, camí de Mèxic, la torxa va fer escala a l’Estat espanyol. Va arribar per mar a Barcelona procedent d’Itàlia i va anar fins al port de Palos, on va embarcar en el vaixell “Princesa” que el va portar per mar fins a  Mèxic amb escales a les Illes Canàries i a Bahames. A l’Estat  espanyol es va fer un recorregut de 1.324 quilòmetres a peu, també en relleus. El trasllat del 1972 a Munic va ser molt semblant al del 1936 a Berlín. Tant semblant, que la torxa també la va fabricar l’empresa Krupp.  El viatge del 1976 fins a Montreal va ser el més ràpid de la història de la torxa. La flama es va encendre a Olimpia el 13 de juliol del 1976, només quatre dies abans de la inauguració dels Jocs. La nit del dia 15, el foc va arribar a Atenes, a l’estadi Panatenaic. Allà el foc es va enviar via satèl·lit fins a Otawa, on van començar els relleus que portarien la torxa fins l’estadi de Montreal. Allà, per primer cop, l’acte d’encesa del peveter el farien dues persones i no una: Sandra Henderson, de Toronto, de parla anglesa i Stephane Prefontaine, de Montreal, de parla francesa. Un reconeixement d’un bilingüisme en el qual ningú pensaria -o si ho van pensar, no es va notar gens-, 16 anys després, en la inauguració dels Jocs de Barcelona, la capital d’un país on conviuen dues llengües. Cap dels protagonistes finals de l’encesa del foc a la Barcelona del 1992 va ser de parla catalana.

El viatge cap a Moscou, el 1980, no va portar cap problema, tot i el boicot, ja que va ser tot per territori “amic” (Bulgària, Romania i la URSS). El 1984 si que hi van haver conflictes. Els Jocs de Los Angeles van ser l’inici de l’era de la comercialització olímpica.  Una comercialització que va arribar fins a la torxa. El comitè organitzador va tenir la idea d’usar el recorregut de la torxa per aconseguir diners per a projectes esportius per a joves. A més l’empresa AT&T va acceptar el patrocini del projecte i es va comprometre a cobrir els diners en els indrets on les donacions dels rellevistes no arribessin a les quantitats previstes. A Grècia s’ho van agafar com una ofensa i  el comitè olímpic grec va amenaçar amb no permetre el trasllat del foc. Al final es va arribar a un compromís: el foc s’encendria com es venia fent des del 1936, però no hi hauria relleus en territori grec. El foc es portaria en helicòpter d’Olimpia a Atenes i d’Atenes a Nova York en avió. Allà van començar els relleus patrocinats. El 1988, el foc va anar amb avió d’Atenes a Corea del Sud. L’any 1992, el foc va arribar a Catalunya per mar a  Empúries, establint un lligam amb l’entrada de la civilització grega a la nostra terra. Del pas de la torxa per Catalunya es recorden els cartells amb el lema “Catalonia is not Spain” que es van exhibir i la gran mobilització popular que va seguir el pas de la torxa per les nostres ciutats. El trajecte total del foc de Barcelona va ser de 6.307 quilòmetres. 4.450 es van fer per terra, amb 1.490 en bicicleta, amb un total de 10.448 rellevistes (9.849 corredors i 599 ciclistes). A Atlanta, el foc va visitar les ciutats del país que havien estat olímpiques (Los Angeles i Saint Louis). L’any 2000, el foc va fer una volta per Guam, Palau, Micronèsia, les Illes Salomon, Samoa, les Illes Coook, Fidji i Nova Zelanda, abans d’arribar a Austràlia. El retorn dels Jocs a Grècia l’any 2004 es va voler celebrar amb les exageracions que ara el COI ha decidit eliminar.

Els cros català pot lluir de tenir tres campions del món individuals i un més per equips en el seu historial, tot i que per anar a cercar el darrer gran èxit hem de retrocedir fins el 1984. Carme Valero, campiona els anys 1976 i 1977 en la cursa absoluta femenina, Jordi Garcia, campió en la cursa júnior el 1980 i Pere Casacuberta, vencedor de la cursa júnior el 1984, són els tres campions del món catalans, als quals cal afegir Jordi Castelló, membre de l’equip júnior -en el qual també estava Jordi Garcia- campió per equips el 1979. De fet, sense la presència dels atletes catalans, el palmarès del cros espanyol no seria el que és, ja que els atletes catalans han participat en cinc dels sis títols mundials de cros que l’atletisme espanyol té al seu palmarès: Carme Valero (dos), Jordi Garcia, Pere Casacuberta i l’equip júnior del 1979. Només a l’equip júnior campió el 1973 no hi havia cap atleta català.

A més d’aquests campions, hi ha cinc atletes catalans més que han format part d’equips espanyols que han pujat en un podi en un mundial de cros. Cronològicament parlant, el primer va ser el lleidatà Josep Maria Calderó, bronze per equips júnior el 1976. El 1980, Jordi Garcia, a més de ser campió júnior individual, va conduir l’equip espanyol al bronze per equips. Quatre anys més tard, el 1984, el títol de Pere Casacuberta va portar l’equip espanyol júnior fins a la plata per equips. El 1985, Marc Pujol va formar part de l’equip júnior que va guanyar el bronze, igual que faria David Pujolar en el mundial del 1988. El 1995, Bartolomé Serrano va formar part de l’equip que va guanyar el bronze en la cursa absoluta i el 2002, Josep Lluís Blanco estava en l’equip que va set bronze en el cros curt. A més cal comptar el bronze de Carme Valero en el mundial del 1975. En total, de les 28 medalles que el cros espanyol ha guanyat en els mundials, en 13 hi ha hagut presència catalana.

En el mundial que es correrà diumenge a Amman (Jordània) hi ha cinc atletes de la federació catalans que formen part de la selecció espanyola: Carles Castillejo, Josep Lluís Blanco i el marroquí nacionalitzat Ayad Lamdassen en la cursa sènior masculina i Judit Pla i Jacqueline Martin en la femenina. Podien haver estat sis, però la campiona estatal Rosa Morató va renunciar al que hauria estat el seu vuitè mundial per motius personals. Aquesta serà la 37a edició del mundial de cros, que es va començar a disputar el 1973 i la 36a en què hi haurà algun català competint. Des que Carme Valero va ser 25a en la edició inaugural del campionat, només en l’edició del 1986 no hi ha hagut cap català. Amb el d’enguany, per tant, fa 23 anys seguits que els catalans no falten a la gran cita del cros mundial. El rècord de presència de catalans en el mundial la comparteixen les edicions del 2005, a Saint Galmer (França) i la de l’any passat, a Edimburg, amb set atletes en cada edició. L’any 2005 encara es corria el cros curt i, per tant, es disputaven sis curses. El 2006 es va tornar a les quatre curses.

Els cinc catalans que correran a Jordània ja han estat abans en un mundial, amb la qual cosa no s’incrementarà la llista de 51 catalans, 31 nois i 20 noies, que han participat algun cop en aquest campionat. Quan diem catalans ens referim a atletes nascuts o que han desenvolupat la seva carrera atlètica a Catalunya. S’inclou, per tant, des de Carme Valero, que va néixer en un poble fe Terol, fins a Lamdassem, que va participar amb el Marroc en el mundial del 2000, quan era júnior, però que des que va arribar a l’Estat espanyol s’ha establert a Catalunya. A més d’aquests 51 atletes, n’hi ha quatre més que han participat en el mundial quan tenien llicència per la federació catalana, però la seva estada en la federació va ser curta i circumstancial. Jacqueline Martin, que a Amman participarà en el seu onzè mundial, és la que té més participacions, seguida de Judit Pla, que arribarà als 10 i Josep Lluís Blanco, que en farà nou. Segueixen la llista Rosa Morató amb set mundials i Pere Arco, Encarna Escudero, Jordi Garcia, José Ríos, Carme Valero i Carles Castillejo, amb sis. Castillejo arribarà al sisè mundial a Amman. Respecte a la descompensació entre nois i noies participants (31 a 20), cal tenir present que la cursa júnior per a noies no es va incorporar al mundial fins al 1989.

Quinze corredors catalans han participat en la cursa absoluta masculina, quatre en la curta masculina, 21 en la júnior masculina, 11 en la absoluta femenina, cinc en la curta femenina i dotze en la júnior femenina. Si sumem surten més dels 51 catalans que esmentava abans, però és que n’hi ha uns quants que han repetit. En la categoria masculina, Josep Lluís Blanco i Reyes Estévez han corregut tant en el cros llarg com en el curt i set nois han competit en la cursa júnior i després han repetir en la sènior. Pel que fa a les dones, Jacqueline Martin, Rosa Morató, Judit Pla i Sílvia Montané han estat capaces de ser seleccionades en les tres categories que s’han disputat en aquests anys: júnior, cros curt i cros llarg. Elles quatre són les úniques que han repetit en categories diferents.

Qualsevol bon aficionat recorda els títols de Carme Valero (1976 i 1977), Jordi Garcia (1980) i Pere Casacuberta (1984). Carme Valero, a més, va ser 25a el 1973, novena el 1974, tercera el 1975 i desena el 1978 en el seu darrer mundial. Jordi Garcia va ser el 8è júnior el 1979, però en les seves quatre participacions com a sènior no va poder fer millor que el lloc 27 del 1984. Per a Pere Casacuberta, el del 1984 va ser el seu primer i únic mundial a causa de la greu lesió en un accident laboral que va truncar la seva prometedora carrera. En el cros llarg sènior, el millor català de sempre ha estat Pere Arco amb el 16è lloc del 1992. El selvatà va ser 19è el 1994. Javier Cortés Huete (19è el 2000i 23è el 1999), José Ríos (21è el 2003) i Carles Castillejo (26è el 2005 i 29è el 2006) també han acabat algun cop entre els 30 primers. En el cros curt, el millor català de sempre és Yusef El Nasri, 11è el 2003. Josep Lluís Blanco, que va competir sis cops en aquesta categoria, va ser 27è el 2002. En la cursa júnior, a més del que ja hem parlat de Jordi Garcia i Casacuberta, destaca el 8è lloc de Reyes Estévez el 1994. Pere Arco (18è el 1982), David Pujolar (18è el 1989) i Francisco Javier Munuera (18è el 1990) també van acabar entre els 20 primers. En la categoria femenina, a més de Carme Valero, només una altra catalana ha estat entre les 30 primeres en el cros llarg (Rosa Morató, 20a el 2007). En el cros curt, el millor lloc és la 36a posició de Jacqueline Martin el 2002 i en júnior, Judit Pla va acabar dos cops entre les 30 millors (15a el 1997 i 29a el 1996).

En la història recent de la presència catalans en el mundial de cros destaca el fet que aquest serà el cinquè any seguit en què cap júnior català no va al mundial. La darrera que ho va aconseguir va ser Núria Puig el 2004. Un any abans n’hi havien competit tres, dos en nois (Joaquim Carlus i Marc Roig) i una noia (Míriam Ortiz). També és preocupant que Rosa Morató el 1998 i Reyes Estévez el 1995 són els últims atletes júniors catalans que han estat capaços de repetir presència en el mundial en la categoria sènior.