Papers d'esports

Els atletes catalans han guanyat catorze medalles en les 29 edicions dels campionats d’Europa d’atletisme en pista coberta que s’han disputat des del 1970 i fin ara. Aquests campionats arriben aquest cap de setmana a Torí a la seva 30a edició. Des que Antonio Corgos va guanyar la medalla de plata en el salt de llargada en el campionat que es va fer l’any 1981 a Grenoble, set atletes catalans més, cinc nois i dues noies, han acumulat dues medalles d’or, sis de plata i sis més de bronze. A més de Corgos els catalans que han pujat al podi d’un europeu en pista coberta són Carles Sala, Maria Reyes Sobrino, Mari Cruz Díaz, Gaietà Cornet, David Canal, Reyes Estévez i Miquel Quesada. Canal és el que ha pujat més cops al podi, amb tres plates, mentre que Sobrino acumula un or i una plata i Cornet un or i un bronze. També han repetit presència en el podi Corgos -dues plates- i Estévez -dos bronzes-.
La primera medalla catalana en un europeu indoor va arribar el 22 de febrer del 1981 a Grenoble. El barceloní Antonio Corgos va quedar segon en el salt de llargada gràcies a un salt de 7,97 m en el darrer intent que el va fer passar del quart al segon lloc. L’or va ser per al suís Rolf Bernhard amb 8,01 m. Corgos hauria d’esperar vuit anys per tornar a un podi europeu en pista coberta. L’atletisme català va tenir sequera de medalles europees indoor fins el 1988, però en aquell campionat que es va fer a Budapest es va recuperar part del temps perdut, ja que els atletes catalans van guanyar tres medalles. El 6 de març, en la jornada de cloenda del campionat, Carles Sala va ser tercer en els 60 m tanques (7.67) i les marxadores Maria Reyes Sobrino i Mari Cruz Díaz van ser primera i tercera en els 3 quilòmetres marxa. Només la txeca Dana Vavracova va impedir el doblet català. Un any després, en el campionat que va tenir lloc a La Haia, els catalans van tornar a guanyar tres medalles. Gaietà Cornet va imposar-se en els 400 m (46.21 per 46.49 el britànic Brian Whittle), Antonio Corgos va ser segon en el salt de llargada, a dos centímetres de l’or (8,12 m per 8,14 m de l’holandès Emiel Mellaard) i Maria Reyes Sobrino va ser tercera en els 3 quilòmetres marxa tot i millorar en nou segons la marca que li havia donat el títol un any abans. El 1990, a Glasgow, Gaietà Cornet es va haver de conformar amb el bronze en els 400 m.
El campionat del 1990 va tancar la periodicitat anual que el torneig havia tingut des de la seva creació, el 1970, i va passar a disputar-se cada dos anys. Ni el 1992, ni el 1994, ni el 1996, ni el 1998 no hi va haver catalans al podi. L’any 2000, a Gand (Bèlgica), es va inaugurar el que podríem anomenar era de David Canal en la pista coberta. El barceloní va ser segon en els 400 m el 2000, tercer en els relleus de 4×400 el 2002 i segon en els 400 m el 2005. L’any 2005, en un campionat que es va fer a Madrid va veure l’aparició de Reyes Estévez, que per una vegada va deixar el cros com a única preparació hivernal i es va dedicar a la pista coberta. L’atleta de Cornellà de Llobregat va ser tercer en els 1.500 i els 3.000 m, convertint-se en el primer atleta que pujava al podi de les dues proves en aquest tipus de campionat. El fet que l’europeu es fes a Madrid va fer polèmica la decisió de Reyes de fer les dues proves, ja que hi havia qui volia que apostés per una prova amb opcions de guanyar l’or i, per tant, fer sonar l’himne i fer pujar la bandera espanyola en el pavelló madrileny. En aquell campionat, la selecció espanyola va guanyar 12 medalles, però només una d’or. Estévez va córrer quatre curses en tres dies i va guanyar dos bronzes agònics, especialment el dels 1.500 m, en que va batre el madrileny Arturo Casado sobre la línia d’arribada per només quatre centèsimes (3.38.90 per 3:38.94). El dia abans, Estévez havia perdut la plata en els 3.000 m per 19 centèsimes (7:51.65 per 7:51.46). Fa dos anys, a Birmingham, va ser l’hora de l’estrena de Miquel Quesada en un podi europeu. El sabadellenc va perdre l’or dels 800 m per quatre centèsimes (1.47.92 per 1:47.96) davant l’holandès Arnoud Okken.
També cal esmentar les medalles conquerides per atletes amb diferents graus de relació amb Catalunya. Com el bronze (1985) i la plata (1986) en els 400 m de José Alonso Valero, atleta nascut a El Vendrell per la feina del seu pare (funcionari de Renfe) on hi ha viure poc més d’un any. La major part de la vida atlètica d’Alonso Valero va transcórrer fora de Catalunya, tot i que en els dos campionats esmentats tenia llicència pel CN Barcelona en el primer cas i pel FC Barcelona en el segon. L’aragonès Javier Moracho, que va desenvolupar la seva carrera atlètica a Barcelona, va ser campió en els 60 m tanques el 1986 defensant els colors del FC Barcelona. El 1980 va ser tercer i el 1981, segon, en la mateixa prova. El càntabre José Manuel Abascal, també amb una llarga trajectòria a Catalunya, va ser subcampió en els 1.500 m el 1982 i el 1983 quan estava al FC Barcelona. Benjamín González i José Luis Carreira també van guanyar medalles quan vestien la samarreta del Barça. González el bronze en els 400 m el 1982 i Carreira la plata en els 1.500 m el 1986. Juan Carlos Higuero va ser subcampió en els 1.500 m l’any 2002 quan estava al Barça, igual que Alberto Martínez, bronze en els 4×400 m el mateix any. Finalment, l’equatorià nacionalitzat i lleidatà d’adopció Jackson Quiñónez (FC Barcelona), va ser bronze en els 60 m tanques del campionat del 2007.
En les quatre edicions dels Jocs Europeus que es van disputar del 1966 al 1969 i que van ser el preludi als campionats d’Europa, també hi va haver presència catalana en el podi. Va ser el 1968, a Madrid, quan Enric Bondia va guanyar la plata en la cursa de relleus de 3×1000 metres fent equip amb Alberto Esteban i Virgilio González. L’asturià amb llicència per la federació catalana Alfonso Gabernet va ser bronze en els relleus suecs en el mateix campionat.

Des de divendres i fins diumenge es disputarà a Torí la 30a edició del campionat d’Europa d’atletisme en pista coberta. A l’hivern, alguns atletes desafien el fred i el fang fent cros. Altres es dediquen a les proves sobre asfalt. Un tercer grup s’entrena i prou, i els que no poden passar sense competir es dediquen a la pista coberta. És l’anomenat atletisme de butxaca, amb menys proves i que es disputa en petites pistes, algunes de posar i treure, instal·lades en pavellons. Tot i que la primera competició atlètica a cobert es va fer el 1863 a Anglaterra i que els campionats dels Estats Units daten del 1906, l’atletisme indoor és una modalitat que es pot considerar moderna. No va arribar al que en podríem anomenar majoria d’edat universal fins a la dècada dels vuitanta del segle passat, a rebuf de l’impuls que l’atletisme, en general, va assolir des que l’italià Primo Nebiolo va arribar a la presidència de la federació internacional el 1981 i va començar a crear tots els campionats haguts i per haver. De competicions en pista coberta se n’han fet sempre perquè els atletes no poden estar sense competir tot l’hivern, especialment en els països on fa més fred, però les diferents federacions van trigar a organitzar-se i a disposar d’instal·lacions adients per poder fer aquestes competicions.
Els campionats d’Europa en pista coberta es van començar a disputar el 1970 a Viena -encara que del 1966 al 1969 es van fer uns Jocs Europeus-; els campionats d’Espanya, el 1965, i els de Catalunya, el 1968. El 1985 es van fer a París uns jocs mundials, que van ser una mena de prova abans d’instaurar els campionats del món, el 1987, a Indianàpolis. El cercle de les grans competicions del món atlètic a cobert estava tancat. L’atletisme hivernal indoor no és universal com ho és l’atletisme a l’estiu. Els campionats d’Àsia van començar el 2005 a Pattaya (Tailàndia) després d’una edició de prova el 2004 a Teherán (Irán). Ni Àfrica,ni Oceania, ni Centreamèrica, ni Sud-amèrica no tenen campionats continentals en pista coberta. En alguns llocs, per manca de recursos. A d’altres no els fa cap falta fer atletisme a cobert. Per exemple, l’any 2008, 185 països tenien un rècord estatal en els 60 m llisos masculins, per només 101 en els 1.500 m masculins o 72 en el salt de perxa femení. O sigui, que hi ha 84 països on algun atleta ha fet els 60 m en una pista coberta i en canvi mai cap atleta d’aquell país no ha fet els 1.500 m en una competició indoor.
A Catalunya, el primer campionat oficial en pista coberta es va fer entre els dies 27 i 28 de gener del 1968. Va ser al palau número 1 de la Fira de Mostres de Barcelona, on es va instal·lar una pista de ciment de 125 metres de corda. Un any després, la pista es va canviar per una fusta de pi del Brasil de 182 metres de corda que abans havia estat a Madrid. Allà s’hi van fer tres campionats de Catalunya, i el febrer del 1970, la pista es va traslladar al pavelló municipal de Sabadell, on només es van poder instal·lar 156 metres de pista perquè no n’hi cabien més. Aquesta pista va ser l’escenari de tots els campionats de Catalunya fins al 1980. A partit d’aquell any, la pista de Sabadell ja no es va utilitzar més i els campionats de Catalunya ja no van tornar a fer-se al Principat fins al 1995, quan es van disputar a la pista de 200 metres de material sintètic que es va instal·lar al Palau Sant Jordi de Barcelona per acollir el mundial d’aquell any. Els campionats catalans del 1984, 1985, 1992, 1993 i 1994 es van disputar a l’exili, a Saragossa. La resta d’anys entre 1980 i 1992, no hi va haver campionats catalans en pista coberta. La pista del Palau Sant Jordi es va traslladar a Vilafranca del Penedès, al Pavelló Firal del Vi on des del 1996 s’han disputat tots els campionats de Catalunya, mentre s’espera que s’acabi de construir la nova instal·lació de Sabadell. Cal remarcar que a Catalunya s’hi han disputat la mateixa quantitat de campionats del món que de campionats d’Espanya absolts: un. La primera i última vegada que es va disputar un estatal absolut en pista coberta en terres catalanes va ser el 1969, en la pista de fusta de la Fira de Mostres de Barcelona.
A l’Estat espanyol, la primera competició en pista coberta es va fer el gener del 1960, en una pista de 200 metres de corda instal·lada al Palau d’Esports de Madrid. El 27 de febrer del 1965, a Madrid, es va disputar el primer campionat estatal i des de llavors s’ha disputat de forma ininterrompuda. Des del 1965 al 1976, tots els campionats estatals es van fer a Madrid -amb l’excepció ja esmentada de Barcelona el 1969-. El 1977 es van fer al pavelló d’Anoeta, a Sant Sebastià i posteriorment es van anar disputant a altres indrets de l’Estat -Saragossa, Oviedo, València i Sevilla- a mesura que va anar disposant d’instal·lacions adients. Sevilla va ser la seu del mundial del 1991 i València la del 2008, l’últim que s’ha fet fins ara. Pel que fa als europeus, Sant Sebastià va ser la seu del campionat del 1977, Madrid de les edicions del 1986 i del 2005 i València de la del 1998. Madrid també va ser l’escenari dels Jocs Europeus del 1968.

Una de les moltes coses que em van quedar per fer  durant la meva vida d’atleta en l’adolescència va ser córrer una marató. Diumenge torna la marató de Barcelona, on quasi 10.000 atletes, la immensa majoria populars s’enfrontaran al repte. La marató que no havia arribat a córrer mai quan vaig deixar de fer atletisme amb poc més de 20 anys no la correré pas ara. Els mes genolls no m’ho permeten. Quan era atleta, la marató era una llegenda, una prova que només afrontaven els més grans. Vaig fer atletisme, si fa no fa, del 1973 al 1980. No eren temps de maratons ni de grups de fons. Tot just  començaven les marxes populars. La marató que podríem considerar antecessora de la que es correrà diumenge es va disputar a Palafugell  el 12 de març del 1978. Ramon Oliu, l’ànima de la Comissió Marathon Catalunya va editar el seu llibre “L’essència del córrer” -llibre de capçalera dels primers maratonians catalans- el 1979. Eren altres temps. Segurament si hagués fet atletisme més tard, o el meu cos m’hagués permès tornar-hi, hauria corregut alguna marató. Em vaig dedicar als 3.000 m obstacles i els 5.000 metres, vaig fer una única cursa de 10.000 metres en pista -de fet van ser 9.600 metres, perquè els jutges em van fer córrer una volta de menys- i una en ruta de 20 quilòmetres. En aquells anys la marató volia dir la llegenda d’Abebe Bikila, d’Emil Zatopek o el drama de Dorando Pietri. Fins i tot quan amb els meus germans vam fer una revista d’atletisme casolana -a base de fotocòpies- entre el 1981 i el 1983, el logotip que vam triar com a identificació va ser la silueta de l’alemany Waldemar Cierpinski guanyant la marató de Moscou el 1980, quan es va convertir en el segon home, rere Bikila, en guanyar dos cops la marató olímpica. Tothom que ha disputat una marató diu que no és córrer i prou. Com que no l’he corregut mai, no puc refermar la opinió des d’aquest punt de vista, encara que em sembla, pel que he explicat, que la marató, tot i que no l’he corregut ni la correré mai, també ha estat i és quelcom especial per a mi.

Els dies que el Barça juga en horari normal, com el d’ahir a la Lliga de Campions, sovintegen les anades i vingudes dintre de la redacció cap als indrets on hi ha alguna televisió amb el partit posat. Quan algú arriba a veure que passa, és interessant observar quina expressió utilitza per preguntar com van les coses: Què fan, o què fem? O sigui, en tercera o primera persona. Si la visita es repeteix i en la primera el Barça anava perdent -com ahir a Lió, on va rebre un gol molt aviat-, llavors la pregunta és: Perden, o perdem? Aquesta temporada, la majoria de les preguntes s’han estat fent en primera persona. Tothom ha tornat a ser del Barça. Els darrers partits però, sembla que han generat dubtes i amb les dubtes han tornat les interpel·lacions en tercera persona. És clar que tot pot canviar durant el partit en funció del resultat. Dimarts la cosa va començar en tercera persona i va acabar en primera. També és interessant constatar com el Barça ens va conduint cap a la independència nacional gràcies als seus resultats si fem cas a les portades dels diaris esportius que s’editen a Madrid. Fa molt i molt de temps, quan els equips “espanyols” jugaven a Europa, en els mitjans espanyols hi havia la unitat patriòtica que tant enyoren d’altres temps. Ara no. Tampoc existia quan el Barça de Ronaldinho va guanyar la Lliga de Campions a París. Només cal mirar, escoltar i llegir el que diuen els nostres “col·legues” de més enllà de l’Ebre. L’Olympique de Lió és francès, però no acaba de quedar clar d’on són aquests del Barça. La pressió mediàtica del “Juntos podemos” arriba fins i tot a la Champions. Ja em va bé si no ens volem. Jo tampoc els vull a ells. I així, si per desgràcia algun equip de la lliga espanyola -i no vull dir cap nom- que no sigui el Barça arriba a la final de Roma, podré no anar amb ell sense cap mena de problema. Cosa que, d’altra banda, he fet i seguiré fent sempre.

Anava a parlar del partit entre el Barça i l’Espanyol de dissabte quan he recordat que als de l’Espanyol no els agrada que es parli d’ells sinó ets un d’ells i, com que no ho soc, doncs no en parlaré. Podria parlar de la part del Barça, però com que seria impossible fer-ho sense fer cap referència a l’Espanyol, doncs parlaré d’un altre tema. Per exemple, de biatló. De biatló? Sí senyors, un tema tant d’actualitat com la lliga de futbol o la copa de bàsquet, perquè diumenge va acabar el campionat del món d’aquest esport que s’ha disputat a Corea. El biatló, pels que no ho sàpiguen, és un esport d’hivern on es combina l’esquí de fons i el tir. La cadena Eurosport, que fa un exhaustiu i esplèndid seguiment dels esports d’hivern, m’hi ha fet aficionar. Que el comentarista sigui el “rei” del ciclisme i de l’atletisme de la cadena, Antonio Alix, també hi ha ajudat. I a més és un esport on no hi ha perill que cap esportista espanyol distorsioni el desenvolupament de la competició perquè, tot i que n’hi participa algun, no hi pinten res.
Anem al biatló. L’esquí de fons en si mateix no és que sigui gaire atractiu, però la combinació de l’esquí amb les aturades per a disparar a unes dianes, ara dret, ara ajagut, li donen un gran interès i emoció. Segons la prova -hi ha diverses modalitats i distàncies- la sanció per un tir errat és un minut de penalització -que se suma en el temps de forma automàtica-, haver de recarregar l’arma o haver de fer tantes voltes en un circuit de càstig per cada bala errada. Es pot comprendre doncs, que sigui un esport on hi poden haver grans sorpreses i que pot arribar a enganxar. I a mi m’ha enganxat. Hi ha proves curtes, llargues, contra el rellotge, amb sortida tots plegats, amb sortida d’un amb un amb la diferència perduda en la prova d’esprint. Moltes combinacions per a tots els gustos. I moltes estrelles. Per damunt de tot el noruec Ole-Einar Bjorndalen, de 35 anys, que en aquest mundial ha guanyat quatre ors -tres individuals i un de relleus- i que acumula cinc títols olímpics, tretze títols mundials, 88 victòries individuals i cinc en la general de la copa del món. Un dels títols en aquest mundial el va guanyar després de ser desqualificat i requalificat després d’una agre polèmica amb els jutges. Vés per on, al final hem trobat semblances entre el futbol i el biatló.

Després de més de dos anys d’estira-i-arronses entre jutges, Guàrdia Civil, polítics, ciclistes, metges, directors i periodistes al voltant de l’operació Puerto sobre el dopatge en el ciclisme, ja seria hora que tots plegats ens poséssim d’acord en què, per damunt de totes les coses, el que cal és saber la veritat de tot plegat. Arribats a aquest punt, amb tants corredors amb la carrera estroncada, amb altres amb l’ombra permanent de la sospita a sobre, tant se val si s’ha de sancionar o no Alejandro Valverde o qualsevol altre ciclista ja sigui per la via penal o per la via esportiva. El que importa més és saber què feia Eufemiano Fuentes amb les bosses de sang que es van trobar i poder destriar el gra de la palla d’una vegada. Vist des de fora, tot plegat sembla molt fàcil. Tenim un munt de bosses de sang i un munt de ciclistes sota sospita. A la sang hi ha ADN i en els ciclistes, òbviament, també. Doncs que deixin que els científics facin la seva feina i ens diguin de qui és cada bossa de sang i si aquesta sang és sang i prou o té alguna mena de complement. I acabem d’una vegada.
Doncs no. El jutge que porta el cas diu que no. Tanca el cas, li reobren, el torna a tancar i li tornen a reobrir. No tinc cap motiu per dubtar que el jutge actua d’acord amb les lleis i que la base del bon funcionament de la justícia és el respecte als procediments processals. Em sembla, però, que a més de fer respectar les lleis i els procediments, la justícia hauria de vetllar perquè se sabés la veritat dels fets. I, en aquest cas, és evident que de la manera que actua la justícia espanyola no s’aclarirà res del que feia o deixava de fer Eufemiano Fuentes amb els seus clients. Ja sé que el dopatge en general i l’operació Puerto en particular és una tema molt i molt delicat, que per ara només ha afectat ciclistes, però molta gent pensa que hi ha esportistes d’altres disciplines implicats. Com que a l’Estat espanyol es barregen impúdicament els èxits esportius amb l’honor del país, hi ha molta gent que tremola només de pensar que Alejandro Valverde –i altres noms que es mantenen ocults– poguessin haver aconseguit les gestes que han fet gran Espanya gràcies a mètodes fraudulents. Quina diferència hi ha entre les investigacions del Comitè Olímpic Italià (CONI) sobre Valverde i les que van acabar amb sancions a Ivan Basso o Jan Ullrich? Cap, des del meu punt de vista, però una de molt gran per als que tenen por de la veritat: Basso és italià, Ullrich és alemany i Valverde, espanyol. La veritat, segons ells, no és única i absoluta, sinó que també té passaport.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 20 de febrer del 2009)

Deu és més o menys que dotze? I més o menys que nou? Jo tinc clara la resposta a les dues preguntes, però es veu que a Madrid, a la zona del Santiago Bernabeu i el seu entorn no ho tenen tant clar. El Barça té 60 punts a la classificació de la lliga de futbol i el Real Madrid, 50. O sigui, 10 de diferència quan s’han disputat 23 jornades del campionat. El 8 de desembre del 2008, després de la 14a jornada i de la victòria del Barça sobre el València (4-0) i de la derrota del Madrid contra el Sevilla (3-4), el Barça acumulava 35 punts i el Madrid, 26. O sigui, nou de diferència. Va ser llavors quan Bernd Schuster va dir alló de que era impossible que el Madrid guanyés al Camp Nou i Ramón Calderón i Pedja Mijatovic el van fer fora i van posar Juande Ramos a la banqueta. Ramos es va estrenar el 14 de desembre al Camp Nou amb una derrota. Al final de la jornada 15, el Barça tenia 38 punts i el Madrid, 26. O sigui, dotze de diferència. Si ara, després de la jornada 23, el Barça té 10 punts més que el Madrid, Juande Ramos ha perdut o ha guanyat punts respecte el Barça des que és a la banqueta del Bernabeu? N’ha perdut. Schuster va deixar el Madrid ha 9 punts del Barça i ara està a 10. Que ha arribat a estar a 12? És clar, però des que Juande és a la banqueta del Madrid, el Real ha sumat un punt menys que el Barça. Les dades no menteixen.

La saltadora de perxa russa Ielena Isinbaieva no perd els bons costums i diumenge va batre a Donetz (Ucraïna) els rècords número 25 i 26 de la seva carrera. Ja li falta menys per arribar als 25 rècords mundials que va batre Sergei Bubka en el seu moment. Ara Isinbaieva té el rècord mundial en pista coberta amb 5,00, el de l’aire lliure amb 5,05 i és campiona olímpica i del món i d’europa a l’aire lliure i en pista coberta. Ja ha guanyat tot el que un atleta pot guanyar. Cada vegada que Isinbaieva guanya algun títol o fa algun rècord em ve a la memòria la final del campionat del món que es va fer a París l’estiu del 2003. Isinbaieva era allà. Tenia 21 anys i feia poques setmanes que havia batut el primer rècord del món de la seva carrera amb 4,82. Isinbaieva no va guanyar el títol mundial. Va ser tercera amb 4,65 rere l’alemanya Annika Becker (4,70) i la russa Svetlana Feofanova (4,75). Feofanova, dos anys més gran que Isinbaieva, era la campiona d’europa a l’aire lliure i en pista coberta i aquell mateix any havia estat la campiona del món en pista coberta. Deu centímetres més petita i 13 quilos més lleugera que Isinbaieva, Feofanova era un prodigi de tècnica, mentre que Isinbaieva era, en aquell moment, tot potència i tenia forces llacunes tècniques. Potser va ser per això que, un dels comentaristes de TVE en aquell mundial -tant se val el nom-, va deixar anar que Isinbaieva no tenia futur en això de saltar amb perxa perquè el que feia ho feia per la seva força física, però que així no arribaria molt més amunt del que feia en aquell moment. El món està ple de profetes.

Joan Antoni Samaranch ha estat investit doctor Honoris Causa per la Universitat Europea de Madrid. En el discurs d’acceptació, el president d’honor del Comitè Olímpic Internacional (COI), ha qualificat el 2008 com “any de glòria per a l’esport espanyol” i també ha reivindicat la necessitat de que Espanya tingui, per primer cop, un ministeri d’esports. Samaranch ha proposat per al càrrec l’actual secretari d’Estat per a l’Esport Jaime Lissavetzky. Samaranch, portat per la eufòria del moment, s’ha passat de frenada i ha dit que un ministeri d’esports no només seria un pas endavant, sinó també “el premi que es mereix Jaime Lissavetzky”. De les paraules de Samaranch es pot deduir que, si l’esport espanyol no hagués tingut els èxits d’aquests darrers anys, el secretari d’Estat no mereixeria ser ministre -perquè no mereixeria un premi- i, per tant, el ministeri d’esports no tindria sentit. No crec que sigui això el que realment pensa Samaranch -ja volia el ministeri d’esports en temps de Franco-, però la seva exagerada tendència a fer el pilota li ha jugat una mala passada. Com que Samaranch, per motius de salut, no pot fer llargs parlaments en públic, ha estat la seva filla Maria Teresa Samaranch la que ha llegit el discurs d’acceptació. Maria Teresa Samaranch és la presidenta de la federació espanyola d’esports de gel, una de les comptades federacions esportives espanyoles que no tenen cap esportista de nivell mundial. No em negaran que té la seva gràcia que hagi estat ella precisament qui hagi llegit un discurs en el qual es glosaven les glòries de l’esport espanyol actual.

La victòria de Rafa Nadal en l’obert d’Austràlia ha tornat a desfermar, si és que en algun moment s’havia aturat, l’eufòria nacional i esportiva dels nostres veïns. El diari Marca ha recuperat la franja amb els colors de la bandera espanyola i el lema «La edad de oro del deporte español» i el secretari d’Estat per a l’Esport, Jaime Lissavetzky, va afirmar, en un esmorzar amb la premsa, que «el 2009 està prolongant la màgia del 2008» i no va descartar que en l’any 2009 se superin els èxits del 2008. Em sembla perfecte que gaudeixin de l’èxit de Nadal, però també m’agradaria que tinguessin una visió menys fanàtica de la realitat global de l’esport espanyol.

No seré pas jo qui negarà que durant el 2008 hi va haver molts equips i esportistes de l’Estat espanyol –molts de catalans–, que van triomfar. Però com que m’agrada molt posar aigua al vi –metafòricament parlant, és clar–, no m’he pogut estar de donar un cop d’ull al que ha passat durant aquest primer mes del 2009 en els campionats del món i d’Europa que s’han disputat. Perquè a més del futbol, el bàsquet, el tennis i el ciclisme, hi ha altres esports. I durant el mes de gener del 2009 s’han disputat set campionats del món i tres d’Europa. Saben quin és el balanç de medalles de l’esport espanyol en aquests deu campionats? Cap. Ni una. «Zero patatero», que diria aquell. I en alguns campionats no han guanyat res perquè ni tan sols hi han participat. Parlem dels mundials d’handbol –de bronze olímpic a tretzè lloc mundial en cinc mesos–, de ciclocròs i de cinc disciplines de neu i gel (bob, tobogan, surf de neu, patinatge de velocitat i esquí de velocitat) i dels europeus de patinatge de velocitat, de patinatge artístic i de patinatge en pista curta. Tots, menys el ciclocròs i l’esquí de velocitat, són esports que es disputen en els Jocs Olímpics –ho aclareixo per si hi ha algú que, fruit de la seva ignorància, està menyspreant aquests esports mentre llegeix aquestes línies.

Durant aquest any quasi tots els esports olímpics disputaran el seu campionat del món i els que no, el seu campionat d’Europa. A més de Roland Garros, Tour i similars. Per tant, hi haurà moltes ocasions de guanyar medalles, fer sonar himnes i pujar banderes. Quan s’acabi el 2009, potser sí que Lissavetzky tindrà raó i l’any haurà estat millor per als espanyols que el 2008. Però encara que la tingui, com a màxim responsable polític de l’esport espanyol té la obligació de no deixar-se portar pels sentiments –fanatisme?– i conèixer la realitat del sector del qual aspira a ser ministre. I la realitat és que l’esport espanyol té primeres figures mundials, però també moltes llacunes, molts esports en els quals, purament, durament i simplement, l’esport espanyol –i el català– és tercermundista.

(Article publicat a El 9 Esportiu el 6 de febrer del 2009)