Papers d'esports

Exposar, mantenir i defensar certes afirmacions o principis quan no t’afecten directament és molt fàcil. Ho pots fer durant anys i panys. Pot passar, però, que arribi el dia en què, de cop, aquestes afirmacions o principis truquen a la teva porta i et diuen: ep noi, recordes el que deies fa uns anys? Doncs ara m’ha arribat aquest moment. Durant quasi 40 anys he viscut l’esport com a practicant, tècnic, aficionat o periodista. Ara em toca viure’l també com a pare i des del passat m’arriba una afirmació, em sembla que prou contundent, en què deia que «els esportistes haurien de ser orfes, esportivament parlant, des que comencen a fer esport fins que arriben a la majoria d’edat». La vaig fer quan intentava ajudar a fer atletes al Club d’Atletisme Calella i la he mantingut en l’exercici de la professió periodística, encara que em sembla que, fins avui, mai n’havia deixat constància escrita. Amb aquesta frase volia dir que els pares haurien de deixar fer la seva feina als entrenadors quan els seus fills comencen a fer esport. No interferir, no voler fer una cosa per a la qual no estan preparats.
Aquest hivern, la meva filla de cinc anys i mig ha disputat dues curses del circuit de cros escolar del Maresme. L’última, diumenge passat a Calella. Per tant, és l’hora de portar la teoria a la pràctica. La primera cursa, a Arenys de Munt, gairebé no compta, perquè va anar a acompanyar un amic i va acabar corrent ella. Diumenge va ser diferent. Feia dies que sabia que hi havia la cursa, però no hi va haver cap tipus de preparació. Ja no dic entrenament, dic preparació. Volia córrer i va córrer. Va fer l’escalfament amb una monitora del CA Calella que aplegava tots els nens dels més petits que hi anaven, fossin o no del club. Em vaig mantenir a prop, mirant i escoltant. Vaig sentir com la monitora cridava a la seva filla, que va córrer mentre s’escalfaven, que anés tranquil·la, que no corregués tant. I estava lluitant pel podi. Quan va portar els menuts a la línia de sortida els va dir: «No vull que comenceu la cursa molt ràpid, que després no podreu córrer i heu d’acabar-la.» La meva filla va quedar situada la primera de la fila per dins. El pitjor lloc de tots. Per un moment, vaig tenir la temptació d’acostar-me i dir-li que es posés en un altre lloc. No ho vaig fer. La meva frase del passat se’m va aparèixer. Tant se val. No havíem anat al cros a guanyar res. Va sortir l’última, com a Arenys de Munt, i va passar unes quantes companyes. Al final, tots contents. Ella s’ho havia passat bé i sabia que havia passat algunes nenes durant la cursa tot i ser de les petites. Jo havia estat conseqüent amb el que pensava quan mirava els braus des de l’altra banda de la barrera. Després vaig pensar que el carnet de monitor d’atletisme que tinc des del 1979 potser m’hagués dispensat, com si fos una butlla papal, si hagués trencat el meu principi.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 23 de gener del 2009)

La crisi econòmica mundial toca de ple en el món de l’esport i un dels seus principals emblemes, els Jocs Olímpics. El Comitè Olímpic Internacional (COI) està tenint molts problemes per atorgar els drets de retransmissió als Estats Units dels Jocs d’hivern del 2014 i els d’estiu del 2016 i s’ha vist obligat a ajornar la decisió fins després de la concessió de la seu dels Jocs del 2016, que es farà el 2 d’octubre. A Europa, el COI ha desestimat l’oferta que els va fer la Unió Europea de Radiodifusió (UER) –de la qual forma part RTVE–, que té els drets a Europa des del 1956. Les cadenes de televisió nord-americanes no estan disposades a arriscar els diners sense saber si podran recuperar la inversió i és clar que per a elles no és el mateix que els Jocs del 2016 es facin a Chicago que a Rio de Janeiro, Madrid o Tòquio. L’any 2003, l’NBC va pagar 2.200 milions de dòlars pels Jocs del 2010 i del 2012 sense saber on es disputarien. El joc al qual els feia jugar el COI des de feia anys s’ha acabat. En temps de crisi els Jocs Olímpics ja no són un valor segur per si mateixos. Només ho són associats a una ciutat. Els Jocs d’hivern del 2014, que es faran a Sotxi (Rússia) tenen molt poc valor per als Estats Units i si el paquet es completa amb Madrid o Tòquio, el seu valor no augmentarà precisament gaire. Chicago és la seva primera opció i Rio de Janeiro, el mal menor. Un altre element en què hauran de pensar els membres del COI quan sigui l’hora de triar la seu del 2016.
I encara bo que des del 1994 els Jocs d’estiu i d’hivern no es fan el mateix any. Ja que hi som, el responsable de màrqueting i drets audiovisuals del COI durant quasi tot el mandat de Joan Antoni Samaranch, Michael Payne, explica en el llibre Oro olímpico (Lid, 2007), que el fet de separar els Jocs d’estiu i d’hivern va sorgir en una reunió entre Samaranch i el president d’esports de la cadena ABC l’any 1987, quan Denis Swanson va preguntar a Samaranch si hi havia alguna raó per la qual els Jocs s’havien de fer el mateix any. Sobre l’origen de les ofertes en paquet per més d’uns Jocs, Payne explica que la idea va sortir d’una conversa que va tenir amb el cap d’esports de la cadena australiana Channel 7, Gary Fenton, quan aquest li va dir que no trobava la manera de fer una oferta per a Atlanta amb la qual li quadressin els números i que, al mateix temps, fos satisfactòria per al COI. Payne li va dir que per què no feia els números ampliant el període de publicitat. Els australians els van fer i la seva oferta per a Atlanta i Sydney va encetar l’era dels paquets de drets que ara la crisi fa trontollar. Les ofertes a cegues no van trigar gaire a arribar i el 1995, l’NBC va pagar 2.300 milions de dòlars pels Jocs del 2004, 2006 i 2008 sense conèixer cap de les tres seus. Per cert, tal com ho explica Payne, Samaranch no va tenir la idea inicial en cap dels dos casos.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 9 de gener del 2009)

El president de la Federació Espanyola d’Atletisme, José María Odriozola és un home que no té pèls a la llengua. Una entrevista amb ell, per molt negat que sigui l’entrevistador, no és mai sobrera. S’hi pot estar d’acord o en desacord, però el que no es pot negar és que és un home que viu amb passió els 365 dies de l’any, les 24 hores del dia, l’atletisme. Ara Odriozola serà escollit per un sisè mandat, als 69 anys, i dimecres l’agència EFE li va fer una entrevista.
Odriozola, com tanta gent, té el defecte de veure la palla en l’ull dels altres i no veure la biga en el seu. Ja fa temps que es queixa de les nacionalitzacions, amb el talonari a la mà, que fan alguns països, oblidant les que fa ell mateix. Ja fa temps, també, que es queixa de la massiva presència d’atletes africans nacionalitzats que impedeixen als seus atletes de mig fons i fons, guanyar medalles. Ara Odriozola ha anat més lluny i en la citada entrevista, deia que caldria «posar un límit d’atletes per països en les reunions internacionals» i que en les reunions de la Lliga d’Or «seria positiu posar proves només per als millors europeus, així tindria més interès i s’evitaria la habitual marea africana que fa desconnectar l’espectador pel seu domini total». Odriozola també vol que s’eliminin les llebres en les curses de mig fins i fons i que es faci alguna cosa per diferenciar els atletes, que en les reunions vesteixen quasi tots igual –paguen les marques.
Molt bé. Si Odriozola aconsegueix que li facin cas en l’atletisme, què tal si exportem la solució a altres esports. Perquè si del que es tracta és d’evitar que la massiva presència d’esportistes d’un mateix país faci baixar l’interès per un esport i, de retruc, la seva audiència, doncs apliquem-ho a altres disciplines. Per exemple, en el tennis. Qui mana en la terra batuda? Els espanyols. Doncs retallada. I en les grans voltes per etapes en el ciclisme? Els espanyols. I en les competicions europees de futbol, handbol, bàsquet o hoquei sobre patins? Doncs retallada. No cal anar a buscar més exemples. És clar que els presidents de les respectives federacions espanyoles no estarien d’acord amb la proposta del seu col·lega Odriozola. Segur que ni el mateix Odriozola hi estaria d’acord si la mesura afecta esportistes que llueixen la sacrosanta samarreta roja.
A mi també m’agrada la diversitat en les competicions esportives, però un dels principis de l’esport és la igualtat d’oportunitats. Odriozola parla de discriminació per motiu de raça? Prou limitat que està –dos o tres per prova– en els grans campionats, per fer-ho també en les reunions –en què, a sobre, hi ha molts diners en joc–. En la natació, ho podem veure aquest dies en l’europeu de piscina curta de Rijeka, només els dos millors de cada país poden superar les eliminatòries encara que facin millors temps que d’altres.
A més, em sembla que a Odriozola ja li aniria bé canviar el domini dels africans en les curses d’ara pel domini dels atletes vestits de vermell en les seves curses reservades per a europeus. Segur que llavors no es queixaria de res.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 12 de desembre del 2008)

José Luis Rodríguez Zapatero va prometre dimecres que hi haurà un ministeri d’esports en un futur govern espanyol. Ho va fer en la recepció a l’equip campió de la copa Davis tot responent a una petició del capità de l’equip, Emilio Sánchez Vicario. Els catalans coneixem de primera mà el valor de les promeses de ZP i, per tant, cal posar-ho tot en quarantena. Els catalans, també, sabem que les competències en matèria d’esports estan transferides a les comunitats autònomes i que l’Estat només té competències en l’esport d’alta competició. Així doncs, el nou ministeri, si és que s’arriba a crear algun dia, tindrà ben poques competències, gairebé tan poques com el de cultura. A no ser que la intenció de Zapatero i la seva mà dreta en temes esportius, i més que probable ministre d’esports, Jaime Lissavetzky, sigui fer una mena de Loapa esportiva i recuperar competències. ZP també va dir que modificaria la llei espanyola de l’esport. Unes hipotètiques intencions que toparien frontalment amb el govern català, que tot i que no té una conselleria específica d’esports, no hem d’oblidar que està donant suport a la lluita pel reconeixement internacional de l’esport català. A més, el president de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC), David Moner, s’ha posat entre cella i cella que al govern català hi hagi una conselleria d’esports. Conflicte d’interessos a la vista.
Ahir es destacava que, si al final hi ha ministeri, es compliria el somni de Joan Antoni Samaranch, que fa dècades –des que servia a Franco– que el reclamava. I és veritat, però no deixa de ser graciós que no hagi estat responent a una de les seves incomptables demandes, sinó a la d’un discret jugador de tennis convertit per les circumstàncies en un nou heroi de l’esport espanyol. Tot un lleig a Samaranch, que segur que sabrà perdonar si al final el seu somniat ministeri d’esports veu la llum.
Si Zapatero, per una vegada, compleix el que promet, ens esperen temps de diversió. El PP ja ha dit que és una promesa oportunista –ho comparteixo– i que no fa falta –si jo fos de Valladolid voldria el ministeri, essent català, em fa mala espina, si sense ser un ministeri el CSD ens ha fet la punyeta com ens ha fet… Després de l’Eurocopa, la Davis, Nadal, Contador, l’esport espanyol vol el mundial de bàsquet del 2014, els Jocs del 2016 i el mundial de futbol del 2018. Amb tanta feina que se’ls pot girar, potser sí que els cal un ministeri per poder anar pel món amb la cara encara més alta. I si les coses no surten bé, sempre es podrà donar la culpa a les comunitats autònomes –ja sabem amb quina al capdavant–, que no hauran fet la feina amb l’esport de base i les instal·lacions.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 28 de novembre del 2008)

El Consell Superior d’Esports (CSD) i el Comitè Olímpic Espanyol (COE), que formen el braç armat del govern espanyol per a temes esportius, s’han posat sempre a la boca el respecte a la legalitat per oposar-se totalment i de manera molt dura a les reivindicacions de l’esport català per assolir el seu reconeixement internacional. Els episodis de la recollida de signatures de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes i els conflictes amb les federacions de patinatge, futbol sala, rugbi, pitch-and-putt i bitlles i la demanda del COE contra el Comitè Olímpic de Catalunya (COC) per ús indegut de la paraula olímpic estan presents al nostre pensament. Tant se val que a Madrid hi hagi hagut governs del PSOE o del PP. Amb l’esport no s’hi juga, que és un dels grans valors del renaixement de l’Espanya immortal i imperial i un sector en el qual no cal anar a pidolar que els deixin un lloc entre els grans del món. Aquesta setmana hem sabut que la Federació Catalana de Bitlles i Bowling ha estat demandada per haver organitzat competicions internacionals sense el permís del gran germà de l’esport que es fa i desfà a la pell de brau: el CSD. La legalitat per damunt de tot. L’imperi de la llei caurà sobre els infractors.
Aquesta mateixa setmana, però, també hem sabut que el CSD i el COE s’han posat d’acord per considerar els regatistes Iker Martínez i Xabier Fernández dins de la categoria de campions olímpics quan sigui l’hora de repartir les beques ADO per al pròxim període olímpic.
I què té a veure una cosa amb l’altra? Doncs que Martínez i Fernández no són campions olímpics. Són subcampions. El COE i el CSD ja van recórrer a la Xina la decisió del jurat de regates primer i del Tribunal d’Arbitratge de l’Esport (TAS) després, però, no els van fer cas i els regatistes bascos es van haver de conformar amb la medalla de plata. En aquest cas, el CSD i el COE es passen la legalitat per allà on els sembla i dimarts el secretari d’estat per a l’Esport, Jaime Lissavetzky, va repetir: «No ens sembla justa la decisió i els considerem medallistes d’or.» Quan les lleis i/o les sentències no ens convenen, les obviem. Cabdills de l’esport espanyol per la gràcia de Déu. Només responen davant Déu i la història.
Ja ho sabeu, esportistes espanyols que us heu quedat a un pas de la beca ADO. Heu de protestar, al·legar que us han perjudicat vilment i que sou medalla de bronze o vuitens olímpics morals. Em sembla, però, que també serà moral la beca que us donaran. Com un or no hi ha res. I si s’afegeix l’honor espanyol, encara més. I en aquelles regates de Qingdao hi va haver més que un tros de metall en joc.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 14 de novembre del 2008)

El 30 minuts de TV3 és un dels programes de major prestigi i qualitat de la casa. Diumenge passat el 30 minuts es va endinsar en un món nou amb un reportatge produït totalment pel departament d’esports de TV3 i el resultat va ser excel·lent. NBA: darrere del somni ens va mostrar l’inici de l’aventura americana de Marc Gasol i Rudy Fernández, la consolidació de Pau Gasol, l’anada i tornada de Joan Carles Navarro, l’espera de Ricky Rubio i la soledat de Marta Fernández a Polònia en un viatge que ens va portar de Sant Feliu de Llobregat a Los Angeles passant pel Masnou, Tiana, Cracòvia, Memphis, Portland i Houston. Si aquest reportatge era una prova perquè el 30 minuts s’obri a noves produccions de la gent d’esports, la porta pot quedar oberta. Sempre que es faci amb la cura i la qualitat amb què es va fer aquest viatge a l’NBA, és clar, lluny de la broma fàcil i de la recerca de la imatge i la frase graciosa de què pequen moltes de les coses que es fan en esports a la Televisió de Catalunya. D’idees, ganes i qualitat, n’hi ha. Només fa falta utilitzar-les més sovint. El periodisme esportiu no és de segona categoria.
(Article publicat a El Punt el 13 de novembre del 2008)

El professionalisme i la globalització han convertit la immensa majoria dels clubs esportius professionals en un conglomerat de jugadors de les nacionalitats més diverses. Tampoc han canviat tant les coses. Abans es fitxaven jugadors de diferents zones del país i ara es fitxen de diferents països. Els clubs continuen representant el que representen i tots tan contents, sempre que es guanyin títols, és clar. A les seleccions nacionals es produeix un procés semblant, malgrat que, en teoria, les seleccions haurien de ser l’exponent de l’esport de cada país, amb la reunió dels seus millors esportistes i que se’ls dóna una simbologia que va més enllà de la raó. És clar que el problema és el que cadascú considera com a seus. I quan dic cadascú em refereixo tant als esports com als països.
Aquestes últimes setmanes hi ha hagut dos fets en el rugbi que il·lustren que, quan arribem a les seleccions, tot s’hi val per guanyar. D’una banda, la Federació Espanyola de Rugbi ha posat un anunci en el setmanari de rugbi francès Midi Olympique demanant que els jugadors de rugbi de França que siguin fills o néts d’espanyols s’hi posin en contacte per mirar si es poden incorporar a la selecció espanyola pensant en el mundial del 2011. De l’altra, el neozelandès Luke Stanley ha estat convocat per jugar els pròxims partits de la selecció espanyola. Donada la diferència de nivell entre el rugbi francès i l’espanyol, només que responguin a la crida uns quants jugadors de la segona divisió francesa, el nivell de la selecció espanyola pujarà. Pel que fa a Stanley, no és un cas de nacionalització exprés com en altres esports. Fa quatre anys que juga a El Salvador de Valladolid, però manté el passaport de Nova Zelanda.
I com és que pot jugar amb Espanya si no ha jurat la sacrosanta Constitució? Doncs perquè compleix les regles del rugbi. Un jugador és seleccionable si ell, els seus pares o els avis han nascut al país; si hi resideix durant 36 mesos de manera consecutiva i si no ha estat mai internacional A en un altre país. Stanley les compleix i pot jugar amb Espanya sense haver de fer la comèdia de jurar amor etern a un país que no és el seu. Una alternativa professional i que no obliga a forçar els sentiments. Vist que el rugbi espanyol s’està professionalitzant i cada dia hi ha més i millors estrangers, si es mantenen en la lliga espanyola, d’aquí a uns anys podran jugar amb la selecció espanyola juntament amb els francesos fills o néts d’espanyols. I vés a saber si podran aspirar a guanyar alguna cosa. Per cert, si la selecció francesa és el quinze del gall o l’anglesa, el quinze de la rosa, la selecció espanyola és el quinze del lleó. Ja té nom. No cal dir-li la roja.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 31 d’octubre del 2008)

Els esports han estat sempre una de les apostes de TV3. També ara en la nova etapa de Mònica Terribas i amb Josep Maria Farràs al capdavant dels esports. El que Farràs ha canviat i està canviant sembla que va pel bon camí, amb comptades excepcions. Una de les novetats i de les excepcions és l’Esports 33 de les tardes de dissabte i diumenge que abans presentava Marta Bosch –a la foto– i ara condueixen Pere Bosch i Francesc Sòria. Dissabte es van estrenar. Potser va ser cosa del primer dia, però el resultat va quedar molt lluny del que es pot esperar del programa marató esportiu de la cadena. Si han de donar informació que la donin i no s’estiguin tota l’estona fent gracietes, tallant-se l’un a l’altre i perdent el temps repetint les coses. Hi ha molta gent que considera la informació esportiva de segona classe, i programes com aquest, de la manera que el van fer, no el programa en si, no fan més que contribuir-hi. No demano «bustos parlantes», però sí respecte. Farien així un programa d’economia, política, llibres, successos o cinema? De la seva indubtable capacitat cal esperar reflexió i millores.
(Article publicat a El Punt el 22 d’octubre del 2008)

La crisi que ens sacseja pot acabar sent un element determinant per decidir on tindran lloc els Jocs Olímpics d’estiu del 2016? El 2 d’octubre del 2009, a Copenhaguen, els membres del Comitè Olímpic Internacional (COI) triaran la ciutat que haurà d’organitzar els Jocs del 2016 entre quatre candidates: Chicago, Madrid, Rio de Janeiro i Tòquio. Falta menys d’un any per a la tria i vés a saber com estarà el pati en aquell moment, però ara mateix les candidates estan inquietes per saber com els pot afectar la crisi. Perquè no hem d’oblidar que, encara que els Jocs es concedeixen a una ciutat i no a un país, la Carta Olímpica especifica que sense el suport del govern de l’Estat al qual pertany, una ciutat candidata no pot ser-ho. Si les quatre ciutats esmentades han superat el primer tall és que tenien el suport del govern del seu país. El continuaran tenint l’octubre del 2009?
Tot fa pensar que sí. Durant la guerra freda es deia que els Jocs Olímpics era el lloc on les dues grans superpotències podien enfrontar-se sense que hi haguessin víctimes. I ara els Jocs són un aparador únic per a les ciutats i països d’arreu del món. Tots els esforços paguen la pena per arribar a ser seu olímpica. També en temps de crisi. Què donarien la majoria dels governs del món perquè els Jocs de Pequín s’estiguessin fent ara mateix i les gestes de Michael Phelps, Usain Bolt i companyia tapessin les caigudes de la borsa i els rescats de les entitats financeres? La ciutat –i el país– que d’aquí un any rebi l’encàrrec d’organitzar els Jocs del 2016 tindrà una dura tasca per fer, però els Jocs seran un caramel molt gran per posar a la boca dels contribuents que, al capdavall, som els que ho acabem pagant tot.
Com que el govern espanyol diu que a Espanya tothom ho té tot segur, doncs endavant. Madrid es posiciona com la principal candidata perquè li toqui la rifa. Si Rodríguez Zapatero diu que el sistema financer espanyol és sòlid, doncs la candidatura madrilenya encara ho és més. L’alcalde de Madrid diu que ells surten amb avantatge perquè ho tenen gairebé tot fet. El president del COI afirma que no pateix perquè pensa que el finançament dels Jocs que estan atorgats (estiu 2012, hivern 2010 i 2014) està assegurat. Ningú pateix per res –a Madrid potser una mica per això del racisme–. Deu ser allò que no s’han de mostrar les debilitats. Que ens donin els Jocs i un cop els tinguem ja farem el que faci falta. I entre una ciutat dels Estats Units, una del Japó, una del Brasil i una d’Espanya, jo tinc molt i molt clar quins seran els que faran més del que faci falta i tot per quedar-se els Jocs Olímpics del 2016.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 17 d’octubre del 2008)

El jutge instructor de l’operació Puerto ha decidit per segona vegada arxivar el cas, perquè considera que no hi ha cap infracció criminal en l’actuació dels acusats –Eufemiano Fuentes, Manolo Sáiz, Vicente Belda i companyia–. Segons el jutge, l’EPO i les altres substàncies que va trobar la Guàrdia Civil en la seva investigació no posen en perill la salut pública. L’advocacia de l’Estat tornarà a recórrer contra el tancament del cas, però sembla bastant complicat que es torni a obrir. I ara què? Els acusats, ara no culpables, poden presentar demandes, reclamar danys i perjudicis. Al secretari d’Estat per a l’Esport, Jaime Lissavetzky, li demanaran comptes polítics… Ja veurem com acabarà tot això.
I tot plegat, perquè el jutge no ha trobat cap llei per aplicar –diguem-ho així– en el cas. Quan es va fer l’operació Puerto no s’havia aprovat la llei espanyola de lluita contra el dopatge que ara està vigent. Va ser cosa de mesos. I el jutge ha considerat que no vulnera la llei que ha mirat si podia aplicar: la de salut pública. Si el jutge diu que l’EPO i tot el que van trobar no pot danyar la salut pública ens ho creurem. Però una cosa és la salut pública i l’altra el dopatge. I el jutge no ha entrat en això perquè no hi podia entrar. Ara sí que podria, però no en el cas que ara ha tancat. Les lleis, sortosament, no tenen caràcter retroactiu. I prendre EPO és, esportivament parlant, dopar-se. I fer-se transfusions o autotransfusions després d’haver millorat la sang, també. I això és que, personalment, m’interessa. De l’operació Puerto no en sortiran sancions esportives –encara que Basso hagi estat sancionat per haver confessat que es dopava i Ullrich s’hagi retirat en veure l’evidència de les proves– i alguns ciclistes que hi han estat implicats encara haurien d’estar agraïts de com ha anat tot. Han seguit, més o menys, corrent en equips de menor nivell, guanyant menys diners, però podran explicar als seus néts que van ser castigats injustament sense proves. Sense l’operació Puerto, molts d’aquests ciclistes –segur que n’hi ha d’innocents– haurien seguit amb les seves pràctiques i els haurien caçat en els controls antidopatge, cada cop més sofisticats, que s’han estat fent en aquests 28 mesos. Alguns dels seus companys de generació, d’equip, de pràctiques fraudulentes no van aprendre la lliçó i han estat caçats durant aquests temps. En tot cas, només cal esperar que, tot i la resolució judicial, el món de l’esport en general i del ciclisme en particular tingui clar que hi ha personatges que, com més lluny estiguin, millor.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 3 d’octubre del 2008)