Papers d'esports

La polèmica sobre els Jocs Olímpics que s’han de fer aquest estiu a Pequín ens torna a demostrar que el món està ple, entre altres coses, d’hipocresia, ignorància i mala fe. Com que, de vegades, hi ha gent que llegeix el que vol i no el que realment escrivim, que quedi clar d’entrada el meu suport a totes les entitats que lluiten pel respecte als drets humans arreu del món i la meva condemna a la falta de llibertats que hi ha a la Xina.
Siguem clars. Si els Jocs no es fessin a la Xina, la darrera protesta al Tibet no hauria ocupat l’espai que està ocupant en els mitjans. És més, segurament sense els Jocs, la protesta, en aquest moment, ni tan sols s’hagués produït. I si s’hagués produït, podríem comptar amb els dit d’una mà els polítics que haguessin fet o dit el mateix que estan fent o dient ara. Per què? Els fets ho demostren.
El Comitè Olímpic Internacional (COI) va donar els Jocs a Pequín el juliol del 2001 –amb Joan Antoni Samaranch a la presidència del COI–. Va ser el final d’un procés que es va iniciar el 1998 i que era la continuació de l’intent fallit de Pequín d’aconseguir els Jocs del 2000 que es van atorgar el 1993 i per als quals va presentar la candidatura el 1991. Mirin si fa anys que es mou la cosa. Mirin si hi ha hagut temps perquè molts que ara parlen de boicots i coses similars haguessin fet alguna cosa. Parlo de polítics, no d’entitats com ara Amnistia Internacional, Humans Rights Watch, la Federació Internacional de Lligues de Drets Humans i altres que sempre s’han oposat al fet que els Jocs es fessin a Pequín. Parlo dels Sarkozy de torn. No de les entitats i els esportistes que manifesten públicament les seves opinions. L’esportista compromès, sigui en el sentit que sigui, és una espècie en perill d’extinció. Tots els governs que parlen de boicot, de no anar a la inauguració dels Jocs, també deixaran de fer negocis amb la Xina? No. La pela és la pela.
Per als innocents que encara apel·len a l’esperit olímpic i pensen que un país com la Xina no pot ser seu d’uns Jocs, que els Jocs Olímpics han d’estar plenament lligats amb el respecte als drets humans i les llibertats polítiques i socials –cosa amb la qual estic d’acord–, no serà sobrera una repassada a la història olímpica. El 1936, el COI va permetre que els Jocs es fessin a l’Alemanya de Hitler; el 1980 a la Unió Soviètica; el 1981 els va concedir a una Corea del Sud que era una dictadura militar. El 1912, el COI va atorgar els Jocs del 1916 –que no es van fer per la Primera Guerra Mundial– a l’agressiu imperi alemany i el 1936, va donar al no menys agressiu imperi japonès els del 1940 –que no es van fer per la Segona Guerra Mundial–. Què hi farem. També hi ha gent que creu en el pare Noel. No hi ha res de nou en l’actitud i la posició del COI. Res.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 2 d’abril del 2008)

Gemma Mengual i Fernando Alonso han acaparat gairebé tota l’atenció poliesportiva del cap de setmana en els mitjans d’informació de l’Estat espanyol. Llei de vida. A cada lloc es parla dels seus esportistes i quasi s’oblida la resta. En aquest cas, Catalunya i Espanya no es diferencien en gairebé res de França, Itàlia, Anglaterra i Alemanya. Si Mengual i les seves companyes no haguessin guanyat mai cap medalla i la seva posició habitual fons la sisena o la setena posició, la seva presència mediàtica seria gairebé nul·la. Només cal repassar les hemeroteques d’abans de l’europeu del 2000, quan va arribar la primera medalla. Som així, que hi farem. Ser quart o cinquè en un europeu, un mundials o uns Jocs té molt de mèrit, però la brillantor d’una medalla, sigui del color que sigui, ens enlluerna tant que no veiem res més.
La natació sincronitzada exemplifica com un esport o una disciplina esportiva necessita triomfs i esportistes amb carisma que els aconsegueixin per sortir de l’anonimat. Gemma Mengual ha complert i compleix totes aquestes condicions i ha situat la seva disciplina en un estatus impensable fa una dècada. No només és ella, el treball d’equip i en equip és imprescindible en aquesta disciplina, però Mengual s’emporta tots els honors.
Lluny de la piscina d’Eindhoven i del circuit de Melbourne, aquest cap de setmana s’han acabat les copes del món de tots els esports d’hivern: esquí alpí, esquí de fons, surf de neu, estil lliure, salts i biatló. La majoria, disciplines espectaculars que omplen hores i hores en les cadenes de TV especialitzades en esport, però que aquí, i allà, passen gairebé desapercebudes.
Per què? Falta l’esportista que aconsegueixi èxits. La jove Queralt Castellet, que ha acabat tercera la copa del món de surf de neu en mig tub, és l’única que destaca en aquestes disciplines. Tot just acaba d’arribar i no ha estat explotada mediàticament. Ja vam veure com es va promocionar l’esquí de fons mentre Johann Muehlegg va ser Juanito. Algú ha tornat a veure esquí de fons en una cadena de TV convencional? Potser demà passat un guàrdia civil es convertirà en una estrella del biatló, un sonat de la Cerdanya en un campió de descens o un funambulista de Gràcia en un triomfador a Garmisch el dia d’Any Nou. Si alguna d’aquestes coses passa, tindrem aquests esports ocupant el lloc de la fórmula 1 i de la natació sincronitzada si Alonso i Mengual no tenen substituts del seu nivell. La vida és així. És injust, però és així.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 18 de març del 2008)

Va ser durant una de les etapes del Tour de l’estiu passat. Antonio Alix i Pello Ruiz Cabestany estaven fent de les seves en la retransmissió d’Eurosport quan, l’exciclista es va posar a parlar de l’Astèrix, i Alix va dir, de manera contundent, que les aventures de l’Astèrix eren una apologia del dopatge. Haig de reconèixer que, tot i ser aficionat tant a l’esport com a l’Astèrix de tota la vida, mai havia caigut en establir una relació com la que va fer Alix aquella tarda de juliol. No cal estendre’s gaire en el perquè de l’afirmació del periodista d’Eurosport. La força d’Astèrix i els seus companys gals està en la poció màgica que fa Panoràmix. Un producte que, traslladat al món de l’esport, estaria prohibit i ben prohibit pel codi mundial antidopatge.
La tercera pel·lícula d’Astèrix amb personatges reals, Astèrix en els Jocs Olímpics, que ha arribat en aquest any olímpic, ha hagut de filar molt prim amb moltes coses. La primera, la qualitat. I és clar que no passarà pas a la història del cinema. La segona, el respecte a les normes que el Comitè Olímpic Internacional (COI) estableix al voltant de tot el vocabulari i la simbologia que hi ha al voltant dels Jocs. El COI té registrats, entre d’altres, els mots jocs olímpics i olimpíades; la divisa citius, altius, fortius i els símbols dels anells olímpics i la torxa olímpica. Qui ho vol fer servir ha de negociar i pagar. A França hi ha tolerància amb els clubs esportius que porten la paraula Olympique –a Lió o Marsella, per exemple–, però no la poden fer servir per usos comercials –l’agència de viatges que té el Lió s’anomena OL Voyages per amagar la paraula Olympique i no haver de pagar–. Aquí el Comitè Olímpic de Catalunya té una demanda del Comitè Olímpic Espanyol per mal ús d’una marca registrada. Així el COI evita un mal ús de la seva simbologia i fa una mica de calaix.
Els productors de la pel·lícula han hagut de pactar amb el COI totes aquestes coses. També la manera com es tracta el dopatge. Tal com es reflectia ja en el còmic del 1968, els gals van a Grècia segurs que guanyaran perquè tenen la poció que els fa invencibles, però allà veuen que no la poden fer servir. I no la fan servir. Són respectuosos amb la llei. De fet, com que tret d’aquesta anada puntual als Jocs Olímpics, els gals no fan mai esport –sempre que no considerem que estomacar romans o pirates sigui un esport– tampoc se’ls pot acusar de dopatge. Casualment, el COI va començar a fer controls antidopatge en els Jocs el 1968, l’any en què es va publicar l’àlbum Astèrix en els Jocs Olímpics.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 7 de març del 2008)

Dilluns, Zapatero i Rajoy es van dir de tot en el debat i dimarts, els diversos mitjans retreien a l’un i a l’altre les falsedats o mitges veritats que havien dit. Afirmar que els polítics menteixen és una cosa habitual en la nostra societat. També se sol dir que els periodistes mentim. I ningú més? El mateix dia que es revelaven les trampes dels dos principals candidats a la presidència del govern espanyol, el diari Marca publicava una entrevista amb l’expresident del Comitè Olímpic Internacional (COI) Joan Antoni Samaranch.
En aquesta entrevista, Samaranch explicava dues mentides: una sobre la Xina i una altra sobre el dopatge. També és habitual que els personatges públics vulguin vendre la seva veritat, tot i que tingui poc o res a veure amb la realitat. No parlo de judicis morals, valoracions o punts de vista. Parlo de fets, de coses que han passat d’una manera i no d’una altra. Samaranch deia: «El primer problema que vaig resoldre quan vaig ser escollit president l’any 1980 va ser l’entrada de la Xina amb unes condicions, sense expulsar ningú.» Fals. La Xina va ser admesa en el COI el novembre del 1979; el febrer del 1980, 28 xinesos van participar en els Jocs d’hivern de Lake Placid i el juliol del 1980, la Xina va donar suport al boicot dels Estats Units als Jocs de Moscou. Samaranch va ser triat president del COI el juliol del 1980. El que va arreglar Samaranch, el març del 1981, va ser que el comitè de Taiwan acceptés el canvi de nom, bandera i himne que el COI li havia exigit el novembre del 1979.
Samaranch també va dir a Marca, parlant dels controls antidopatge: «Fins l’any 1988 només es feien en els Jocs Olímpics.» Fals. Només una dada. La Federació Internacional d’Atletisme (IAAF) els va fer obligatoris en els seus grans campionats el 1977 i des del 1983 van ser imprescindibles per ratificar un rècord.
Samaranch ja té 87 anys. Li pot haver fallat la memòria, es pot haver expressat malament, els periodistes del Marca –el director i un redactor en cap– ho poden haver transcrit malament. Poden haver passat mil i una coses. El que ha quedat imprès en el paper, el que quedarà a les hemeroteques és la falsa veritat de Samaranch.
I els periodistes que van fer l’entrevista? Sabien que Samaranch faltava a la veritat i van ser gentils amb ell? O és que no tenien ni idea del que els parlava? Si un dia Samaranch repeteix el mateix en una roda de premsa i algun periodista s’adona que està mentint, què ha de fer? Aixecar-se i fer-li veure que el que diu no és veritat? No dir res i explicar-ho en la seva crònica? Callar i continuar com xaiets com fa molta gent amb segons quins personatges? Si parla, probablement li diran que és un mal educat, cosa que segurament algú pensa de mi en aquests moments. Doncs m’agrada ser mal educat davant els intocables.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 28 de febrer del 2008)

Tres rècords del món de natació s’han millorat aquesta setmana a Austràlia i als Estats Units. Eamon Sullivan (Austràlia) en els 50 m, Natalie Coughlin (Estats Units) en els 100 m esquena i Kristy Coventry (Zimbabwe) en els 200 m esquena han estat els protagonistes dels rècords. Tots tres tenen en comú, a part de ser nedadors reconeguts internacionalment, que han fet els rècords vestint la nova combinació que la marca Speedo acaba de posar en el mercat i que s’anomena LZR Racer.
Si els nedadors la utilitzen és que està homologada per la Federació Internacional de Natació (FINA) i, per tant, no hi ha res a dir des del punt de vista legal. Hi ha altres consideracions a fer. Evidentment, si jo em poso la LZR Racer no guanyaré Erika Villaécija encara que ella nedi amb biquini. Per moltes coses que li donis a un ase no el convertiràs mai en una cavall de curses.
No tots els nedadors són clients de Speedo, però Nike, Arena, Tyr o Adidas ja tenen a punt les seves novetats. Al final, totes les combinacions seran, si fa no fa, semblants. I si una és millor que l’altra, tot es resol amb diners. Per tant, la teòrica igualtat entre els nedadors es mantindrà.
El problema apareix a l’hora de comparar les marques que es fan amb aquests mallots amb les que es feien abans. Sullivan va batre el rècord que Alexander Popov va fer l’any 2000 nedant amb un banyador normal –ajustat, aerodinàmic, però un banyador curt al capdavall–. Els temps canvien, la tecnologia ajuda a millorar, però fa que cada dia que passi puguem fer menys comparacions. Sullivan hauria fet la mateixa marca amb un banyador com el que duia Popov?
Les piscines d’ara neutralitzen quasi totalment les onades que fan els nedadors. Res a veure amb l’aigua brava de la piscina de Munic, on Mark Spitz va guanyar els set ors el 1972. En la natació de competició cal fer dues coses, surar i avançar el més ràpid possible. L’altre dia un nedador d’elit mundial deia que, amb la LZR Racer, suraves tant que l’energia que fins ara destinaves a aguantar-te sobre l’aigua la podies fer servir a nedar encara més ràpid. Aquesta és la natació de competició del futur. Benvinguda. Permeteu-me, però, una dosi de romanticisme i somniar en unes finals olímpiques amb els nedadors vestits com Spitz, Popov, Dawn Fraser o Kornelia Ender. Tinc curiositat per saber si els resultats serien els mateixos que amb les combinacions que suren i suren.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 22 de febrer del 2008)

El que ha passat al Circuit de Catalunya durant les jornades d’entrenaments d’alguns equips del mundial de fórmula 1 ha estat la crònica d’un insult anunciat. Els seguidors més radicals de Fernando Alonso estaven predestinats a insultar Lewis Hamilton la primera vegada que poguessin. I va passar a Catalunya com hauria passat al País Valencià o a Andalusia si els entrenaments s’haguessin fet a Xest o a Jerez i no a Montmeló.
Personalment, no m’ha estranyat gens ni mica el que ha passat. Després d’haver estat tot un any llegint i escoltant tot el que han dit a Hamilton alguns dels col·legues dels mitjans d’informació espanyols, ara que ningú es posi les mans al cap perquè els que també ho llegien i/o escoltaven facin el mateix però augmentat exponencialment. Per no parlar del que s’escrivia en els fòrums d’internet, en alguns dels quals s’avisava que no s’admeten insults però es deixaven escriure adjectius que ara no repetiré.
No pretenc pas impedir que cadascú digui el que vulgui. El que no vull és que fem l’hipòcrita. Si deixem créixer la bèstia, després no ens queixem que fa mal. Des que Fernando Alonso va estar en disposició de lluitar per ser campió del món, i encara més quan ho va aconseguir, la fórmula 1 ha baixat al nivell del futbol. Dic baixat i no pujat, perquè no estic parlant de popularitat o d’interès per part de la gent, sinó de visceralitat, d’irracionalitat, de xenofòbia i de totes les coses dolentes amb què l’esport rei acostuma a contaminar la resta d’esports. Tampoc estic dient que els altres esports estiguin nets de totes aquestes qualitats que té el futbol, però és evident que hi són molt menys presents. Un peatge per la grandesa del futbol?
En tot cas, i com que en tot sempre hi ha coses bones, el consol és que Fernando Alonso no serà etern i, si no li surt un sòsia, d’aquí uns anys la fórmula 1 tornarà a ser a l’Estat espanyol cosa d’uns quants. I si algun dels joves pilots que aspiren a ser com ell ho aconsegueix? Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra. Esperem que, si es donés el cas, tots plegats haguéssim après alguna cosa i no es repetissin els errors d’aquests anys.
Un esportista és gran pel que fa, però també per la qualitat dels rivals que derrota. Encara hi ha qui no ho entén i només pensa a menysprear i insultar el rival. Feu un repàs a les hemeroteques o a la xarxa i en trobareu casos a cabassos.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 8 de febrer del 2008)

Algunes persones m’han comentat que pensen que em vaig excedir en les crítiques als Jocs Olímpics i tot el que l’envolta que vaig escriure en un article en aquesta mateixa secció el 31 de desembre passat. Afirmen que no n’hi ha per tant, que els Jocs també són fraternitat i unió entre els pobles i un gran espectacle, i que en tots els espectacles passen coses que no ens agraden.
Doncs a mi, el que no m’agrada, si tinc l’ocasió, ho dic. I moltes de les coses que envolten els Jocs Olímpics fa molt de temps que no m’agraden per la hipocresia amb què es tracten. Els 21 anys de Joan Antoni Samaranch al capdavant del Comitè Olímpic Internacional (COI) van ser 21 anys de rentada de cervell, que tot eren flors i violes i que tot el que tocava aquest barceloní-català-espanyol il·lustre ho convertia en or. Doncs no. Quan les coses es fan malament o es deixa que es facin malament per no fer res, tant se val que ho faci un d’aquí o un d’allà. Si tot el que va fer Samaranch durant aquells 21 anys ho hagués fet un francès o un anglès, la història que ens expliquen aquí seria ben diferent.
No deixem que ens mengin el coco amb històries idíl·liques que no s’adiuen als temps que corren. Llegim, busquem, contrastem opinions, lliguem caps i sobretot, pensem malament. No ens creguem res d’entrada. Cal llegir el llibre Revolució olímpica de David Miller (Edicions 62, 1992), però també Los señores de los anillos d’Andrew Jennings i Vyv Simson (El Triangle, 1992) i Los nuevos señores de los anillos d’Andrew Jennings (La Tempestad, 1996). I les Memorias olímpicas de Joan Antoni Samaranch (Planeta, 2002), i les Memorias d’Avery Brundage (Editora Nacional, 1972). També cal entrar a la xarxa i navegar per la plana web del COI (www.olympic.org) i per la de la Fundació de Los Angeles 84 (www.la84foundation.org), en la qual es pot consultar el butlletí i la revista del COI des del 1896, i llegir de primera mà, sense intermediaris interessats, quasi totes les seves decisions durant més de 100 anys. I llegir els textos sobre els Jocs i la història de l’olimpisme que es poden trobar tant en paper com a la xarxa. Informació. Per saber i opinar cal informació. I ara en podem tenir molta més que abans. Mai la tindrem tota. Però ara en tenim molta.
En olimpisme, en aquest país encara funciona l’agraïment pel que va ser Barcelona 92. Un record que ha portat al pensament únic en tots els temes olímpics. Jo també estic agraït a Samaranch que els Jocs del 1992 es fessin a la seva ciutat i a la capital de la meva nació. Però una cosa no té res a veure amb l’altra.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 25 de gener del 2008)

De la mateixa manera que, de petits, ens van ensenyar que els deu manaments es reduïen a un, la política esportiva del govern espanyol es redueix a impedir, per damunt de totes les coses, que hi hagi mai una confrontació esportiva entre un equip que porti el nom d’Espanya i un altre que porti el nom de Catalunya. Un fet que ja va passar en el futbol sala fa uns mesos, però ells mateixos van arribar a la conclusió que l’equip que s’anomenava Espanya no tenia dret a fer-ho, i així es van quedar més tranquils.
El final del 2007 ens va portar tres elements que exemplifiquen perfectament l’obsessió que el Consell Superior de l’Esport (CSD) i la premsa espanyola tenen respecte a la representació internacional de l’esport espanyol. El primer i major seria el matx entre les seleccions del País Basc i Catalunya, però els dos en principi menors són encara més interessants.
El 28 de desembre, el diari Marca informava que «España reconoce el picth-and-putt». Al text hi havia dues joies. La primera, que el CSD havia determinat que el pitch-and-putt era una especialitat del golf. La segona, que la selecció catalana havia de perdre el seu reconeixement perquè la normativa vigent no accepta un enfrontament oficial entre Catalunya i Espanya.
Una de les feines del CSD és reconèixer esports i autoritzar la creació de les federacions espanyoles. Aquest cop no és que el CSD hagi reconegut un esport. Ha dit que una disciplina pertany a un esport. És com quan el Comitè Olímpic Internacional va decidir, els anys quaranta, que el salt amb perxa havia de continuar dintre de l’atletisme i va rebutjar una petició de la federació de gimnàstica que deia que era una disciplina seva. En els anys quaranta encara s’estava bastint l’edifici de l’esport internacional i el COI era un organisme esportiu. El CSD és un organisme polític que només té competències a l’Estat espanyol. Què volen, que el pitch-and-putt spanish sigui diferent, com Espanya en els anys seixanta?
El 30 de desembre, al mateix diari sortia la crònica del primer partit amistós de la selecció espanyola d’handbol que prepara l’europeu. El rival era Astúries. No era un partit oficial, és clar, però el tot s’enfrontava amb una part. Justament, allò que diuen que no pot passar, tot i que sempre usen Catalunya d’exemple.
Si aquell partit es podia jugar, quin dia quedem per començar a fer un calendari de partits amistosos entre les seleccions de Catalunya i d’Espanya? Deu ser que la selecció asturiana, o l’extremenya, o la murciana, no porten males intencions i la catalana sí. O sigui, com quan el PP accepta per a altres estatuts allò que nega per al de Catalunya. Pressuposen que, si en tenim l’oportunitat, en farem mal ús. I no van gaire errats.
(Article publicat a El 9 Esportiu l’11 de gener del 2008)

Ja tenim un altre any olímpic aquí. El dia 8 del mes 8 de l’any 2008 s’inauguraran a Pequin uns Jocs Olímpics que faran, com cada quatre anys, que tots siguem experts en tots els esports i en tot allò relacionat amb l’olimpisme, Encara avui hi ha qui es posa a la boca, quan parla d’olimpisme, els preceptes que el 1894 es va inventar el fundador de tot plegat, el baró de Coubertin. La única cosa que tenen en comú els Jocs que es van disputar per primer cop el 1896 a Atenes, i els que es faran aquest estiu a Pequín és el nom. Res més.
Des que es van restaurar els Jocs, hi ha hagut dues guerres mundials, incomptables conflictes regionals, la Guerra Freda amb la humanitat al llindar d’un conflicte nuclear, més d’un centenar de països han accedit a la independència, etc. La història dels Jocs i de l’olimpisme ens mostra com han estat les idees del baró de Coubertin les que s’han anat adaptant als canvis de la societat i no la societat que s’ha transformat, tal com pretenia el pare de l’olimpisme modern. La Carta Olímpica no ha pogut continuar el ritme imposat per un món en constant mutació i ha acabat plena de contradiccions, i nega l’ús polític de l’olimpisme, però si un país no és membre de l’ONU tampoc ho pot ser del COI. Ja no hi ha una geografia esportiva diferent de la política. L’ideal olímpic, si l’entenem com les idees primerenques de Coubertin, ja no existeix, tot i que encara es faci bandera dels Jocs com una oportunitat d’unió fraternal entre els pobles a través de l’esport.
En l’inici del segle XXI, els Jocs són esport però també política, gegantisme, dopatge, mercantilisme, patriotisme i corrupció en una barreja que fascina com mai els habitants del planeta. El fet de ser present a la desfilada inaugural d’uns Jocs ha acabat sent un element de política internacional a nivell del reconeixement per part de les Nacions Unides.
Els Jocs Olímpics són també un gran generador de recursos. Això ha fet que la tria de les ciutat seu dels Jocs s’hagi convertit en una lluita entre ciutats i països que va molt més enllà del simple fet d’organitzar una competició esportiva. Els Jocs Olímpics són la gran excusa per transformar de cap a peus una ciutat, amb canvis urbanístics que tenen poc a veure amb una competició esportiva, però que sense això, o mai es portarien a terme o trigarien molt més. Les inversions per aconseguir la nominació primer i organitzar els Jocs després són cada cop més costoses i, per tant, cada vegada estan només a l’abast de les grans ciutats de les grans potències econòmiques. El Tercer Món cada vegada té més complicat acollir uns Jocs Olímpics. Coubertin també va parlar d’universalisme.
Tot això també forma part dels Jocs Olímpics. Negar-ho és ser un ingenu. O un hipòcrita.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 31 de desembre del 2007)

El món del dopatge també ha creat un argot, un llenguatge en clau, especialitzat, secret o en codi, que cadascú l’anomeni com vulgui, per intentar amagar les seves trampes. La investigació i el judici posterior del cas Festina en el Tour del 1998 va revelar moltes d’aquestes paraules i el seu significat. Gairebé totes les expressions pertanyen al ciclisme i són d’origen francès, la llengua tradicional del ciclisme. La majoria dels termes estan extrets del Dictionnaire du dopage del doctor Jean-Pierre de Mondenard.
Aigua clara: competir sense utilitzar productes dopants.
Antiradar: producte que amaga, a l’orina, la presència d’una substància dopant.
Aturador de son: amfetamines.
Autopista: tenir unes venes llargues que faciliten les injeccions intravenoses.
Bomba: esteroides anabolitzants.
Bombes verdes: pastilles de color verd que contenen amfetamines.
Cafè americà: barreja feta de cafeïna, èter, cocaïna i nitroglicerina que s’usava en les curses ciclistes de sis dies dels Estats Units en l’inici del segle XX.
Carregar la mula: prendre productes dopants en una quantitat molt important.
Dinamita: substància explosiva feta en petits comprimits de composició secreta i variada que provoca una ràpida reacció.
Doble cara: tècnica de substitució de l’orina bruta per orina neta a l’hora de passar el control gràcies a l’ús d’un petit recipient.
Droga meravellosa: creatina.
Encendre els semàfors: augmentar la càrrega.
Encendre la caldera: prendre un producte dopant abans de la competició.
Engreixadors musculars: anabolitzants i productes similars.
Esmorzar de campions: anabolitzants.
Estar preparat: estar dopat.
Explotar la caldera: augmentar la dosi de productes dopants que es prenen a mesura que els efectes disminueixen i fer-ho fins al límit on el cos ho pot suportar.
Gasolina ideal: producte dopant.
Jugar a dards: fer-se injeccions intravenoses o intramusculars.
Lloc d’orinar: control antidopatge.
Omplir el canó: dopar-se al màxim.
Ous de Pasqua: testosterona que es pren de manera oral i que és de color marró vermellós.
P: clenbuterol.
Poció màgica: fórmula inventada en la boxa en els anys vint feta amb amoníac, aigua i digitalina (medicament estimulant del cor).
Pot belga: la bomba atòmica del dopatge, feta a còpia d’una desena de productes com ara amfetamines, cafeïna, cocaïna, heroïna, corticoides…
Salar la sopa: sinònim de carregar la mula.
Suc d’elefant: etorfina, un derivat sintètic de la morfina que en petites dosis és un estimulant i que en grans dosis pot immobilitzar un elefant.
Tintin: Pervitin, una amfetamina.
Tonton: Tonedron, una altra amfetamina.
Ulls de llagosta: expressió per definir els dopats.
Verí: líquid de gust amarg que s’ha de consumir uns quilòmetres abans d’acabar la prova per emmascarar els productes dopants.
Vitamina E: eritropoetina.
Vitamina G: hormona de creixement.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 19 desembre 2007)