Papers d'esports

Quatre atletes catalans van guanyar amb la selecció espanyola el campionat d’Europa de cros diumenge passat a Toro (Zamora). Dos homes –Carles Castillejo i José Ríos– i dues dones –Rosa Morató i Judit Pla–. Quatre. Més que ningú. Madrid, Castella-la Manxa i Castella i Lleó en van tenir dos i Extremadura i Cantàbria un cadascuna.
Mediàticament, tota la glòria va ser per a l’atleta de Palència Marta Domínguez, que va guanyar el títol femení. Rosa Morató, tercera en la mateixa cursa, va tenir la seva quota de glòria catalana, però va quedar absolutament eclipsada per l’èxit de la castellana. Un exemple: el servei general de l’Agència EFE no va enviar cap fotografia de Morató.
Quatre campions d’Europa de cros catalans que els pocs aficionats que hi ha al cros a Catalunya no han pogut veure córrer en directe. I el que és pitjor, tampoc els han pogut veure els vailets que competeixen en les matinals de cros arreu de la geografia catalana somiant semblar-se a ells. És allò de la piràmide i que els que han aconseguit arribar dalt serveixin d’estímul als que encara estan baix.
I si no corren no és per falta d’oportunitats. Aquesta temporada el calendari de cros català consta de 30 curses que omplen 17 caps de setmana de novembre a març, amb proves des d’Ascó a Sant Hilari Sacalm. El problema és que cap d’aquestes curses té el potencial econòmic suficient –n’hi ha que no en tenen gens– per atreure les figures. Ja no les estrangeres, sinó les catalanes. Ni tan sols el millor cros català, el de Granollers, aquest any no ha pogut entrar en el calendari oficial de la federació espanyola. Amb sort, als nostres campions els podrem veure en el campionat de Catalunya, el mes de febrer a Vic.
Això que Morató, Pla, Castillejo i Ríos no corrin a Catalunya no és culpa seva. Són professionals o semiprofessionals i s’han de guanyar les garrofes allà on n’hi ha. I a Catalunya, en l’atletisme, no n’hi ha. En l’atletisme i en altres molts esports.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 17 de desembre del 2007)

El positiu d’un esportista l’afecta a ell en primer terme i, de vegades, pot afectar el seu equip, el seu metge, el seu entrenador, el seu entorn. No acostuma a passar que un positiu d’un esportista en un esport d’equip el pagui el club en forma de pèrdua de punts. En atletisme, segurament l’esport individual per excel·lència, el dopatge ha estat la causa que un títol de la copa d’Europa de seleccions femenines canviés de mans i que un equip classificat per a una copa del món hagués de deixar el seu lloc a un altre.
La copa d’Europa, creada el 1965, i la copa del món, el 1977, són les competicions majors internacionals en les quals l’atletisme es converteix en esport d’equip. Cada atleta acumula uns punts segons la seva classificació i com que una desqualificació per dopatge suposa la pèrdua dels punts, acaba perjudicant l’equip. El 1989, la Gran Bretanya i la URSS van ser primera i segona, respectivament, en la final de la copa d’Europa que es va disputar a Gateshead (Anglaterra). Aleksandr Bagatx –a la foto– va donar positiu per testosterona i va perdre el tercer lloc en el llançament de pes i els sis punts que havia donat al seu equip. La URSS va passar de 107 a 101 punts i va ser superada per la RD Alemanya, que havia estat tercera amb 103 punts. Com que els dos primers es classificaven per a la copa del món, va ser la RDA i no la URSS qui va acompanyar la Gran Bretanya en la copa del món que va servir per inaugurar la remodelació de l’estadi de Montjuïc el 1989. Bagatx va tornar a donar positiu el 1997 i el 2000 i acabaria sancionat a perpetuïtat.
ALEMANYA «vs.» URSS.  L’any 1991, la URSS havia guanyat la copa d’Europa femenina que es va fer a Frankfurt amb quatre punts d’avantatge (113 a 109) sobre Alemanya. Elena Rodina, que havia guanyat el salt d’alçada, va ser desqualificada per un positiu, va perdre els vuit punts que havia aconseguit i la URSS va ser superada per Alemanya en la classificació (110 a 105).
La final femenina de la copa d’Europa del 1994 no es va resoldre fins al 1996. La competició es va fer a Birmingham el juny del 1994. La britànica Diane Modhal va guanyar els 800 m i la Gran Bretanya va acabar la copa segona a un punt d’Alemanya i amb dos més que Rússia. Dies després es va saber que Modhal havia donat positiu en una competició anterior i que no hauria d’haver competit a Birmingham. Modhal va ser desqualificada i la Gran Bretanya va baixar al tercer lloc. Els dos primers de la copa d’Europa anaven a la copa del món i un recurs de la Gran Bretanya va frenar la desqualificació de Modhal i les britàniques van poder competir en la copa del món que es va fer a Londres. Posteriorment, la IAAF va ratificar la desqualificació de Modhal i va anul·lar els resultats de les britàniques en la copa del món. El 1996, però, el consell de la IAAF va proclamar la innocència de Modhal i va deixar tot tal com havia quedat el juny del 1994.
TRES DE COP. Del 1977 al 1994 hi va haver sis finals de la copa d’Europa amb positius. El cas més espectacular va ser el de la final de la copa d’Europa del 1977, amb tres finlandesos i una alemanya de l’est implicats. En total van ser 12 positius, dels quals nou van ser en llançaments, dos en salts i un en curses –el de Modhal, posteriorment anul·lat–. Excepte els finlandesos i la britànica, tots els altres casos positius van ser d’atletes de països de l’Europa.
(Article publicat a El Esportiu el 12 de desembre del 2007)

El dopatge va ser, durant dècades, com allò que els gallecs diuen de les bruixes, que no n’han vist cap però que saben que existeixen. Abans que existís la capacitat de fer anàlisi i trobar certes substàncies, que el Comitè Olímpic Internacional (COI) i les federacions internacionals comencessin a regular amb més o menys duresa, els esportistes sabien què passava en el seu esport. D’alguna de les coses que van passar abans dels anys 70 del segle passat, ens en queden les confessions d’algun dels protagonistes o les sospites que d’altres han deixat per via oral o escrita.
L’australiana Dawn Fraser –a la foto, al costat de Samaranch en els Jocs de Sydney– és una de les nedadores més grans de tots els temps, i en la seva autobiografia parla d’unes quantes de les coses que es van comentar al seu temps. I també d’ella mateixa. Fraser explica que el 1964, a Tòquio, va tenir una crisi molt forta d’asma el dia de la final dels 100 m lliure. Va anar a veure el metge de l’equip, que li va donar unes pastilles i li va dir que havia de retirar-se, que no podia nedar en aquelles condicions. Fraser es va negar a fer-ho i es va prendre una picada d’adrenalina just abans d’anar a la piscina. Tot i notar com el banyador li premia els pulmons, es va llançar a la piscina i va guanyar.
Dels Jocs de Melbourne, el 1956, explica que un membre del servei de neteja va trobar unes taronges al vestidor dels nord-americans i les va donar als jutges perquè feien una olor estranya. Les van analitzar i hi van trobar una substància química. Fraser diu que això és el que es deia a la Vila Olímpica, i que no s’ho va acabar de creure, però que la història va provocar moltes discussions amb els nedadors dels Estats Units.
Dels Jocs de Roma, el 1960, Fraser explica que van descobrir que als nedadors japonesos els donaven moltes injeccions, però que el cap de l’equip va explicar, de manera molt enèrgica, que el que donaven als seus nedadors eren vitamines i glucosa.

Tres medalles d’or en els 100 m lliure

Dawn Fraser és l’única nedadora que ha guanyat els 100 m lliure en tres Jocs seguits (1956, 1960 i 1964). Entre proves individuals i relleus, va guanyar quatre medalles d’or i quatre més de plata en els Jocs Olímpics. Fraser va néixer el 1937 a Sydney, i era la petita de vuit germans. Tenia asma i li van recomanar fer natació. El febrer del 1956, amb 18 anys, va batre el rècord del món dels 100 m lliure. Campiona olímpica a Melbourne (1956) i Roma (1960), el 1962 va ser la primera dona que va baixar del minut en els 100 m lliure. El 1964 va nedar la distància en 58.9, una marca que va durar fins al 1973. En els Jocs de Tòquio es va distingir tant pel tercer títol seguit com per la indisciplina. Primer es va escapar de la Vila Olímpica per anar a desfilar en la inauguració, quan li ho havien prohibit perquè havia de competir els primers dies. Després va nedar amb un banyador que no era l’oficial, i al final, juntament amb uns companys, va ser detinguda quan, hores abans de la cloenda, intentava robar una bandera del Palau Imperial. La federació australiana la va sancionar amb 10 anys de suspensió, i va ser la fi de la seva carrera. El 1988 va ser membre del Parlament australià. L’any 2000 va ser una de les grans protagonistes de la inauguració dels Jocs de Sydney, en què va portar la torxa olímpica.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 5 de desembre del 2007)

Els comitès olímpics europeus es reuneixen aquests dies a València, i ahir el rei d’Espanya va presidir la inauguració de l’assemblea. El còctel entre la monarquia, l’olimpisme i els seus dirigents acostuma a provocar situacions molt difícils de digerir en les quals més d’un fa oposicions a guanyar una càtedra de llepaculs. Ahir a València en vam tenir bons exemples. I si a més hi afegim que el rei Borbó va haver fer un discurs, ja entrem en el terreny dels mentiders. De la mateixa manera que fa temps algú per boca del rei va dir allò que el castellà no havia estat mai llengua d’imposició, ahir algú va fer dir al mateix personatge algunes petites o grans mentides, però mentides al capdavall.
Anem primer pels llepaculs. Qualificar al rei d’Espanya de figura clau en el progrés de l’esport mundial és passar-se, i molt. No es pot negar l’interès del monarca espanyol per l’esport en general i els Jocs Olímpics en particular, però tenint en compte la feina que té tota la família tampoc és destacable que el rei i dos dels seus fills hagin estat olímpics i la tercera hagi plorat com una bleda en una inauguració olímpica. Un altre dirigent olímpic va qualificar Joan Carles I de «símbol de la unitat europea i un pont entre aquest continent i molts països d’Amèrica, sobretot els hispanoparlants». Potser la qualificació de símbol de la unitat europea és per ser un rei d’Espanya nascut a Itàlia d’una família francesa que està casat amb una grega d’una família d’origen danès. Sobre ser pont entre continents, estaria bé que l’irlandès autor d’aquestes paraules parlés amb Hugo Chávez.
I les mentides? Doncs que el rei, en el seu discurs, va dir que Espanya es va comprometre amb el moviment olímpic des dels seus orígens i que el 1900 ja hi va haver un medallista espanyol. Els Jocs Olímpics de l’era moderna es van crear el 1894 a París en una reunió en la qual no hi havia cap espanyol. Tampoc hi va haver presència espanyola en els primers Jocs, el 1896. O sigui que, espanyols en els orígens, orígens… Sobre la medalla del 1900, l’historiador olímpic Joan Fauria ja ha deixat clar diverses vegades a les planes d’aquest diari que el marquès de Villaviciosa, que seria el protagonista de la gesta, no va guanyar cap medalla en una prova oficial, sinó en una al marge dels Jocs Olímpics i dintre de l’Exposició Universal del 1900. Ja sabem que les mentides, repetides, es poden acabar convertint en veritat.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 30 de novembre del 2007)

El positiu per cocaïna de la tennista Martina Hingis en el torneig de Wimbledon d’aquest any ha tornat a situar aquesta substància en l’actualitat del dopatge habitualment ocupada per les substàncies estel•lars com l’EPO o els anabolitzants. La cocaïna figura en la llista de substàncies prohibides dins de l’apartat d’estimulants i només està prohibida durant les competicions. La cocaïna ja estava inclosa en la llista de la Unió Ciclista Internacional (UCI) del 1967 i va entrar en la llista del Comitè Olímpic Internacional (COI) l’any 1971.
Al voltant de la cocaïna, igual que del cànnabis, hi ha la discussió permanent sobre si els esportistes que donen positiu han pres aquestes substàncies per millorar el seu rendiment o per drogar-se. S’acostuma a dir que les anomenades drogues socials no tenen cap efecte en l’activitat esportiva. Segons els experts, el que esperen trobar els esportistes que prenen cocaïna és accentuar l’activitat cerebral per llegir millor el joc, estimular l’atenció i la memorització, eufòria, ajustar els reflexos, sentir-se imbatible, invencible i augmentar la resistència. Tots aquests efectes s’obtenen per una durada d’entre 20 i 40 minuts després d’haver pres una dosi per via nasal. Si la cocaïna es pren per via oral, els efectes poden durar durant hores. La gran majoria de la cocaïna que s’ingereix per la boca és destruïda pel fetge, per la qual cosa fan falta grans quantitats de cocaïna si es tria aquesta via per aconseguir el mateix resultat que s’obté amb una esnifada. També hi ha la via de la injecció, però en aquest cas els efectes són tan explosius i amb una durada de 10 a 15 minuts que és inviable que algú usi aquest mètode. Els esports que han tingut més casos d’ús de cocaïna –per controls o confessions posteriors– són el beisbol, el bàsquet, el futbol americà, el futbol, el ciclisme i l’atletisme. Hi ha casos documentats d’ús de cocaïna en un mínim de 24 esports diferents.

Maradona i Cia.
Diego Armando Maradona, Javier Sotomayor, Marco Pantani, Gilberto Simoni, Mats Wilander i ara Martina Hingis són alguns dels grans noms de l’esport mundial que s’han vist implicats en casos de consum de cocaïna. El cas més dramàtic va ser el de Pantani, que va morir per una sobredosi. En aquell cas, però, el consum no va tenir res a veure amb l’activitat esportista del ciclista, ja retirat.
En la fórmula 1
El pilot francès de fórmula 1 Patrick Tambay va parlar, el 1986, del dopatge en el seu esport, en una entrevista en una setmanari francès: «Segur que hi ha pilots que es dopen. N’hi ha quatre dels quals ningú es refia en les primeres voltes de la cursa. El seu comportament és imprevisible. Pel que fa la cocaïna, hi ha un pilot que en fa ús de manera notòria.» Tambay no va dir noms.
Len Bias
Len Bias, de 22 anys i un dels millors jugadors universitaris de bàsquet dels Estats Units va morir el juny del 1986 quan estava cridat a ser la nova estrella dels Celtics de Boston en l’NBA. Bias va morir per una aturada cardíaca provocada per una sobredosi de cocaïna. L’autòpsia va revelar que el jugador tenia 5,2 mil•ligrams de cocaïna per litre de sang i que la mort del jugador va ser instantània.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 21 de novembre del 2007)

El recorregut per les declaracions que Joan Antoni Samaranch va fer sobre el dopatge durant els 21 anys que va ser president del Comitè Olímpic Internacional (COI) és un constant trobar afirmacions sobre el que s’havia de fer i que no es va portar a terme fins que la pressió mediàtica d’algunes federacions i dels governs va ser insuportable després de l’escàndol del Tour del 1988. El 1989, per exemple, en la sessió del COI que es va fer a Puerto Rico, Samaranch va dir: «Hem de disposar ràpidament d’una definició de dopatge que sigui universalment reconeguda.» Un any més tard, un altre cop davant l’assemblea del COI, va afirmar que la lluita contra el dopatge progressava, però no tan ràpidament com voldrien: «Hem de vigilar que les coses pràctiques no quedin en no res vista l’allau de paraules i bones intencions.» El 1992, durant els Jocs de Barcelona, Samaranch, va voler remarcar que el COI havia pres la iniciativa contra el dopatge el 1968 i que durant molts anys va estar sol. I es va mostrar optimista: «Avui, gràcies als esforços de tots, estic segur que guanyarem aquesta batalla.»
L’optimisme que va mostrar Samaranch durant la sessió del COI que es va fer durant els Jocs de Barcelona es va convertir en ingenuïtat vuit mesos després. El març del 1993, el president del COI va dir durant una visita a Atlanta, en la qual es va fer una reunió de la comissió executiva del COI, que l’esport «estava a punt de guanyar la batalla contra el dopatge». El 1993, en la sessió del COI que es va fer a Mònaco, Samaranch tornava a parlar de la necessitat d’unificar criteris per part de les diferents federacions. Un element que reiterava l’any 1994 en la trobada amb l’associació de les federacions internacionals d’esports d’estiu i encara el 1995 en una conferència sobre esport i dopatge que va fer a Roma. Aquesta lluita verbal, que no es traduïa en res concret, va fer que Samaranch fes una relliscada el 1996, en una jornada mundial sense tabac que es va fer a Ginebra. Allà va dir: «Nosaltres lluitem cada quatre anys durant els Jocs Olímpics per eradicar el dopatge.» Només durant els Jocs?
El 1997 encara explicava que havien proposat a les federacions internacionals dels esports olímpics no solament que adoptessin un codi únic, sinó que també contribuïssin a la seva redacció. El 1998, l’any de l’inici de tots els mals, va dir durant els Jocs d’hivern de Nagano que hi havia «moltes organitzacions esportives que no havien pres mesures per combatre aquesta plaga». Quan va esclatar el cas Festina en el Tour del 1998 i en ple debat sobre el qui, el què, el com, el quan i el perquè del dopatge, Samaranch va dir en una entrevista a El Mundo que «la llista de productes dopants s’havia de reduir dràsticament» i va afegir: «Tot aquell producte que no atempta contra la salut de l’esportista jo no el considero dopatge.» Unes paraules que van ser molt ben acollides pels directors dels equips ciclistes de la època. Manolo Saiz va dir que ja era «hora que Samaranch fes alguna cosa» i li va demanar que donés als esportistes les mateixes oportunitats que va donar als jugadors de l’NBA «que prenen anabolitzants i no passa res», en referència el Dream Team dels Jocs Olímpics de Barcelona.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 14 de novembre del 2007)

La visita del DKV Joventut a la pista del Guilford Heat anglès en la copa ULEB de bàsquet m’ha fet rumiar sobre els conceptes de Primer i Tercer Món aplicats a l’esport. La Penya es va trobar un pavelló amb una pista de parquet que es va posar a sobre una pista de gel on feia fred durant el partit i amb una graderia amb molt poca capacitat. O sigui, unes condicions que podríem qualificar de tercermundistes. I estem parlant d’un partit disputat a Anglaterra. Però és que Anglaterra, parlant de bàsquet, és del Tercer Món.
Els països més poderosos de la terra, políticament, econòmicament, socialment, tots pertanyen, en algun esport, al Tercer Món. Ni els Estats Units, ni Alemanya, ni el Japó, ni la Gran Bretanya, ni Rússia, ni Espanya…. són potències en totes les disciplines esportives. Tots tenen algun punt fluix. Tots tenen algun esport en què els equips dels petits països els poden passar per la pedra. Tonga, Samoa, Fiji són del Primer Món del rugbi, un esport en el qual, Espanya, per exemple, està en vies de desenvolupament. Kenya o Etiòpia, són potències mundials en atletisme o la República Dominicana, en beisbol.
Perquè encara que ens creguem que som al melic del món, ni a Catalunya ni a Espanya tots els esports són del Primer Món. Ni en l’àmbit de les seleccions ni dels clubs. Com que només acostumem a destacar els que guanyen, ens acabem creient que som els millors en tot. Hi ha nivell, bon nivell, però també hi ha esports en què els nostres no guanyen i llavors no en fem cas i ja està. La sensació de ser al Tercer Món del bàsquet que va tenir la Penya a Anglaterra l’altre dia també la podria tenir el campió rus o suec d’hoquei sobre gel si hagués de jugar a segons quina pista del sud dels Pirineus o els grans equips de la lliga francesa o anglesa quan s’enfronten a equips de la lliga espanyola. El flamant campió de la lliga espanyola de rugbi, El Salvador de Valladolid va perdre la setmana passada per 10-71 contra el Newcastle anglès en la segona competició europea de clubs. I el Newcastle va acabar novè en la lliga anglesa. Campió contra novè i pallissa. I ja són previsors i la copa d’Europa només la juguen equips dels països que disputen el Sis Nacions. Una situació semblant a la que es devia trobar la Penya guanyant de 34 a Guilford. Allà era Tercer Món en instal·lació i potencial. A Valladolid, en potencial. Que cadascú hi rumiï i trobarà algun exemple més.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 12 de novembre del 2007)

Ja tenim l’NBA aquí i els veïns del sud ja estan emprenyant amb el que ells anomenen «ÑBA». La Ñ, per si algú no ho sap, representa España i fa referència als jugadors espanyols que hi ha en la lliga americana. L’any passat eren quatre i aquest, cinc, amb la incorporació de Joan Carles Navarro. I que consti que la referència a cinc espanyols és des del seu punt de vista, no del meu –tres espanyols i dos catalans, òbviament–.
Cinc entre 450 –30 equips per 15 jugadors en cada plantilla– i els mitjans espanyols presenten la cosa com si l’NBA fos seva. La temporada passada, només els Toronto Raptors de Garbajosa i Calderón van arribar als play-off; els Grizzlies de Gasol i els Blazers de Sergio Rodríguez, res de res. Aquest any les aspiracions no són gaire més bones. Repetir i, si pot ser, superar la primera eliminatòria per als Raptors, tornar als play-off per als Grizzlies i, per a Rodríguez, jugar una mica més en els Blazers. No oblidem que el bàsquet és un esport d’equip i que, encara que un jugador pugui fer unes grans estadístiques individuals, el que importa és on arriba l’equip.
Dir que els espanyols deixen empremta en l’NBA és mentida. Ni deixen empremta, ni dominen, ni res. Hi són i, vista l’allau de jugadors forans que hi arriben, tampoc té el mèrit de quan hi va anar Fernando Martín –encara que estigués més a la banqueta que a la pista–. Els sonen els noms de Ginóbili, Nocioni, Scola o Delfino? Són argentins i també juguen en l’NBA. I hi ha brasilers, nigerians, serbis, croats, italians. Una mica de tot. I francesos.
Parlem dels francesos. Van fracassar en l’europeu de Madrid i no seran als Jocs, però en l’NBA n’hi ha nou. Nou. L’any passat eren set. I què van fer? Doncs un va ser campió amb els Spurs (Tony Parker), dos van jugar les semifinals de conferència (Boris Diaw amb els Suns i Mickael Pietrus amb els Warriors) i dos més van jugar els play-off (Ronny Turiaf amb els Lakers i Yakhouba Diawara amb els Nuggets). Tret de Parker, cap altre francès té el renom de Gasol, Navarro, Calderón o Garbajosa, però són en l’NBA i en equips, la majoria, competitius i on disposen de minuts. Si Gasol tingués en l’NBA el palmarès de Parker (sis temporades, tres títols, dos All-Star, un MVP de la final), aquí li farien tantes reverències que la majoria de periodistes tindrien mal d’esquena.
Els espanyols de l’NBA són bons (alguns grans) jugadors i poden fer moltes coses. Però, de moment, excepte Gasol, tots encara tenen molt per demostrar. O sigui que tranquil·litat, menys ÑBA, més realisme i menys menysprear els altres.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 5 de novembre del 2007)

El president de l’Agència Mundial Antidopatge (AMA) i membre del Comitè Olímpic Internacional (COI) Dick Pound va afirmar la setmana passada que l’expresident del COI Joan Antoni Samaranch no va estar mai interessat a lluitar contra el dopatge durant els 21 anys que va ocupar la presidència de l’organisme. Pound va dir que durant el mandat de Samaranch no hi va haver mai diners per investigar i, a més, el president no va usar la seva influència per obligar les federacions internacionals a lluitar contra el dopatge. Samaranch va respondre l’endemà dient que no li sorprenia el que deia Pound, amb qui no tenia relació personal des del 2001 i va recordar que el 1988, quan el positiu de Ben Johnson, Pound, que és canadenc, va defensar l’atleta en la reunió de la comissió executiva del COI, que va decidir sancionar-lo.
L’any 1999, quan Samaranch ja enfilava el final de la seva presidència, el COI va impulsar la conferència mundial contra el dopatge de la qual va néixer l’AMA. El cas Festina en el Tour del 1998 va impulsar el COI a buscar la col•laboració d’altres organismes per mirar de lluitar contra el dopatge. Dick Pound és el president de l’AMA des de la seva creació, el 2001, any en què va ser un dels candidats derrotats per Jacques Rogge en les eleccions a la presidència del COI per succeir Joan Antoni Samaranch i deixarà el càrrec el mes de gener.
Samaranch va ser president del COI en cinc Jocs d’estiu i cinc d’hivern, en els quals hi va haver un total de 44 casos de dopatge. Durant tots aquests anys, Samaranch va haver de parlar tot sovint de dopatge. L’any 1981, en el seu primer Congrés Olímpic com a president, a Baden Baden, Samaranch ja va dir quelcom que no es portaria a la pràctica fins 20 anys després amb la creació de l’AMA: «És indispensable unificar els reglaments, establir un procediment que es pugui aplicar sempre i fer controls en tot moment.» Quatre anys després, en un discurs a l’assemblea general de l’Organització Mundial de la Salut va afirmar que, fins llavors, les úniques relacions entre el moviment olímpic i la medicina eren els articles que apareixien sobre dopatge i que això «era injust perquè aquests casos són un percentatge ínfim si els comparem amb els milions d’esportistes d’arreu del món».
El 1988, en la sessió del COI prèvia als Jocs de Seül, Samaranch va dir: «Els dopats no són més que una gota al mig de nosaltres i hem de vetllar perquè no es corrompi l’oceà en el qual es dilueix.» Dies després, Ben Johnson va donar positiu en la final dels 100 m. Un positiu que Alexandre de Merode, llavors president de la comissió mèdica del COI, va afirmar anys després que Samaranch va intentar amagar. «I si jo decideixo que aquest cas és negatiu», va explicar De Merode que li va dir Samaranch quan va saber la notícia. A les seves memòries, en les notes dels Jocs de Seül, Samaranch va escriure sobre el positiu de Johnson: «És una vertadera fatalitat que farà molt de mal a la nostra imatge. Però un cop més la comissió mèdica, que no controlem, s’ha posat en marxa. És molt difícil aturar-los.»
(Article publicat a El 9 Esportiu el 31 d’octubre del 2007)

En altres articles aquests darrers anys he deixat constància escrita de la meva militància a Ferrari des de l’època de Niki Lauda. El meu primer amor en la fórmula 1 va ser l’equip Tyrrell de Jackie Stewart i François Cevert, però la retirada del primer i la mort del segon em van deixar orfe l’octubre del 1973. Niki Lauda, Clay Regazzoni i els cotxes vermells em van acollir l’any 1974. El canvi de família va ser productiu. Ferrari va guanyar els mundials del 1975 i 1977 amb Niki Lauda i del 1979 amb Jody Scheckter. Després va arribar la travessa en el desert fins que va començar l’era de Michael Schumacher (campió del 2000 al 2004). I ahir Kimi Räikkönen va tornar a fer guanyar els cotxes vermells.
Amb aquests antecedents, crec que em puc sentir satisfet perquè Ferrari hagi tornat a guanyar el títol mundial de pilots. Sense cap remordiment de consciència. Hi ha una cosa, però, que m’emprenya –amb totes les cometes possibles– del títol de Räikkönen. I és compartir l’alegria amb els fanàtics de Fernando Alonso, que si no guanyava l’asturià, preferien que el títol no fos per al seu company d’equip, Lewis Hamilton. Una alegria que comprenc perfectament. Jo també estava disposat que el títol no fos per a Ferrari a canvi que tampoc no el guanyés Alonso. La gran diferència, és que jo he fet doblet: ha guanyat Ferrari i no ha guanyat Alonso.
Per què aquesta fidelitat als cotxes vermells durant els 21 anys que no van guanyar res? No ho sé. Pel mite, pel color vermell, per la història, per la tragèdia de Gilles Villeneuve. Perquè soc del Barça? Tampoc ho sé. Tant uns com altres han perdut més que no han guanyat en tots aquests anys. Les filies i fòbies en el món de l’esport –i no només en l’esport– no tenen cap explicació racional. He estat més cops de vacances a Itàlia que a Espanya i una de les vegades vaig estar a Maranello, allà on Ferrari és una religió. Vaig estar a la botiga de Ferrari. No vaig comprar res. Ara tinc les maquetes en miniatura dels cotxes de Villeneuve i Schumacher i no desisteixo d’aconseguir la del de Lauda. No tinc cap gorra ni cap bufanda de Ferrari. Tampoc tinc cap samarreta del Barça des que tenia vuit o nou anys. No crec que tenir més o menys objectes et facin ser més o menys d’un equip. I per acabar, la gran pregunta. I si Fernando Alonso fitxés per Ferrari en un futur? Alain Prost no em va agradar mai i va ser pilot de Ferrari. I jo vaig continuar sent de Ferrari. Prost però, no va guanyar mai amb Ferrari. Un petit consol.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 22 d’octubre del 2007)