Papers d'esports

Si hi ha un esport en el qual la Xina domina és el tennis de taula. En el campionat del món disputat aquest any a Zagreb, els jugadors xinesos van guanyar els set títols que hi havia en joc i es van emportar 17 de les 22 medalles que podien haver guanyat. En la competició individual femenina, les xineses van guanyar les quatre medalles que hi havia en joc. Amb aquests títols, el tennis de taula xinès acumula 107 títols en els campionats del món.
Tot i que ara pugui semblar que a la Xina s’ha jugat a tennis de taula tota la vida, fa poc més de 50 anys que ni sabien el que era aquest esport. La culpa la va tenir, com gairebé tot el que va passar a la Xina durant dècades, Mao Zedong. El líder de la revolució xinesa buscava una activitat física que fos capaç de distreure i mobilitzar el poble al mateix temps. El seu primer ministre, Xue En Lai, li va proposar el tennis de taula, que havia conegut quan era jove gràcies a uns missioners. Es va distribuir material arreu del país i es va alliçonar els joves perquè juguessin a tennis de taula en comptes de córrer o jugar a futbol. S’atribueix a Mao aquesta frase per encoratjar els seus compatriotes: «Considereu la pilota com el cap del vostre enemic capitalista. Colpegeu-la amb la vostra pala socialista i haureu guanyat un punt per a la mare pàtria.»
L’any 1953, en plena revolució, la Xina es manté al marge de les grans competicions esportives, però en canvi sí que participa per primer cop en un campionat mundial de tennis de taula, a Romania. Tres anys més tard, arriba la primera recompensa, un bronze per equips masculins en el mundial de Tòquio. El 1959, Jung Kuotan es converteix en el primer xinès a guanyar un títol mundial en imposar-se en la final del campionat que es disputa a Dortmund (RFA). La irrupció dels xinesos és espectacular i en els campionats del 1961 i 1963 guanyen les quatre medalles que hi havia en joc en la prova masculina. El 1961, la Xina també guanya el títol individual femení, el primer de la seva història. Els jugadors de la Xina van trencar el domini dels japonesos, que al començament dels anys 50 havien posat fi a l’hegemonia europea.
Hi ha qui ha buscat tota mena d’explicacions al domini dels xinesos en particular i al dels asiàtics en general en el tennis de taula. S’ha dit i escrit que la forma dels seus ulls els dóna una visió perifèrica de joc que no es pot igualar, que són tan hàbils amb la pala perquè estan acostumats a menjar amb bastonets… Els responsables del tennis de taula xinès repeteixen periòdicament, quan s’usa aquest discurs, que el seu secret és el treball: «Oblideu totes aquestes idees ridícules. Els xinesos no estan més predisposats que els altres. S’entrenen com tothom i si tenim un avantatge tothom el pot veure: simplement nosaltres som molts més», deia abans dels Jocs d’Atenes el responsable del tennis de taula xinès Cai Zhenhua. De la quantitat en surt la qualitat i com que hi ha més de 30 milions de xinesos que juguen al tennis de taula és fàcil que surtin grans jugadors i que la federació xinesa disposi d’un miler de jugadors de primer nivell i un altre miler, de reserva. I això que en els últims anys molts jugadors i jugadores de bon nivell han abandonat el país per anar a jugar a equips europeus i han quedat fora de la selecció xinesa.
Els equips masculins de la Xina han estat a tots els podis dels mundials des del 1971 excepte el 1991, amb 12 títols i cinc subcampionats i a tots els femenins des del mateix any, amb 15 títols i tres subcampionats. Pel que fa als títols individuals, n’ha guanyat nou dels 14 últims en homes i 14 dels 15 últims, en dones. En els Jocs Olímpics, els xinesos han guanyat 34 medalles des que el tennis de taula va entrar en el programa olímpic el 1988. De les 20 medalles d’or que s’han disputat, els xinesos n’han guanyat 16. Només se’ls van escapar els títols masculins del 1988, 1992 i 2004 i el de dobles femenins del 1988.
La «invasió» xinesa d’Europa
A Europa, cinc dels sis últims títols femenins (del 1998 al 2007) els han guanyat xineses nacionalitzades. La final d’aquest any la va guanyar l’holandesa Jiao Li a la luxemburguesa Xia Lian Ni, que havia estat la campiona europea els anys 1998 i 2002. El 2005 va guanyar el títol europeu l’austríaca Jia Liu, el 2003 va jugar la final la italiana Wenling Tan i el 2000 va ser campiona d’Europa l’alemanya Qianhong Gotsch. L’any 1990 la suïssa Tu Yong va ser subcampiona d’Europa. En els Jocs de Sydney, entre els 32 jugadors del quadre final hi havia, a més dels tres jugadors de l’equip de la Xina, onze xinesos nacionalitzats a Alemanya, el Japó, els Estats Units i Taiwan.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 6 d’agost del 2007)

La Xina només ha tingut un positiu en els Jocs Olímpics des que s’hi va reincorporar l’any 1979: una jugadora de voleibol que va donar positiu d’estricnina en els Jocs de Barcelona. Això no impedeix que l’esport xinès hagi protagonitzat espectaculars casos de dopatge, tant per la quantitat com per la qualitat, en els últims anys.
Fins al 1991, la natació xinesa no havia guanyat cap medalla ni en els Jocs Olímpics ni en els campionats del món. El 1991, en el mundial de Perth va guanyar quatre títols i sis medalles en total; en els Jocs de Barcelona, quatre títols i nou medalles en total, i en el mundial del 1994, a Roma, dotze d’or i dinou medalles en total. El domini de les nedadores de l’RDA dels anys setanta i vuitanta s’havia traslladat a la Xina els anys noranta. I igual que a l’Alemanya oriental, eren les dones les que manaven, no els homes. La caiguda del mur de Berlín i l’esfondrament, primer, i la desaparició de l’RDA, després, va portar a l’èxode de molts dels entrenadors alemanys, que van trobar aixopluc a la Xina, on van continuar amb els seus mètodes. Calúmnies? Igual que les nedadores de l’RDA, les xineses no van donar positiu en cap dels campionats esmentats, però el seu any de gran glòria, el 1994, va ser el que va marcar també la seva fi. El 1996, a Atlanta, un únic títol; cap, a Sydney, i un, a Atenes. En el mundial del 1998, tres títols, dos en el del 2001, tres en el del 2003 i cap en els del 2005 i 2007. Què va passar l’any 1994? Doncs que en els Jocs Asiàtics que es van fer a Hiroshima (Japó), onze esportistes xinesos van donar positiu. Dels onze, hi havia set nedadors –quatre homes i tres dones–, dos piragüistes, més un atleta i un ciclista. Una de les nedadores era Lu Bin, triple campiona mundial mesos abans a Roma.
Quatre anys més tard, en el mundial de Perth, els entrenadors alemanys ja no hi eren, però alguns mètodes es mantenien. En un escorcoll a la duana de Sydney, van trobar tretze pots d’hormona de creixement a l’equipatge d’una nedadora, Yuan Yuan, doble medalla en les proves de braça a Roma. Yuan Yuan va ser suspesa per quatre anys i l’entrenador, per quinze. Quatre xinesos més, tres noies i un noi, tots de 17 anys, van donar positiu per un diürètic en un control sorpresa. La federació xinesa va estar a punt de ser expulsada de la federació internacional de natació.
En atletisme, el món va quedar bocabadat en el mundial de Stuttgart del 1993 amb el grup de l’entrenador Ma Junren, que va guanyar sis de les nou medalles possibles –tres d’or– en els 1.500, els 3.000 i els 10.000 m. Una setmana després, en els Jocs Nacionals, van batre els rècords mundials d’aquestes proves. Les atletes van passar tots els controls que els van fer sense donar mai positiu. Ma Junren explicava que la base era un entrenament molt dur i una beguda en què hi havia sang de tortuga. Els èxits espectaculars del 1993 no es van repetir mai. Wang Junxia va ser campiona olímpica dels 5.000 m a Atlanta i Xing Huina, dels 10.000 m a Atenes.
Els èxits del grup de Ma Junren no es van repetir perquè just abans dels Jocs de Sydney, 27 esportistes xinesos –entre els quals totes les noves deixebles de l’entrenador xinès– van ser exclosos de l’equip de més de 300 esportistes per les autoritats xineses per culpa d’uns resultats anormals en els controls de sang que els havien fet. A menys d’un any de la designació de la seu dels Jocs del 2008, la Xina va preferir no jugar amb foc. A Sydney es van fer per primer cop controls de sang. El que hauria pogut ser un degoteig de positius es va convertir en un demostració de joc net de la Xina.

Més controls, més sancions

La República Popular de la Xina va ser el 18è país a ratificar la Convenció Internacional Contra el Dopatge en l’Esport de la Unesco del 2005 –l’Estat espanyol va ser el 23è; Rússia, el 38è; França, el 47è; Alemanya, el 56è i els Estats Units encara no ho han fet–. L’any 2004 la Xina va propugnar un nou reglament antidopatge, en què entre altres coses, preveu la desqualificació immediata sense esperar la contraanàlisi, inhabilitacions a perpetuïtat i exigència de compensacions econòmiques als dirigents implicats en els casos de dopatge. L’any passat es van fer a la Xina més de 9.000 controls antidopatge, un 70 per cent fora de competició. Els 2.000 millors esportistes del país, que són susceptibles de formar part de l’equip olímpic que participarà en els Jocs de Pequín són controlats estretament amb anàlisis de sang i d’orina i els que no passen els controls del Centre de Control de Dopatge de la Xina, reconegut per l’Agència Mundial Antidopatge, són exclosos de l’equip.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 5 d’agost del 2007)

El 13 de juliol del 2001, el mateix dia que Pequín va convertir-se en seu dels Jocs Olímpics del 2008, diferents organismes de defensa dels drets humans, com Amnistia Internacional, la Federació Internacional de Lligues de Drets Humans i Human Rights Watch, van mostrar el seu desacord amb la decisió del Comitè Olímpic Internacional (COI). Una oposició que només es podria equiparar a la que hi va haver el 1974, que es van concedir els Jocs del 1980 a Moscou. El 2001 i encara avui, el record de la matança de la plaça de Tiananmen el 1989 està present quan es parla dels Jocs de Pequín i no han faltat veus, durant aquests set anys, que han fet crides a boicotejar-los.
Amnistia Internacional (AI) va fer públic un comunicat en què instava el govern de Pequín a adherir-se als principis de la Carta Olímpica, que reclamen, entre altres coses, «l’establiment d’una societat pacífica i preocupada per la dignitat humana». AI recordava que des del mes d’abril hi havia hagut a la Xina més de 1.700 execucions que, irònicament, s’havien portat a terme en estadis esportius. El director d’HRW per a Àsia, Sidney Jones, no es va mostrar d’acord amb l’argument del COI que els Jocs contribuirien a portar la Xina cap a la democràcia: «No podem predir com serà la Xina el 2008, però creiem fermament que els Jocs per si sols no faran que el país sigui menys repressiu. Si s’han de protegir els drets humans, el sector privat ha d’adoptar un compromís per aconseguir-ho.» La Federació Internacional de Lligues de Drets Humans (FIDH) va anar més enllà i va demanar a la comissió d’ètica del COI que investigués en quines condicions aquest havia escollit Pequín com a seu olímpica. La FIDH deia que amb la seva decisió, «contrària a la seva pròpia carta», el COI donava un suport «innegable a un règim culpable de violacions flagrants dels drets humans; un suport que el règim farà servir sense dubte». El maig del 2001, el Parlament Europeu havia aprovat una resolució en què demanava al COI reexaminar la candidatura de la Xina quan el govern hagi modificat les seves posicions respecte als drets de l’home.
Set anys més tard, les veus en contra que els Jocs Olímpics es facin a Pequín continuen vives. El col•lectiu Xina JO 2008 creat a França i que aplega nou organitzacions de defensa dels drets de l’home –entre elles, Amnistia Internacional i Reporters sense Fronteres– ha portat una campanya activa en contra de Pequín-2008, recordant les constants violacions dels drets humans i la corrupció del govern xinès.
Durant l’última campanya presidencial francesa, la candidata socialista, Ségolène Royal, va recollir la crida del filòsof Bernard-Henry Lévy a boicotejar els Jocs si la Xina continuava donant suport al govern del Sudan en la crisi de Darfur: «Si el drama no acaba, França s’honorarà de refusar de ser als Jocs.» El futur president, Nicolas Sarkozy, va ser contundent: «Hem de boicotejar 1.300 milions de persones? Què volem, que la Xina es transformi en Corea del Nord?»
La hipocresia que suposa fer una crida a boicotejar una competició esportiva però al mateix temps mantenir els lligams diplomàtics, polítics i, sobretot, econòmics, amb el règim xinès ha sacsejat moltes consciències des que el Comitè Olímpic Internacional va decidir que els Jocs es fessin a Pequín. Des del món de l’esport es recorda tot sovint que no se senten crides per demanar el boicot de l’Exposició Universal que es farà dos anys després dels Jocs, l’any 2010 a Xangai.

Tancs contra manifestants

Entre el 15 d’abril i el 4 de juny del 1989, la plaça de Tiananmen, a Pequín, va ser l’escenari d’un seguit de protestes contra el règim liderades per grups d’estudiants amb el suport d’intel•lectuals i treballadors. El desencadenant va ser la mort del líder reformista Hu Yaobang. El govern xinès va reprimir durament les manifestacions i concentracions. El 20 de maig va declarar la llei marcial i el 3 de juny va enviar els tancs per posar fi a les protestes. El balanç de morts va ser entre 400 i 800 segons la CIA i 2.600 segons fonts no identificades per la Creu Roja. De ferits, entre 7.000 i 10.000. Després de la violència es va desencadenar una gran repressió, amb un gran nombre de detencions, empresonaments i execucions.

Pensant en Madrid i Sevilla pel 2012

A l’Estat espanyol, la designació de Pequín com a seu dels Jocs del 2008 va ser vista en la perspectiva de les aspiracions que llavors tenien Madrid i Sevilla –el COE encara havia de decidir– d’organitzar els Jocs del 2012. El fet que els Jocs del 2008 no es fessin a Europa obria les portes al fet que una ciutat europea rebés els Jocs del 2012. El rei Joan Carles va enviar un telegrama de felicitació al president xinès Jiang Zenin i totes les reaccions que es van fer en el govern espanyol, llavors a les mans del PP, van ser en clau local. El secretari d’estat per a l’Esport, Juan Antonio Gómez Angulo, va dir: «Europa tindrà més opcions en la següent elecció i, per tant, també Espanya.» Va encertar en la primera part; no, en la segona. Londres-2012.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 4 d’agost del 2007)

De la terrible decepció del 23 de setembre del 1993 a la immensa alegria del 13 de juliol del 2001. De quedar-se sense organitzar els Jocs Olímpics del 2000 a ser la seu dels Jocs de la 29a Olimpíada, que començarà d’aquí a poc més d’un any. Milions de xinesos van viure amb només vuit anys d’interval aquestes sensacions tan oposades que molts altres ciutadans del món no viuran mai. El 1993, Pequín era la indiscutible favorita per obtenir els Jocs del 2000. Va manar en les tres primeres votacions, però va perdre, per dos vots, contra Sydney en la decisiva. Vuit anys després, en la segona oportunitat, va guanyar per golejada en la segona votació. Els Jocs viatjaven cap a la Xina.
El 1993, el món tenia encara molt present la matança de la plaça de Tiananmen del 1989 i els membres del Comitè Olímpic Internacional (COI) no es van atrevir a donar els Jocs a la Xina. El 2001, Tiananmen ja era un record llunyà i el potencial de la Xina com a nou mercat havia augmentat exponencialment. Hi ha qui explica així que el 1993 fos no i el 2001, sí.
Sigui com sigui, Pequín era la favorita en la 101a sessió que el COI va fer a Mònaco el 1993. En una de les visites que el llavors president del COI, Joan Antoni Samaranch, va fer a la Xina, li van arribar a dir: «Si no donen els Jocs a qualsevol dels altres aspirants, quants milions de persones ploraran? Vint, cinquanta? Però si no els donen a Pequín en ploraran 1.200 milions.» Diversos mitjans de països anglosaxons no es van estar de res contra Pequín, i es pensava que, com a reacció, els membres del COI triarien la capital xinesa. Al final, però, Sydney va guanyar per dos vots (45 a 43). Quan es van saber els resultats de les diverses votacions –llavors no es podien seguir en directe com ara–, es va veure que Pequín havia anat a davant, ajustadament però a davant, en les tres primeres votacions. L’eliminació de Manchester va donar tres dels seus vots a Pequín però vuit a Sydney, que es va acabar emportant la grossa. «Era massa complicat. Té moltes coses per arreglar i un gegant també pot tenir els peus de fang», va dir un membre del COI.
La desfeta del 1993 va fer pensar que Pequín desistiria. El diari oficial China Daily va anunciar que ho tornarien a intentar, però els analistes pensaven que el govern xinès destinaria els seus recursos a buscar un lloc en el món a través d’altres vies. Pequín no va aspirar als Jocs del 2004, que es van atorgar a Atenes el 1997, i el 1998 va anunciar que es presentaria per ser la seu dels Jocs del 2008. El 24 de febrer del 2000, quan es va tancar el termini de presentació de candidatures per als Jocs d’estiu del 2008, Pequín era una de les deu ciutats inscrites. El 28 d’agost, Pequín estava entre les cinc finalistes i el 6 de febrer va rebre un cop de mà quasi definitiu: el COI va decidir que no tindria en compte els aspectes polítics en la valoració de les candidatures. En l’informe sobre Pequín es deia que a la Xina «hi ha un fort control del govern central sobre tots els sectors, que suposadament també s’estendria als Jocs Olímpics i activitats associades».
Joan Antoni Samaranch, que va recollir el testimoni de Lord Killanin i va rebre la Xina amb els braços oberts en els Jocs del 1984, va propiciar així un impuls decisiu a la candidatura de Pequín. A Moscou, on el COI va triar la seu del 2008, Samaranch va dir adéu a la presidència del COI després de 21 anys. Va ser el seu últim servei a l’olimpisme.
La designació de Pequín va ser la cinquena concessió a un país asiàtic d’una seu olímpica: a Tòquio (Japó), els Jocs d’estiu del 1964; a Sapporo (Japó), els d’hivern del 1972; a Seül (Corea del Sud), els d’estiu del 1988; a Nagano (Japó), els d’hivern del 1998, i ara a Pequín, els d’estiu del 2008.
El COI va prendre aquell 13 de juliol del 2001 la seva decisió més arriscada des que el 1982 va donar els Jocs del 1988 a Seül, que llavors era la capital d’un país amb una dictadura militar. Justament l’exemple de l’evolució cap a la democràcia que va tenir Corea del Sud a partir d’aquella designació olímpica va ser un dels elements que el COI va utilitzar per defensar la seva decisió. Res no va evitar, però, nombroses reaccions en contra i que ràpidament es creés en el món occidental una forta oposició, fins i tot parlant de boicot, als Jocs de Pequín.

Dels Jocs Asiàtics als Jocs Olímpics

L’endemà mateix de la matança de Tiananmen, la Xina va aconseguir l’organització dels Jocs Asiàtics del 1990. Aquella victòria –era la primera vegada que la Xina organitzava aquests Jocs– va significar molt per a la Xina, ja que aquella competició va ser un èxit esportiu i organitzatiu i va rellançar la seva candidatura olímpica. Samaranch, que va assistir a aquells Jocs, va encoratjar els dirigents xinesos a presentar una candidatura per a l’edició de l’any 2000. El març del 1991, el govern xinès anunciava que la seva capital volia els Jocs del 2000. En els darrers anys, diverses ciutats xineses han organitzats competicions de primer nivell. L’any 2001, poc més d’un mes després de rebre la nominació olímpica, Pequín va ser la seu de la Universíada. En els darrers vint anys, la Xina ha organitzat campionats del món de tennis de taula, voleibol, bàdminton, halterofília, taekwondo, gimnàstica artística, tir amb arc, bàsquet, patinatge de velocitat, esquaix, boxa, aeròbic i natació en piscina curta.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 3 d’agost del 2007)

Dimecres vinent faltarà un any per a la inauguració dels Jocs Olímpics de Pequín. Durant aquests set dies El 9 oferirà una sèrie de reportatges per explicar d’on ve i on va l’esport xinès, que ja és una de les grans potències mundials.
L’estiu del 1984, la cerimònia d’entrega de la primera medalla dels Jocs Olímpics de Los Angeles es va haver d’endarrerir 45 minuts. El xinès Xu Haifeng havia guanyat la final de pistola i els organitzadors no tenien a punt la bandera de la República Popular de la Xina. La Xina tornava als Jocs Olímpics d’estiu després de 32 anys d’absència, ja que la seva última participació havia estat el 1952, a Hèlsinki, i pel que sembla a Los Angeles no pensaven que pogués començar a guanyar medalles tan ràpidament.
Abans de la revolució de Mao Zedong, la Xina havia tingut una presència discreta en els Jocs Olímpics. Es va estrenar el 1932, a Los Angeles, amb un atleta; el 1936, a Berlín, hi van anar 69 esportistes, i el 1948, a Londres, 33; sense cap resultat destacat. Des del 1910 existia un organisme equivalent a un comitè olímpic que controlava l’esport al país i des del 1922 hi havia un membre xinès en el COI. La guerra civil que acaba el 1949 amb la fundació de la República Popular de la Xina i la retirada dels partidaris de Xiang Kai-sheck a Taiwan, també trenca l’esport. La majoria dels membres del comitè xinès marxen a Taiwan i el nou govern crea un nou organisme. Des d’aquell moment, la lluita de la nova Xina per al seu reconeixement internacional té en l’esport un dels seus elements principals. En plena guerra freda, la Xina, amb el suport del bloc soviètic, i Taiwan, amb els Estats Units d’aliats, transformen el Comitè Olímpic Internacional en un altre camp de batalla i el potencien com un important actor en les relacions internacionals. Tant la Xina com Taiwan s’atorguen la representació del poble xinès i neguen el dret del rival a existir.
La primera confrontació és el 1952. Els dos comitès demanen participar-hi. El comitè amb seu a Taiwan està reconegut pel COI, el que té la seu a Pequín, no. El COI decideix que els esportistes dels dos comitès puguin participar en els esports en què les seves federacions els reconeixen. Taiwan no ho accepta i es retira. La Xina hi envia una delegació de 40 membres. El 1954, el COI reconeix finalment el comitè olímpic de la República Popular de la Xina, convertint-se en la primera gran organització internacional que admet la Xina comunista. El 1955, Taiwan renuncia a continuar demanant l’exclusió de la Xina i el COI intenta que en els Jocs del 1956 hi participi un equip mixt.
Al final, la Xina boicoteja els Jocs de Melbourne per la presència de Taiwan, i dos anys més tard, el 1958, en ple «Salt endavant» i enmig d’una greu crisi pel bombardeig per part de la Xina d’unes petites illes de Taiwan, la Xina anuncia que es retira del moviment olímpic. En una carta enviada al COI, el president del Comitè Olímpic Xinès, Tung Shouyi, acusa el president del COI, Avery Brundage, de «violar deliberadament la carta olímpica amb l’objectiu de servir el projecte imperialista dels Estats Units de crear dues Xines». El Comitè de la Xina ja no és en el COI, però el COI no vol que el comitè de Taiwan faci servir aquest nom. El 1960, en els Jocs de Roma, l’obliguen a participar sota el nom de Formosa, la qual cosa fa que la delegació desfili amb una pancarta de protesta.
Fora dels Jocs, la Xina no vol desaprofitar el gran aparador internacional que és l’esport, i fa servir el seu paper entre els països del Tercer Món per donar suport a una iniciativa d’Indonèsia –que el 1964 abandona el COI i hi torna el 1967–, els Jocs de les noves forces que pugen (Ganefo). Es disputen el 1964 i el 1965, però el 1967 s’acaben. Durant els anys setanta, la Xina, ja totalment allunyada de la URSS, s’acosta a occident i comença a establir relacions amb diversos països. L’esport hi té el seu lloc amb l’anomenada diplomàcia del ping pong –un equip dels Estats Units visita la Xina l’abril del 1971–. El 1971, la República Popular de la Xina és admesa a les Nacions Unides en el lloc de Taiwan. Esportivament parlant, el nou president del COI, Lord Killanin, s’agafa el retorn de la Xina com un assumpte personal. La Xina va demanant el reingrés en les federacions internacionals que havia abandonat i el 1975 presenta una petició de readmissió al COI. La petició no és oficialment rebutjada, però es deixa per després dels Jocs del 1976. Finalment, el 25 d’octubre del 1979, el comitè executiu del COI readmet la Xina, una decisió que és ratificada per l’assemblea, en una votació per correu, el 26 de novembre del 1979: 62 vots a favor i 17 en contra. La Xina participa en els Jocs d’hivern del 1980 però fa costat als Estats Units en el boicot als Jocs de Moscou. El retorn als Jocs d’estiu serà a Los Angeles, el 1984, de la mà del seu gran valedor, Joan Antoni Samaranch. Després d’aquella primera medalla en què va costar tant trobar la seva bandera, la Xina s’ha convertit en una de les grans potències olímpiques. La llarga marxa esportiva va acabar amb èxit.

Els EUA amenacen de boicotejar els seus propis Jocs

El suport que els Estat Units van donar durant anys a Taiwan en la seva pugna amb la Xina va provocar que el govern dels EUA amenacés de boicotejar els Jocs d’hivern del 1960 que es van organitzar al seu pro- pi país, a Squaw Valley. El juny del 1959, el Congrés dels EUA va votar una reso- lució favorable al manteni- ment de Taiwan en el COI i a l’exclusió de la Xina en la qual deia que els Estats Units no participarien en aquells Jocs si Taiwan tam- poc ho feia. També es va prohibir l’ús de personal i de material de l’exèrcit en els preparatius dels Jocs si els atletes «de les nacions lliu- res» no hi podien participar. Per primera i única vegada, un país va amenaçar de boicotejar els seus propis Jocs. El president del COI, Avery Brundage, va haver de declarar en un comitè del Senat que investigava la infiltració comunista en el Comitè Olímpic dels Estats Units. Al final, i malgrat les amenaces dels Estats Units, el Comitè Olímpic de Taiwan no va participar en els Jocs Olímpics d’hivern del 1960 que es van fer en territori nord-americà: Taiwan no era membre de cap federació d’esports d’hivern.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 2 d’agost del 2007)

La República Democràtica Alemanya (RDA) va manar durant quasi tres dècades en l’atletisme femení. Quan va caure el mur vam saber que els esportistes eren sistemàticament dopats. Tot i això, només una atleta de la RDA, la llançadora de pes Ilona Slupianek, l’any 1977, va donar positiu. En la nova Alemanya, les atletes de l’est van tenir problemes per adaptar-se als nous temps i algunes van caure. Com Katrin Krabbe el 1991 i com Susen Tiedtke el 1995.
Aquesta atleta, nascuda a Berlín est el 1969, va ser gimnasta i hauria estat olímpica a Los Angeles el 1984 si no hagués estat pel boicot. Filla d’atletes –la mare velocista i el pare saltador de perxa–, es va passar a l’atletisme i va aconseguir el bronze en salt de llargada en l’europeu júnior del 1987. Cinquena en el mundial del 1991 i vuitena en els Jocs de Barcelona, Susen Tiedtke era l’atracció en totes les competicions pel seu físic. En els Jocs de Barcelona va ser triada «miss Jocs Olímpics» en una votació feta entre els esportistes. El 1991 va saltar 7 metres, la barrera que situa les atletes en un nivell superior. El 1993 va pujar per primer cop a un gran podi, segona en el mundial en pista coberta, competició en què va ser tercera el 1995. Aquell bronze aconseguit al Palau Sant Jordi de Barcelona va ser el cant del cigne de Tiedtke. L’endemà de guanyar-lo li van fer un control sorpresa i va donar positiu de testosterona. L’atleta va negar que hagués pres res, però el doctor Manfred Donike, del laboratori de Colònia, va provar que s’havia pres un fàrmac anomenat Oral-Turinabol, usat habitualment a la RDA. Tiedtke va ser sancionada amb quatre anys, posteriorment reduïts a dos. Va tornar el 1997 i va aconseguir entrar en les finals dels Jocs del 2000, els mundials del 1997 i el 1999 i l’europeu del 1998, però mai va recuperar el nivell anterior a la sanció. El 2004, amb 35 anys, no es va classificar per als Jocs d’Atenes.

En el «Playboy»
Durant la seva carrera esportiva en l’atletisme, Susen Tiedtke va destacar més per la seva bellesa que pels seus resultats. Va ser una bona atleta, però mai una gran atleta. La seva bona presència física la va portar a poder fer una mena de carrera paral·lela de model, que va culminar l’any 2001 quan, semiretirada de l’atletisme, va posar nua per a l’edició d’Alemanya de la revista Playboy.

El marit gelós
Susen Tiedtke es va casar el desembre del 1993 amb el saltador dels Estats Units Joe Greene, medalla de bronze en salt de llargada en els Jocs Olímpics de Barcelona i d’Atlanta. El matrimoni no va arribar a durar ni cinc anys, ja que Greene es mostrava molt gelós de l’atracció que aixecava la seva dona en les competicions a les quals anaven. L’estiu del 1998 es van acabar divorciant.

De jove va dir no
Després de ser tercera en l’europeu júnior del 1987, en la seva primera gran competició internacional, Susen Tiedtke va abandonar l’atletisme fins que no va caure el mur perquè no volia dopar-se, tal com li exigia la federació. Per aquest motiu no va anar al mundial júnior del 1988. Vuit anys després, va caure en la temptació i va consumir allò que li volien donar quan era jove i no va voler consumir.
(Article publicat a El 9 Esportiu l’1 d’agost del 2007)

Una de les solucions a la crisi permanent que viu el ciclisme en general i el Tour en particular per culpa del dopatge és que el Tour es torni a disputar amb seleccions nacionals, controlades per les federacions dels diversos països com ja s’havia fet fa dècades? La setmana passada, el setmanari de ciclisme editat al País Valencià Meta2Mil llançava la idea. Dijous, un exdirector del Tour també en parlava en un diari francès i fins i tot la direcció actual del Tour ha reconegut que estudia la idea. Ara mateix sembla poc probable que es pugui arribar a portar a terme. Sense anar gaire lluny, si la gran prova que tothom espera, el Tour, es disputa per seleccions i no per equips comercials, quins patrocinadors voldran pagar un equip i uns corredors per quan arribi el gran moment de l’any no poder ser-hi presents?
De la remota possibilitat que el Tour es disputi amb equips de seleccions, m’ha interessat la reflexió que el director de l’esmentat setmanari ciclista feia sobre la repercussió que pensava que el nou format tindria en el dopatge. Escriu Jorge Quintana: «Segur que estant al davant el nom d’un país, tots els polítics buscarien fotos i els policies manats tindrien un tracte exquisit cap a un esport que deixaria de ser l’aneguet lleig. De cop, s’acabaria el dopatge. Bé, no s’acabaria, però en no sortir a la llum pública, per als espectadors –els aficionats són molt més intel·ligents i estan molt més informats–, no hi hauria escàndols.» Dues velles teories juntes: l’orgull nacional per sobre de tot i el que no es veu o no se sap, no existeix. Quintana suggereix que els responsables esportius dels diversos països taparien els casos de dopatge perquè no afectarien una marca que ven parquet, un supermercat o un banc, sinó un país. Vull pensar que aquesta predisposició que Quintana veu en els polítics no existeix, tot i que algunes de les declaracions que s’han sentit aquests dies sobre el Tour poden fer dubtar. O algú no pensa que moltes coses que s’han dit i escrit no serien diferents si canviem les nacionalitats dels implicats i la cursa en la qual han passat tots aquests fets?
De totes maneres, lligar els colors d’una bandera i el nom d’un país amb l’absència de dopatge és pixar fora de test i desconèixer el món real. Que no es descobreixen casos de dopatge en els Jocs Olímpics, en els campionats del món i d’Europa? I qui controla els esportistes que van a aquests campionats? Les federacions nacionals i els comitès olímpics nacionals. Ells són la primera línia de defensa de l’orgull de la pàtria en el món de l’esport. O la segona, que a vegades alguns mitjans els passen per la dreta i per l’esquerra i els deixen com aprenents. (Article publicat a El 9 Esportiu el 30 de juliol del 2007)

Katrin Krabbe va ser l’última de les grans velocistes de la República Democràtica Alemanya (RDA) i la primera de la nova Alemanya unificada. Va ser doble campiona d’Europa de 100 i 200 m el 1990 amb la samarreta blava de la RDA i doble campiona del món el 1991 amb la samarreta blanca d’Alemanya. Va ser, també, la protagonista d’un dels més grans serials de la història del dopatge.
El gener del 1992, Krabbe era la gran estrella de l’atletisme femení. 22 anys, alta, estilitzada, rossa, simbolitzava la nova Alemanya que volia oblidar el passat. Però Krabbe i el seu entrenador Thomas Springstein no havien canviat els mètodes que havien après a la RDA. El 24 de gener del 1992, Krabbe i les seves companyes d’entrenament, Grit Breuer i Silke Moeller van ser sotmeses a un control per sorpresa. Una setmana més tard, la federació alemanya va suspendre les tres atletes per manipulació del control: l’orina era la mateixa en les tres mostres. El 28 de juny la IAAF decideix aixecar la suspensió perquè considera que hi van haver errors en el procediment de fer el control i també que no s’ha pogut demostrar que les atletes eren les responsables de la manipulació. Krabbe i les seves companyes tenen permís per competir en els Jocs de Barcelona, però el 3 de juliol anuncien que hi renuncien.
El 5 d’agost del 1992, en plens Jocs de Barcelona, la federació alemanya anuncia que Krabbe i Breuer han donat positiu en un control. L’endemà les atletes admeten haver pres Spiropent, un medicament que conté clenbuterol, un anabolitzant. El 24 d’agost, Manuela Derr, companya d’entrenaments de Krabbe i Breuer, admet haver pres el mateix producte. El setembre, la federació alemanya demana una sanció de quatre anys per a les atletes. El novembre, però, la mateixa federació proposa un pacte a les atletes: retiren l’acusació de dopatge i elles accepten una sanció d’un any i tres mesos per antiesportivitat i abús de medicaments. No hi ha acord. El 30 de març del 1993, la federació alemanya castiga Krabbe i Breuer amb un any de sanció, per abús de medicaments, amb caràcter retroactiu des del 14 d’agost del 1992. Derr és inhabilitada per vuit mesos.
Katrin Krabbe no va acceptar la sanció i la va recórrer. La IAAF tampoc. El 23 d’agost del 1993, la IAAF decidia ampliar la sanció a Krabbe i les seves companyes en dos anys més, fins al 23 d’agost del 1995, per «falta a l’ètica esportiva», amb la qual cosa també quedava fora del mundial del 1995. El setembre del 1994, Krabbe va presentar una demanda per danys i perjudicis a la federació del seu país i a la IAAF, a la qual demanava 640.000 dòlars d’indemnització. El desembre del 1994, Krabbe anuncia que es retira. El maig del 2005 un tribunal de Munic anul·la la sanció de dos anys i el 23 d’agost del 1995, quan la sanció de la IAAF expira, Krabbe anuncia que no descarta tornar a competir. Té 25 anys i ha estat sancionada tres anys i vuit dies. El març del 1996, un jutjat de Munic dictamina que la IAAF no tenia potestat per augmentar la sanció a Krabbe i el juliol del 2001 condemna la IAAF a pagar 770.000 euros a l’atleta per danys i perjudicis.

Un palmarès curt i gran
Katrin Krabbe va ser una atleta precoç. Amb quinze anys feia 12.2 en els 100 m i 24.7 en els 200 m i amb 17 ja va guanyar dues medalles en el mundial júnior del 1986. El 1988 va ser campiona del món júnior dels 200 m i els 4×100 m i segona en els 100 m. Ja de sènior, va guanyar els 100 m, els 200 m i els 4×100 m en l’europeu del 1990. En el mundial del 1991, va guanyar els 100 m i els 200 m i va ser tercera en els dos relleus.

Krabbe, espanyola?
El mes de febrer del 1992, quan el futur esportiu de Krabbe penjava d’un fil i la seva presència en els Jocs de Barcelona era quasi impossible, a la premsa esportiva barcelonina es va publicar que Krabbe pensava nacionalitzar-se espanyola per eludir una possible sanció de la federació del seu país. Un globus sonda sense cap ni peus que no va anar més enllà d’una simple especulació periodística.

L’anunci irònic
La velocista alemanya no ha reconegut mai haver-se dopat. El mes de març del 1994 va fer una campanya publicitària de productes per aprimar-se per a una empresa farmacèutica alemanya, Koenig. En l’anunci, Krabbe deia: «Torno a prendre pastilles» i a continuació afegia: «Perquè és bonic estar prima.» La campanya va causar impacte a Alemanya, on tothom va pensar que l’atleta reconeixia, amb ironia, que s’havia dopat.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 25 de juliol del 2007)

El final del Tour del 1998 va ser l’inici d’un llarg procés que s’acabaria el 22 de desembre del 2000 amb la sentència d’un cas que ocuparia 27 mesos d’instrucció, 5.806 folis, 10 acusats i 23 advocats, i que tindria el seguiment de 180 periodistes durant les tres setmanes que van durar les audiències. Dels nou corredors que formaven l’equip Festina en el Tour del 1998, set –Laurent Brochard, Christophe Moureau, Didier Rous, Alex Zülle, Laurent Dufaux, Armin Meier i Neil Stephens– van ser sancionats amb vuit mesos de càstig per la Unió Ciclista Internacional (UCI), posteriorment reduïts a set. Pascal Hervé es va imposar un càstig de set mesos en solidaritat amb els seus companys. Tampoc no va ser sancionat Richard Virenque, que, com Hervé, va negar sempre que s’hagués dopat. Virenque va donar un cop d’efecte anunciant el desembre del 1998 que es retirava. Poca gent se’l va creure, i uns mesos després tornava a la competició amb l’equip Polti. El 16 de juny del 1999, el Tour va anunciar una llista de corredors vetats per participar en la cursa d’aquell any. Virenque hi era. El 29 de juny, el Tour es va fer enrere i va permetre que hi participessin els que havia vetat. Virenque va acabar vuitè en el Tour i en va guanyar el gran premi de la muntanya. En el Tour del 2000, Virenque va ser sisè en la general i va guanyar una etapa.
Richard Virenque s’havia convertit en el gran protagonista del cas Festina. Tornava a competir al màxim nivell i continuava negant que es dopés. Fins al 24 d’octubre del 2000. El segon dia del judici que es va fer a Lilla contra ell i nou acusats més, el ciclista va reconèixer, finalment, que s’havia dopat, però ho va fer presentant-se com una víctima: «Em vaig dopar per no sortir del ramat; jo era un xai, i si en sortia estava acabat.» Richard Virenque estava acusat de complicitat en l’ús de substàncies prohibides. L’endemà, Pascal Hervé també va confessar. Va dir que no ho havia fet abans perquè volia que tothom confessés, no només els membres del Festina. El judici va quedar conclús per a sentència el 7 de novembre del 2000.
El 22 de desembre del 2000 es va conèixer el veredicte. Virenque va ser absolt dels càrrecs que li imputaven. Posteriorment, l’UCI el va sancionar amb vuit mesos de suspensió. No va córrer el Tour del 2001, però de l’any 2002 al 2004 va guanyar-ne tres etapes i dos mallots més de millor escalador. Bruno Roussel, exdirector del Festina, va ser condemnat a un any de presó i a pagar 50.000 francs de multa. Willy Voet, el cuidador que havien enxampat amb els productes prohibits, va ser condemnat a deu mesos de presó i 30.000 francs de multa. Jeff d’Hont, excuidador de l’equip La Française des Jeux, va ser condemnat a nou mesos de presó. Joël Chabiron, excap de comunicació del Festina, i Jean-Marie Dalibot, antic cuidador del Festina, van ser condemnats a cinc mesos de presó. Els farmacèutics Eric i Christine Paranier van ser condemnats a 10.000 i 30.000 francs de multa, respectivament, i el metge de l’ONCE, Nicolás Terrados, a una multa de 30.000 francs. El metge del Festina, Eric Rijckaert, no va poder comparèixer davant del tribunal per problemes greus de salut. Va morir de càncer el gener del 2001.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 18 de juliol del 2007)

Tuvalu, una illa del Pacífic amb 12.000 habitants i 26 quilòmetres quadrats de territori, és, des de la setmana passada, el membre número 205 del Comitè Olímpic Internacional (COI). Montenegro va ser, just abans, coses de l’alfabet, el número 204. Tuvalu, independent de la Gran Bretanya des del 1978, podria tenir una presència breu en el COI. No perquè l’hagin de fer fora, sinó perquè el punt de màxima altitud de l’illa és de cinc metres, i diuen els experts que un any d’aquests podria quedar coberta per l’oceà. Coses del canvi climàtic.
Tuvalu, amb una nul·la presència en les competicions, és membre del COI, i Catalunya, amb una història esportiva tan llarga com la de qualsevol altre país, continua jugant, quan li ho deixen fer, partits de costellada. És el doble tractament del COI. Tuvalu és un estat reconegut per les Nacions Unides, i Catalunya, una simple comunitat autònoma del Regne d’Espanya. I després diuen que no s’ha de barrejar la política amb l’esport. Ja ens trobarem algun dia amb Tuvalu en el COI, si continua resistint les onades de l’oceà Pacífic. Només ens hem d’independitzar de la potència colonial, com van fer ells.
Que el COI tingui més membres que l’ONU és conseqüència dels diferents mètodes d’ingrés en el moviment olímpic que hi ha hagut al llarg de la història i del tractament diferent que es dóna a un territori quan perd l’estatus que tenia. Un cas singular és el de Hong Kong. L’antiga colònia anglesa va crear el seu comitè olímpic el 1950, el COI el va reconèixer el 1951 i es va estrenar en els Jocs el 1952. Des de llavors no ha faltat mai en uns Jocs d’estiu. Mai? Si el 1997 els anglesos van tornar la colònia a la Xina, que la va convertir en la seva 32a província? Sí, però el COI li va permetre mantenir un comitè olímpic propi, independent del de la Xina.
Aquesta autonomia fa que esportistes que veuen que no tenen lloc en l’equip xinès vagin cap a Hong Kong per poder ser als Jocs Asiàtics o als Jocs Olímpics. El 1994, Hong Kong va guanyar 12 medalles, cap d’or, en els Jocs Asiàtics. L’any passat va guanyar 28 medalles, sis d’or, en els Jocs Asiàtics. Dos jugadors trànsfugues de l’equip xinès van guanyar la plata en els dobles de tennis de taula a Atenes per a Hong Kong. Dues jugadores de bàdminton, la campiona asiàtica del 2006 i la medalla de bronze a Atenes han deixat l’equip de la Xina i ara formen part del de Hong Kong.
L’equip del Comitè Olímpic de Hong Kong s’està convertint en l’equip B de la Xina, i fa que hi hagi gent que es pregunti si paga la pena reconèixer un comitè olímpic en aquestes condicions. Tot dependrà de si continua pispant medalles a l’equip del Comitè Olímpic de la Xina?
(Article publicat a El 9 Esportiu el 16 de juliol del 2007)