Papers d'esports

Bjarne Riis i Eriz Zabel no són els primers ni seran els últims ciclistes que reconeixen que s’han dopat durant la seva trajectòria esportiva. El seu testimoni ha colpit el món de l’esport en general i del ciclisme en particular pel que significa de confirmació del que tothom es pensava, que durant els anys 90 hi va haver una mena de barra lliure pel que fa a l’EPO en el ciclisme professional.
Un altre gran ciclista, el ja desaparegut José Manuel Fuente, el Tarangu –a la dreta, a la foto–, va explicar al diari El País, el novembre del 1993, algunes de les pràctiques que els ciclistes de la seva generació, la que va destacar en els anys 70, van fer amb substàncies dopants. En aquella època els controls eren escassos i el que prenien els ciclistes era poca cosa més que estimulants, però no és sobrer recordar ara el testimoni de Fuente. Una confessió que va ser confirmada en diversos mitjans per companys com ara González Linares, Josep Pesarrodona i l’exseleccionador espanyol Pepe Grande.
Fuente va explicar que havia començat a prendre estimulants el 1975 –ja en el tram final de la seva carrera– en les curses de principi de temporada: «Com que no hi havia controls, molts en prenien, i això obligava la resta a fer el mateix.» Prenien amfetamines (Sulfatina, Tenedron, Pervitin o Centramina), tant en pastilles com injectables. Les injeccions, se les feien ells mateixos, i de vegades compartien les xeringues. Això va provocar alguna de les hepatitis que van tenir diversos ciclistes durant els anys 70. L’any 1993, Fuente explicava que la malaltia que el va apartar del ciclisme no va ser per culpa de cap virus, sinó que van ser les amfetamines que li van afectar un dels ronyons, però que el cas es va voler amagar i es va explicar la història del virus per no haver de revelar que es tractava d’un cas de dopatge.
El ciclista asturià va explicar, també, que en una cursa es va prendre una Centramina per aguantar el pilot, i que quan li va fer efecte es va anar animant i va guanyar l’etapa. Va passar el control, i no va donar positiu. L’any següent, en la volta al País Basc, refiat, va prendre el mateix i va donar positiu.
En la Vuelta del 1975, els corredors del seu equip, el Kas, es pensaven que els del Super Ser es dopaven, i ell va decidir fer-ho, també, per ajudar el seu líder, Domingo Perurena, en condicions. El seu director ho va descobrir, i en la penúltima etapa li va dir que aquell dia li tocaria passar el control, fins i tot si es retirava. Només se’n lliurava si tenia un accident. A 100 metres del final, va provocar una ensopegada amb un altre corredor, va anar a topar espectacularment amb la vorera, va fingir una commoció i el van haver de portar a l’hospital. Així es va lliurar de fer el control i d’un positiu segur.
José Manuel Fuente va aconseguir 24 victòries en els sis anys i escaig que va ser professional. Va guanyar la Vuelta el 1972 i el 1974, va ser tercer en el Tour del 1973 i cinquè en el Giro del 1975. Va guanyar etapes en les tres grans curses per etapes. El 1976, amb 30 anys, va anunciar de manera totalment inesperada que es retirava, perquè li van negar la llicència per motius de salut. Va morir l’any 1996, als 51 anys, per un càncer de fetge.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 30 de maig del 2007)

El futbolista mexicà Salvador Carmona, defensa del Cruz Azul, ha estat inhabilitat a perpetuïtat aquesta setmana per haver donat positiu per estanozolol, un anabolitzant, per segona vegada en la seva carrera. Aquest segon positiu, a més, es va produir mentre complia un any de sanció pel primer positiu.
Carmona va donar positiu per estanozolol en un control que li van fer quan estava concentrat amb la selecció de Mèxic per jugar la copa de les Confederacions del 2005. Carmona i un company, Aarón Galindo, que també va donar positiu, van ser expulsats de la selecció mexicana. Tots dos jugadors van ser sancionats amb un any de suspensió que van complir el 4 de juliol del 2006. Mentre estaven sancionats, la federació mexicana va continuar controlant els jugadors, i arran d’una anàlisi que li van fer el 31 de gener del 2006, Salvador Carmona va tornar a donar positiu per estanozolol. Carmona, de 32 anys, no va acceptar el resultat, i va començar una lluita que després d’esgotar les vies esportives mexicanes va acabar al Tribunal d’Arbitratge de l’Esport (TAS), amb seu a Suïssa. El 16 de maig passat, el TAS va decidir inhabilitar Carmona a perpetuïtat. Aarón Galindo va donar negatiu en totes les proves que li van fer.
Salvador Carmona tampoc no va acceptar la resolució del TAS, i va presentar un recurs d’empara a la justícia mexicana per tal de poder continuar jugant. El recurs va ser acceptat, però la federació mexicana va rebre la resolució –suspensió de la sentència mentre s’estudia el cas– quan feia 35 minuts que Carmona jugava amb el Cruz Azul les semifinals de la lliga mexicana. A més de la sanció al jugador, ara el Cruz Azul ha quedat fora de la lluita per la lliga mexicana.

Estranger
Que Salvador Carmona jugués contra el Pachuca ha estat considerat una alineació indeguda per la federació mexicana, i el Cruz Azul ha estat eliminat de les semifinals del torneig Clausura. El Cruz Azul diu que no va alinear Carmona de manera indeguda perquè va ser un organisme estranger el que va sancionar Carmona, i no un de mexicà. El Cruz Azul va perdre el partit per 1-3 contra el Pachuca.

El TAS
El TAS es va crear el 1984 a instàncies del Comitè Olímpic Internacional (COI) com a darrera instància jurídica per resoldre els litigis esportius. El 1994 es va signar la convenció de París, en la qual el COI i les associacions de federacions internacionals d’esports olímpics, les d’esports no olímpics i les de comitès olímpics estatals reconeixien la jurisdicció del TAS i en reforçaven l’estatus.

Com «Big Ben»
L’estanozolol és un esteroide anabolitzant que es va fer famós pel positiu de Ben Johnson en la final dels 100 m dels Jocs de Seül 88. Forma part de la llista de substàncies prohibides de l’Agència Mundial Antidopatge, i està prohibit tant en les competicions com en els entrenaments. És un dels esteroides anabolitzants que poden tenir un origen exogen en l’organisme humà.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 23 de maig del 2007)

Laure Manaudou, la nedadora francesa campiona olímpica i del món ha deixat plantat el seu entrenador de tota la vida i ha marxat a entrenar-se a Itàlia per estar més a prop del seu xicot, l’italià Luca Marin –subcampió europeu dels 400 m estils–. La fugida de Manaudou ha sacsejat l’esport francès, que veu com una de les seves majors esperances de medalla d’or als Jocs Olímpics de Pequín compromet la seva preparació amb aquest canvi inesperat.
El cas Manaudou ha omplert planes i planes i hores i hores en els mitjans de comunicació francesos. Inicialment, semblava que Manaudou aniria a entrenar-se al centre que la federació italiana té a Verona, on es prepara Marin, tot i que finalment Marin estarà a Verona i Manaudou a Torí. Una de les grans rivals de Manaudou en els 200 m és la italiana Federica Pellegrini, que s’entrena a Verona. Dues rivals de dos països diferents entrenant-se al mateix lloc amb el mateix entrenador? Impossible. La federació italiana va fer el possible per evitar aquesta delicada situació i Manaudou ha acabat a Torí.
Per embolicar encara més la troca, l’exentrenador de Manaudou, Philippe Lucas, ha incorporat al grup que dirigeix a Canet de Rosselló la romanesa Camelia Potec, campiona olímpica dels 200 m l’any 2004 i que vol tornar a l’elit després d’un parèntesi dedicat als estudis. Potec hauria de ser una de les rivals de Manaudou en els 200 i els 400 m a Pequín.
A França tenen por que Manaudou no mantingui el nivell amb el canvi d’entrenador. I que hi hagi una, dues, tres medalles o més a Pequín en perill. I les medalles costen molt de guanyar. Tanta despesa per preparar Manaudou i ara tot se’n pot anar en orris per un enamorament –amb Verona com a centre, que ja té conya–. El present i el futur de Manaudou fora de la piscina importa poc.
Aquí ha passat un cas amb alguna similitud. No per l’enamorament, sinó per canviar o no d’entrenador. Mentre la federació francesa ha fet mans i mànigues per tal que Manaudou no canviés de preparació, la federació espanyola ha intentat que Erika Villaécija –rival de la francesa en els 400 i els 800 m– deixi Joan Fortuny i s’entreni amb un altre tècnic. Els mals que provoca un canvi d’entrenador a quinze mesos dels Jocs Olímpics són universals o potser varien segons on passen? El que és dolent per a Manaudou és bo per a Villaécija i viceversa? Tindrem la resposta a Pequín.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 21 de maig del 2007)

El ciclista francès Jérôme Chiotti va guanyar el campionat del món de BTT que es va disputar l’any 1996 a Cairns (Austràlia). Si miren el palmarès de la competició, però, veuran que és el suís Thomas Frischknecht, el que figura com a campió d’aquella edició. I Chiotti? El francès va confessar l’any 2000 que havia pres EPO al llarg de la seva carrera, i concretament en aquell campionat, i la Unió Ciclista Internacional (UCI) li va retirar el títol. L’any 2001, Chiotti va explicar totes les seves vivències en un llibre que va titular “De mon plein gre” (De bon grat).
Chiotti va compaginar el BTT, el ciclocròs i la carretera durant la seva vida esportiva. El 1994 va ser professional amb l’equip Catavena i el 1995 amb el Groupement, i els anys 1996 i 1997 va formar part de l’equip Festina, en què va conèixer els mètodes de treball de l’equip que es van descobrir just abans del Tour del 1998 i que van obrir la veda en la lluita contra el dopatge en el ciclisme. Chiotti va ser reconegut com a corredor de ciclocròs i de BTT. El 1990 va ser subcampió mundial júnior de ciclocròs, el 1995 va ser campió de França i el 1996 va sorprendre tothom amb la victòria en el mundial de BTT. Aquell dia Chiotti va batre Thomas Frischknecht d’1:57, i de 2:06 el noruec Rune Hoydal. L’any 1998 Chiotti va ser subcampió del món de BTT, i el 1999, vuitè.
L’abril de l’any 2000, Jérôme Chiotti va dir prou i va confessar que es dopava en una entrevista a la revista Vélo Vert. El francès va explicar que no havia tingut mai problemes per aconseguir EPO, ni tan sols en els moments més durs del cas Festina, i que el seu pressupost per dopar-se era de 40.000 francs anyals. «No em fareu creure que productes com l’EPO, l’hormona de creixement, no poden ser detectats, o si més no comptabilitzats», es preguntava Chiotti, que també va afirmar que «en els Jocs i en els mundials, els cinc o deu primers estan lluny de la netedat». L’excampió mundial també deia en aquella entrevista l’any 2000: «Què n’hauria tret, de dir-vos llavors que havia estat campió del món gràcies a l’EPO? Tota la premsa se m’hauria tirat a sobre, m’haurien fet fora de l’equip i no tindria contracte per l’any següent. Ara això ja ha passat i puc parlar lliurement.» Havent confessat, Chiotti va ser suspès sis mesos pel Tribunal d’Arbitratge de l’Esport. Va tornar l’any 2001 i va ser campió francès de BTT, i l’any 2002, subcampió. Ja no va tornar a competir ni en mundials ni en la copa del món, i es va retirar a finals de l’any 2003, als 31 anys.
L’any 2001 Chiotti explicava que s’havia decidit a escriure un llibre per explicar la seva experiència, però també per denunciar la hipocresia de la Federació Francesa de Ciclisme i dels organitzadors del Tour. Chiotti deia que el que va passar en el Tour del 1998 havia instaurat «la por del gendarme», i sobre Armstrong, que no creia en miracles. Respecte dels sis mesos de sanció que li van imposar, el francès interpretava que volia dir «tingues la boca tancada». Chiotti explicava que es va començar a adonar de la perillositat de l’EPO parlant amb la dona del també corredor Dominique Arnould, que era biòloga i li va explicar els efectes de l’EPO en uns experiments que feia amb vegetals, i que l’any 2000, quan a la seva dona li van fer la primera ecografia de la seva filla, estava segur que hi hauria algun problema, i que es consolava pensant que segur que no era el primer que prenia hormona de creixement i després tenia una filla.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 16 de maig del 2007)

El corredor de fons alemany Dieter Baumann va ser conegut durant la seva carrera com el kenyà blanc i el senyor net. El primer mot, perquè va copiar els mètodes d’entrenament dels kenyans i els va derrotar. El segon, per la seva constant lluita contra el dopatge.
El novembre del 1999, la vida atlètica de Baumann va quedar tallada i la seva reputació, tacada. Baumann va donar positiu per nandrolona en dos controls fets fora de competició els dies 19 d’octubre i 12 de novembre. La taxa de nandrolona, un anabolitzant, en la seva orina era de 20 nanograms per mil·ligram, 10 vegades més que el màxim autoritzat.
Baumann va negar que es dopés, va explicar que havia passat set controls aquell any i va assegurar que feia sis mesos que no prenia cap medicament i que tampoc havia canviat els seus hàbits alimentaris. L’alemany va fer analitzar totes les substàncies que d’una manera o altra entraven en el seu organisme. I en una d’aquestes anàlisis van detectar nandrolona en la pasta de dents que utilitzava habitualment. Baumann, que inicialment havia dit que no creia en cap conspiració, va canviar d’idea quan es va descobrir nandrolona en la seva pasta de dents i va presentar una querella contra «un desconegut» responsable del seu positiu. Baumann també va fer una declaració jurada davant un notari que mai s’havia dopat.
Tot això no li va servir de res. El 28 de desembre del 1999, la contraanàlisi confirmava el positiu i el 22 de gener del 2000 la federació alemanya sancionava Baumann amb dos anys de suspensió, sanció que va ser ratificada pel Tribunal d’Arbitratge de la IAAF el setembre del 2000. Baumann va tornar a competir el gener del 2002. Va perdre un plet contra la IAAF en què demanava 350.000 euros. Aquell estiu va ser subcampió d’Europa dels 10.000 m a Munic –entre Chema Martínez i José Ríos–. En el mundial del 2003 es va retirar en els 10.000 m i el setembre del 2003, als 38 anys, va anunciar la seva retirada.

Or a Montjuïc
Dieter Baumann es va fer famós quan va guanyar els 5.000 m dels Jocs de Barcelona superant en la recta final els atletes africans en un esprint en ziga-zaga pel mig d’ells. Quatre anys abans havia estat subcampió olímpic a Seül i el 1994, campió d’Europa en la mateixa distància. L’any 1997 es va convertir en el primer atleta blanc que baixava dels 13 minuts en els 5.000 amb un rècord d’Europa (12:54.70)

Dopatge oral
La manipulació dels tubs de la pasta de dents i dels xiclets va ser una pràctica habitual en la RD Alemanya per fer prendre substàncies dopants als esportistes que no ho volien fer. Així ho va explicar el desembre del 1999 l’exatleta i periodista Peter Udelhoven, que hi va afegir que un metge de Leipzig, Winfried Schaeker, va ser qui va impulsar el projecte de dopatge oral dels esportistes reticents.

Abans d’hora
El febrer del 2001 la federació alemanya va autoritzar Baumann a córrer el campionat alemany en pista coberta. Va guanyar els 3.000 m però la federació internacional va reaccionar augmentant en un any la sanció a Baumann i sancionant els vuit atletes que van córrer contra ell. Finalment, però, la IAAF va absoldre els atletes sancionats i no va augmentar la sanció a Dieter Baumann.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 9 de maig del 2007)

L’aventura europea de l’equip femení del Vic de tennis de taula va acabar sense el premi gros. Jugar una final, aconseguir un subcampionat en una competició europea no està a l’abast de tothom i el Fotoprix Vic l’ha aconseguit en una temporada històrica en què ha guanyat el campionat de Catalunya i la lliga i la copa espanyoles. La derrota del Vic en la final de la copa ETTU –la copa de la UEFA del tennis de taula, per entendre’ns, continua deixant pendent una assignatura en l’esport català: mai cap equip català femení ha guanyat un títol europeu de clubs.
Els clubs catalans masculins han guanyat títols europeus en futbol, bàsquet, hoquei sobre patins, hoquei sobre herba, beisbol i waterpolo. Els equips femenins, fins que el Vic va arribar a la final contra el 3B Berlín, ni tan sols havien arribat a una final. 
L’esport femení a l’Estat espanyol arrossega un dèficit històric pels anys en què les dones van tenir prohibit fer esport durant el franquisme, però amb aquest retard no n’hi ha prou per explicar la diferència de resultats entre els clubs masculins i els femenins.
Avui encara costa molt més que una noia faci esport que no un noi. Si més no al nivell d’on surten els campions. I en un esport d’equip encara més. En el món professionalitzat de l’esport d’avui qui aposta pels clubs femenins? Parlo de clubs, d’empreses, d’institucions, dels mitjans de comunicació. La diferència amb els nois és tan gran que voreja la vergonya. A més a més, les competicions europees de clubs femenines són molt joves en alguns esports i les comparem amb les masculines.
Tan joves, que hi ha un esport en el qual encara no s’ha disputat mai cap competició europea. Quin? Doncs un dels que més èxits ha donat  a l’esport català: l’hoquei sobre patins. Els campionats de Catalunya i d’Espanya d’hoquei sobre patins femenins no es van començar a disputar fins als anys noranta i la primera copa d’Europa es disputarà el cap de setmana de les eleccions municipals a Sant Hipòlit de Voltregà. L’equip local, el gran dominador d’aquest esport a Catalunya i Espanya en aquests últims anys, el Mataró i l’Arenys de Munt tindran l’ocasió de guanyar el primer títol europeu femení de clubs per a l’esport català. I ho faran més de 40 anys després que el Voltregà obrís el palmarès de la copa d’Europa masculina. Que el Voltregà fos el primer campió d’Europa femení seria una bona manera d’encetar el compte català i completar el cercle iniciat pels osonencs el 1965.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 7 de maig del 2007)

Fa catorze mesos, en els Jocs Olímpics d’hivern que es van disputar a Torí, es va viure una rocambolesca història amb un entrenador austríac d’esquí de fons, Walter Mayer, com a protagonista. Mayer havia estat implicat en un afer de dopatge en els Jocs Olímpics d’hivern del 2002, i va ser sancionat amb una exclusió de vuit anys de totes les competicions olímpiques. Mayer, però, va aparèixer a Torí, i es van disparar totes les alarmes, amb persecució policial inclosa de l’entrenador austríac quan va saltar un control. Mayer va acabar en un hospital per un presumpte problema cardíac. Ara, catorze mesos després, el Comitè Olímpic Internacional (COI) ha sancionat a perpetuïtat sis esquiadors –quatre de fons i dos de biatló– austríacs per la seva implicació en una operació programada de dopatge, tot i que mai cap d’ells va donar positiu en un control.
La nit del 18 de febrer del 2006, vuit dies després de l’inici dels Jocs Olímpics, membres de la brigada d’estupefaents italiana van escorcollar els allotjaments dels fondistes i els biatletes austríacs a Pragelato i San Sicario. El 19 de febrer, dos biatletes, Wolfgang Perner i Wolfgang Rottmann marxen d’Itàlia i són suspesos pel comitè olímpic austríac. La policia interroga Walter Mayer. El dia 22, Christian Hoffmann, campió olímpic de 30 km el 2002 i Mikhaïl Botvinov són controlats a Àustria. El 5 d’abril, un document revela que havia estat la federació austríaca, la que havia organitzat el viatge del sancionat Mayer a Torí. El procurador italià que porta el cas anuncia que en els escorcolls fets durant els Jocs van trobar bosses de sang i un aparell per fer transfusions.
Els escorcolls durant els Jocs van ser la conseqüència de la desaparició dels esportistes austríacs de la concentració que feien a Ramsau (Àustria) quan van ser avisats que els agents de l’Agència Mundial Antidopatge (AMA) es disposaven a controlar-los. La legislació antidopatge italiana és molt més dura que l’esportiva, i les autoritats italianes no van deixar passar l’oportunitat. El COI i l’AMA, que en aquest afer van anar a remolc dels italians, van resoldre finalment el cas en la reunió que el comitè executiu del COI va fer la setmana passada a Pequín.
El president de la comissió disciplinària del COI, l’alemany Thomas Bach, va explicar a Pequín que les sancions són tan dures perquè el cas va més enllà de la possessió de substàncies prohibides i és clara «l’existència d’una xarxa, incloent-hi els esportistes, per manipular la sang i utilitzar-la en pràctiques de dopatge». Bach va dir que als allotjaments dels esportistes s’hi havia trobat solucions salines, material per fer anàlisis d’hemoglobina, bosses per recollir sang i per fer transfusions, i aparells per comprovar els grups sanguinis i congelar la sang amb tècniques avançades. «Amb aquesta possessió n’hi ha prou per constituir una violació de les regles; però, a més, has d’imaginar-te els esportistes vivint envoltats de les màquines. És impossible que no sàpiguen què passa», va dir Bach, que també va afirmar que els aparells van ser utilitzats cinquanta-nou cops com a mínim durant els Jocs.
El COI ha enviat el dossier d’aquest cas a la Federació Internacional d’Esquí perquè decideixi si la sanció de cadena perpètua als sis esportistes s’amplia a les competicions que ella controla.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 2 de maig del 2007)

La sacsejada que va provocar l’escàndol de dopatge del Tour del 1998 va propiciar, entre altres coses, que a finals de l’any 1999 el Senat espanyol creés una ponència per estudiar aquest fenomen. Entre les persones que van anar a la cambra alta a donar el seu testimoni hi va haver el guanyador del Tour del 1988, Pedro Delgado.
L’excorredor va ser sincer, clar i contundent davant els senadors. Delgado va afirmar que el dopatge era un problema «sense solució» perquè els mètodes per falsejar els resultats «aniran canviant amb el temps i sempre estaran per davant dels controls». Delgado va sorprendre tothom en advocar per una reducció de les sancions als esportistes que donin positiu: «Un any de sanció em sembla més que suficient. A l’esportista, que sol tenir una carrera molt curta, se l’enfonsa en la més absoluta misèria. No veig que en altres professions s’impedeixi a un treballador exercir encara que hagi comès algun error.»
També va afirmar que tots els esportistes d’alt nivell «tenen perfectament clar que l’esport és perjudicial per a la salut i que abans o després en pagaran la factura», i es va preguntar si l’excés d’entrenament no és tan nociu com les substàncies prohibides.
Pel que fa a la llista de productes prohibits, Delgado va dir que el 90 per cent dels que hi ha milloren el rendiment i que l’únic que fan és provocar falsos positius. Per Delgado, caldria augmentar la taxa permesa: «Així se sabrà quins esportistes han pres aquests productes per fer trampes i no per curar-se d’un refredat, per exemple.»
Segons el vencedor d’un Tour i dues edicions de la Vuelta, l’esportista d’elit té, després de la competició, «un cos malalt», que només es pot curar descansant, «la qual cosa és impossible», o prenent ajudes. Els metges dels equips, segons Delgado, s’inhibeixen dels problemes de salut que tenen els ciclistes dels seus equips i «només s’atreveixen a receptar aspirines» als corredors per la por que tenen de ser acusats de dopatge.

La «taca» del Tour del 1988
Pedro Delgado també va dir davant la ponència del Senat que «la sanció més forta és la taca en la integritat de l’esportista». I hi va afegir: «Jo continuo portant la càrrega del fals positiu del Tour del 1988, malgrat que es va comprovar que l’error va ser d’una altra persona. Això és un càstig molt pitjor que quedar fora de la cursa.» En la 13a etapa del Tour del 1988, una cronoescalada entre Grenoble i Villard-de-Lans, Delgado es va posar líder. En el control que li van fer hi va aparèixer probenecida, un producte que no és directament dopant però que forma part de les substàncies usades per emmascar el consum d’anabolitzants. La contraanàlisi va donar el mateix resultat, però el jurat de comissaris, presidit per l’italià Mario Prece i supervisat pel llavors president de la Unió Ciclista Internacional (UCI), el valencià Luis Puig, va decidir que no era positiu. La probenecida era a la llista del Comitè Olímpic Internacional (COI), que l’octubre del 1987 havia anunciat que el producte estaria prohibit a partir del gener del 1988. Segons Puig, el COI no va avisar la UCI que havia inclòs la probenecida a la llista de substàncies prohibides. El positiu de Delgado va mobilitzar les forces vives de l’esport espanyol en defensa del ciclista de Segòvia, que va acabar arribant vestit de groc a París.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 25 d’abril del 2007)

La cançó de l’estiu va ser la gran descoberta, musical dels anys seixanta que, per alguns, encara fa carrera. Quan era un adolescent, en la meitat dels anys setanta, recordo que quan arribava l’estiu i es feien els campionats d’Europa o del món, o els Jocs Olímpics, hi havia dues cançons de l’estiu que es repetien any rere any: els himnes de la Unió Soviètica i de la República Democràtica Alemanya. Eren uns autèntics èxits, perquè els esportistes d’aquests dos països guanyaven quasi totes les competicions i els seus himnes sonaven cada cop que un d’ells pujava al podi.
La tradició continua i no només en els Jocs, els mundials o els europeus. Com hem pogut observar en les darreres setmanes, fins i tot fan sonar els himnes en els tornejos de futbol de benjamins. I també en les proves del mundial de fórmula 1 i de motos.
I justament la victòria de Fernando Alonso en el GP de Malàisia va provocar un atac de banyes del diari alemany Bild, que es va queixar que no sonés l’himne alemany. I per què havia de posar-se l’himne alemany en honor d’una victòria d’un pilot espanyol? Doncs perquè en el mundial de fórmula 1 es posen els himnes del país del pilot –Espanya per Alonso– i de l’equip –la Gran Bretanya per McLaren en el cas que ens ocupa–. El Bild es queixava que l’equip és McLaren-Mercedes i que l’himne alemany s’hauria d’haver escoltat també en honor de Mercedes, que és qui posa els motors que propulsen els cotxes que condueix Fernando Alonso.
Posats a que sonin els himnes del país del pilot, de l’equip i del motorista, per què no fem sonar també el del fabricant dels pneumàtics? En la pròxima victòria d’Alonso, que sonin els himnes espanyol, britànic, alemany i japonès. I si el que guanya és Hamilson ens en estalviarem un, igual que si venç un Ferrari, ja que tant l’equip com el motor són italians. I en el cas improbable que guanyi Mark Weber amb un Red Bull escoltaríem l’australià (pilot), britànic (equip), francès (motor) i japonès (pneumàtics).
I en les motos? Una victòria de Pedrosa es pagaria amb els himnes espanyol (pilot), japonès (moto) i francès (pneumàtics); una de Rossi amb l’italià, el japonès i el francès i una de Casey Stoner amb l’australià, l’italià i el japonès.
Hi ha totes les combinacions possibles. I més que n’hi haurien si fem entrar en el joc els patrocinadors dels equips i dels pilots (els que paguen, al capdavall). Llavors la cerimònia del podi seria un autèntic festival.
Esperem que s’imposi el seny i ningú faci cas de la reclamació del Bild. Que encara hi hauria qui promocionaria un equip de fórmula 1 amb pilot, equip, motor i pneumàtics espanyols pensant que podria escoltar el seu himne quatre cops cada vegada que guanyés. I no hem parlat de banderes.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 23 d’abril del 2007)

El finlandès Kaarlo Kangasniemi es va convertir en els Jocs Olímpics de Mèxic, el 1968, en el primer esportista del seu país que guanyava una medalla d’or olímpica en halterofília. Kangasniemi va imposar-se en la categoria de semipesants (90 quilos) amb un total olímpic de 517,5 quilos, nou rècord mundial de la categoria. Set anys més tard, el 1975, a Kangasniemi, intentant aixecar 160 quilos en una competició, les forces li van fallar, i la barra li va caure a sobre. El finlandès va quedar estès a terra i ja no es va recuperar. Als 34 anys, Kaarlo Kangasniemi quedava tetraplègic.
Les investigacions que es van fer per saber què havia passat van determinar que el muscle de l’espatlla dreta de Kangasniemi havia cedit, i que tot el seu cos s’havia enfonsat. Els efectes dels anabolitzants i de la cortisona que el finlandès havia pres durant anys van acabar tenint un efecte fatal per a l’aixecador.
Kaarlo Kangasniemi va néixer el 1941, i durant la seva vida esportiva va guanyar un títol olímpic (1968), dos de mundials (1968 i 1969) i dos d’europeus (1969 i 1970). A més, va ser un cop subcampió del món (1971) i dos cops tercer en els campionats d’Europa (1968 i 1972). Entre els anys 1968 i 1975 va batre 18 rècords del món en les categories de 82,5 i 90 quilos. Les seves millors marques van ser de 530 quilos en el total olímpic, 155,5 quilos en arrencada i 180 en dos temps.
En els Jocs de Mèxic, que van marcar la seva entrada en l’elit de l’halterofília, va guanyar amb 517,5 quilos, 10 més que el soviètic Jaan Talts i 22 més que el polonès Marek Golab.
Kaarlo Kangasniemi és una de les llegendes de l’esport finlandès. Després de l’accident va treballar en una escola i en el club esportiu de la ciutat de Pori. Fins i tot té dedicat un petit museu a la localitat de Kulaa, en el qual s’exposen les medalles i trofeus que va guanyar durant la seva carrera esportiva. El finlandès forma part del Saló de la Fama.

La prohibició i el control arriben tard
Els Jocs Olímpics de Mèxic, en els quals Kaarlo Kangasniemi va triomfar, van ser els primers en què es van fer controls antidopatge. El suec Hans-Gunnar Liljenvall, que va donar positiu per alcohol en el pentatló modern, va ser l’únic esportista sancionat. Els esteroides anabolitzants, que era el que es prenia Kangasniemi, van ser prohibits per primer cop el 1967, quan la federació internacional de ciclisme (UCI) els va incloure en la seva llista. La dificultat de fer les anàlisis va fer que l’UCI retirés els anabolitzants de la seva llista el 1971. Finalment, l’any 1974, el Comitè Olímpic Internacional (COI) va incloure els esteroides anabolitzants en la seva llista de substàncies prohibides. Els primers controls efectius a la recerca d’anabolitzants es van fer pels Jocs del 1976, un any després de l’accident de Kangasniemi. Llavors es tenia clar, però, que si els esportistes deixaven de prendre els esteroides 15 dies abans de la competició, no es podrien detectar. La cortisona va ser prohibida el 1967 per l’UCI, i el COI en va restringir l’ús l’any 1975. Finalment, la cortisona i els corticoides van ser prohibits pel COI el 1984. Actualment, tant els esteroides anabolitzants com la cortisona formen part de la llista de l’Agència Mundial Antidopatge (AMA).
(Article publicat a El 9 Esportiu el 18 d’abril del 2007)